Una reflexió de Thoreau, el pensador nord-americà:
«Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el privilegio de rehusar adhesión al Gobierno y de resistírsele cuando su tiranía o su incapacidad son visibles e intolerables.» (Walden y Del deber de la desobediencia civil, Ed. Juventud, p. 416)
«Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el privilegio de rehusar adhesión al Gobierno y de resistírsele cuando su tiranía o su incapacidad son visibles e intolerables.» (Walden y Del deber de la desobediencia civil, Ed. Juventud, p. 416)
Intentar parar un parlament és un acte de desobediència civil, una objecció a l'estat de la siutació. Si el govern actua de manera contrària al que creu una part de la ciutadania (primer s'ha de reconèixer que és tracta d'una part, amb criteris no són compartits per tothom), aquesta part de la ciutadania té el dret (i l'obligació moral i ètica) a objectar i revoltar-se si no hi està d'acord. Ara bé, la clau està en el fonament pacífic que no s’ha de perdre sota cap circumstància.
La suposada raó moral prèvia no pot servir de justificació si aquesta acció pacífica de l’home revoltat camusià acaba en una actuació violenta o que faciliti una caça de bruixes totalitària de les postures oposades. Per tant, ara que estem en el punt just per escollir, s’ha de triar o el camí pacífic de revolta civil o una intifada que tots sabem com acabarà, i que és justament el que més interessa als poders fàctics.
Des d'aquí defensem seguir amb aquest model pacifista i revoltat. La no-acció significativa és molt més efectiva que l’acció. L’acció més efectiva aquest matí (i encara aquesta tarda) seria tombar-se al terra i esperar. Que el parlamentaris puguin sortir, però trepitjant a la gent; i si els mossos d’esquadra volen desallotjar, que ho facin amb gent tombada al terra i sense atacar en cap moment. Els models han de ser Gandhi o Martin Luther King, entre altres raons morals fonamentals per una raó d’intel·ligència estratègica: no hi ha res a pelar en quant a comparació de mitjans.
D’altra banda, resulta lamentable comprovar de nou com s’intenta condemnar a un moviment molest (si, s’està impugnant als Governs parcials i a l’autèntic Govern invisible, aquest no triat pels ciutadans) associant l’acció d’una minoria al conjunt. Per aquesta regla de tres: són els barcelonistes uns salvatges per les trencadisses posteriors a cada títol? Les diverses vares de mesurar del poder.
La suposada raó moral prèvia no pot servir de justificació si aquesta acció pacífica de l’home revoltat camusià acaba en una actuació violenta o que faciliti una caça de bruixes totalitària de les postures oposades. Per tant, ara que estem en el punt just per escollir, s’ha de triar o el camí pacífic de revolta civil o una intifada que tots sabem com acabarà, i que és justament el que més interessa als poders fàctics.
Des d'aquí defensem seguir amb aquest model pacifista i revoltat. La no-acció significativa és molt més efectiva que l’acció. L’acció més efectiva aquest matí (i encara aquesta tarda) seria tombar-se al terra i esperar. Que el parlamentaris puguin sortir, però trepitjant a la gent; i si els mossos d’esquadra volen desallotjar, que ho facin amb gent tombada al terra i sense atacar en cap moment. Els models han de ser Gandhi o Martin Luther King, entre altres raons morals fonamentals per una raó d’intel·ligència estratègica: no hi ha res a pelar en quant a comparació de mitjans.
D’altra banda, resulta lamentable comprovar de nou com s’intenta condemnar a un moviment molest (si, s’està impugnant als Governs parcials i a l’autèntic Govern invisible, aquest no triat pels ciutadans) associant l’acció d’una minoria al conjunt. Per aquesta regla de tres: són els barcelonistes uns salvatges per les trencadisses posteriors a cada títol? Les diverses vares de mesurar del poder.
Per seguir amb la idea de la no-acció, una reflexió al darrer número de la revista l’Apartament, Una Operación fracaso combinada amb el poder del sol.
Molt bona reacció de la gent que forma part del 15 M criticant els actes violents. S'hauria agraït aquesta autocrítica pels qui van provocar els aldarulls del 27M, el conseller d'interior i el director general dels mossos d'esquadra. Curiosament la ciutadania continua donant lliçons de comportament als polítics: quan un s'equivoca, ho reconeix i busca noves maneres de crèixer. El mateix que van fer en Felip Puig i en Manel Prat.
10 comentarios:
Mira que la violència sistèmica és potent i va a més, però certament coindideixo amb el Missatger. No podem perdre efectius en un combat que hem de guanyar. Hem de ser molts. Hem de creixer i hem d'aconseguri connectar molts sectors. Aquesta revolta va per llarg. Ni la gent està en condicions de marcar una intifada col·lectiva ni crec que aquesta via -en mans de quatre més o menys aliens al moviment i més i menys infiltrats. sigui la que ens convé. De moment la tele s'ha despatxat a gust. Hem hagur d'escoltar una lliçó de democràcia (i)real a càrrec del president i el d'interior. Hem assistit a un making off del proper capítol de Polònia (amb helicopters incorporats) i em temo que la necessària indignacio experimentarà una estigmatització generalitzada i perjudicial. En comptes de sortir per la tele l'Arcadi Oliveres davant de la Ciutadella, ens hem dinat un telenotícies degudament guionitzat.
Tot i la violència que ens acompanya a cop de tissora i d'atracament bancari, el que més necessitem és una acció pacífica i exemplar del poble rebel.
Tant de bo el diumenge 19 sigui un gran dia d'indignació, dignitat, pacifisme i revolta.
Salut i pau (que la violència ja colpeja prou la salut, l'educació, la cultura i la pobre democràcia sotmesa als poders financers)
El algun lloc (ara no sé dir-te on) vaig veure un vídeo d'en Zizek parlant a favor de la no-acció. Em va semblar molt convincent.
Bona nit, revoltat Àngel. Discrepo en un punt amb tu. Si llegeixes l’enllaç, veuràs que proposo una Operación Fracaso. Aquest moviment ha d’acceptar la seva derrota per guanyar on veritablement ha de guanyar, que és a les consciències de la gent. Els canvis estructurals vindran després. Qui anava a imaginar fa dos mesos aquesta successió de males còpies de pel•lícules, des de Els homes d’en Puig fins a Apocalipsis Mas, sobrevolant Barcelona a la busca de Charlies? Ningú. Gairebé sempre en aquesta societat tardocapitalista perdre és guanyar. I crec que els grans canvis de paradigma no venen mai per l’impuls de la gent (que ajuda): quan hi ha un poder tan consolidat d’una casta governant cauen per raons externes, com pestes, males collites (carències d’aliment i energètiques), successives catàstrofes naturals... i l’egoisme sense control.
Evidentment, estic d'acord amb tu en que hem assistit a un joc de prestidigitación, han pogut desviar l’atenció del realment important: les retallades i la submissió als mercats internacionals. Errors com aquest s’han d’intentar preveure i evitar. La situació espanyola encara no és com la grega. Però ho serà a partir de la tardor.
Fa molt que gairebé no miro la tele, encara menys els Pravda-tícies. I avui no era un dia per canviar una costum tan sana.
Coincideixo també amb tu en la importància del diumenge. El Pacte de l'Euro és una amenaça contra els drets de la classe mitjana (i dels treballadors, clar) i contra la democràcia molt més gran que els insults i la cabalgata de les walkiries d'avui.
Avui com sempre, justícia i pau.
Bona nit, David. Per la meva banda ho trec de les fonts taoistes. El Tao te king és una meravella. Saviesa en grau superlatiu. L’obro per atzar (que és la regla del tao) i em surt el apartat LVII:
«Aunque uno gobierne el país con rectitud
y resuelva los conflictos anticipándose al enemigo
sólo puede conquistar el universo a través de la no acción (...)
Por eso el sabio dice:
Porque tiendo a la no-acción, el pueblo se transforma por sí mismo...»
Si trobes la referència d’en Zizek comparteix-la amb mi, si us plau, que m’interessa molt.
Salut!
si, conec la referència del Zizek i de fet el que fa és plantejar una paradoxa hegeliana de les que tant li agraden. Quan Zizek parla de no fer res està dient de fer-ho tot. El darrer llibre de Zizek redunda en la idea però a la inversa i parla abastament de "fer-ho tot" a partir de la màxima de Beckett del "torna a fracassar i fracassa millor". Zizek, amb ironia, porta a l'extrem la dialèctica del tot i el no res. El llibre del que parlo és "en defensa de las causas perdidas" a on fins i tot reivindica el pitjor de les grans causes perdudes per, en un exercici virtuós, situar-lo en el punt de partida per retrobar l'acció. No us penseu que les al·lucions a la "no acció" zizekiana tinguin una traducció literal (com s'entendrien, doncs, els seus llibres d'acció com "repetir Lenin" on redunda en la tesi de la repetició a partir de l'error).
El "no fer res" zizekià, que també té ecos en e Tao, en la no violència i altres modalitats, és un "fer moltes coses" en tota regla.
Aleshores, David i Missatger, estem també d'acord en aquest punt...
La "Operación fracaso" suggerida per el Missatger és una bona versió del "torna a fracassar, fracassa millor" de Samuel Beckett.
El dia 19 jo aniré a la mani, serà una bona manera de no fer res, de tornar a fracassar i de participar en la "operación fracaso".
Salut i pau justa!
per cert acabo de llegir el text de l'enllaç sobre la Operación Fracaso i m'ha agradat força. El podria haver escrit Beckett i el mateix Slavoj Zizek.
Ara ja entenc per on anaves quan dius que discrepaves amb mi en un punt. Francament he d'incorporar aquesta reflexió "fracassant" al meu primer comentari, doncs és molt alliçonadora (i , paradoxalment, "activa").
Bon dia, Àngel. És que la dialèctica de la victòria estava engrescant massa a la gent fins ahir. Això i passar masses dies a les acampades creant un estat d’ànim paral•lel al social, cosa que està bé sempre i quan no et faci perdre el contacte amb l’ànim majoritari. No es pot guanyar donat el poder del contrincant, però és que a més, a qui li importa?
L’objectiu ha d’estar en els ideals inassolibles i en les accions concretes que signifiquin un guany real, com evitar els desnonament, presentar signatures als parlaments per obligar a debatre punts d’interès social, en obligar a dimitir a Felip Puig, etc. I s’ha de canalitzar totes les forces en aquests objectius socials. La dialèctica de la victòria no deixa de ser un joc narcisista.
D’aquí a uns mesos hi haurà un estat d’ànim molt més procliu a accions pacífiques però més agosarades, ja que les retallades i el pacte de l’euro portaran a molta més gent cap a tesis de més justícia social.
Les derrotes i els errors són molt instructius. Donen grans lliçons.
Mestre Missatger:
Missatge rebut i ben rebut. L'has tornat a clavar des de Twin Peaks. L'aroma del fracàs és el germen de la victòria inesperada i intempestiva!
Amb tots els referents encesos: Fracassem millor!
Quina dança la nostra, amb el Tao, Zizek, Beckett i companyia adobant les reflexions i il·luminant la pista!
Si tot va bé, el dia 15 podem fracassar milers i milers de persones lògicament indignades. Serem un gran grupuscle multitudinari (recordem el crit del maig-68: "Nous sommes un grupuscle" i n'eren milers).
Salut i fracàs!
perdó, volia dir el dia 19.
Home, bona dança al submarí: els taoistes, Zizek, Beckett i la malenconia de la resitència: una combinació digna de Jacques Tati.
Salut!
Publicar un comentario