Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 31 de julio de 2010

Cavalls desbocats

Fragment extret de Caballos desbocados, la novel·la de Mishima, segona part de la seva tetralogia El Mar de la fertilidad, en la seva edició de Caralt malgrat que hi ha una més moderna a Alianza:
«Como de acuerdo con el fluir de los pensamientos de Honda, el drama Nô de Matsukazé continuaba su propio fluir de arroyuelo, sin dejar en ningún momento de emocionar.
»-Quienes habitamos este mundo nos encontramos en estado tan miserable... Aunque envidiemos a la despreocupada luna que ilumina por encima nuestro, derramemos el agua de las mareas, como ella ordena.
»Las figuras que salmodiaban y se movían por el escenario ya no eran los fantasmas de dos encantadoras mujeres, sino algo que se colocaba más allá de toda posible descripción. Se podría hablar a su respecto de la esencia del tiempo, del meollo de la emoción, del sueño que tesoneramente irrumpe en la realidad. Carecía de propósito y de significado. De momento en momento, ponía a punot una belleza que no pertenecía a este mundo, pues, ¿qué esperanza hay aquí de que un momento de belleza siga de inmediato a otro?»
Afegeixo una breu explicació del teatro Nô (o Noh):




L'únic que em molesta de l'univers Mishima és la gran quantitat d'admiradors ultra-dretans, com també passa amb alguns hermètics. Clar que el propi Mishima té part de responsabilitat en aquest fet; problemes derivats d'enfollir per culpa d'una energia massa intensa, fent honor al títol d'aquesta novel·la. En qualsevol cas, l'escriptor japonès ens regala unes descripcions de persones i de paratges, immersos en la tradició del seu país, d'una bellesa resplendent.

jueves, 29 de julio de 2010

I'm a loser, baby

Considero El bandido, de Robert Walser (editat per Siruela) com una miniatura plena de delicadesa, d'humanitat i de vis còmica, una autèntica delícia, la novel·la perfecta sobre l'etern adolescent sensible, enamoradís i perdedor. El bandido que dóna títol a la novel·la queda en la memòria com una d'aquelles figures arquetípiques, emblema d'un tret humà convertit en personatge. Com seria el Quijote uns anys abans? Aquí tenim vàries Dulcineas i una veu narradora tan alegre (i lúcida) com les vàries que hi trobem al Quijote.
Respecte a l'autor, no comentaré gaire, ja que no m'interessen els avatars vitals del seu autor, com tampoc els de Kafka o de tants altres; en canvi si m'apassionen els seus llibres, veritable raó del seu èxit, ja que ells van aconseguir arribar a profunditats d'humanitat que la major part d'escriptors ni tan sols saben que existeixen.
Una vella cançó de Beck permet intuir l'esperit d'aquest llibre, com a mínim me'n feia recordar mentre llegia El bandido. Es tracta de Loser, l'himne perfecte per a un temps de triomfadors.


Soy un perdedor
I'm a loser baby, so why don't you kill me?

lunes, 26 de julio de 2010

Thomas el oscuro, Maurice Blanchot

A Thomas el oscuro (1941), Maurice Blanchot, un dels pensadors més influents pels artistes actuals, demostra que entre el posmodernisme i el misticisme hi ha més fils dels que semblaria per a una mirada poc atenta. Es tracte, això sí, d'un misticisme no religiós, però que com en la modalitat clàssica fa una indagació, despullant totalment l'ésser: què és l'existència? Quina és la seva forma més essencial? En què consisteix la persona? En clau simbòlica, o si més no en clau no-realista, el narrador ens explica el recorregut vital d'en Thomas i l'Anne, des de quan ell surt de l'oceà de l'absolut fins a quan hi retorna; ens mostra aquest trajecte de l'ego d'una manera abstracta.
Pel que fa a l'edició, la novel·la curta està excel·lentment editada per Pre-textos, editorial valenciana que, com a mínim pels llibres que he llegit d'ells acostuma a tractar amb molta cura les seves edicions. En aquest cas van decidir traduir la segona versió de Thomas l'obscure, on Blanchot va eliminar qualsevol tret superflu al seu parer, depurant el text al màxim.

jueves, 22 de julio de 2010

Eraserhead

Possiblement una de les millors caràtules de la història del cinema


domingo, 18 de julio de 2010

Talent, camina amb mi

Com seria l'Olimp segons una sensibilitat posmoderna? Com serien Zeus i Afrodita? I com seria un xamà capaç de viatjar al Cel i a l'Inframon en somnis? David Lynch ens ho va contestar al segon capítol de la sèrie Twin Peaks. Quan qualsevol et pregunti que és ser creatiu i innovar, però sense sortir de la tradició del fil d'or, pensa en David Lynch.
Ell ha obrat el petit miracle d'aconseguir-ho.

viernes, 16 de julio de 2010

Al bosc

L'any 1980 The Cure van publicar Seventeen seconds amb una de les seves millors cançons, A forest:




I altres dos versions inspirades pel tema:











Doncs bé, al 2010 Ivan Humanes ens proposa visitar el seu bosc particular, espai hermètic que esdevé el veritable protagonista de la seva novel•la, La emboscada. Ivan Humanes cartografia cada pam del bosc amb milions de referències artístiques desplegades en clau after-pop, de Tristam Shandy a Spiderman: tot resulta vàlid al bosc. Per aquesta pluja de referències, per la trama detectivesca i per la complexa teranyina de narradors, crec que a Goddard li agradaria molt La emboscada. Que algú li enviï.
A La emboscada es juga amb les convencions sobre els narradors, emmirallats i duplicats, amb vàries veus narratives encadenades. Potser el millor es troba en els capítols on l’investigador és duplica a ell mateix, cada cop més escindit entre els dos germans. Qui és qui? Existeixen veritablement? Qui va matar a Laura Palmer? I la pregunta més important: per què no estrangulen a tots els rectors d’universitat enlloc de a pobres dones?
La Emboscada no s’explica únicament des de la pluja de referències ni des del joc de miralls amb els narradors. Un dels elements claus, al meu parer, pertoca a aquest bloc i a tots els altres, inclòs el magnífic del propi Humanes (ivanhumanes.blogspot.cot). L’aparició dels blocs ha suposat una nova forma de concebre els textos literaris, amb nous gèneres o hibridacions de gèneres anteriors, a mig camí entre el relat, el dietari i el bloc, sense ser cap d’ells en exclusiva. De l’humus dels blocs emergeixen nous talents narratius. És així com sovint comença el que comença. El medi és el missatge (llegint els medis oficials, a vegades el missatge és el massatge).
Una última idea per arrodonir el joc de miralls: seria capaç el Dr. Lubber de fer una crítica sobre La emboscada? Seria com tancar un cercle ficcional.
La emboscada, d'Ivan Humanes, publicat a InÉditor. Una de les veus més interessants entre els nous narradors i poetes barcelonins.

miércoles, 14 de julio de 2010

Camins amb cor


Rellegint les Enseñanzas de Don Juan, una de les obres més veritablement subversives del XX. Veritablement subversiva, i no de fireta, malgrat que, com tants altres cops, la crítica del moment no la va valorar per aquest motiu.
El document antropològic-novel·la fa el que propugnava Nietzsche: una transvaloració que revoluciona totalment el vell paradigma. El que estava a baix passa a estar a dalt. Un antropòleg va a estudiar els mètodes d'un xamà iaqui. Aquest és el punt inicial: valors de la ciència, anàlisi, rigor, fredor, distància per a l'observació. Però curiosament l'antropòleg es converteix en l'aprenent del bruixot, supeditant el fet científic a la màgia. Horror! La ciència passa a ser secundària, engolida per les intenses experiències viscudes sota la guia de l'indi.
Òbviament, un discurs tan radicalment subversiu no podia ser entès amb facilitat, amb la consegüent i típica polèmica de l'època, portada als medis, ridícula, amb un interès pels aspectes morboses. Tot això queda apuntat en el pròleg d'Octavio Paz, pròleg que enriqueix la lectura, el que no resulta tan habitual com ens agradaria.
Llegim Castaneda no per trobar una nova doctrina, ni per enfotre'ns d'allò que no comprenem, sinó per fer més complexa i sàvia la nostra mirada, que és del que es tracte amb l'art o la ciència, veritat?

domingo, 11 de julio de 2010

Adios a la caspa

Vicente Conde Martín de Hijas, jutge conservador del Tribunal Constitucional.




sábado, 10 de julio de 2010

Conferència de Ratan Manek, el savi indi que viu del sol

El 17 de juliol, al centre cívic de Pont Major i per 15 euros, el savi de l'Índia Hira Ratan Manek explicarà el sistema de yoga Sun Gazing per guanyar en vitalitat gràcies a l'energia del sol.
En informació extreta de la web dels organitzadors, Mithila:
«La contemplación del sol es una práctica habitual en todas las culturas del mundo y en todas las épocas. Hira Ratan la conoció a través de Madre, la pareja de Sri Aurobindo. Ella le habló de esta práctica como clave para la salud y el crecimiento espiritual. ¿Quién mejor que el sol para proveernos de una salud perfecta?
El sol es el centro de nuestra vitalidad. Todos los seres del planeta viven del sol. De hecho, todos los nutrientes que nosotros tomamos a través de los alimentos vienen del sol. La planta o el animal los recibe del sol, los transforma y, cuando los ingerimos, los transformamos nosotros a la vez y se convierten en lo que necesitamos para vivir.
¿De qué se trata el Sun Gazing?
Es una práctica en la que se contempla el sol en horas seguras y de manera paulatina: la primera hora después de salir el sol y durante la última antes de que se ponga, en una secuencia en la que se van añadiendo cada día diez segundos.
¿Cuáles son los beneficios de esta práctica?
La salud perfecta a todos niveles. Esto es lo que el sol nos asegura si hacemos la práctica adecuadamente y durante suficiente tiempo. Simplemente, hay que tener paciencia e ir avanzando tanto en la práctica, escuchando a fondo el cuerpo y confiando en los beneficios que van llegando. El sol nos va limpiando a nivel mental, emocional y físico.
Cuando se lleva suficiente tiempo practicando Sun Gazing, el hambre va desapareciendo, al estar alimentándonos directamente del sol. Prueba de ello es Hira Ratan Manek, que lleva años sin comer, lo cual ha sido controlado en tres ocasiones por especialistas, como él mismo nos explica:
–Yo mismo he probado en tres ocasiones que es posible vivir sin comer. Entre 1995 y 1996 doctores del colegio médico de Kerala me observaron durante 211 días, y constataron que durante éstos sólo bebí agua. Esto apareció publicado en medios de comunicación. En 2000-2001, un equipo internacional integrado por 21 médicos me observó día y noche en Ahmadabad (India), durante 411 días, en que igualmente sólo ingerí agua. Esto lo publicaron en periódicos médicos indios en el año 2001. En Estados Unidos, universidades subvencionadas por la NASA me observaron durante 130 días, durante los cuales, una vez más, sólo me vieron ingerir agua. Entre quienes me observaron estaba un experto mundial en la observación de la glándula pineal, un experto en el cerebro, un psiquiatra, oftalmólogos… Pueden encontrar más detalles al respecto en la web (www.solarhealing.com).
¿La práctica de Sun Gazing no puede perjudicar a los ojos?
Si se hace la práctica adecuadamente, siguiendo la progresión que da HRM, no se tiene ningún problema. Lo practican miles de personas en todo el mundo y no se ha conocido ningún caso de lesión entre los que siguen las directrices que da Hira Ratan Manek. A primera y a última hora, el índice solar es menor de 2, por lo que los rayos ultravioletas no dañan el ojo y el sol puede actuar en nuestro organismo correctamente y sin que sea demasiado intenso.
Como dice Hira: "El Sol tiene alma, y si lo miramos con respeto y con intención vamos a sintonizar con él; él nos cuidará y guiará"»
Per més informació:
http://www.mithila.es/index.php/actividades/encuentros-2010/66-conferencia-de-hira-ratan-manek-mensajero-del-sol

jueves, 8 de julio de 2010

Volem tocar!


Matí al Macba. Vaig amb una amiga que té l'ocurrència inadmissible de tocar un minúscul tros de filferro d'una obra de mesura gairebé natural en forma de tanca. Una mica més i la vigilant de secció ens decapita, això sí, més que no pas amb paraules gruixudes, amb gestos vigorosos i taxatius, dignes de mafiós sicilià. No contenta amb això, cada cop que ens veu ens mira amb ulls carregats de males intencions. Aquests mans-llargues!

Tot això per tocar un filferro dur, qui sap si un metall tan indestructible que es pugui utilitzar pels coets cap a l'espai. Una persona de bon cor podria explicar als vigilants en museus d'art contemporani que bona part de l'art actual no es basa en el culte a l'objecte o el seu material? El tracten com si fos un tapís a punt de pulvertizar-se. Si no és marbre! Es tracte d'un tros de metall que quedarà inalterat per molt que fem! Es pot tocar, s'ha de rebregar. En aquests tipus d'obra el material no és delicat; fins i tot algunes intenten superar els paradigmes estilístics de l'art modern i antic. Com diuen tants polítics catalans, s'hauria de fer pedagogia, però, apunto, ens l'hauríem de fer a nosaltres mateixos.

martes, 6 de julio de 2010

Inici de la novel·la

Inici de la novel·la:
«Mi nombre en clave es Centinela.
Soy lo que en argot policial se denomina un cabalgador de sueños. O cabalgadora, en mi caso. Todavía no se ha descubierto la razón, pero por ahora hay más mujeres cabalgadoras que cabalgadores, en razón de casi cuatro a uno. «Cabalgadores de sueños» debe de ser el único departamento policial en el que nosotras predominamos: somos cuatro mujeres y un hombre. Gozamos de un gran prestigio y de cierta aura sobrenatural que nos beneficia: dentro de las fuerzas especiales de la policía de Ciudad de México, pertenecemos a una categoría superior al grupo «Alfa» o a los «Tigres».
—Hola cariño, ¡qué sorpresa tan agradable! Esta noche no iba a hacer nada. Estaba tan enfadado por la pelea de esta mañana... ¡Vaya escena! ¿Dónde está la silla?
—En la basura —es mi escueta respuesta.
—Mejor lo olvidamos —Narciso frunce los labios como si se arrepintiera de lo que ha ocurrido tan solo hace unas horas—. Hemos tenido un mal despertar. La culpa es del tequila. Quería telefonearte por si te apetecía venir a mi casa, pero al llamarme tú... No me lo he pensado ni un momento. Una orden tuya y acudo más veloz que el viento.
Quien así platica es mi novio. Llevamos juntos más de un año. Es el heredero de una de las familias más ricas no sólo de Ciudad sino de México entero; en cambio yo soy una huérfana que trabaja de policía. Tuvimos que superar las reticencias de su madre, que no me tragaba. Hará cosa de un mes la asesinaron. Mi novio es el principal sospechoso...»

jueves, 1 de julio de 2010

Mario Conde com emblema


Dos novel·les realistes ens donen claus per entendre la situació de crisis del sistema.
Curiosament, cap de les dues pot considerar-se una novetat. La primera, El dinero, de Zola, en edició de Debate, explica els mecanismes d'activació d'una crisis bursàtil al París de finals del XIX. Com es produeix, quiens agents la provoquen i amb quins interessos. La segona, La foguera de les vanitats, de Wolfe, en edició de Proa, mostra com s'origina una tempesta mediàtica amb la seva part política, judicial, sociològica... tempestes a les quals cada cop estem més acostumats (cas Millet i derivats); en aquest cas Wall Street tot gira al voltant d'un dels yuppies dels 80, Sherman (Shark-man) McKoy, tauró de les altes finances.
La novel·la de Zola és una autèntica joia del realisme, tot i que supera els límits del gènere presentant uns personatges que fa créixer fins a convertir-los en símbols arquetípics, malgrat que això no sigui gaire naturalista. Nova demostració de que un novel·lista de raça no té principis estètics immutables, sinó que els adapta al que vol explicar, regla d'or per a no quedar atrapat per l'estil.
Pel que fa a Wolfe, les meves expectatives eren altíssimes, ja que havia llegit Ponche de ácido lisérgico i m'havia entusiasmat; clar que quan la vaig llegir i rellegir passava per èpoques més contraculturals. En tot cas, La foguera és una bona obra on contemplem la partida d'escacs que juguen els diversos personatges, amb un bon coneixement dels escenaris retratats i unes psicologies convincents, que és el que s'exigeix a una obra realista. Memorable el capítol a la presó de Sherman.
Llegint-les entenem millor com funcionen les coses socialment. El dinero la vaig llegir fa dos estius, just abans de que esclatès la crisis; cada cop que el miratge de la bombolla econòmica s'anava evaporant, algun episodi em remetia a situacions de la novel·la.
D'altra banda, si alguú vol conèixer personatges-tipus que protagonitzen el sainet caspós barretinero-taurino, titulat l'Estatut, pot trobar paral·lelismes a l'obra de Wolfe. Clar que potser millor que torni als grans clàssics espanyols, sobretot a un dels meus ídols: Valle-Inclán. Com deia don Latino, me quito el cráneo davant el gran mestre modernista. Agafem-lo com a model i enfotem-nos del sainet barretinero-taurino.
¡Me quito el cráneo!