Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 23 de septiembre de 2011

La idea d’ordre social i el que llisca per sota al cinema de David Lynch

Parlàvem referint-nos als ultracossos d’una seqüència terrorífica en la qual els encara humans observen com la societat continua el ritme diari solament que amb els ultracossos que han suplantat definitivament a l’ésser humà.
Potser l’hereu més clar d’aquesta mirada d’estranyament cap a la existència convencional i allò col•lectiu sigui David Lynch, gran retratista de pobles arquetípics nord-americans, de Lumberton (Vellut Blau) a Twin Peaks. Un perill sòrdid, sinistre, s’amaga per sota de la aparentment idíl•lica comunitat.
A la primera i emblemàtica seqüència de Vellut Blau Lynch ja juga amb aquesta idea de mal soterrat sota una postal technicolor retratant l’American Way of Life. De fet, i com en tants grans cineastes, aquesta primera seqüència ja explica tota la obra, que constituirà un desplegar-se de la primera imatge o seqüència.




En una successió d’imatges es posa de manifest visualment en què consisteix una vida americana en ordre perfecte, que conclou en un pla general ocupat per la prototípica casa suburbana, paradís promès pel capitalisme a la classe mitjana. Però un mal subterrani irromp en la fantasia i la trenca: on abans solament hi havia una ensucrada postal de Norman Rockwell es fa visible corren i lluiten insectes.

L’inici al•legòric anuncia a l’espectador la sobtada irrupció al fil narratiu d’un altre discurs, la cara B al jukebox, una alter-America que s’ha mantingut a l’ombra com si es tractés d’un escarabat sota la fullaraca, però que sorgirà des del subsòl per tal d’exhibir-se en quant el common man americà pateixi un infart. Allò que romania latent, els malsons de l’hora del llop, s’apoderen de la realitat

11 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

Jo opino que Lynch és un obsès sexual amb talent surrealista i potser una mica massa d'ego. No està malament.

El missatger dijo...

El que has dit, Òscar, criticar a en Lynch... em xivaré (es pot escriure així?).
Seriosament: em sembla dels pocs directors que ha treballat a la indústria de l’entreteniment americà als darrers trenta anys que tracta al seu públic com a adults responsables, és a dir, amb respecte, creant obres complexes, amb forces nivells de lectura, i un enorme talent estètic.
Vaja, que m’agrada molt, gairebé tant com a d’altres la Tori. ;)
Salut!

Enric H. March dijo...

Missatger, és interessant el que dius perquè és extrapolable no només a altres societats occidentals, sinó també a les nostres vivències individuals.

Ens anem construint a dos nivells. Un, a nivell personal: la consciència. La percepció d'allò que som, que s'ha construït a través de la percepció que tenim de la realitat i el seu processament íntim. L'altre, a través de l'encaix amb la realitat externa: la societat. Família, escola, amics, col·legues... fins arribar a l'estat com a ens en mans del qual hem posat tot el que sobrepassa el nostre Jo.

El joc que s'estableix entre els individus és el que conforma la vida familiar, la laboral, la política... Anem jugant intentant encaixar... fins que alguna cosa es trenca. La bogeria, la neurosi, serien casos extrems d'aniquilació individual. I la por, l'estat natural de l'individu. Por al rebuig, a perdre la feina, al dolor...

Els americans van basar el control de les pors individuals substituint-les per la por a un enemic extern: la por a ser envaïts. El final de guerra freda va substituir l'enemic polític per l'enemic alienígena. Ha calgut gent com Lynch per recuperar la idea medieval de l'enemic interior. El ressorgiment d'un nou Diable que habita dins nostre i entre nosaltres. La por atàvica; més europea que americana.

Quan sento el discurs de la dreta un dels ressorts que se'm disparen és el de la por.

Ja són aquí; tornen a estar entre nosaltres.

Lynch ens desperta aquesta por quan, de forma totalment natural, ens mostra com deixem de controlar el que passa al nostre voltant. Aquesta és l'autèntica por, la que sorgeix de l'angoixa de les cavernes de la nostra ment.

El missatger dijo...

Molt bon apunt, Enric, magnífic. Però atenció perquè Lynch també ofereix sortides al laberint de la vida i de la societat. Aporta coneixement mitjançant descensos a l’infern, fa caure però per a il•luminar, seguint la idea de catàbasi grega.

Quines sortides proposa? Per exemple una que ve d’Orient, o millor dit, que a Orient s’ha experimentat més: la superació dels límits entre allò individual i allò col•lectiu, entre un i l’altre, entre el que hi ha a dins i a fora. D’aquí els seus personatges arquetípics, presències en el sentit xamànic. Microcosmos d’un macrocosmos i la necessitat de superar el dualisme.

D’altra banda, la necessitat de perdó, d’arrels tan judeocristianes, d’acceptar-se, superar els traumes, sanar les ferides, reunir en definitiva allò escindit a la ment. Si Teseu acaba amb el minotaure, es lliurarà del laberint i s’unirà amb Ariadna. D’aquí els molts jocs de duplicacions a les seves pel•lícules, tan hitchcockians (Carretera perduda, Mulhollando Drive), i per això també els finals consoladors d’Inland Empire o Twin Peaks: Fire walk with me.

Pel que fa a la dreta... ja no els tinc cap por: el nou ordre mundial porta trenta anys en acció i més de quinze de totalitarisme pur. La gent sortirà endavant, pocs, molts, ves a saber. Però sortirem endavant. D’això n’estic convençut. Dit això, les propostes del PP a Espanya i les accions de CiU a Catalunya provoquen entre vergonya i indignació. Ja ni es preocupen per amagar les seves veritables intencions.

Els propers mesos seran entre al•lucinants i al•lucinògens.

Òscar Roig i Carrera dijo...

Eps, que jo no he dit que no m'agradi, hi surten mosses molt maques i al final et muntes la pel·li que vols. Quien da más?

El missatger dijo...

Tens raó: el seu gust respecte a la bellesa femenina -i la masculina- és exquisit i les seves pel•lícules donen per a moltes explicacions diferents. L’ideal del crítics! Encara que hi ha algunes interpretacions més fonamentades en l’univers Lynchs que altres.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

incondicional de la causa Lynchiana com soc, aprofito per saludar la famila missatgera i per dir que comparteixo les línies d'atenció d'aquest article. Aquest tema de la dualitat urbana americana ja fa tems que m'apassiona. Ja sé que això, en bona mesura, passa a més llocs i també a casa nostra, però sento una especial predilecció per la zona lynchiana. En literatura això ho podem trobar a Cheever, Wallace Stevens i companyia. M'interessa. Lynch li dóna la volta i acabes pensant que sota les aparences d'un cinema quasi metafisic roman una realitat al·lucinant. Endavant les atxes Missatger!

p.s. darrerament us porteu un "forcing" missatger-òscar que va d'un blog a l'altre, ep!
Si necessiteu la mediació de la tripulació del meu submarí, ja sabeu: xiuleu-me i vinc.

El missatger dijo...

És que la realitat és al•lucinant. I Lynch sap mostrar moltes de les seves dimensiones, els seus plecs, les seves profunditats i, encara més important, els seus forats. Inland Empire, l’imperi interior desvetllat per la meditació.

L’Òscar i jo estem ballant un bonic tango, però la culpa no la té el cha-cha-cha sinó la patum literària per antonomàsia de la nació. Ara, el tango ens està quedant molt bé.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

en el tango sobre la patum literària nacional m'inclino per creure que Catalunya -com passa arreu- és terra de capelletes i papanates. La qual cosa la converteix en un domini quasi normalitzat de la tonteria i la genialitat combinades que impera a can capitalisme. Monzó -per dir un cas de litigi en clau de tango- és exponent palmari d'aquest "ser i estar" que fa oscil·lar els pessebristes entre la genialitat, l'autocomplaença, la substància, la (in)substància, els focs que cremen, els focs artificials, la mala maror, el sardonisme, les ironies aplicades al segons qui i com, la persona i el personatge, el pecador, el penitent, el columnista o l'escriptor, les impostures i les postures. Inland Empire 100%. Pessebre de genis, genis parcials, grandeses i misèries. Tango!

El missatger dijo...

Un tango o potser un duet soulero tan recordat com aquest Dancing in the streets, amb moviments de ball magistrals que demostren el nostre groove.
http://www.youtube.com/watch?v=9G4jnaznUoQ&ob=av2e
No digui Jagger & Bowie, digui Òscar Roig & Missatger.
Per cert, soulbizarre, el teu admirat Rompepistas escrivia avui un article a Público.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

merci, ara vaig a can Público