Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 31 de enero de 2011

El millor combat de boxa

El millor combat possible de boxa, amb l’home del bigoti, el barret i el caminar d’ànec, és a dir, Charlot, com as del quadrilàter, el moviment de cames i la pólvora als guants. Ni Marcel Cerdan, ni Sugar Ray Robinson, ni Alí. El protagonista del millor combat de la història va ser Charlot, a City lights. I el va perdre. Com ha de ser.
Els surrealistes tenien raó al admirar-lo.

domingo, 30 de enero de 2011

El treball us farà lliures

Analitzant les escenes de fàbrica de Temps moderns, està clar que Chaplin havia vist la Metròpolis de Fritz Lang i que li havia agradat. Molt. El Big Brother a les pantalles que controlen la feina, els plans dominats per la maquinària, el moviments de les peces, turbines, engranatges, femelles, palanques... fins i tot l’estètica metàl•lica dels interiors.
En l'exemple de Chaplin, una curiosa edició amb música d'un joc per ordinador Atari:


En l'exemple de Metròpolis, l'inici de la pel·lícula amb la cançó de mateix títol de Kraftwerk, composada inspirats per l'obra de Lang:


Dos formes d’entendre el compromís amb la realitat de l’art d’una qualitat majúscula. Algú s’imagina a l’actualitat productes per a tots els públics com aquestes dos pel•lícules, en aquest temps de Disney y Tarantino –tantes diferències hi ha? Com en tantes altres facetes, sembla que reculem.
Això sí, podem veure com es carreguen a mil trillons de marcians (o de terroristes) en 3D i per un preu raonable. Què bé!

viernes, 28 de enero de 2011

La carretera

Gent que no va enlloc i que ja no creu en res, i gent que creu no anar enlloc però que en realitat acabarà en alguna cabana acollidora. O sinó, sota els estels.
El discreto encanto de la burguesía, de Buñuel i Temps moderns, de Charles Chaplin.
Uns guanyadors socials que han perdut vitalment (minut 2: 30):


O bé uns perdedors socials però que han guanyat el més important: a ells mateixos:


Tots dos trajectes són aparentment iguals; ara bé, en realitat no n’hi ha dos camins més oposats que els recorreguts pels encantadors burgesos d’una banda, per l’altra la noia orfe i el fracassat per excel·lència: Charlot.
Quina carretera prendre? Perquè el temps de la veritat s’apropa...

martes, 25 de enero de 2011

Blum(pro)

Dijous es presenta a la societat gironina un nou nadó: l'empresa Blum(Pro), amb tres especialistes en tot el relacionat amb la cultura, amb un objectiu tan difícil d'assolir com bonic d'intentar: apropar l'art a la vida corrent. Art to the people, cony!
Aquí va l'adreça: http://www.blumprogirona.com/
Esperem que tinguin molta sort i que les comarques gironines (especialment elles) s'aprofitin del seu talent, el seu coneixement i el seu entusiasme.
Molta sort en el nou projecte...
I no oblideu de posar canapès vegetarians!

domingo, 23 de enero de 2011

Fábulas de lo visible (2)

Per tancar els breus apunts de Fábulas de lo visible, una cita d'Àngel Quintana sobre les diferents modalitats de realisme que exploren la forma de representació, un dels eixos del seu estudi, ofert com a tast de l'estil i el reflexionat a l'obra:
«El radicalismo con que ha sido percibida la obra de Jean-Marie Straub y Danièle Huillet se debe a que su visión del realismo ha acabado ofreciendo la posibilidad de una percepción no emotiva, contrapuesta a las formas de simulacro de lo real presentadas por los medios de comunicación. Mientras en los medios de comunicación no existe como algo tangible otra cosa que lo representado –hasta el punto de que nada puede ser visto más allá de lo que se muestra–, en el cine de Straub y Huillet existe una clara voluntad de preservar el silencio más allá del poder inalterable de lo dicho y como manifestación de alguna cosa radicalmente diferente que busca hacer corpóreo lo no corpóreo. Existe un deseo de inscribir cada imagen dentro de una ambigüedad que acaba convirtiéndose en índice de misterio», en això són molt similars a Bresson, a Ozu i altres exploradors d'aquest tipus de realisme.
Fábulas de lo visible, Àngel Quintana, editorial Acantilado, planes 236-237.

sábado, 22 de enero de 2011

Fábulas de lo visible, d'Àngel Quintana

A Fàbulas de lo visible Àngel Quintana investiga en les diverses modalitats de creació de realitat (o de virtualitat) al cinema. L’assaig constitueix un intent reeixit d’indagar en certs aspectes narratius i de construcció del camp visual que van confluir en la creació del cinema.
Segundo de Chomón y Leni Riefenstahl s’exposen com a fenòmens antitètics del poder de la càmera i de la construcció de discurs a partir d’ella. Mitjançant el treball amb el punt de vista i a la sala de muntatge es poden crear dos artefactes totalment oposats. Fábulas de lo visible s’erigeix en una apologia del realisme entès com a compromís amb la «veritat», per mostrar el que es vol ocultar en «un mundo donde la realidad ha sido eclipasada» (p. 28) per raons polítiques. Significativament Ozu ocupa la portada del llibre.
Aquest esquema d’anàlisi comparant dos autors es repeteix en alguns dels capítols, però també n’hi ha d’altres monogràfics sobre Kiarostami, Rosellini, i també el desplegament d’un concepte per diversos autors, com la construcció de realitats a partir d’algunes teories literàries de l’art. En definitiva, diverses aproximacions a la construcció de móns artístics.
A la seva indagació dels elements que configuren la imatge Àngel Quintana viatja, com no, als orígens de la cultura europea, que aporten el substrat al seu pensament: Plató i Aristòtil, amb la crítica del primer a la representació de les aparences i l’elogi del segon a la mímesi.
Podríem trobar dos eixos confrontats, o bé la necessitat de cercar un realisme/realismes des d’una subjectivitat que es compromet amb els successos, conscient de trobar-se tot interrelacionat, o bé la creació d’un simulacre, un gran espectacle virtual que amaga uns interessos particulars, els quals apliquen a l’espai creat a la pantalla la ideologia McDonald’s de les multinacionals. L’autor dedica bona part de les pàgines al primer eix però sense oblidar el segon, que apareix estudiat al primer i al darrer capítols, recordant les pel·lícules blockbuster de les darreres dècades o els productes televisius, per exemple amb la Guerra del Golf, que pretenen retransmetre la realitat quan en veritat no treballen més que amb simulacres orquestrats pel poder polític i militar.
Als anys seixanta deien que la revolució no seria televisada. Ara podem afegir que potser no, però si que trobarem vídeos penjats al you-tube.

viernes, 21 de enero de 2011

El drapaire

Ser el drapaire que recull la brossa de la cultura, allò abandonat al pensar-se que ja no és útil, art com joguines trencades i electrodomèstics de penúltima generació. Qualsevol artefacte cultural és interessant. Fer sonar les rodes oxidades del carretó i omplir-lo amb les andròmines dadaistes, amb les calaveres barroques, amb el llenguatge diví dels poetes utopistes russos, amb les recitacions homèriques al voltant del foc o l’escolta del Mahabharata que atorga l’alliberament del cicle de les reencarnacions a qui l’escolta, unir en el carretó el que sembla distant però no ho és, al Quíxot i a Marcel, a Valle-Inclán amb Goethe, a un Verdaguer amb un Carles Riba. A Dostoyevski amb Tolstoi. Tots caben al carretó.
Tot és tradició i tot és avantguarda, ja que el temps, al carretó del drapaire, no existeix.

miércoles, 19 de enero de 2011

La crida del barquer


(Un dels retrats funeraris d'El Fayum, II d.C.)

Mircea Eliade, «Ivan», dintre de Relatos fantásticos, editorial Kairós:
«(...) El río corría mansamente, majestuoso y silencioso a pocos centenares de metros delante de ellos. No se divisaba la otra orilla pues continuaba cayendo una lluvia menuda que parecía tejer una cortina de niebla que la luz incierta y pálida en la que se adivinaba ya la aurora no conseguía atravesar. A sus espaldas, aparecían continuamente grupos dispersos, titubeaban unos momentos y luego bajaban a la orilla, donde ya se habían formado los convoyes que parecían estar esperando la señal de partida.
(...) A continuación, se dirigió hacia un grupo que lo estaba esperando sin disimular su impaciencia, aunque los miraban a ambos sonriéndole con afecto, casi con fervor. Los primeros ya habían comenzado a pasar y, entonces, el sol pareció salir por todos lados pues la luz lo deslumbró y vio el puente que los otros atravesaban cada vez más rapidamente, puente que parecía haber nacido de esa luz de oro que lo había deslumbrado; y también, en el mismo instante, lo ensordeció una tremenda explosión compuesta de una extraña mezcla de sonidos de gigantescas campanas de cristal, de platillos de cobre, de flautas y de cantos de grillos.
(...) Se levantó bruscamente y, sin mirarlos, se puso a caminar de nuevo, rápido, casi corriendo. La luz de oro del puente había desaparecido y tampoco el río parecía tan cerca. Lo veía o, mejor, lo intuía lejos, frente a él, hacia el poniente. Pero corría con una alegría ya olvidada, infantil, sintiéndose colmado de una placidez total, sin nombre y sin sentido.»



En memòria del meu tiet, Àngel Ventosa

sábado, 15 de enero de 2011

No hi ha motius d’alarma, segueixin davant de les seves pantalles, si us plau (i 3)

(...)
Debord ja va vaticinar que la societat anava cap a una exacerbació del simulacre, com a darrera forma del sistema burgès per mantenir distreta a la població. Aquest fenomen que va començar amb la cultura de consum ha arribat fins i tot a contaminar els missatges dels candidats a la presidència, com demostren molts dels recopilats per Muntadas i Reese, presentats amb una petita història, gairebé com un mini-metratge. Un anunci de la campanya del 88 per Bush pare, Family / Children, serveix com a exemple de la vessant narrativa del anuncis.

Aquest anunci electoral s’adiu amb la reflexió de Debord sobre el Paradís fingit, la imitació devaluada del temps mític de l’etern retorn. Escriu que la societat de l’espectacle ha adaptat la idea de Paradís fent-la terrenal en aparença. Els anuncis que busquen un efecte idíl·lic van en aquesta direcció. Si ens fixem en aquest de Bush pare, juga amb els mites d’una societat fundada per pioners i utopistes cristians, Bush s’equipara a un patriarca en un temps primigeni, patriarca capaç de jugar amb la mainada, però sense perdre l’aura d’autoritat. Si el votant del país desitja gaudir d’aquest edèn idíl·lic amb la família nombrosa i unida, ha de votar a Bush, qui representarà el paper de pare de la nació. I el votant consumeix.
El sentit còmic de l’anterior és tant patent que els gags gairebé surten de forma automàtica, com ja van demostrar Plan Z.

Ara bé, cal tenir valor per a fer-los, saber que amb això s’ataca al poder establert, el que comportarà conseqüències. Plan Z solament va durar dos campanyes i mitja a la televisió. Amb Xile tot just establert en la democràcia, les pressions van obligar a treure’l d’antena. Els espectacles que sabotegen la societat de l’espectacle són perillosos.
Tot sigui per aconseguir que el show segueixi i mantingui a les famílies davant les pantalles.

viernes, 14 de enero de 2011

No hi ha motius d’alarma, segueixin davant de les seves pantalles, si us plau (2)

(...)
Sense violentar cap de les dos obres, podem posar a dialogar el gag humorístic de Plan z amb un treball de Muntadas i Resse Political advertisement VII: 1952-2008, on recullen anuncis publicitaris dels candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica durant més de trenta anys. El recull permet veure algun dels temes eterns dels demòcrates (atenció a les minories per captar els seus vots, intent d’atreure al públic educat en la cultura pop-rock) com dels republicans (criminalitat que puja, pau mitjançant guerra, armament, família). El recull de Muntadas i Resse permet troballes tan sorprenents com una aparició estel·lar del Ku Klux Klan quan esmentar-los encara no estava mal vist.
Com tots els anuncis, aquest també pretenen suprimir la distinció entre vertader i fals, fent passar un simulacre de vida per veritat i d’aquesta manera, incitar al consum de l’aspirant a president, fer creure que la vida veritable és la que s’exposa en l’anunci i que el votant pot perdre els seus guanys si no surt escollit el candidat. En definitiva, crear un miratge, fer creure que s’hi viu en ell, i llavors suggerir que amb un altre allò desapareixerà. El molt hàbil anunci de Ronald Reagan de l’any 84 It’s morning in America again repeteix el model de Plan Z fins al punt que costa trobar diferències, com si tots dos fossin paròdies.



Es subratlla el missatge amb una melodia ensucrada, es presenten imatges d’una vida en ordre, legislada (matrimoni), i on participa activament la gent gran (better), potencials votants de Reagan.
Les eleccions formen part del que Debord anomenava temps pseudo-cíclic, fase actual de les societats de l’espectacle que copien el marc del temps de l’etern retorn, propi de la cosmovisió mítica, basat en les repeticions dintre d’un ordre còsmic cíclic, esquema que s’aplica al capitalisme, els seus cicles de treball i descans, a la graella televisiva amb horaris prefixats, als trens que han de sortir puntuals, etc. En una reflexió hereva de Walter Benjamin Debord va apuntar: «La proliferación de “seudoacontecimientos” fabricados (...) se deriva del mero hecho de que los hombres, en la realidad masiva de la vida social actual, no viven en absoluto de los acontecimientos» (plana 163). La indiferència cap els anuncis dels candidats que suscita en els nous electors seria una mostra, empitjorada pel fet de que la reiteració del procés cada quatre anys i per diverses administracions crea una insensibilització cap el ritual democràtic en l’era de la recerca d’espectacle. Expressat en els seus termes: hi ha altres simulacres més divertits. Aquesta necessitat de show probablement expliqui que cada cop sigui més habitual la participació d’estrelles de cine o de la música composant una cançó en les eleccions americanes o espanyoles. La part bona de que Catalunya sigui tan petita –segons diuen alguns– és que no hi ha estrelles similars i ens ho estalviem.
Dintre d’aquest temps pseudo-cíclic, en una societat que estimula els simulacres, l’espectacle progressivament devaluat de la democràcia té el seu moment més emocionant –en termes de joc– durant les eleccions. I els anuncis de campanya serien la màxima espectacularització juntament amb l’acte d’investidura. D’aquesta recerca de l’espectacle copiada de Hollywood hem tingut un exemple entre molts en les darreres eleccions catalanes, amb una portada de La Vanguardia on es fa un ús de la iconografia i de l’exaltació del poder molt peculiar, igualant al nou president a Sant Jordi.

(Demà el final)

jueves, 13 de enero de 2011

No hi ha motius d’alarma, segueixin davant de les seves pantalles, si us plau (1)


A la present entrada posarem en relació tres obres, el recull de gags del grup de còmics xilens Plan Z i anuncis de campanyes presidencials nord-americanes recollits per Antoni Muntadas i Marshall Reese, les dues obres entre les desenes que es troben a l’exposició del Macba «Esteu a punt per a la televisió?», ambdós llegides sota la clau donada pel substrat teòric de La sociedad del espectáculo, text de Guy Debord.
Però abans d’entrar en matèria, descriurem en poques pinzellades l’exposició. Per transmetre la sensació de soroll mediàtic hi ha col·locades fins a deu pantalles gegants amb poc més que estretes mampares per separar-les, totes obertes simultàniament, el que crea un pandemònium de programes que satura la ment amb una juxtaposició d’impressions incrementades pel fred polar tan característic del Macba. Cada una d’aquestes pantalles té alguna més petita a prop; la diferència és que en aquestes hi ha un menú per escollir. Aquesta opció es presenta com molt més interessant, ja que, al contrari que les grans pantalles, permet la tria del visitant, malgrat amb mancances: en l’era de la Xarxa l’internauta està acostumat a controlar fins i tot l’emissió i el fragment desitjat. Amb aquest encert irromp la subjectivitat i el gust personal enmig del pandemònium que representen tantes pantalles vistes i, el que es pitjor, escoltades, al mateix temps. Fins i tot hi ha un tercer espai amb una suposada tele-sèrie creada per Albert Serra per a la ocasió.
Amb tanta oferta s’intenta emular la sensació de proposta inabastable del medi televisiu, cada vegada més inabastable i alhora més uniforme, amb, això sí, un tret que diferencia clarament l’exposició del Macba i la televisió real: els vídeos del museu ostenten una gran qualitat, el que fa que el visitant tingui la neguitosa sensació d’estar-se perdent coses tan bones com les que veu, tot el contrari del que succeeix amb les cadenes generalistes que, parafrasejant l’eslògan minimal: quant menys les vegis, millor. Potser per resoldre-ho hauria sigut aconsellable posar a disposició del visitant alguna instal·lació on es pogués escollir entre totes les obres, cosa que ni tan sols es pot fer a la xarxa; així el visitant no es perdria a Martha Rosler, Hannah Arendt, Bill Viola, Samuel Beckett, Andy Warhol, Michele Foucault o Guy Debord entre d’altres. No és el mateix que perdre’s la darrera tele-sèrie de moda o alguna tertúlia eixelebrada.
Entre tanta oferta de qualitat hem escollit Plan Z perquè al element crític hi afegeix una necessària dosi d’humor. El programa Plan Z, creat per uns còmics xilens, posava en solfa la situació del seu país, amb uns gags força punyents, una estètica precària donada l’exigüitat dels pressupostos i un procés creatiu on sovint improvisaven. (Disculpes per la mala qualitat):

Seguin l’estela dels germans Marx o els Monty Phyton, utilitzaven els mitjans de masses per, mitjançant l’humor, fer crítica social i alhora divertir al públic. En un altre gag es riuen dels anuncis electorals, amb un discurs previ tant estereotipat que dóna igual qui sigui la persona candidata a l’elecció.
(Demà, continuació amb anuncis de candidats americans...)

lunes, 10 de enero de 2011

La societat de l'espectacle

Hi ha que tornar a La societat de l’espectacle de Guy Debord. Cal tornar a aquest llibre per entendre el nostre present, ja no líquid, gairebé vaporós. El primer objectiu de La societat de l’espectacle rau en mostrar el veritable opi del poble a la societat del XX, i encara més del XXI: la indústria del espectacle en un sentit ampli, formada en una de les seves parts per l’art entès com a producte de consum per distreure a les masses. En segon lloc, Debord proposa allò tan avantguardista de fer de la vida una obra d’art que transformi el món.
Ara bé, aquesta transformació exigida pel situacionista esdevé impossible; Debord ja preveia la derrota, clar que, que és perdre? La dialèctica de la victòria final en que va caure el marxisme va acabar esdevenint un índex fiable de la seva derrota –aquí sí–, al fer servir una estructura mental i de llenguatge que pertanyia al món burgès. Hauria sigut molt més intel·ligent ni tan sols haver-se plantejat la qüestió en aquests termes: guanyar a qui?, per quin motiu?, amb quin guany? Debord, amb la seva postura d’outsider pur, ja va apuntar una mica aquesta actitud, malgrat trobar-se encara limitat per algunes postures més tradicionals de l’esquerra ortodoxa.
Com a quinta essència del pensament debordià podem agafar el seu primer punt: «La vida entera de las sociedades en las que imperan las condiciones de producción modernas se anuncia como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo directamente experimentado se ha convertido en una representación.» Aquest espectacle no es refereix únicament als mitjans de comunicació sinó a una acumulació de les formes d’aquests a la vida privada. Aquesta forma no té cap propòsit, el seu objectiu és la reproducció d’ella mateixa, repetir el seu procés. L’espectacle és el pas següent a la dominació econòmica, sotmeten un després de l’altre. Amb la dominació econòmica va deixar de tenir valor ser, substituint-se per tenir; amb la irrupció de l’espectacle el tenir ha donat pas al voler aparentar.
En aquest procés, el capitalisme ha sortit perdent amb la caiguda del seu tradicional i aparent enemic: la burocràcia soviètica. Segons va reflexionar Debord a mitjans dels seixanta, el principal perjudicat per la fallida soviètica seria el capitalisme, ja que mancat del seu adversari, que li servia de justificació per a les seves malifetes, perdria peu i mostraria la seva veritable cara –dura, clar. Vist des de l’actualitat, el profètic Debord torna a clavar-la al bell mig de la diana. Amb tot, sobre el final del capitalisme no parla gaire; el final del comunisme burocràtic soviètic el va preveure bastant abans de la perestroika.
Quin nivell de profunditat de pensament presenta Debord? Vegem-ho. Segons ell, la cirereta al pastís del sistema es produeix quan s’obliga a la població a consumir com a deure moral. Quants cops no haurem sentit que o es consumeix o la cadena es trenca? Quina cadena, la de l’esclavatge? D’aquesta manera s’imposa el consum com un deure moral, traspassant la mala consciència dels consells d’administració que s’enriqueixen amb un marge de guanys injust a una població que troba en el consum un succedani de la felicitat robada. En qualsevol cas, no és la societat la que treu un benefici d’aquest consum cec d’objectes innecessaris, sinó el compte de beneficis dels consells d’administració. És o no és perspicaç Debord?
Una última reflexió, gairebé aforisme, de Debord: «La crítica que va más allá del espectáculo debe, por el contrario, saber esperar» Què s’ha d’esperar? Debord és un dels impulsors més creatius del maig del 68, i bona part de les pintades i de l’atmosfera d’aquells dies porten el segell de qui gira com un dervix però en la negra foscor i al voltant d’un foc, és a dir, d’un situacionista.

sábado, 8 de enero de 2011

There is a war?

L’artista iraniana Shirin Neshat va guanyar amb la vídeo-instal·lació Turbulent la Bienal de Venècia de l’any 99.
Turbulent: Tres elements visuals en joc, dos pantalles col·locades formant una polaritat sobre un fons negre, espai de no-dualitat en la dualitat, suport per tal que es puguin manifestar tant uns com els altres.
A la banda esquerra del ring trobem un cantant masculí de gran qualitat, Shoja Azari, que segueix la tradició del cant persa, vinculada a l’exposició dels sentiments amb els quals es poden identificar els espectadors, mirall on es projecten. A l’altra banda aporta el contrapunt Sussan Deyhim, una dona amb un cant fora de la tradició establerta als últims segles, intèrpret d’una cançó ancestral no aprofitada per ningú ja que l’auditori està buit. Sussan Deyhim sacseja amb el seu cant originat a les entranyes, significativament cantat per una dona que s’expressa no sentimentalment, en un llenguatge atàvic connectat al cos i a altres nivells més subtils. Art masculí visible, art femení invisible. I en cap cas dones a l’auditori.
La lectura més evident és aquesta de gèneres, ara bé, hi ha d’altres igualment interessants, com per exemple l’existència d’un art sense públic però més connectat a les forces còsmiques, que posa literalment els pèls de punta just per la seva connexió amb la part tel·lúrica, sense auditori però bevent en les fonts de la creació més pura.
A la vella Índia upanishadica hi havia el coneixement (la raó, la ciència) que es trobava a la ciutat, l’àmbit humà. Però al bosc hi havia un altre àmbit de coneixement, el dels savis que alliberaven als que s’atrevien a anar fins a ells.
Best-seller o underground. O potser una altra cosa...

jueves, 6 de enero de 2011

L'himne del canibal

L'himne del canibal sentimental, obra de Nick Cave:

martes, 4 de enero de 2011

Qui són els farsants? El rostre, d'Ingmar Bergman

El rostre (Ansiktet). Bergman en plena ebullició creativa.
Polaritats correctes. Insòlitament, els dolents són el policia del poble, el científic del poble i el ric del poble. Si la vida fos únicament un combat maniqueista, ells serien els soldats de la foscor, per molt que es presentin amb gran desplegament de llums, encens i els cants dels acòlits –la pompa del poder. El trio calavera del policia, el científic i el ric són els amos del poble, on imposen els seus capricis. Els fets van deixant-los en evidència, especialment tant al fred doctor positivista com al en aparença agent de l’ordre, agent del caos en realitat
Les seves darreres víctimes són un grup de farsants buscavides, gent de la faràndula sense on caure morts, que viuen de jugar amb els desigs aliens, creadors d’una dramatúrgia per manipular el públic i aconseguir quatre monedes, liderats per un mesmerià que hipnotitza, amb un ajudant-ajudanta androgin, un xarlatà i una vella bruixa que veu el futur.
El seu número amb desplegament esotèric és una farsa, ara bé: arriben a disposar d’algun poder real? El líder i l’andrògina ja no creuen, però el que va vaticinant la vella bruixa es va complint... El rostre: polaritats correctes i fets sobrenaturals, amb un discurs ambigu i que defuig les creences majoritàries. De fet, la pel·lícula pot analitzar-se com una metàfora sobre la vida de l’actor, i també com una al·legoria sobre la relació entre art i poder.
En aquesta escena, com en alguna altra, Bergman va ser capaç de teixir una atmosfera digna del Poe de Corman, de la Hammer i de Buñuel. Aprofitant la tramoia, l’ambient que dóna una autòpsia i unes golfes amb molt racons foscos, es fa embogir de por durant uns segons al doctor positivista. Hi ha fantasmes? D’on provenen els sorolls? I aquesta mà... qui l’ha perdut? I sobretot, com es possible que l’home a qui estic practicant l’autòpsia, a qui tinc obert en canal, s’hagi aixecat i es disposi a atacar-me?

domingo, 2 de enero de 2011

Cocteau twins

New wave anglesa. Cocteau twins va passar d’una estètica after-punk amb forts tocs sinistres cap a un so més eteri -com en aquest Lorelei-, beneficiant-se d’una de les veus més personals del moment, la de la cantant Elizabeth Fraser, amb la qual es van avançar a la combinació twin-peaksània de veu cristal·lina i atmosferes sonores inquietants.
L’àngel que contempla el miratge del món.

El video amateur l'ha creat Shum65, un fan que ha creat videos per gairebé tota la discografia de Cocteau twins.