Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 28 de septiembre de 2013

La forma segons Varick (i 4)

A El mundo según Varick Andrés Ibáñez combina diversos narradors, des d’un omniscient més o menys pur, que en la seva narració connecta els animalons corrent pels parcs de Nova York amb Varick sobrevolant amb la seva nau la estratosfera, fins a un narrador periodístic fent la crònica del fenòmen Varick des dels seus orígens als anys seixanta. 
O fins i tot un gat molt especial, habitant de Demonia, que narra certs capítols. La novel·la permet viatjar al país dels somnis, present en tantes cultures; la dimensió onírica es torna objectiva, transformada en el planeta Demonia al que volen els somiadors de la Terra. Diríem que al simpàtic gat narrador només li manca un gran somriure als llavis.
El novel·lista teixeix una prosa de qualitat inusual. Estilísticament recupera cert esteticisme i gust per la bellesa de ressonàncies modernistes, cert simbolisme en el seu cas sense decadentisme, en el que s’hi troben el Marcel de Proust i el Jean Floressas Des Esseintes de Huysmans, malgrat que amb una sensibilitat molt més propera a, diguem-ne, l’època de la new age
Si fos únicament per l’esperit hermètic, no n’estaríem parlant en aquest bloc sinó al vell blog d'Equipo feérico, però és que Ibáñez exhibeix un talent literari poderós, que pretén construir frases belles i amb força, a més d’una estructura narrativa molt complexa, amb vàries novel·les curtes dins El mundo según Varick. El tractat hermètic té el correlat en
la cura de la forma, a la cerca de la bellesa literària.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

Més sobre la varística (El mundo en la era de Varick, 3)

Però és que encara hi ha moltes més referències als fonaments de la filosofia hermètica dins de El mundo en la era de Varick. A la trama es fa referència a un cicle de les ànimes similar al platònic, en una roda marcada per l’oblit d’una plenitud originària i dels procés del coneixement que va de les escoles als cultes, d’aquesta a les religions, i d’aquestes a la filosofia, en un recorregut plenament hermètic. Un procés inevitable que es concep com un descens de la visió fins a la ceguesa, amb unes respostes humanes que intenten adaptar-se a aquest procés i comprendre’l.
Una força externa devora la ment i els anhels humans, minvant el seu esperit, condemnant-los a un món com a presó, impedint que accedeixin a dimensions subtils de l’ésser, descripció clarament gnòstica. Existeix una màtrix parasitària que viu dels humans, per expressar-ho en els termes de la postmodernitat cinematogràfica. Però el grup hermètic té la filosofia perenne per alliberar-se d’aquest influx malèfic.
A més d’aquestes s’hi troben altres utilitzacions de temes hermètics de menys pes a la trama, ja que Ibáñez juga constantment amb al·lusions al·legòriques i simbòliques.  Per exemple el mite de la gent subterrània, en el cas de El mundo en la era de Varick els pobles dels talps, una gent que viu sota Nova York; fins i tot s’han organitzat democràticament, segons diu la llegenda urbana entre els sense sostre de la ciutat.
Respecte a la psicologia i l’ontologia de l’ésser, segueix també l’hermetisme. Com en el ioga, la persona pot tenir moltes personalitats, fins i tot moralment dolentes, però que estan allunyades de la veritable personalitat. Atman i Aham: l’Ésser i el jo. El Jo veritable, objecte-subjecte de les pràctiques del ioga, rau velat per les múltiples personalitats superposades unes a les altres, girant al voltant del vèrtex del principi egoic que serveix per aglutinar-les. Les pràctiques del ioga constitueixen un mètode (molts mètodes) per fer conscient aquesta estructura psicològica.
Aquest tipus d’ordenació psicològica moltes vegades s’explica mitjançant el motiu del doble, normalment un que condensa la maldat de l’individu, un contrapunt fosc. En el doppelgänger original és l’impuls de mort el que es condensa i s’objectiva. En la novel·la d’Ibáñez són personatges del doble de la Terra, algun dels quals fins i tot aconsegueix traslladar-se a la Terra gràcies a les seves arts màgiques negres.
Per concloure adequadament una funció tan hermètica, finalment es porta a l’escenari el Mil·leni, el gran acte apocalíptic en que el món s’acabarà, però després començarà de nou (o no s’acabarà realment), en un renaixement que és la solució habitual al relat hermètic i la seva concepció temporal cíclica. 

lunes, 23 de septiembre de 2013

Tractat de filosofia hermètica (El mundo en la era de Varick, 2)

Glossarem a continuació altres temes de filosofia hermètica que apareixen a El mundo en la era de Varick.
Per començar, el primer capítol transcorre en un teatre a punt de celebrar una prova d’actors. Les escenes de teatre constitueixen un dels motius més representats en les ficcions hermètiques, ja que resulten al·legories molt acurades de com concep l’existència humana aquesta corrent, una representació en el gran teatre del món, un motiu molt estimat per exemple per David Lynch, com hem apuntat en diverses ocasions.


Un altre motiu recorrent de l’hermetisme, el microcosmos i el macrocosmos. Aquesta idea a més es pot derivar-se en una altra: la del món còpia o simulacre. En aquest cas, el que fa de món referència, el món dels personatges principals (equivalent al món referent, quotidià) constitueix una còpia (o a l’inversa) d’un altre.
Les teories dels móns paral·lels han fet que el postmodernisme utilitzi aquest tema sovint en les seves ficcions, per exemple en novel·les Philip K. Dick, d’Arthur Nersesian (Staten Island), o a la pel·lícula Another earth.


En el cas de la novel·la d’Ibáñez, el resultat s’acosta encara més a l’hermetisme: existeix un altre món, una dimensió de somnis de la qual la Terra seria doble o simulacre. Al somiar es pot accedir a aquest altre planeta, anomenat Demonia. El món paral·lel de Demonia apareix com matèria d’una novel·la de ciència ficció.  A Demonia la revolució industrial es va aturar al segle XIX, no s’utilitza electricitat i la societat ha evolucionat d’una manera radicalment oposada a la de la Terra.
Però seguim amb motius hermètics: els éssers humans disposen de poders psíquics. Un extraterrestre, Varick, viatja a la Terra. El primer contacte el manté telepàticament amb una escriptora de ciència-ficció i mèdium; diversos lectors elucubren que potser es tracta del planeta d’origen de Varick. Durant anys Varick es manifesta com un daimon en el sentit grec, un esperit que influeix en aquells amb qui connecta; els hi ofereix una visió de l’existència diferent i els aconsella com assolir-la.
També es parla d’un monestir al cor d’Àsia on es pot aprendre directament dels vells mestres, al·ludint al mite de Shambala, somiat per tants hermètics, un lloc en els que viuen els que han descorregut els vels del misteri –uns vels que tanmateix no poden ser descorreguts, com ja va apuntar Benjamin, sempre amb la seva veta hermètica.

Vinculat a la idea de Shambala hi ha la d’un difús orientalisme que impregna l’espiritualitat occidental des de la teosofia. L’orientalisme de la novel·la no es vincula només a un concepte poc definit de espiritualitat que serveix per englobar pràctiques i creences molt diverses, fins i tot antagòniques, sinó que també hi ha efluvis de l’orientalisme en sentit artístic durant el XIX, el que es deixa seduir per una versió idealitzada de l’altre per excel·lència, amb una versió onírica de la Mediterrània del sud i de l’est. En el cas de El mundo en la era de Varick, es produeix una irrupció fantasmagòrica de l’orientalisme en la forma modernista i situat a l’actual Istanbul. Un altre dels grans temes hermètics d’una obra que com es veu en mostra molts dels seus nòduls fonamentals

sábado, 21 de septiembre de 2013

La comunitat dionisiaca al post-modernisme (El mundo en la era de Varick, 1)

Andrés Ibáñez situa la seva novel·la El mundo en la era de Varick en el fèrtil llinatge del relat hermètic; converteix en trama narrativa alguns dels seus punts fonamentals d’aquesta escola de pensament. Per exemple, cita de manera indirecte els vells misteris grecs, i encara més enrere, els cultes que utilitzen la música i el ritual com a mitjà per assolir un coneixement suprem, representats a la cultura grega pel dionisisme, les festes al boscatge en que els participants es treuen les màscares urbanes i fins i tot l’ego personal.
Hi apareix la comunitat dionisiaca, o per ser més precisos diverses comunitats dionisíaques, ja que intervenen vàries: una la del grup dels protagonistes, la més propera a les convencions modernes, amb un treballador de un teatre, una ballarina, un operari de neteja. Una altra, la d’una banda d’una cosa similar al free jazz; una tercera, també músics, que semblen els alegres pillastres de Ken Kesey.

Els rituals anàrquics de les reunions mistèriques i sobretot de les festes dionisíaques tracten del cicle de la vida, expressat amb la pantomima del ritual i amb la música, no mitjançant un discurs verbal lògic. I parlar del cicle de la vida és parlar del cicle de la mort. La música contemporània de pioners de l’electrònica, el minimal i altres avantguardistes s’hi han apropat a l’efecte dionisíac.  Al món del jazz qui més va beure de la font ancestral va ser John Coltrane en els seus treballs posteriors a A love supreme. El caos per tal de mostrar l’ordre.  

miércoles, 18 de septiembre de 2013

El festival Domèstica a Girona

Notícia de la propera inauguració del festival Domèstica. Divendres 20 i dissabte 21 a Girona.

http://www.nuvol.com/noticies/domestica-omple-els-carrers-dart/

miércoles, 11 de septiembre de 2013

La tendresa gens tendra (Pornografia, Witold Gombrowicz)

A Pornografia Witold Gombrowicz va teixir una història en que la joventut es observada amb delit, provocant una atracció que frega constantment la pedofília, atret per l’esperit jove, caracteritzat per la manca de forma definitiva, amb un rotund elogi de la corporalitat i la mentalitat adolescent.
El text forma part de la tradició de literatura del jo i les seves impostures, tan fèrtil durant tot el segle XX; alter ego de Witold Gombrowicz, fins i tot compartint nom i professió; les seves impressions però, no semblen gaire fiables o, més ben dit, donen la impressió de filtrar i tenyir el que narra. El que percep i com ho fa queden molt marcats per una mirada que trastoca el que veu. Això sí, moltes de les opinions que va formulant acaben confirmant-se, cosa normal tractant-se més d’una fantasmagoria a l’interior de l’escriptor que un intent de retrat fidedigne. Les seves percepcions són mudables, capta de manera imprecisa i modifica els seus pensaments i opinions en un girar d’ulls; resulta un dels narradors més oposats a l’omniscient prototípic de realisme i naturalisme, però també s’allunya molt del jo heroic romàntic o de l’antiheroi del modernisme.
El protagonista va a un poblet a la Polònia durant la II Guerra Mundial per un motiu que no queda aclarit, malgrat suggerir-se té certa relació amb la resistència.  Allà, queda absolutament fascinat per dos dels joves del poble, encara més pel noi que per la noia. Gombrowicz fa un elogi de l’adolescència ja que aplica a l’edat la seva teoria de cercar allò no format encara, lliure de l’encarcarament que imposa la forma definida. La fascinació però no es produeix per un ideal de la joventut, en una lloança diguem-ne més clàssica, sinó per la possibilitat implícita en la manca de definició, però incloent-hi la baixesa o la imperfecció, com es veurà en la trama i, sobretot, en la seva resolució. Segons afirma el propi escriptor al pròleg, en l’informe que proposava volia incloure i defensar la insuficiència, la imperfecció, allò inacabat que hi ha a l’ésser humà. En aquest sentit, es troba just a la banda oposada al Romanticisme inicial, i la seva recerca de l’Absolut sublim per part de l’artista genial. A més, en l’encantament de Witold hi ha una part d’atracció física malgrat que no únicament eròtica.
En l’esperit distanciat, sarcàstic i intel·ligent s’apropa a Nabokov, dos dels grans refugiats apàtrides, malgrat que en l’estil no s’assemblin gaire. Pornografia es va publicar cinc anys després de  l’escàndol Lolita, i a més de la fascinació per nimfes i per hereus, ambdós artistes compartien el rebuig cap el nacionalisme i cap el comunisme. El Witold Gombrowicz de la novel·la té molt dels caràcters luciferins tant del gust de l’exiliat rus, per exemple a Desesperació o a la mateixa Lolita i la seva fascinant nimfeta, amb personatges que s’enfonsen de bon grat en la part fosca de l’existència, immorals voluntàriament.
En això segueixen ambdós al Dostoievski de les Memòries del subsòl; no és l’única característica en que Gombrowicz recorda a Dostoievski: també pren la potència psicològica pròpia d’un teatre de la ment; tot el relat constitueix una fantasmagoria, una metàfora dels seus processos íntims d’una ment, amb forces de la personalitat contraposades convertides en personatges d’inclinacions diverses, dels joves amb la força d’allò amb totes les potencialitats obertes, encara tous, (Karol i Heina) al satànic cantor de la Terra Fryderyk, la creient Amalia assassinada, o el perfecte burgès fill d’ella i que es vol casar amb Heina. De tot això n’és testimoni l’alter ego literari Witold Gombrowicz, testimoni i necessari narrador. Tots ells estan agitats per les passions, no només les eròtiques sinó també les violentes –si és que no estan relacionades– però sempre mantenint per sobre una capa de cortesia social irònica.
Destaca com a mestre de cerimònies el  mefistofélic Fryderyck, qui anirà teixint conxorxes segons els seus plans, representant a la novel·la del impuls de la natura (o el suposat impuls), una veu de la Terra que incorre en la infàmia màxima de dirigir un assassinat comès per adolescents enlloc dels adults; segons argumenta, ells resulten els millors preparats per a cometre’l donada la lleugeresa de l’edat. Amb tot, el tema no és la infàmia: no pot ser-ho pel sentit metafòric de tota l’obra i per l’evident plaer lligat a l’assassinat amb que el Witold Gombrowicz del text descriu preparatius i acció.
L’escriptor polonès té una gran capacitat per fer suggeridores les escenes, però no mitjançant l’ús de descripcions exuberants sinó per com fa entrar en els pensaments del narrador, amb un llenguatge que pren molta cura de l’estil i cercant la qualitat hipnòtica trobada al polir cada frase. Les escenes de la vida camperola a Polònia evoquen a vegades a pintors com Chardin o Vermeer per la mirada contemplativa, però amb un matís de febre en el narrador, un home que veu detalls sensuals arreu, possibilitats que s’obren encara que ell no busqui en cap moment la trobada sexual. Pornografia no per l’exposició d’actes sinó pel desig amb el que mira.  
La singularitat de l’efecte de Gombrowicz no rau ni en la història ni en els personatges –encara que aquests gaudeixen de la condició de singulars, gombrowiczians, que és una de les millors virtuts que pot posseir un novel·lista–, ni tan sols en l’estil, sinó en la profunditat amb la que descriu unes escenes en que aprofundeix sense trobar fons; l’escriptor mostra una escletxa no cap a una transcendència mística sinó a les fondàries psicològiques, no en un sentit psicoanalític ni de qualsevol altre escola. En aquesta capacitat per desenvolupa la psicologia en plena escena torna a demostrar l’influx de Dostoievski, sempre a punt per reblar el clau de la motivació íntima. Tot just quan sembla que l’escena no pot evolucionar més, el escriptor encara pot donar-li una nova volta. Com amb els personatges, en aquesta potència Gombrowicz també és molt original i té allò tan cobejat de la veu pròpia.
Acabarem amb una sentència expressada pel narrador Witold Gombrowicz, digna d’una estrella de l’edat d’or del rock’n’roll: «La humanitat després de la trentena entre en l’horror. Tota la bellesa es trobava de l’altra banda, de la banda de la joventut»


viernes, 6 de septiembre de 2013

A propòsit d’un liberalisme progressista

Una reflexió publicada a Nervi sobre el liberalisme i la possibilitat de que aquest retomi la seva tradició progressista, tot just ara que ha sigut fagocitat per l'ultraliberalisme. A Nervi

miércoles, 4 de septiembre de 2013

La tradició contemporània en el cinema de Naomi Kawase

De Shara, la pel·lícula de Naomi Kawase projectada l'any 2003, es podria dir que, com en la pintura romàntica d'un Friedrich, el plànol també necessita d'una figura guia que faci de mitjancera entre l'espectador i el paisatge urbà recorregut per la càmera. Tant en la següent seqüència, amb que comença el film, com en una posterior similar però en bicicleta, el plànol necessita d'un personatge que el travessi. Una mena de figura guia, en aquest cas no per portar a l'Absolut sublim, sinó
per introduir-nos en la vida d'un barri japonès.

Trobem un altre moment de gran poder fílmic en el retrat de la celebració col·lectiva, ritual com temps de l'etern retorn, en que les generacions humanes s'uneixen, tant els ancestres com els vius, pel fet de repetir els mateixos actes. Aquesta unió revifica la natura, la comunitat i l'individu. Així es produeix la pervivència de la tradició dins la societat contemporània. 

Kawase demostra que encara es pot fer un cinema de les coses petites, de la bellesa, dels personatges i els barris interessants. Un cinema humà, a l'estela de Ford, d'Ozu, de Dreyer, de Chaplin, de Tarkovski,