Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 13 de enero de 2015

El diable a la càmera (El diajo en los ojos, Jesús Ferrero)

El diablo en los ojos forma part d’aquell grup de pel·lícules o novel·les que reflexionen sobre el poder de la càmera, com El video de Benny o Arrebato. Comparteix amb el film alemany el protagonista adolescent que comença a gravar el seu voltant amb una càmera de vídeo nova. Leo com Benny, atrapa el que succeeix al seu voltant, tot i que els separa la condició homicida del personatge cinematogràfic, Benny, fred testimoni amb arrencades de violència tan absurda com perversa.
Leo aconsegueix un nou registre del real, que pren volum, dimensió, textura, que exigeix ser enquadrat, també controlar la duració i el ritme, permet revisar les situacions, comprendre millor així les converses, repetir-les a voluntat fins a descobrir què s’amaga en elles. El tercer ull mecànic li permet endinsar-se en un nivell de realitat nou i més profund, gràcies al súper-poder de l’ull mecànic accedeix als secrets que oculten familiars i amics: l’amant del pare, per exemple. El noi es converteix en un espia dels altres, els hi roba la seva intimitat sense que se n’adonin.
El que enregistra és la dissolució de les famílies, unes famílies que ja han trencat amb la tradició i on l’element sexual supera els límits del matrimoni. Els personatges naufraguen sense que l’ull de la càmera aparti la mirada púdicament; els atrapa en la progressió cap al no-res impulsats per la pulsió escòpica i taxonomista de mirar, ordenar i guardar. Els moments perden consistència malgrat quedar atrapats al cel·luloide.
El noi converteix la seva família amb comparses d’una pel·lícula construïda sobre fragments de la seva existència, molts d’ells escenes íntimes amb revelacions que el noi va descobrint gràcies a la càmera. Com a Arrebato es produeix un acte de vampirisme de la càmera. Queden els fantasmes sobre la pel·lícula, mentre que els models reals van morint per estrambòtiques circumstàncies. Home del seu temps, Leo es pren tranquil·lament les morts; allò veritablement valuós és continuar l’enregistrament.
El seu objectiu és gravar-lo tot, donar-li d’aquesta forma la rúbrica a la quotidianitat, fer-la hiper-real gràcies al dispositiu. Encara que això té punts dèbils. «Pero no podia filmarlo todo. La gente no estaba preparada. La gente nunca soportaba demasiada claridad» (p. 145), Idea que obsedeix al noi, en el seu viatge cap a la demència.

Ferrero desenvolupa a la trama les seves temences sobre els mètodes de gravació, el final de l’era analògica, encara que la novel·la pateix de certa superficialitat; crec que és pitjor que altres novel·les de Ferrero com El secreto de los dioses.

No hay comentarios: