Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 25 de diciembre de 2009

Sospito... que aquest no era el final


En un llibre molt interessant per a tot aquell que vulgui conèixer el procés de crear una narració, Truffaut i Hitchcock parlen de Sospita:
F.T. (...) decía que la productora se hubiera opuesto a que Cary Grant fuera culpable, pero usted ¿hubiera preferido que lo fuera?
A.H. No me gusta el final de la película, pues tenía otro, distinto al de la novela; cuando al final Cary Grant lleva el vaso de leche envenenado, Joan Fontaine estaría escribiendo una carta a su madre: «Querdia mamá, estoy desesperadamente enamorada de él, pero no quiero vivir. Va a asesinarme y prefiero morir. Pero creo que la sociedad debería estar protegida contra él». Entonces Cary Grant le da el vaso de leche y ella dice: «Querido, ¿quieres enviar esta carta a mamá, si no te molesta?». Él dice: «Sí». Ella bebe el vaso de leche y muere. Fundido, encadenado, una secuencia corta: Cary Grant llega silbando, abre un buzón y echa la carta dentro.
(François Truffaut, El cine según Hitchcock)
Sospita comença quan una noia rica (J. Fontaine) coneix a un Playboy (C. Grant), s'enamora i es casa malgrat la oposició familiar, que dubte de les intencions del personatge de Cary Grant. Poc a poc el personatge interpretat per Joan Fontaine comença a emmalatir i a patir estranys accidents. Afegeixo els últims deu minuts de la pel·lícula. Per descomptat no és de les millors de Hitchcock però encara i així és molt bona. El final no compleix amb les expectatives, com us podeu imaginar llegint la declaració anterior de Hitchcock. El canvi d'expressions facials en Cary Grant quan passa de sospitós a pobre innocent resulta fins i tot un punt còmic.
http://www.youtube.com/watch?v=WOoaqbjDFnY
Afegeixo l'enllaç i no l'incrusto perquè l'opció està desactivada en el video del youtube.

jueves, 17 de diciembre de 2009

Manual per construir bombes atòmiques


Els llibres a la Índia del sànscrit s'escrivien sobre fulles de palma que es lligaven amb un cordill. Els llibres, a més, acostumaven a presentar el coneixement d'una forma poètica (o esotèrica) de tal forma que no tothom podés entendre el contingut, ja que aquest es considerava poderós i, per tant, com un perill. Podem comprovar aquesta fase en els Brahma sutras o en les Upanishads. A més, molts gurús tallaven el cordill i desordenaven les fulles, mantenint en la memòria l'ordre correcta per a evitar que els possibles lladres poguessin fer un mal ús del coneixement secret. Vaja, que es tractava aquests llibres com si expliquessin la forma de construir bombes atòmiques.
Aquest sistema donava molta importància a la figura del gurú, el guia. El deixeble tenia que passar molts anys amb ell per demostrar-li la serietat en l'estudi i així merèixer que li revelés els secrets.

miércoles, 16 de diciembre de 2009

Curri Valenzuela superstar

Aquest vídeo de l'Apm és impagable, dels més al·lucinants (i per tant divertits) dels darrers temps. En el millor tall, la Curri Valenzuela se'n fa creus de que sent el castellà la segona llengua més parlada del món darrera del xinés (desconec les seves fonts) hi hagi pesats que encara s'entestin en parlar altres idiomes. Tots sabem quin són aquests idiomes: «en valenciano, en po... en catalán (ups, què anava a dir?, potser un país situat entre Alemanya i Bielorússia?)»
El moment de glòria de la Curri es troba cap el minut amb vint segons. Anem a riure una estona, que és la millor teràpia contra els disbarats.

martes, 15 de diciembre de 2009

La força de la veritat

Fa uns dies vaig escriure una entrada sobre el poble amazigh, els berebers del nord d'Àfrica: http://el-missatger.blogspot.com/2009/11/persones-lliures.html. Semblava una qüestió força llunyana a la realitat del país, Catalunya, España, o quin prefereixi el consumidor.
Doncs bé, pocs dies després està esclatant a aquest país (sigui quin sigui i s'anomeni com s'anomeni) un problema ben gros que pel moment les nostres autoritats no saben com resoldre: la negativa a continuar menjant de l'Aminatu Haidar, activista saharaui-amazigh, que, si no vaig errat, porta ja un mes de vaga. Aquest cas torna a manifestar l'era global en que vivim: qualsevol conflicte mundial pot escenificar-se a la porta de casa, de la mateixa manera que mengem fruita recollida a Nova Zelanda o que el vol d'una papallona a Bali provoca un huracà a la Patagònia.
En qualsevol cas, esperem que tot s'arregli de la millor manera possible, és dir, amb l'Aminatu sortint-se amb la seva i demostrant als poders varis que enfront del seu joc d'interessos egoistes hi ha una cosa més important: la justícia. Si Gandhi va aconseguir fer fora de la Índia als anglesos amb els seus dejunis, no veig perquè no pot tornar a succeir el mateix.

viernes, 11 de diciembre de 2009

L'espanyol, llengua universal

Segons sembla, l'entrenador del Barça (apunt de ser canonitzat per alguns, Sant Pep Guardiola) té com a sana costum contestar les preguntes dels periodistes en l'idioma en que le facin la pregunta, si es que coneix i parla l'idioma corresponent: català, castellà, anglès i italià.
El dimecres passat uns periodistes ucraïnesos li van demanar per la seva vinculació al català i ell va respondre:
www.cope.es/deportes/10-12-09--guardiola-sobre-cataluna-somos-un-pais-una-lengua-propia-114317-1">
Per cert, que a la Cope han oblidat afegir la reacció dels periodistes d'Ukrania, que van aplaudir.
Diríem que és una resposta força raonable, oi? Si aconsegueix fins i tot l'aplaudiment aliè... Però a algunes persones no els hi va agradar les paraules de Guardiola.
blogs.terra.es/blogs/blogfutbol/default.aspx
Algunes perles: «No entiendo ese nacionalismo absurdo cuando en el mundo se está abogando por la universalidad» Ja sabeu, si feu servir el català sou uns nacionalistes desfasats quan tothom defensa la universalitat, que ves a saber què vol dir (més endavant es pot llegir entre línies: vol dir parlar en castellà.)
«...una de las virtudes del fútbol es su globalización, algo que consiste en la relativización de los nacionalismos insanos y de los patriotismos desaforados...» Ja sabeu, quan juga la Roja no es fa apologia del nacionalisme ni del patriotisme.
«...porque el catalán, les guste o no, solo lo hablan una minoría» Aquí és quan el petit monstre comença a mostrar la poteta: vosotros sois unos mindundis, nosotros somos muchos, dit, és clar, des del seu punt de vista limitat. Prefereixo no participar en la dialèctica del nosaltres i vosaltres.
«...el Barcelona va más allá de la frontera catalana. Es un equipo universal que tiene seguidores por todo el mundo que ignoran la lengua catalana» Això mateix: que el club s'oblidi del seu idioma minoritari i agafi un d'universal (tots sabem quin) ja que amb aquest idioma es podran expressar els seguidors del Barça de Xina, Japó, el Canadà, Senegal, Índia, Arabia Saudí o la Cotxinxina, llocs que, com tothom sap, parlan un castellà pur digne de la Salamanca als temps de Lope de Vega.
En definitiva i per no estendre'm més, que al defensor de la llibertat, l'heroi Celemin, que fins i tot va suportar els cops franquistes a la presò (quin pel·liculero) no li van agradar les paraules de Guardiola. Però la seva reacció és conseqüència de voler que al Barça les coses li vagin bé, perquè com tothom sap ara mateix el club és un desastre i l'entrenador un il·luminat que, a més, no mostra cap tipus de respecte cap a ningú. Mai. Sort que aquí ve en Celemín, el desfacedor de entuertos, per a arreglar-ho.
El bo del desfacedor de entuertos tindria que conèixer i aplicar la primera regla d'or si es vol ser un bon novel·lista: a l'universal s'arriba des del particular.

martes, 8 de diciembre de 2009

Aquests llumins no s'han fet per encendre


Poema visual de Joan Brossa titulat Cerilla.
I pensar que cap d'elles serveix per encendre una cigarreta...

lunes, 7 de diciembre de 2009

De tribus i civilitzacions

Acabo de llegir el llibre Una historia de las lenguas y los nacionalismos, de Xabier Zabaltza. M'ha semblat que demostra una visió penetrant del problema nacionalista en una exposició molt ben ordenada. Bona part dels capítols tracten temes relacionats amb la llengua, des de les qüestions dels seus respectius estatus (baixos o alts) finas a les dificultats derivades de l'estandardització. Afegeixo tres cites significatives:

«En Francia sólo las clases pudientes hablan la Lengua. Los pobres (incluidos alsacianos, arpitanos, bretones, catalanes, corsos, flamencos, gitanos, judíos, occitanos y vascos no asimilados) hablan dialectos: "La lengua de las clases superiores es automáticamente establecida como la correcta forma de expresión. Ellas pueden decir no solamente ´el Estado, soy yo`, sino también ´la lengua, es la mía`"» (p. 48)

«La diferencia entre "patriotismo" y "nacionalismo" radica en la posesión o no de un Estado. Los nacionalismos con Estado propio practican dentro de su territorio la homogeneización lingüistica y cultural. Los nacionalismos sin Estado propio esperan llegar a poseerlo algún día para practicar entonces la misma homogeneización lingüística y cultural que critican.» (p. 190)

«Todos estos prejuicios están vinculados con la idea de la lengua como "compañera del Imperio". El castellano, el francés, el inglés, son lenguas a part entière porque poseen un Estado. El bretón, el vascuence o el gallego eran "dialectos" porque carecían de tal Estado. En ocasiones, un mismo idioma podía ser llamado "lengua" en parte de su dominio lingüístico y "dialecto" en el resto.» (p. 220)

Com podeu deduir, l'assaig critica els nacionalismes, especialment aquells que no es consideren a ells mateixos com a tal, o per una banda els herois del patriotisme civilitzador i per l'altra els dimonis del nacionalisme tribal. Ús sona?

martes, 1 de diciembre de 2009

Ningú no és perfecte

Col·loco un enllaç per la famosa escena de Some like it hot, Con faldas y a lo loco, Ningú no és perfecte (sobre com tradueixen els títols mereixeria no una entrada de bloc sinó un llibre). De forma inconscient, molts vam aprendre que en català normatiu dos negacions són possibles.

Aquella boca brincadora digne d'un malson, la Queta, avui estarà satisfeta amb el meu esforç normalitzador -quina paraula més lletja.




Bona nit, Catalunya

Que les persones tenim un nivell de competència lingüística molt diferent podríem qualificar-ho d'evidència. L'exemple dels actors sempre m'ha admirat. Per molt que estiguin llegint transcripcions fonètiques, em segueix sorprenent; més quan a aquest país (aquí em refereixo a Espanya) el president del Govern solament s'atreveix a parlar idiomes suboficials a la intimitat. O ni això.
Viggo Mortensen va néixer a Nova York, va viure un període de la seva infància a Argentina, però després va tornar a la ciutat nord-americana. Ha actuat en pel·lícules com Atrapat pel passat, La pistola de mi hermano (de Ray Loriga), la saga de l'Anell, Promeses de l'est, Una història de violència o, recentment, La carretera (basada en una novel·la sensacional d'un gran escriptor, Cormac McCarthy).
Doncs bé, aquest home va arribar un migdia per rebre un premi al festival de Sitges. I en poques hores va memoritzar unes línies en català i les va pronunciar d'aquesta manera:

Sí, ja se que s'ha convertit en un costum l'artista que vol quedar bé aquí, surt amb la samarreta del Barça, diu «Bona nit Catalunya» i rep l'aplaudiment del públic. El que em meravella és el talent camaleònic que demostra, aprenen en pocs minuts les línies i pronunciant-les amb força correcció.
Diria que mereix una Creu de Sant Jordi. Com a mínim és més digne de rebre-la que altres que ja l'han obtingut.