Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 19 de octubre de 2014

Una tumba para Boris Davidovich, Danilo Kis

A Una tumba para Boris Davidovich, de Danilo Kis conflueixen uns tipus humans marginals com els de Roth o Brecht, tancats i torturats en gulags, com els de Solzhenitsyn o Dovlatov, els pobladors dels shtetls de l’Europa oriental com en Isaac Bashevis Singer. Kis reuneix en les seves obres el millor d’una tradició literària i social que, malauradament, temem hagi desaparegut, empesa per ideologies i per persones de voluntat maximalista, totalitària.
La novel·la està conformada per uns pocs relats amb els personatges típics de l’Europa centreuropea i de l’Europa oriental de les primeres dècades del segle XX, sobretot activistes de la revolució soviètica que van rebre com a recompensa pel seu sacrifici durant dècades la presó, les rates, les tortures. Tenen, a  més de l’interès narratiu, un d’històric.
Kis acosta un tipus d’humanitat molt específica, narra unes anècdotes plenes de violència, transmet al mateix temps una manca de creença en les ideologies totalitàries; en canvi els textos estan plens d’una compassió no sentimental (o no gaire). Les anècdotes van teixint els sudaris dels personatges poc a poc. Els textos ensenyen com pot ser la quotidianitat en un entorn en que es tortura a milions de persones, els anys en que la força centrípeta de la revolució va devorar els seus propis fills, fent gala d’una lògica del absurd màxim.
Amb gran finesa estilística, de manera impressionista, amb poques i breus pinzellades (capítols curtíssims) mostra la descomposició europea, les traïcions, les tortures, les morts. La humanitat de l’Europa d’aquella època va convertir el continent en un il·limitat camp de batalla i els seus tipus humans desfilen per les planes de la novel·la, en una veritable dansa de la mort. Polònia, Rússia, Irlanda, l’Espanya republicana (i la Catalunya anarquista) són els escenaris d’aniquilacions sense fi.
Submergits en una realitat destructiva, que com Medea mata als seus fills, amb una guerra mundial que s’endevina com única conclusió als discursos i accions polítiques d’odi pur, s’endevina la destrucció més o menys severa; aquest va ser el destí d’Europa als anys trenta i quaranta, esplèndidament retratat per Kis, en un dels seus treballs més elogiats.
El seu estil s’acosta molt al de Sebald, compartint a més perspectiva; o potser seria més apropiat dir que Sebald s’assembla a ell. Malgrat de la malenconia d’ambdues mirades, la de Kis resulta una mica més irònica.