Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

miércoles, 30 de octubre de 2013

Representacions plàstiques de la malenconia 1/2


Edat de l'home, Tractatus de quaternario, 1100
Xilografia Estrasburg, 1500

Els 4 temperaments, Gravats Virgil Solis (1550, aprox.)
The anatomy of melancholy, Le Blon per el llibre de Robert Burton, 1638

Temperaments i elements, Septem planetae, 1581, Gerard de Jode

Cranach el vell, Al·legoria de la malenconia, 1532
Cranach el vell, Al·legoria de la malenconia, 1528
La melancolia, Dürer, 1514

lunes, 28 de octubre de 2013

L'art totèmic de Germaine Richier

L'ouragane et l'orage, 1947-49

L'ouragane

L'orage

La mante, 1946

La tauromachie, 1953

L'homme-forêt, 1945

L'echiquier (grand), 1959

viernes, 25 de octubre de 2013

Antropologia feta ficció literària (El entenado, J.J. Saer)

A El entenado el seu autor Juan José Saer dóna la impressió de voler inquirir-se pels fonaments de la civilització i de l’home, en una novel·la molt recomanable per als antropòlegs, ja que gairebé es presenta com un resum metafòric de la disciplina. Però que s’hi trobi tot un rerafons d’antropologia feta ficció no vol dir que sigui una novel·la de tesi, ja que les circumstàncies i els reflexions del protagonista tenen sempre la prioritat.
L’inici de El entenado sembla un homenatge a Conrad, a Stevenson, a Defoe, a Arthur Gordon Pym, als clàssics del gènere d’aventures. També hi ha una mica de Moby Dick, en allò que té de contacte amb allò més primitiu, el tabú suprem: el canibalisme. El llibre té molt més de Conrad i de Melville que de Stevenson.
Un noi vol fer carrera de mariner i veure món. S’allista com a grumet en una expedició de tres vaixells cap a les Moluques. La primera notícia que ens indica que, malgrat les aparences, El entenado s’allunyarà del classicisme realista literari aplicat al gènere d’aventures la dóna que el grumet passa a ser obligat amant dels mariners, embogits per la soledat i per l’absència de dones que comporta la seva feina; aprofitant les formes mig andrògines de l’efeb, descarreguen la seva tensió sexual aprofitant-se de la menor força de l’adolescència. En poques novel·les d’aventures s’explica aquesta reacció que deu ser força més habitual del que sembla, a més, sense fer cap èmfasi.
Els tres vaixells de l’expedició van a parar a la desembocadura d’un gran riu; el capità decideix inspeccionar-lo; mentre ho fan, topen amb uns indígenes que maten als expedicionaris excepte al noi narrador. Escorxen els cossos amb cura, els rosteixen i se’ls cruspeixen en un gran banquet. El canibalisme de la tribu es explicat amb una abundància d’elements sensorials que emula una barbacoa, fins i tot el noi reconeix que se li fa la boca aigua; a ell li ofereixen una mica com a tiberi. Per quina raó no l’han matat?, es pregunta. Després de la pitança, beguts per una beguda fermentada de fórmula pròpia per fer baixar la carn, s’inicia una orgia. L’experiència esmicola els límits d’allò considerat tabú pel xicot.
Afirmaven al principi que la novel·la crea una ficció basada en la història de les cultures. En l’origen, sembla indicar la història, hi ha uns indígenes com els descrits. L’episodi de canibalisme i l’orgia a consegüent no implica que proposi una societat que es guia pel darwinisme social o la barbàrie. Al contrari, els indígenes són gent sòbria i comunitària; organitzen el seu any amb un llarg període de frugalitat que ocupa tots els mesos, complementats això sí per uns pocs dies en que succeeix el que ha vist el protagonista, un carnaval que, com descobrirà, es repeteix any rera any. El entenado està molt ben fonamentada antropològicament. El novel·lista fixa l’esquema del  procés cultural en el camí civilizatori, en el que inclou religiosos i artistes.
Saer va basar el text en un narrador reflexiu i sentenciós, que gairebé mai escenifica sinó que acostuma a parlar de grans arcs temporals, transmesos en poques paraules i buscant generalitats i prototips de les accions, narrant els fets; l’escriptor suspèn sovint la descripció dels fets per a pensar sobre les implicacions del que va viure o per a preguntar-se per les raons dels indígenes. El narrador explica la història seixanta anys més endavant del seu primer viatge com a grumet, i ell mateix adverteix en diversos moments del seu relat de que el record d’un fet no implica que aquest hagi passat.
La ment inventa molt.
Comentari apart mereix la estrambòtica portada de l’edició de Rayo verde, que podria funcionar en un altre context  però que en aquest no s'adiu gens ni mica al llibre.

lunes, 21 de octubre de 2013

La brutalitat com categoria estètica: l'Accionisme vienès

Günter Brus, Transfusió, Tardor 1965:



Hermann Nitsch, 4 Acción, 1963:





Otto Muehl. Materialakation 4 Kreuzigung eines männlichen Körpers, Crucifixió d'un cos masculí, 3-03-64:
Aquestes formes artístiques es van executar als anys seixanta, per uns artistes que havien viscut de manera directe o indirecte la II Guerra Mundial; la generació dels pares havia recolzat a Hitler, fins i tot alguns dels seus progenitors potser havien secundat activament la barbàrie nazi. Com en el cas de Thomas Bernhard, sense aquest context austriac i centre europeu l'acció artística perdria sentit i força. 
Ara bé, pot concebir-se un art tan radical, tan al límit dels participants (siguin artistes, sigui el públic), en el món de la cultura light del tardocapitalisme? 

sábado, 19 de octubre de 2013

Una novel·la rizomàtica (La broma infinita)

Si tinguéssim ànim taxonomista, podríem classificar els artistes en dos tipus purs: el narcisista i l’empàtic; uns tendeixen a la mirada compassiva cap a l’altre, amb el punt dèbil de que tot sovint la rauxa sentimental fa perdre alçada estètica; el tipus que parteix del seu propi jo profunditza molt en la psicologia pròpia i amb unes formes sovint sumptuoses, com en el cas de Dalí, Picasso, Pla o Capote; el seu defecte és que els hi costa poc caure en l’egolatria, quan no dominen el seu impuls. Entre aquests pols purs existeix una infinita graduació. La societat de l’espectacle, necessitada de fabricar grans herois, acostumar a destacar autors narcisistes, que gaudeixen de més atenció dels mitjans.
En el cas del difunt Foster Wallace es combinen totes dues tendències; se’l pot considerar un artista d’ego, tot i que en una variació depressiva. La seva personalitat es filtra constantment a La broma infinita, que seria un gran àlbum exponent les tendències que fonamentaven la seva personalitat: l’artista experimentador dels cineastes Incandenza, el tècnic obsessiu de l’escola de tenis, el maníac-depressiu addicte a qualsevol substància estupefaent, el participant en reunions d’Alcohòlics Anònims, el crític polític radical però extravagant dels grups d’alliberament del Quebec: de fet, aquests són els quatre grans grups de personatges de La broma infinita. Amb ells es podrien compondre les principals tendències en el caràcter de l’escriptor.
Però de manera paral·lela, la novel·la-riu (un Amazones de la literatura postmoderna, amb unes notes que constitueixen veritables senders que es bifurquen, constituint vies secundàries que enreden en una confusió tanmateix molt plaent) conté un gran retrat de la seva generació i el món occidental immers en la societat de consum, d’una manera tan exagerada que fins i tot s’esponsoritzen els anys, costum no tan allunyada de les pràctiques publicitàries del moment; les agències de publicitat deuen somiar en una realitat com la de La broma infinita.
El retrat que fa de la Nord Amèrica obsedida per la competició i per les addiccions destaca com el més valuós literàriament de la novel·la, una descripció en la que Foster Wallace pot deixar lliure el seu talent per la ironia i el costumisme social. Els individus oscil·len entre les substàncies i activitats que esclavitzen per una banda, i per l’altra uns sistemes d’ordenació i control social d’inspiració totalitària, o com a mínim que promouen l’uniformitat. 
Fins i tot un dels personatges s’anomena John Wayne, un jove jugador de tenis que encarna una mica els valors clàssics del nord-americà de triomf en duels per la victòria amb els rivals. Wayne és l'ombra dle protagonista Hal, la seva versió exitosa al tenis,  un ideal de conducta robòtica, sense cap tret de personalitat que el faci singular. fins i tot se'n va al llit amb la mare de Hal; el protagonista en canvi, malgrat ser una estrella juvenil del tenis i un supedotat, trontolla per tot arreu, carregat d'addiccions, imperfecte des de les primeres planes, quan, en una escena que està situada al futur de tot el que es narrarà després, pateix d'afàsia durant l'entrevista-judici per entrar a la universitat. Els entrevistadors dubten que sigui tan intel·ligent com indiquen els seus treballs, dubtes incrementats al no poder expressar-se Hal. 
Una de les virtuts més incontrovertibles de La broma infinita rau en el sentit de l’humor, en buscar girs còmics, en una vis que recorda al gran referent: Tristram Shandy, malgrat que en les pitjors planes el to s’apropa a una enutjosa conyeta digna d’una cheerleader. Malgrat un registre pop que cerca la vulgaritat, el text presenta un sofisticació equiparable a la seva enorme complexitat, una combinació d’allò més elevat i allò més baix que constitueix un  dels trets que identifiquen el postmodernisme. També perd una mica en el que precisament l’ha feta famosa, un aire de monument generacional que agradarà a qui comparteixi referències però que pot arribar a molestar a altres lectors.
Malgrat petites guixades, La broma infinita sobresurt pel seu innegable domini tècnic unit a una gran voluntat d’estil em semblen les principals virtuts d’una obra que és probablement  tracta de la gran novel·la de la segona onada de postmodernitat nord-americana.
Foster Wallace combina maneres de narrar, amb tota una sèrie focalitzada en Hal Incandenza (alguns apartats fins i tot en primera persona), altres centrats en l’addicte Don Gatelly, en ple procés de desintoxicació a Alcohòlics Anònims, o el terrorista de la cadira de rodes Marathe. Desfilen molts altres personatges, en una de les obres més poblades de la història de la literatura. La gran modulació de la veu narrativa, el talent majestàtic que demostra en la perícia tècnica fragmentària és plenament postmodernista –cosa que no significa que no s’hagués plantejat abans, amb dos referents clars de La broma infinita en Tristram Shandy i en l’Ulisses de Joyce.
Si l’estil resulta enlluernador, no li desmereix l’estructura d’aquest artefacte-laberint, una novel·la rizomàtica que equival en literatura a les construccions alambinades d’Escher o l’escala de Penrose. 

sábado, 12 de octubre de 2013

Duel de titans

La broma infinita, de David Foster Wallace, perd en la comparació amb L’arc iris de la gravetat, de Thomas Pynchon, almenys al meu judici. El punt clau es troba en els nivells conceptuals més complexos, els sentits ocults a la trama.
A La broma infinita, com a L’arc iris de la gravetat, hi ha un sentit metafòric sobre l’existència (en el cas de Foster Wallace, la personalitat adictiva i la perfeccionista) i una al·legoria social (una societat totalitària aberrant), excel·lentment incorporats tant a la trama com a l’estil, de gran varietat però d’un nivell sempre altíssim en totes dues obres.
Ara bé, les interpretacions arquetípiques de la novel·la de Pynchon, que presenten un món de la mort o un instint de dominació, concretats literàriament en un gran número de situacions i de personatges arquetípics, aporten una riquesa hermenèutica a l’obra en són absents a La broma infinita, o com a mínim no els he sabut trobar. 

miércoles, 9 de octubre de 2013

Al costat del volcà (Vulcano, Max Besora)

El punt de partida de Vulcano, escrita per Max Besora relata com un vilatà es nega a anar-se’n del poble quan se’l pretén evacuar ja que un volcà està a punt de fer erupció. Però l’acció que se’n deriva d’aquest fet resulta molt secundària; Be
sora opta, amb bon criteri, per proposar un recorregut per la quotidianitat social i política tal i com es viu a les comarques catalanes, és a dir, mostrant condicions alhora universals i particulars, mentre queden subratllades les circumstàncies al·legòriques: un temps final que porta al desastre, metàfora del present, en un sistema que viu de les dinàmiques provocades per descomunals i periòdiques destruccions creatives.
Per la novel·la de catàstrofes desfilen personatges molt nostrats junt amb altres que pertanyen a qualsevol societat de la globalització, com directors de sucursals bancàries, els testimonis de Jehova, la tieta, la noia simpàtica de cames maques. El to costumista podria fer témer en la omnipresent conyeta. El llibre té un constant to d’humor però sense caure en el to burleta cínic tan característic de la cultura catalana des dels anys setanta, probablement per l’influx tant de l’estil de Quim Monzó com de la televisió. Basora s’apropa més a referències més antigues, com Joan Brossa, també en la incorporació de jocs tipogràfics, de dibuixos, també de cert element pop.
La narració s’hibrida per moltes referències incorporades, un collage de materials textuals com anuncis, dibuixos, paraules en majúscula i d’altres que trastoquen la condició habitual de la prosa, en un efecte tan d’avantguarda com pop. aquestes irrupcions acompanyen una veu narrativa que no renuncia mai al toc personal o a trastocar les normes ortogràfiques, en una translació a la forma de l’esperit entre rebel i lúdic de la narració. Adapta el català escrit a la fonètica.
Basora sustenta la força del relat en el fraseig i en el peculiar discurs del seu narrador, en la forma de composar les frases i d’unir-les, en una bona decisió ja que d’aquesta manera potencia l’aire de malson febril del relat, amb un narrador poc convencional que descriu un fet extraordinari però en una societat completament ordinària: la Catalunya de comarques.
L’escriptor manté sempre el tren del relat dintre dels rails del discurs que li interessa, sense permetre’s irrupcions narcisistes del Besora autor que pertorbin la novel·la. El flux de consciència del narrador té sempre la prioritat i sempre s’até als seus deliris –o al que veu al seu fantasmagòric poble de Sant Pancraci, depèn de com es vulgui interpretar. L’impuls narcisista (no confondre amb la subjectivitat) és un dels grans monstres contra els que ha de lluitar cada autor; com la Hidra d’Hercules, té mil caps, cosa que impedeix el relaxament. A Vulcano es manté sempre el nervi.

L’indiscutible talent de Besora per a mantenir el fil no narratiu sinó del discurs, una qualitat essencial en un narrador, promet una estada llarga de Besora entre els escriptors de referència a la Catalunya independent, a la autonòmica o fins i tot a una sota cinc metres de pols per qualsevol volcà. Esperarem els futurs escrits de Basora ajupits si de cas sota la taula de vímet, mentre al nostra voltant esclata el món. VULCANO.  

sábado, 5 de octubre de 2013

La fabricació de la màquina imperial (Lewis Mumford)

Impressions de lectura d'un estudi clàssic de Lewis Mumford, Técnica y evolución humana. A Nervi:



miércoles, 2 de octubre de 2013

Sebald pujat a collibè de Benjamin

Article a Núvol sobre una exposició inspirada en Els emigrants, de Sebald, filtrada pels mètodes i les teories de Benjamin.