Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 25 de diciembre de 2012

La veu narrativa és una qüestió moral (Maus, d'Art Spielgeman)


Godard va afirmar un dia que el pla cinematogràfic era una qüestió moral, relacionat amb l’estetització de l’Horror dels camps de concentració, mostrats amb un travelling bell per Resnais a Nit i Boira.
De la mateixa manera, la tria de la veu narrativa també ha de ser-ho. Per això hauria d’evitar-se una veu narrativa realista enfocada en un nazi, escollint per a ell únicament un to distorsionat, caricaturesc, ja que la veu narrativa focalitzada en un personatge desperta de manera automàtica l’empatia cap el narrador (en cas de relatar-se en primera persona) o l’objecte de la focalització (si és una tercera persona fixada en un personatge que filtra la realitat), un sentiment immerescut en el cas d’una de les peces de l’engranatge nazi.
La novel·la gràfica Maus, d’Art Spielgeman tria l’opció moral per a posar a l’abast del lector l’experiència patida per tants jueus centreuropeus (i no jueus, però especialment ells), situant al pare que va sobreviure i al fill que li pregunta com a eixos de la història i personatges que provoquen la tendresa protagonistes malgrat els seus defectes o també degut a ells. 
Pot existir una solució narrativa diferent dins d’una narració com la de Maus

sábado, 22 de diciembre de 2012

Mirar els cossos fantasmals (Cuerpo a cuerpo, Domènec Font, 2/2)


A Cuerpo a cuerpo Domènec Font reflexiona sobre la natura del cos a la pantalla.  El dispositiu fílmic treballa amb els cossos gairebé inevitablement malgrat que, per a quedar fixats al suport fílmic –sobretot a l’era del cel·luloide–, aquests han de desmaterialitzar-se, tornar-se un joc de llums i ombres, condició ja intuïda a la precursora crítica de Gorki respecte a una projecció dels germans Lumière. La condició central i paradoxal del cos fílmic ha originat una enorme profusió d’anàlisis i de teories del cinema que parteixen del cos.
L’autor estructura el llibre en quatre grans temes que han travessat aquests films de la posmodernitat.  A la primera part se n’ocupa de les diverses formes de post-humanitat retratades (zombies, ciborgs, robots, clons), la por a l’altre o la construcció social paranoica tan característica dels Estats Units. A continuació, es dedica el segon apartat a com s’ha retratat el mal a la pantalla, especialment en la versió preferida les darreres dècades: l’assassí en sèrie.  Però, ¿què queda quan s’esfuma la figura? El tercer apartat explora el cinema d’autor que retrata la desaparició del cos, un cinema fet de silenci, de paisatge (molt sovint desèrtic, com el vermell del patriarca Antonioni), d’absència davant la sobreexposició de cossos de la cultura dominant. Resta, doncs, la immensitat del paisatge tal i com el mostren els fills del patriarca: Kiarostami, Zhang-ke, Weerasethakul, Van Sant i tants d’altres. L’estudi conclou anb un quart apartat sobre l’aparició de fantasmes un cop han desaparegut. Donada la seva condició fantasmàtica, la relació entre el cinema i els espectres no pot haver sigut més profitosa. 
El llibre de Font, ple de rigor i d’erudició fílmica, serveix a més com a índex extremadament fiable del millor cinema de les darreres dècades, una panoràmica d’angle obert a moltes cinematografies minoritàries, i per la qual Kawase, Pedro Costa, Weerasethakul, Tarr o Kaurismaki mereixen tan espai com Cronenberg, Ferrara o Jarmusch. A Cuerpo a cuerpo el lector s’endinsa amb plaer per les millors obres del posmodernisme, de l’indie, del digital, sota la guia amable i reflexiva de Font, deixant aquella impressió de filó inesgotable al que es tornarà en futures ocasions, sensació molt plaent per al lletraferit. Font pensa tan bé a partir de tan bones pel·lícules que aquesta intuïció pot assegurar-se que s’acomplirà amb tota certesa –si els deus ho permeten, és clar.
Acabarem donant un cop d’ull a una d’aquestes fantasmagories, la travessia pel desert vermell d’Antonioni que va obrir tota una nova manera d’experimentar el món, el de la tecnocràcia en fase avançada, i els sentiments que aquesta experiència provocava als humans.

martes, 18 de diciembre de 2012

Els cossos fantasmals del cinema. Cuerpo a cuerpo, de Domènec Font (1/2)


Domènec Font, catedràtic de teoria del cinema a la Pompeu Fabra, va escriure un excepcional assaig reflexionant sobre la representació del cos al cinema, Cuerpo a cuerpo, subtitulat Radiografías del cine contemporáneo. Mentre redactava el text, l’autor patia un càncer que, finalment, va acabar matant-lo i aquest saber es va filtrant en el text i en la selecció d’obres.
Normalment com a norma personal prefereixo no fer present el meu jo a les ressenyes del bloc, fugint de la hipertròfia del jo, el maleït joïsme tan estès dins la nostra cultura, però aquest cas mereix una excepció, ja que he llegit el llibre durant l’agonia per la mateixa malaltia d’un familiar molt estimat. Així, aquesta radiografia de la mort (i per tant la vida), de la llum i les ombres, dels graus de la malaltia, de cossos que estan i de sobte ja no estan, de la natura d’allò corporal que aparentment ocupa les pantalles –malgrat ser conscients de que es tracta únicament de jocs de llum– m’ha interpel·lat no només intel·lectualment sinó en dimensions molt més fondes. Fins i tot dintre d’aquesta societat temorosa de la mort, fins i tot aquí la mort segueix portant-nos el seu misteri i obrint-nos a un tipus d’emoció màxima.
Em sembla pertinent que la meva experiència lectora s’introdueixi a la ressenya, i per tant al text, ja que Domènec Font va utilitzar la mateixa tàctica al seu estudi, i en diferents paràgrafs, especialment els inicials (i a les vibrants aclaracions del testamentari Carlos Losilla), explica que el que al començament hauria d’haver sigut  un llibre més per a ell, en aquest cas sobre el tractament del cos al cinema posmodern, va acabar sent una feina carregada de valor vital, que s’entrellaçava amb ell d’una manera radical, al ser-li detectat un càncer que al cap del temps va matar-lo. Les exigències de les cures, d’una gran duresa i la situació del seu cos comprensiblement li van atorgar una nova manera de reflexionar. Reflexionar sobre la desaparició dels personatges a la pantalla, la nova carn o els fantasmes ha de ser una experiència molt més intensa quan la malaltia està esculpint el propi cos i anunciant la seva propera desaparició.
Ja trencada la norma no escrita de no aparèixer a la ressenya, tornaré a la indiscreció d’afegir la meva experiència personal –un cop ja empastifats per la confessió exhibicionista, el gran perill és que després Déu i ajuda aturar-la–, en aquest cas per a indicar un nou punt de contacte amb el text de Font, ja que l’estudi de Font m’és molt proper i partim de punts de vista i gustos similars. Font treballa en aquest Cuerpo a cuerpo moltes de les pel·lícules que he analitzat al meu estudi sobre el cinema fantàstic per a grans audiències, el del Nou Hollywood o el de l’era blockbuster, com a propagador d’una mentalitat neoliberal, o com a creador de metàfores terrorífiques basades en el monstre Mercat. Poques pel·lícules tan significatives d’una època com les dels ultracossos, els zombies de Romero, o autors que tan bé han pres el pols al moment com Von Trier, Cronenberg o Lynch.

martes, 11 de diciembre de 2012

A un costat del ring, The Beatles, a l'altre, Chemical Brothers


Un dels grans èxits de Chemical Brothers va ser «Let forever it», editada al disc de l’any 99 Surrender


Va resultar un èxit fonamentat en una melodia en bucle, plena de distorsions i amb sonoritat de la música india, amb címbals afegits, cançó que clarament remetia a l’acid rock. A l’èxit va contribuir un vídeo ple d’inventiva i de imatges estructurades en una mise en abyme, dirigit per Michael Gondry, l’inventiu i oníric director de Ólvidate de mi. Com a unitat audiovisual, la cançó i el vídeo resulten molt atractius en la seva faceta formal però fonamentalment buits.
La cançó replicava explícitament un tema dels Beatles més lisèrgics, «Tomorrow Never Knows», del disc Revolver, editat al 66.


Chemical Brothers mai ho van ocultar (era evident, d’altra banda) però sí que van aprofitar l’oblit del públic, intrínsec a l’era pop, per a reciclar una cançó d’efecte segur. Si la línia melòdica del tema dels Beatles remet a la música de l’hindustan, la lletra cita literalment parts del Llibre dels morts tibetà, el tractat visionari que explica els diversos estadis pels quals passa un mort quan abandona el cos, segons la seva escatologia. («Turn off your mind relax and float down stream. It is not dying, it is not dying...»)
Ara bé, més enllà de les similituds formals entre ambdós temes, el veritablement fascinant es constatar com malgrat els anys, la cançó dels Beatles és de manera rotunda molt més potent, amb aristes conceptuals com per a clavar-se en l’oïdor, amb capacitat de remoure els nivells més esencials i, tanmateix, amb més ganxo melòdic i amb una densitat sònica índia molt millor compresa, el que hauria de portar a reflexionar, més enllà del talent compositiu de cada grup, en què ha passat en aquests darrers trenta o quaranta anys per a assecar la necessitat de risc, d’innovació, d’esperit artístic, de vàries generacions consecutives. Òbviament això no vol dir que ni hi hagi gent igualment amb geni creatiu, sinó que el que ha arribat al gran públic ha sigut molt més tou, banal, acomodat. «Tomorrow Never Knows» parla de la vida i de la mort, amb un llenguatge vibrant, però adreçant-se a una gran audiència. Algú s’imagina una cosa semblant durant les darreres dècades? Com sempre, el responsable primari d'aquest daltabaix cultural es troba al mateix lloc, la nefasta contrarevolució neoliberal i la seva poda de tot allò que olori a creativitat o risc, tan dolents per al negoci. 
Què diantre ens ha passat? Com ho hem permès?

lunes, 3 de diciembre de 2012

El rostre de la passió


El neguit, el patiment, el cos femení torturat, la duríssima exigència d’acceptar la mort, la part del dolor del joc de l’existència, tot això exposat al rostre de Falconetti, tractat com una icona, i mostrat per una de les grans mirades del cinema: Dreyer. Impossible no emocionar-se.