La insuportable lleugeresa del món burgès

Week-end, la pel•lícula de Godard de l’any 67, parteix del relat curt «La autopista del sur» de Cortázar, el famós conte d’un fenomenal embotellament de trànsit, adaptat molt lliurement per Godard al tram inicial del film. En realitat, el propòsit de Week-end és satiritzar la societat burgesa dels seixanta fent paròdia dels seus eixos fonamentals mitjançant seqüències al•legòriques.
L’egoisme d’arrel hobbesiana i prefiguració neo-liberal és l’únic motor de les accions dels dos protagonistes, éssers buits de contingut, pur desig, hedonisme i violència per obtenir uns propòsits tan limitats com perillosos pels altres. La dona porta cinc anys enverinant al ric pare per a veure si la dinya i hereten la seva fortuna; per la seva banda l’home valora el seu descapotable en quelcom més valuós que la seva dona. Un tauró femella i el pitjor d’un felí.
Tota la pel•lícula, així com cada seqüència, té una lectura al•legòrica, en aquest retrat de la burgesia i els seus ideals, que resultava intencionadament exagerada al seu moment, paròdica, però que ha esdevingut fins i tot bojament literal amb l’emergència de l’egoisme fet doctrina econòmica, allò que s’ha anomenat neo-liberalisme, l’efecte unit de l’escola de Chicago, Ronald Reagan, Margaret Tatcher i tants seguidors.
Va preveure aquest present Godard? Qualsevol podia fer-ho. Els dirigents als quals atacava (De Gaulle, Nixon, etc) semblen fins i tot ben intencionats comparats amb els seus hereus. Quan la tesi forta d’un sistema rau en l’egoisme sense limitacions, en el llop de Hobbes fet programa econòmic (i polític de retruc) però en una societat tecnificada fins a la més sofisticada capacitat de destrucció (i autodestrucció), el resultat es plasma en la bogeria de Week-end i del món desgavellat que estem vivint, convertit en al•legoria social en un llarg travelling de set minuts de embotellament de trànsit precedit per una escena molt boja en que fa paròdia de les relacions burgeses.



En una seqüència posterior el matrimoni de taurons es carreguen a la vella cultura humanista amb les corresponents personificacions en la deliciosa Emily Brontë i el paradigma de la persona independent Lewis Carroll, en la qual el matrimoni del tauró i el felí cala foc a l’escriptora (seqüència a partir del cinquè minut, aproximadament):



Certament la pel•lícula és molt irregular ja per la pròpia concepció prèvia, es podrien esborrar certes odes a la violència (els monòlegs dels combatents negre i àrab, sensacionals fílmicament però amb un missatge que justifica el terror); a més, a la pel•lícula li hauria beneficiat acabar amb l’assassinat de la mare a Oinville, ja que les darreres seqüències amb els terroristes perden nervi. Ara bé, posats les virtuts i els defectes a la balança, el resultat segueix afavorint en molt a Godard. Week-end resulta un film singular, personal, atrevit, diferent. Per a qui encara creu en l'art. Una obra que explica el nostre temps des d’una altra crisi, la de finals dels seixanta.
I si llavors la putrefacció del sistema feia aquella ferum, què dir del present, quan certs zombies porten quaranta anys ocupant l’espai del poder? Què es pot esperar d’una societat que acaba en l’assassinat del dèbil o en el canibalisme, metàfora perfecte de la situació actual? La resposta de Godard és Week-end.