Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

miércoles, 30 de noviembre de 2011

La Cosa, de Carpenter. El monstre que assimila a l'altre, el copia i el destrueix.

TheThing (1982)
A La cosa, un remake dirigit l’any 82 per Carpenter del clàssic de la ciencia-ficció dels cinquanta, uns investigadors han desenterrat un monstre dels gels antàrtics. El monstre extraterrestre retorna a la vida al sortir del gel. La metàfora està clara: d’uns continguts mentals subconscients emergeix un perill. El monstre copia els éssers que assimila; roba l’energia al temps que reprodueix els cossos per amagar-se sota la seva aparença. Així doncs, es tracta d’un enemic proper als ultracossos, als invasors de Mart, i altres per l’estil, replicants de la forma però sense contingut.
El primer en adonar-se’n de que alguna cosa no rutlla és el personatge interpretat per Ken Russell, nova versió del prototip de l’individualista home de frontera tant del gust de Hollywood. Un científic de la base proposa matar a tothom i així morirà també La Cosa, aplicació posmoderna del mètode Simó de Montfort per eliminar l’oposició. «Avui en dia ja no es pot confiar en ningú», segons afirma el científic. Que «l’altre» és un perill serà un dels eixos temàtics del fantàstic des dels anys setanta, i no per casualitat, òbviament. En temps de neodarwinisme social impulsat per les esferes econòmiques interessa que els uns desconfiïn dels altres.


Tampoc resulta insòlit que durant el govern Reagan es procedís a fer remakes dels clàssics de la ciència-ficció dels cinquanta, ja que ambdues èpoques estan clarament vinculades. A la caça de bruixes, els blocs rivals separats per un mur de granit i la por atòmica retornaven amb força als vuitanta. Però el que al clàssic de Hawks era una paràbola militarista, aquí agafa un aire molt més nihilista, el propi d’un Carpenter contestatari.
Per aquesta voluntat una mica a contracorrent de Capenter un final feliç convencional hauria sigut inversemblant. El darrer acte dels dos humans supervivents consisteix en acabar amb el monstre i després esperar una mort segura per congelació compartint un whisky. Estem a l’any 82 i La Cosa competeix amb E.T. als cinemes. Qui guanyarà? La versió anti-Reagan, que exposa el seu ideari en forma de monstre replicador, o bé la fantasià benvolent i narcotitzadora del extraterrestre generós. Tots coneixem la resposta. El nihilista Carpenter va sortir derrotat, superat per Spielberg, el gran creador de fantasies neoliberals juntament amb la factoria Disney.
Contra el monstre del pensament únic del Nou Ordre Mundial poc podia fer-se fins que no s’estimbés per les conseqüències ineludibles del seu ideari. Carpenter en forma gore grandguignolesca va oferir un apunt pessimista sobre el llarg trajecte per les penombres que iniciaven les democràcies occidentals. La perversitat que ja havia atacat a aquestes societats als anys cinquanta tornava i ho feia amb la forma d’efectes especials d’ILM i Guerra de les galàxies en forma de míssils. Un mal que copiava les aparences d’aquells que matava per executar els seus plans de domini mundial amb impunitat.



La vella intuïció del fantàstic convertia en film un ancestral terror humà de tipus paranoic: els altres s’assemblen a nosaltres, humans, però no ho són. Això es converteix en eix temàtic. Vista des de la perspectiva actual, l’alegoria de La cosa es revela amb claredat: estaven fent-se amb el poder unes teories político-econòmiques que anaven a xuclar tota l’energia econòmica social, que anaven a replicar les institucions polítiques buidant-les de contingut, i que anaven a arrasar de dos maneres diferents amb qualsevol resistència que s’hi oposés: en forma de descrèdit social als mitjans de comunicació de masses per a l’oposició interna; i en una destrucció militar de l’oposició externa.
Aquest Nou Ordre Mundial naixent estava a punt d’anunciar el final de la història (i començament de la histèria), ja que estava a punt de derrotar totalment al bloc soviètic, gran colofó reaganià de la Guerra Freda, aniquilat per fi el terror vermell marcià que tanta por havia provocat als cinquanta. Després d’ell vindria el final de qualsevol altre tendència que s’allunyés del pensament únic de l’ortodòxia, un poder fagocitador totalitari.
Aquest període tot just estava anunciant-se a l’any 82. E.T. o La cosa. Què s’ha acostat més a una descripció del que estava succeint aquells dies? Les teories de Reagan eren un alien amable que solament volia tornar a casa o una bèstia insaciable aspirant a l’hegemonia mundial? El període 1973 (primer cop en que s’aplica el neoliberalisme a un país, el Xile de Pinochet) fins a l’actualitat ha vist la multiplicació exponencial d’unes poques fortunes mentre el resta de la població s’empobria. Amb tot, la fam d’aquest nou Moloch ha continuat insaciable, desitjant una nova generació de víctimes que oferir-li en holocaust.
El que a La Cosa era una metàfora, una base científica a l’Antàrtica arrasada per un monstre devorador, ho hem acabat patint tots en l’esfera social. E.T. o La Cosa? Serà qüestió de compartir fraternalment el whisky mentre el fred del desastre social va congelant-nos. Però almenys haurem acabat amb el monstre.


I ara un regal final: la Maruja de 9 Barris en plena acció, anant a la cova del drac i expressant-li el que opina d'ell. Visca!

domingo, 27 de noviembre de 2011

Per quina porta voleu entrar?

El personatge dels frescos de la volta de la biblioteca del monestir del Escorial, pintats per Pellegrino Tibaldi, també s'ho està plantejant.

jueves, 24 de noviembre de 2011

Gent amb opinió


Fa mesos vaig enviar un correu electrònic a La Vanguardia anunciant-los que mai més compraria el seu diari; de fet, que estava fent campanya per a que ningú de la meva família el comprés. I vaig aconseguir que el meu pare, comprador gairebé vitalici, el deixés de comprar. I continuo.
No puc fer el mateix amb 8tv perquè no l’he mirada mai, amb una programació pèssima que sembla un refregit d’un agost de Tv3, però no la d’ara, no: la de finals dels anys vuitanta, a més incomplint amb la promesa que van fer de que fos una televisió majoritàriament en català.
Pel que fa a Rac1, crec que els seus caps de programes són admiradors de la ciència-ficció i de la idea dels replicants; si no, no m’explico com poden copiar d’una manera tan flagrant a Catalunya Ràdio. Còpia d’una còpia d’una còpia. I partidaris d’aquesta Catalunya de la conyeta que no fa ni ironia ni sarcasme mai, que queda bé sempre amb qui ha de quedar bé.
A què ve tot això? Doncs llegiu aquesta notícia i ho entendreu. I plorareu.

http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=92799
Els millors han decidit començar a pagar el deute que tenen amb part dels que els van ajudar a assolir el poder, almenys una part d’ells, ja que falta que paguin la inestimable col•laboració de la Corporació, sempre tan nostrats.

Retallades? Sí pels treballadors del grup Godó, però no pel Comte.

Com es titulava aquella novel·la d'en Tom Sharpe? Ah, sí: Exhibició impúdica. La baixesa moral d’aquesta gent està sent tota una Indecent Exposure. O millor, una Atrocity Exhibition.


domingo, 20 de noviembre de 2011

El futur

Aquest matí, he mirat a la meva bola de vidre per tal de veure el futur i m’ha sortit aquesta imatge.

Ens cau a sobre la marea blava, pitjor que el més mortífer tsunami, que farà bo el pseudo socialisme neoliberal que hem viscut. Serà Marianico el Breve o Marianico el Corto? Hi ha opció C afegint la A a la B?
Horroritzat, he decidit escoltar una mica de bona música, el Future days de Can. Send the money for a rainy day. / For the sake of future days.
Com a mínim m’ha tranquil·litzat una mica.

Finalment he pensat que això del futur no constitueix més que una entelèquia, que com diu bona part de la saviesa oriental, del ioga al tao, allò que serà no existeix més que com la il·lusió mental de l'ésser humà. Tanmateix, no cal anar a buscar als rishis hindúes ni al Vell Mestre xinès: també és una idea central al pensament d'un àcrata com García Calvo. El temps del Messies és el temps de l'acràcia. Llavors, si futur és un miratge: per què tenir por?
Eppur si muove...

Per democràtica elecció entre Óscar Roig i la missatgeria, la cançó per a resistir el tsunami blau que afortunadament durarà poc (amic Óscar: això s'enfonsa). Al món de les mantillas, Aguirres, Marianicos (i Pepes Bonos, i Durans i Lleidas) allò desitjable és tenir mala reputació. Yo no pienso hacer ningún daño, viviendo fuera del rebaño... o de la bandada de gaviotas.

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Ministeri d'Economia? Ministeri del so!

Ara que s’està posant de moda els governs de tecnòcrates o directament homes de la banca, amb molta humilitat, la pròpia d’un sub-humà, és a dir, un humà que no pertany a Goldman Sachs, des de la missatgeria proposem un nou candidat a president d’Espanya o, encara més honor, de Ministre d’Economia: Mr. Banks, famós mundialment gràcies a Mary Poppins.

Amb aquesta elecció, òbviament basada en les directrius de l’F.M.I. i del Banc Central Europeu, aconseguiríem tant el rigor neoliberal necessari com bastir un relat a l’alçada del públic, és a dir, una història per a la mainada, creada per a mentalitats infantils, traslladada al gran públic, que és el que ara mateix s’estila en els discursos dels candidats. Així que Mr. Banks serà el tecnòcrata ofert per Draghi, Lagarde i Merkel per ocupar el ministeri.

Miles Davis & John Coltrane - So What per mindcaster
Mentre els homes de negocis neoliberals juguen als governs democràtics en aquesta agonia del tardocapitalisme, a la missatgeria preferim optar per una bicefàlia, amb el diví John Coltrane i el subtil Miles Davis com a governants del so que ha de salvar-nos de la grolleria, de la rusticitat, de la increïble estultícia dels que estan jugant a ser els grans demòcrates. Com diuen ells, so what, resposta adient pels tecnòcrates.
Coltrane & Davis for president!

domingo, 6 de noviembre de 2011

La rebel·lió de les màquines

Imatges dels robots més salvatges del cinema, del Hal de 2001 a l'Ash de Alien, l'interpretat per Yul Brinner d'Ànimes de metall, l'Ed 209 de Robocop, o el benvolgut Arnie a Terminator , acompanyats pel We are the robots dels majúsculs Kraftwerk.

La banda sonora ideal per aquests temps en que els mercats volen convertir a tots els ciutadans en robots a les seves ordres. We are the robots, i ara toca votar entre Rubalcaba o Rajalcoy. A Catalunya, a més, podem sumar a aquest magnífic elenc el senyor Artur Mas, dels Mas de tota la vida, els de les comptes bancàries a Suïssa. Què divertit!
Que vagin amb compte, no sigui que els robots s’emprenyin i segueixin els exemples citats. Potser ha arribat la hora de la rebel•lió de les màquines.

jueves, 3 de noviembre de 2011

Alien: el monstre que creix a l’interior dels ciutadans

Alien es va rodar l’any 1979, en plena emergència dels criteris d’organització social del neoliberalisme. La pel·lícula reflecteix alguna de les característiques socials de l’època tot i que creant distorsions, presentant els valors de l’època en forma de metàfores i d’al•legories. .
Un tret que la singularitza d’altres obres és que, a diferència de les altres produccions de ciència-ficció, els personatges d’Alien no són herois militars o científics, sinó simples treballadors, miners que porten un carregament en la nau de camí cap a la Terra. Aquest factor marca ja des de l’inici una lectura en clau social. Els treballadors no es troben en perill per esperit d’aventures o per messianisme, sinó purament per diners; equip de treball d’una corporació neoliberal, els seus rols estan clarament jerarquitzats, i els que s’hi troben en els llocs més baixos de l’escala fan bromes queixant-se de les seves condicions de pagament.
El monstre trencarà el grup, s’introduirà al seu territori i els matarà d’un en un, encara més, entrarà al seu interior, de la mateixa manera que els sindicats van perdre poder durant l’era Reagan i les fàbriques van anar tancant-se o deslocalitzant-se, passant d’una economia industrial a una financera.
Però el monstre no és solament exterior: cada persona pot incubar el seu ou si es manté adormit en els somnis neoliberals de cases en propietat, d’hipoteques varies, d’il·lusions de classes mitjanes. El monstre acaba amb els treballadors. Quan atrapa a una víctima, l’alien fa amb ella un cabdell a la espera de que un ou s’obri i inoculi un hoste a un amfitrió humà, que mantindrà a aquest en coma, somiant amb una casa amb piscina i gespa en propietat, fins a la irrupció estel·lar de l’alien, travessant l’abdomen de la víctima.

El fonamentalisme de mercat manté a la democràcia en un estat comatós, el mínim per tal de que no es pugui acusar al sistema de totalitari explícit, una bipartitocràcia que redueix la participació a votar cada quatre anys i a que el partit guanyador de l’Operació Triomf porti a terme les decisions preses pels mercats. Durant els quatre anys serà l’alien qui mani. Se’n servirà de qualsevol ardit per matar als operaris, acabant amb l’espècie si així o manen els sacrosants mercats.
Però per tal de que aquest sistema tan clarament nociu ja des de la vessant teòrica pugui fer-se un lloc –l’hegemònic, a més a més– requereix d’un aliat intern, algú dintre de la nau Nostronomo que li obri la porta, un androide inhumà però programat pels humans de la corporació, l’empresa propietària, a qui tant li fa la sort dels tripulants. Aquest algú, al món referencial empíric nostre, va ser el sistema polític basat en una democràcia de baixa intensitat. L’androide seria la seva personificació a la fantasia fílmica.

L’alien i la corporació comparteixen interessos. Al marc referencial que serveix de model distorsionat, les grans companyies han incrementat el seu poder gràcies al monstre del credo neoliberalista. L’alien agrada al gran capital, però no a la resta d'humans, simple menjar que oferir en holocaust als mercats, perdó, a l’alien.
L’heroïna de la funció, Ripley, comprèn poc a poc amb què s’enfronten, de la mateixa manera que la ciutadania ha anat descobrint poc a poc l’agenda oculta del bipartidisme, trust financers, la banca i el gran capital. De fet, l’objectiu del viatge dels miners no era recollir el seu carregament, sinó portar incubant en les seves carns l’alien que la corporació utilitzarà pels seus foscos interessos. Un cop els tripulants ho entenen, solament els hi queda la possibilitat de cooperar entre ells per tal de fer fora de la nau a l’alien.
Bon viatge cap a la fredor de l’espai, monstre neoliberal.

martes, 1 de noviembre de 2011

Les ulleres per veure la realitat

Et vols posar les ulleres per veure la realitat?



John Carpenter converteix en imatges fílmiques la fantasia paranoica per excel•lència, obsequiant-nos amb unes magnífiques ulleres de sol amb les quals podrem veure que s’amaga darrera del paradís tardo-capitalista.
Els reptilians ostenten el poder! És el teu torn: passa't a la resistència.