Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 30 de agosto de 2014

El viatge a la llavor de Don DeLillo (Submón, 3/3)

Per elecció de DeLillo els personatges no apareixen descrits en cap moment, sinó que se’ls mostra en acció, cosa que no hauria de suposar en principi cap problema, però que fa que, almenys en el meu cas, costi saber qui és qui, en una trama que s’estén per més de nou-centes planes i quaranta anys, amb cada capítol ambientat en anys i èpoques diferents.
Els dos personatges principals són Nick i Matt Shay, els nens que reben la pilota del home run mític, després d’un trànsit per diverses mans. D’una forma involuntària Nick mata a una persona, raó per la qual passa un temps en un reformatori. En els seus anys adult dirigeix un negoci de gestió de residus. L’altre personatge principal és el germà menor de Nick, Matty, gran talent als escacs en la seva infantesa, soldat al Vietnam, un dels tècnics que ajuda a dissenyar les bombes atòmiques (motiu constant a Submón), el que permet algunes de les planes més interessants, ambientades en les instal·lacions subterrànies secretes on s’ideaven i fabricaven. Matt es qüestiona per la moralitat del que fa fent carrera a la indústria de l’armament nuclear, de manera que hi renuncia.
Crec que amb la manca d’ancoratges descriptius per situar fàcilment, DeLillo pretenia evitar caure en les formes de la narrativa del dinou, tan pautada, amb les seves descripcions inicials com a posada en antecedents; en el cas d’una novel·la certament complexa, l’elisió d’aquest material provoca una pèrdua de claredat expositiva, en una lectura que demana més atenció, un efecte que DeLillo probablement buscava amb tota la intenció.
A més a més, la disposició temporal de la novel·la, en bona mesura a la inversa de l’experiència normal, subverteix l’ordre cronològic, de manera que es llegeix abans sobre les conseqüències que sobre les causes, o la maduresa dels personatges abans que la joventut, com al Viaje a la semilla de Carpentier, cosa que contribueix a complicar la lectura.
Crec que la novel·la pren molta més volada quan descriu fets culturals de la història dels Estats Units, com quan imita els espectacles de Lenny Bruce en algun dels seus monòlegs delirants o les relacions socials de J. Edgar Hoover (amb secretari inclòs), que quan ha de fer evolucionar els personatges, degut a les dificultats per identificar-los, sobretot a les primeres dues-centes o tres-centes planes.

El recurs de mostrar primer les conseqüències fa que es vegi primer l’edat adulta d’uns personatges principals integrats a la societat de consum, unes vides banals, pròpies de la classe acomodada als Estats Units dels noranta i vuitanta, no les seves aventures plenes de nervi als cinquanta i seixanta. Great expectations, consumides en una societat que va conèixer la buidor de la victòria. 

domingo, 24 de agosto de 2014

Una pilota de beisbol colpejada amb força digne d'una bomba atòmica (Submón, Don DeLillo, 2/3)






Un noi negre que s’ha colat a l’estadi dels Giants s’avança a tota la resta i aconsegueix la pilota d’un home run llegendari, el que ha donat la victòria als New York Giants. El més ràpid és el rei, a la vida guanya el que està a l’aguait i aprofita l’avinentesa, el pistoler que desenfunda abans sobreviu. El mite dels Estats Units elogia la velocitat com en cap altre terra. Som l’any 1951: bolets descomunals fets de foc atòmic es dibuixen a l’aire dels Estats Units, però ara també al de Rússia; just a la mateixa hora del partit, Rússia experimenta amb la seva primera bomba atòmica: els Estats Units volen guanyar la carrera, com no. D’una manera estranya, pels vincles establerts amb la Guerra Freda, tots dos actes estan relacionats, o així fa que es relacionin Don DeLillo, un altre dels escriptors de la conspiranoia, com el mestre Pynchon.
En diversos punts de la narració es suggereix una unió entre els dos fets, una sincronia junguiana entre un home run decisiu i la primera prova atòmica de la U.R.S.S., que enceta una nova dimensió en la lluita entre les dues superpotències:
-Y afirma usted que la gente tenía una intuición especial sobre aquel día en particular.-Es como si lo supieran de antemano. Percibían que había una conexión entre aquel partido y algún suceso estremecedor que pudiera tener lugar al otro extremo del mundo.
Els mateixos Estats Units dels partits de beisbol, país en el que aflorava una gran riquesa de noves formes culturals, estava alhora immers en una guerra encoberta i diferida, en la que les peces en combat eren amb freqüència estrangeres o a l’estranger (Berlín, Corea), en les que la potència de l’armament va assolir un grau de destrucció digne del déu de l’Antic Testament.
Aquests dos elements (pilota de beisbol llançada pel pitcher i colpejada pel batejador i bomba atòmica feta esclatar per l’enemic) són els principals però no els únics amb una dimensió simbòlica, ja que la novel·la juga amb uns quants d’ells –les construccions subterrànies, la brossa.
Existeix un vídeo que recull aquell famós home run:


viernes, 22 de agosto de 2014

Les insòlites sincronies (Submón, Don DeLillo, 1/3)

Submón és un relat coral que intenta retratar l’esperit dels Estats Units de la seva edat d’or, als anys cinquanta, i també l’inici de la seva decadència, als anys setanta. En aquest sentit, no estranyen els elogis que va dedicar a la novel·la Salman Rushdie, ja que ell va fer en certa mesura una cosa similar, no als Versos satànics sinó  a Fills de mitjanit, una de les grans novel·les de les darreres dècades. Tots dos escriptors al·legoritcen la història del país en situacions i personatges, aspiren a retratar un país i una cultura mitjançant uns personatges i episodis significatius., però les semblances entre ambdós conclouen aquí, ja que Rushdie ho va fer des del seu barroquisme carregat d’horror vacui, mentre que Delillo ho va fer des d’una sensibilitat artística molt diferent més precisa i seca, amb un registre realista, centrada en el desenvolupament psicològic. 
Existeix una versió en català a Edicions 62 esgotada, o gairebé.

martes, 19 de agosto de 2014

La casa de les set teulades (Nathaniel Hawthorne)

A La casa de les set teulades, Nathan Hawthorne, una casa inevitablement d’estil gòtic americà és escenari sinistre d’una lluita entre nissagues. En plena caça de bruixes, amb el judici de Salem com màxim exponent, Maule es acusat i condemnat per fetiller. L’acusador Pyncheon es farà amb les seves possessions, molts sospiten que, de fet, el judici ha sigut una excusa per apoderar-se’n. Entre les diverses claus simbòliques que pot contenir una casa (la personalitat) una de les més importants és la personificació d'un estat col·lectiu. La casa de les set teulades com metàfora de cert esperit genuïnament nord-americana. 
D’aquest relat de Hawthorne parteixen moltes de les narracions nord-americanes des de la seva publicació. Per exemple, Gótico carpintero dialoga amb aquest clàssic. En un altre registre, també té el seu pes en la llarga tradició de les històries sobre una casa embruixada.
Existeix una bona edició en català, publicada per Edicions de 1984.


viernes, 15 de agosto de 2014

Cine y epidemias: Vinieron de dentro de... David Cronenberg

En su ópera prima como largometraje, Vinieron de dentro de (Shivers, David Cronenberg, 1975), el director canadiense escogió la trasgresión, con una fantasía sobre lo sexual y lo dionisíaco, muy cargado de resonancias freudianas. Expuso los temores sexuales de la mentalidad conservadora, un material psicológico latente hecho fantasía visual. El tono social de Cronenberg es crítico hacia la sociedad pero sin dogmatismo ideológico. «Cronenberg no cree que su obra sea política, pero al considerarla como una fuerza que establece orden dentro del caos social, establece un vínculo con el arte, porque este está inmerso también en la estructura social» (Gorostiza , J., y Pérez, A. (2003), David Cronenberg, Madrid, Cátedra, 2003 , p. 30).
El filme está ambientado en un edificio casi autónomo y de apartamentos lujosos. Un investigador universitario ha obtenido una beca para dar con un parásito que colabore en el buen funcionamiento del organismo; sin embargo, los resultados no son los esperados, y el profesor acaba matando a una mujer y suicidándose. Mad doctor, la cosa se le ha ido de las manos y ha creado un peligroso parásito que se distribuye especialmente mediante las diversas variedades de prácticas sexuales, un dominio de eros que los parásitos estimulan hasta que posee por entero a la voluntad de la gente. Según su creador, el parásito combina el afrodisíaco con la enfermedad venérea y provocara que la existencia pase a ser una orgía interminable. Las formas de sexualidad que explora la película están claramente marcadas por la violencia, con Eros y Tánatos hermanados. Según se desprende del filme, un virus vinculado a la sexualidad exacerbada lo tiene todo para propagarse sin freno.

 Los personajes de Vinieron de dentro de… dan la impresión de tener múltiples conflictos  de relación, fieles ciudadanos del tardocapitalismo, burgueses marcados por la sexualidad y su interpretación freudiana-lacaniana. El portador del parásito lo ha adquirido en contacto con una mujer licenciosa con la cual engaña a su esposa. El hombre se comporta como un egoísta que distribuye parásitos sin preocuparse por las consecuencias de su proceder. De hecho establece una relación amical con los huéspedes que porta en sus intestinos.
El protagonista, último superviviente en el bloque de apartamentos de lujo, representaría lo apolíneo en una versión cientificista racionalista; hasta el final, intenta imponer un orden, reprimir, legislar en la selva ilimitada de las pulsiones sin que pueda contener de ninguna manera a Dionisos, lo que se plasma en esas imágenes finales, en que los vecinos, a la manera del cortejo del dios, rodean al moderno Penteo en el césped y luego acaban lanzándolo a la piscina, lo fluido por antonomasia, a una orgía en la que le transmitirán el parásito. En la conclusión del filme se escenifica el gran temor para lo apolíneo: que el superego patriarcal quede a disposición del Ello asilvestrado. En el noticiario final, se adivina la reacción para impedir la propagación, de fracaso predecible. 


La interpretación de la película como una crítica a la represión burguesa de lo sexual no exime de una alerta sobre la potencia peligrosa de esa energía primaria, tal y como apunta González-Fierro (González-Fierro, J.M., D. Cronenberg. La estética de la carne, Madrid, Nuer, 1999, p. 43). Pero para no caer en las acusaciones a Cronenberg de reaccionario (como se hizo durante mucho tiempo), no hay más que comparar este filme con el subgénero del psychokiller, el subgénero de terror por excelencia durante el reaganismo, caracterizado por la muerte invariable de aquellas parejas practicantes de sexo. En plena resaca de la liberación sexual, Vinieron de dentro de… muestra sus límites y riesgos. 

viernes, 8 de agosto de 2014

L'estranya manera de ser comercial de William S. Burroughs

Diferent, de William Burroughs (Queer) forma un díptic amb Ionqui, dues novel·les escrites amb plena voluntat d’épater la bourgeoisie, amb la pretensió de guanyar uns quants dòlars gràcies al possible escàndol que provoquessin ambdues.
Totes dues furguen en l’abjecció, però sempre en un registre encara realista, en que es manté el registre mimètic respecte a la societat de Burroughs, a la seva biografia a la versemblança dels episodis inclosos o fins i tot a l’experiència cognitiva “normal”, un registre narratiu que abandonaria per l’experimentalisme a l’Esmorzar nu o La màquina tova. Amb Diferent l’escriptor buscava una obra més convencional, tot i que la intenció mercantilista no va sortir com havia previst, ja que va trigar més de trenta anys en publicar-la.
Degut a la diferència entre l’època de l’escriptura i la de la publicació Burroughs va afegir una introducció en primera persona que crea una distància entre l’autor i el moment de creació de la novel·la. El recurs li permet transmetre molta més sensació de realitat, com si el contingut del llibre tingués correspondència amb la seva vida –sigui aquest fet autèntic o no– , un to confessional gràcies al qual obté una gran força empàtica. L’estratègia narrativa de pretendre que tot es basa en fets efectivament viscuts fa que el lector s’identifiqui més intensament amb personatges i història, com també succeeix amb el realisme brut, estil molt proper a Queer.
En canvi, en els capítols del Queer original, els escrits trenta anys abans, Burroughs va triar un major grau de distància, amb una tercera persona que es manté en bona mesura subjecte al protagonista, William Lee, però que en ocasions fins i tot manifesta els pensaments i sentiments no explicitats d’algun altre personatge, com l’objecte de l’amor de Lee. William Lee actua com alter ego de Burroughs, tal i com també succeirà en la magna opera de l’escriptor, l’Esmorzar nu.
Potser el més interessant siguin fragments de xarlatanisme de William Lee en que deforma la realitat amb la seva gran capacitat imaginativa, com posseït, en un trànsit en que ni controla ni crea el discurs, fragments en que s’avança molt de l’esperit de l’Esmorzar nu, malgrat que amb unes formes més convencionals.
Finalment, apuntar el desencert de la traducció del títol. Marieta hauria sigut molt més encertat. Es tractaria d’un exemple més de l’intent de suavitzar que ha caracteritzat molt sovint les traduccions al català.