Realisme(s)

Fins el proper 10 de juliol es pot trobar a una de les sales de exposicions temporals del Mnac Realisme(s), on es pretén mostrar l’influx de Courbet en artistes catalans de les darreres dècades del XIX. Aquesta empremta permet gaudir a Barcelona d’obres cabdals de Gustave Courbet.
L’exposició té com a fil conductor els retrats dels diversos artistes, mostrant els antecessors dels realistes en el barroc (especialment Rembrandt i Velázquez, però també Murillo o un Ribera amb un Martiri de Sant Bartomeu, en el qual el sant interpel•la dramàticament a l’espectador amb la mirada) fins als retratistes de mitjans el XIX. La mostra permet constatar com els aires realistes francesos van impregnar la pintura catalana. Llàstima que els comissaris (o el pressupost) no hagin acabat la feina amb algun exemple de Manet. Amb tot, poder contemplar les obres de grans mestres com els citats sempre val la pena.

L'ham de Realisme(s) per portar públic al Mnac rau sense cap dubte en Courbet. L'exposició posa en evidència de nou que s’ha de lluitar contra les visions tòpiques en la història de l’art. Courbet (i de fet el Realisme), és més aviat una manera d’entendre el Romanticisme abans que una ruptura amb aquest, tal i com se’l presenta en la historiografia de l’art, almenys fins als cinquanta.
Així doncs, lluny de ser antagònics, com presentava interessadament la crítica de l’època per publicitar el nou moviment i artistes, i en certa mesura va repetir durant dècades la historiografia oficial, el Realisme comparteix molts més trets en comú que diferències amb el Romanticisme; per això se’ls pot considerar dos variants d’una sensibilitat molt propera, quan no idèntica, la que privilegia el subjecte i la seva vida íntima, en una fet paisatge, en l’altre fet gest i expressió del cos.
Però en tots dos es revela l’explosió de subjectivisme del XVIII i les noves coordenades d’ésser proposades per Kant. L’atenció segueix fixa en el subjecte i els seus estats d’ànim més que no pas en el col•lectiu i les seves estructures; fins i tot els retrats de grup de Courbet no deixen de ser una prolongació dels retrats costumistes del XVIII, no una crítica raonada i completa a l’estructura social, tal i com sí farà el Naturalisme. Aquest, creiem, serà el punt de fractura entre el Realisme i el Naturalisme, essència del canvi de sensibilitat entre principis del XIX i finals del XIX. En tot cas, els períodes en que es divideix la història de l’art són en bona mesura una convenció cultural, o com a mínim una simplificació grollera.

Els diversos autoretrats de Courbet, en que cristal•litzen estats d’ànim, conformen una de les parts fonamentals de Realisme(s), amb exemples com L’home angoixat, obra que vista al natural encara colpeix més, cosa que de fet passa amb tota pintura, però que en aquest cas s’intensifica –probablement també tingui a veure una restauració massa efectista de l’obra. Observant per primer cop al natural les obres de Courbet exposades he pogut veure el seu gust pels tons verds i unes imatges ombrívoles no tan allunyades de Delacroix, impressió que encara no havia tingut veient les reproduccions als llibres.
Amb tot, a Realisme(s) també s’hi presenten teles de Courbet que no són autoretrats, com El son (amb una tècnica que privilegia l'efecte sensual molt diferent a les altres obres), o un Retrat d’Alphonse Promeyet, pintura no tan coneguda de l’artista però de gran qualitat.
Però l’objectiu de l’exposició és «resseguir la seva empremta [de Courbet] al nostre país», amb exemples de Casas, amb un Autorretrat juvenil (1883) ple de força o especialment Alsina, un d’aquells autors sensuals de línia clara i traç preciosista que tant agraden normalment al públic.

De fet, tècnicament no tenen gaire a veure el mestre francès i el deixeble catalana (com tampoc Carolus-Duran i els altres realistes del país): en Courbet destaquen les onades d’energia ombrívola mentre que en Alsina brilla la precisió del detall. El que uneix als realistes catalans amb el mestre català és més el gust per tractar temes similars que els trets estilístiques, el que es pot copsar gràcies a que els comissaris han optat amb bon criteri per situar obres de tema similar d’en Courbet i d’en Alsina l’una al costat de l’altre.
L’exposició també permet comprovar com Millet és d’aquells pintors que prefereix la distància per a contemplar (i admirar) l’obra; o el treball sensual i preciosista de Fortuny, un paradoxal preciosista que renuncia al detall, amb una obra present a l’exposició de contingut eròtic.
Precisament aquesta part més eròtica dóna peu a un dels punts febles de Realisme(s). Sembla que si es parla de Courbet s’ha de citar L’origen del món, però no fa falta, i els comissaris de l’exposició han creat tot un itinerari progressiu per a poder incloure imatges de la pintura clandestina, sense que vingui massa a tomb, sobretot tenint present que no s’exposa l’original. I la mateixa crítica es pot fer a exposar alguns Tàpies: feien falta?

Per concloure, una recomanació: tant interessant és Realisme(s) com l’accés als treballs preparatoris de Torres-García en una altre de les sales de Mnac, que composen una mena de jeroglífics moderns. Torres-García va ser un dels artistes catalans del XX que més van variar estilísticament, el que ja és rellevant tractant-se del segle més canviant de la història de l’art.