Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 28 de noviembre de 2009

La llengua de les dones


El nushu és la llengua xinesa de les dones que va desaparèixer l'any 1998 al morir la seva última parlant. Es suposa que es va crear al segle III d.C. per contrarestar una situació de masclisme social, segons la qual la dona pràcticament no podia sortir de la casa del pare o del marit i no podia aprendre el mandarí, l'idioma dels homes. Com ho van solucionar? Sent més llestes que els seus segrestadors i creant un idioma propi.
Aquesta creació va anar acompanyada de la corresponent escriptura; llàstima que cartes, ventalls o diaris amb inscripcions en nushu cremessin quan les dones morien, el que ha comportat que hi hagi poca literatura en aquesta llengua. Com no podia ser d'altra manera, els comunistes de Mao van contribuir fervorosament a aquesta destrucció cremant tot el que trobaven en nushu. El poder, encara més en les seves versions tiràniques, sempre treballant per afavorir la cultura.
Segons el que ha perdurat (a la Xarxa podeu trobar-hi exemples) els pictogrames de nushu són més estilitzats que els de xinès mandarí. A més, pel que sembla l'escriptura permetia un caràcter més personal al traçar el pictograma. Tenia unes 2000 paraules, que s'escrivien d'esquerra a dreta i en columnes verticals.
Ja no podem dir llarga vida al nushu però sí podem desitjar que nosaltres siguem tan inventius i atrevits com aquelles dones.

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Uniformitzant España

Versió 1.0 segons el model d'uniformització lingüística:
-¿Cuál es la lengua del pueblo español?
-La lengua del pueblo español es la lengua castellana.
-¿Tiene mucho porvenir la lengua castellana?
-La lengua castellana tiene un porvenir inmenso, pues además de ser hablada por el mayor número de naciones, tendrá que venir a ser la lengua de la civilización en lo futuro.

Versió 2.0: 25 de juny del 2008, davant del descomunal perill de que el castellà desaparegui de certes regions d'España:
«Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés...». Si llegim entrelínies: somos los más mejores, o casi, per tant, tenim un estatus que els altres mindundis no podan ni atrevir-se a somiar.

«Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.» Si llegim entrelínies: agafem els conceptes universalmente, democracia, arraigo histórico i sacsegem amb decisió ens surtirà la versió democràtica de l'intent de uniformització lingüística.

Diguem que el Manifiesto por la lengua común, proposat per la Unión, Progreso y Democracia, protegeix a qui vol fer vida en una sola llengua a España (no cal dir a quina llengua és refereixen), amb els aires condescendents del senyor de la metròpolis coneixen les cultures indígenes («Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella)»

A continuació afegeixen un punt essencial: «Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.» El que traduït a un llenguatge políticament no correcte vol dir: Xatos, con la iglesia del poder económico hemos topado. Amb els calers no s'hi juga, això sí, amb un vernís progre que vesteix molt bé.


El que no entenen és que la varietat de llengües d'un país és boníssim per aquest. No continuo amb el Manifiesto por la lengua común perquè seria massa extens, poc adient doncs per un bloc. Perdoneu-me per aquesta excepció.

Per cert, el Manifiesto està firmat per esportistes com Iker Casillas, Luis Aragonés, Ángel Nieto, Fonsi Nieto, Pedro Delgado o Alfonso Reyes. Ja sabeu: No hay que mezclar el deporte con la política.

Ah, i no em considero ni nacionalista català ni espanyol.

martes, 24 de noviembre de 2009

Persones lliures

Aquesta és la bandera dels amazigh-berebers, un poble que s'estenia per tot el nord d'Àfrica fins a les Canàries. Imazghen (plural d'amazigh) eren els guanches que van exterminar els colonitzadors espanyols. Però no tenim el dubtós honor d'haver sigut els únics en assassinar imazghen, ja que la història del Marroc o d'Argèlia està plena de persecucions a aquest poble i cultura.
El terme ve del llatí i vol dir pejorativament bàrbar, però més val prendre-ho com a sinònim de persona lliure, que és el que apareix en la seva bandera, una persona lliure o els eslabons d'unes cadenes trencades. Com a detall curiós, la majoria de marroquins que viuen a Catalunya són en realitat Imazghen; pertanyen doncs a una altra cultura a la marroquina àrab, encara que nosaltres no ho sapiguem. Potser l'amazigh més famós internacionalment sigui el músic Khaled, una autèntica celebritat a tot el món àrab i a França.
Afegeixo un poema que crec expressa bé l'ànima bereber-amazigh, com a mínim pel poc que els conec. El poeta és Ali Salem Iselmu i és titula Tiris. Diu així:

Si llegas alguna vez
a una tierra lisa y blanca
acompañada de inmensas estatuas negras
y el andar pasivo de camellos y beduinos,
recuerda que existe una tierra sin amo y sin dueño,
espejo y alma de todo ser inocente.

Podeu trobar un recull de poetes berebers al següent enllaç: http://www.ariadna-rc.com/numero25/sahara/sahara.htm
Ariadna-rc és una revista de creació literària que porta anys fent una bona feina de divulgació de nous talents.

lunes, 23 de noviembre de 2009

En defensa de Verdaguer














El primer llibre en català que va acceptar editar oficialment el franquisme va ser el Canigó de Verdaguer, el que demostra la gran intel·ligència de la que feien gala els de les camises i ulleres fosques. El Canigó és un al·legat a favor de Catalunya i, a més, en la seva segona versió una defensa de la vida sobre la religió petrificada, interpretació que permet la inclusió de l'epíleg «Els dos campanars». Atenció perquè la visió carrinclona de Verdaguer no es correspon en absolut amb qui era en realitat aquest gran poeta. Llàstima que una llengua catalana una mica arcaica ens posi més difícil entendre'l bé, però com a poeta és un dels grans entre els grans, heterodox i molt valent, com demostra la seva polèmica amb l'autoritat eclesial tal com queda recollida a En defensa pròpia.

«És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà i enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen»
J. Verdaguer, «Plus ultra», Al cel

Una prova del talent i la modernitat (malgrat les aparences) de Verdaguer és el disc de Roger Mas; en ell, posa música a poemes verdaguerians, com en aquest vídeo, del poema Anem.


Com en tot a la vida, s'ha d'anar més enllà de les aparences.

miércoles, 18 de noviembre de 2009

La nova Atlàntida

Llegint vàries de les entrades del bloc de la Cristina crisgas (http://plantcris.blogspot.com/) sobre les diverses llengües i dialectes que es parlen a España, m'ha vingut al cap la situació de la Índia en comparació a la d'aquestes contrades, que no sé si anomenar Catalunya, España, Ibèria o qualsevol altre denominació d'origen.
En qualsevol cas, parlem de la Índia en quant a llengües. Segons La India por dentro, d'Álvaro Entrerría, editada per Olañeta i per Indica books, n'hi ha 450 llengües (o 1500, segons com), amb infinitat de dialectes i 18 d'elles com oficials (un país amb 18 llengües oficials! imagineu el cacau?), algunes amb centenars de milions de parlants. A més, alguna d'elles pertanyen específicament a habitants de religions no hindús (com l'urdu, majoritàriament parlat per la població musulmana). Dono fe que molts del indis saben vàries llengües, per exemple el hindi (pronunciat jindi), el tamil (de les poblacions del sud), l'anglès i el bengalí (al voltant de la desembocadura del Ganges).
Com seria la història d'Espanya si haguessin tingut que conviure tantes llengües i religions diferents? Em sembla que de les garrotades que ens hauríem donat ens hauríem convertit en una nova Atlàntida. I aquest cop dintre del temps històric.

Siguem flexibles, amics

No m'atreviria a assegurar-ho però les línies anteriors volen dir el següent:
El hombre es blando y flexible al nacer,
pero cuando muere es rígido y firme.
Las plantas, cuando brotan,
son tiernas y delicadas,
pero cuando mueren están secas y marchitas.
De ahí el proverbio:
"Lo rígido y firme pertenece a la muerte.
Lo blando y flexible pertenece a la vida".
Por eso el ejército demasiado rígido no puede triunfar
y el árbol demasiado firme acaba por romperse.
Lo grande y fuerte ocupa el lugar inferior.
Lo pequeño y débil ocupa el lugar superior.
(Extret del Tao te King, en la versió d'Integral del 1995.)

El Tao Te King acostuma a datar-se cap al IV a.C., però pertany a una tradició oral molt anterior. És una autèntica meravella, la crème de la crème. Recomano especialment els primers poemes, l'1, el 4, el 7, l'11...
He escollit el 76 perqué és un dels meus preferits i perquè apareix en una pel·lícula que està a l'alçada dels poemes, Stalker, d'Andrei Tarkovsky. Recita part del poema cap al minut amb quaranta segons.

Stalker és gairebé una meditació guiada. La càmara passeja lentament pels escenaris, mostrant els objectes de la nostra societat en runes. La natura i el món. Un pou, imatge clàssica de la ment, fina superfície sempre fluctuant i gran profunditat. He triat els versos del Tao Te King i Stalker perquè serveixen d'exemple de com podem utilitzar ara mateix la saviesa antiga, fent allò que tant ens reclamem els nostres líders: reciclar.

lunes, 16 de noviembre de 2009

Escriptura sagrada

Una mica més sobre l'escriptura, en aquest cas unes línies extretes del llibre «La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo, budismo», d'una gran coneixedora de l'art i les filosofies d'Orient, Chantal Maillard.
Escriu: «Aquello que los occidentales significamos con las palabras "bueno" y "amor", por ejemplo, responde, en chino, a una combinación del signo que representa a una mujer con el que representa a un niño. Esto le hace a la escritura china ser una forma de expresión predominantemente poética que no pretende designar formas limitadas por la mente repetitiva, sino procesos, fenómenos que sólo son tales en la interrelación de los gestos (...) No hay sustancias estables separadas, no hay "seres", sino un puro estar-siendo en perpetuo proceso de integración y desintegración. Mostrar expresivamente la naturaleza transformativa del universo difícilmente puede hacerse con una estructura gramatical en la que las únicas estructuras movibles sean los verbos, los cuales nunca se refieren a sí mismos (...)»

domingo, 8 de noviembre de 2009

Empanadillas de Móstoles

Un cas de sintaxi escenificat amb humor. L'exemple serveix per il·lustrar com pot canviar una frase malgrat tenir els mateixos elements. O de com passar de: «Estaba friendo yo unas empanadillas, porque es que tengo dos chicos haciendo la mili aquí en Móstoles, y digo voy a llamar a Encarna no sea que luego se me haga muy tarde y me se (sic) quemen las empanadillas y me quede yo sin escuchar el programa que me gusta mucho, ¿sabes?», a una construcció que fa servir els mateixos elements però és molt més tronada i ilògica.

Potser Martes y Trece són una mica casposos, però tenen un sentit de l'humor que a vegades és digna del germans Marx.

sábado, 7 de noviembre de 2009

Les regles del joc estan fixades

L’estela amb el codi d’Hammurabi permetia conèixer el nou codi legal a qui sabes llegir. Estem parlant de Babilònia, a Mesopotàmia, cap el 1775 a.C. La part gràfica emfatitzava el poder del rei Hammurabi, rebuda la seva autoritat de la divinitat del sol i Jutge Suprem Shamash. Què hi trobem a l’estela? Poder reial, sistema legislatiu, religió. En altres esteles es marquen els límits de certes terres, per tant, comerç. A qui l’interessa que les coses quedin fixades? Què és el que resta fixat? On queda la poesia? A la tradició oral.

Escriu Albertine Gaur, al seu llibre Historia de la escritura: «A veces las ideologías religiosa y política se combinan para apoyar las tendencias imperialistas (…) Para todo eso, la escritura es la herramienta ideal. La información escrita puede ser controlada y verificada fácilmente; si se descubren tendencias heréticas, pueden ser perfectamente eliminadas (…) Las tradiciones orales dejan demasiado a la discreción individual…», plana 212.

No és l'economia la ideologia dominant des de fa temps? A quines servituds obliga?

viernes, 6 de noviembre de 2009

Fer història amb la pintura

Alguns exemples de pintura o relleu historiat, per continuar amb les reflexions sobre l'escriptura, i quina relació té amb la pintura.













El primer és l’Obelisc negre de Salmanasar III (imatge general d'una de les quatre cares i detall), monarca que pertany a la dinastia assíria, a l’actual Iraq. Esculpit l'any 827 a.C. Hi ha cinc registres per cada cara, on veiem els diversos tributs oferts per reis sotmesos a Salmanasar III. Afegeix també escriptura per emfatitzar el missatge. Hi ha molt a explicar sobre la relació entre imatge i escriptura, però seria massa extens per al mitjà.

El segon exemple és el Passatge a Citerea de Watteau, en la versió del 1717. Encara que sembli haver superat els registres de la pintura d'història antiga, no és així. Simplement ha fos els límits, però continuen existint vàries escenes en el mateix quadre, malgrat les aparences. Es llegeix de dreta a esquerra. L’enamorat fa la cort a l’estimada, viuen diversos graus de seducció (com es veu en diverses parelles), fins que, ja com a amants, embarquen cap a Citerea, l’illa de Venus.

Finalment, un altre clàssic de la pintura històrica, El jurament dels Horacis, de David, de l’any 1784. Queda poc per a la revolució francesa, fet crucial per entendre aquesta obra. Una de les idees fonamentals de la pintura a partir del Renaixament gira al voltant del concepte de lectura: a més de veure-la, la pintura s’ha de llegir. Es tracte d'una pintura històrica amb contingut polític, com sempre havia tingut, però en aquest cas contra el poder establert. Els fills de la pàtria fan un jurament per a lluitar contra els qui la tiranitzan. Faltan pocs anys per la Revolució Francesa. Com deia aquell, un esperit de revolta creua Europa. El més curiós es que és el propi rei de França qui encarrega la pintura.
Perdoneu per l'escassa qualitat de les reproduccions.

domingo, 1 de noviembre de 2009

Tècniques que ens faciliten la vida


La lectura d'una entrada del ben escrit blog Llamp que ens partís (http://femeldebert.blogspot.com/2009/10/com-presentar-un-tema-i-finalment.html) m'ha originat una reflexió. Quina relació té l'escriptura en la nostra civilització? La tècnica crea móns adequats a ella (no a l'inrevés) i, per tant, crea també una humanitat especial que interactui amb ella. És per això que cap tècnica és mai neutre -és perillosa, doncs. I l'escriptura pertany a la categoria de la tècnica.

Plató va escriure sobre ella en la seva Carta VII: «... és per tot això que qui tingui seny no s'atrevirà mai a dipositar les seves reflexions en un mitjà tan feble com són les paraules, i encara menys quan aquest mitjà és immutable, que és precisament el que succeeix als caràcters escrits (...) Si l'autor és realment seriós no s'hi trobaran les reflexions més serioses (en els seus textos), perquè l'escriptor les continuarà mantenint en la part més bella d'ell mateix; mentre que si ha dipositat en l'escriptura allò que ell considera de debò important, llavors és segur que no els déus, sinó els mateixos mortals li han llevat el senderi» (Carlo Sini, Filosofia i escriptura, pp. 28 i 29)
Probablement per aquest motiu no hi ha fonts directes de, per exemple, Pitàgoras, ni dels misteris, ni gairebé dels òrfics. Per cert, soc conscient de la paradoxa que significa continuar escrivint després de les paraules de Plató. La vida és paradoxa.

Com a conclusió, un apunt: l'escriptura es va crear al mateix temps i per la mateixa cultura que els diners, un fil que passa per Mesopotàmia, per Fenícia i per Grècia, terres totes de grans comerciants. Tots dos sistemes hiperabstractes malgrat que ens semblin tan «reals» serveixen per fixar, mesurar, dominar. Tots dos van servir de portes d'entrada al nostre món, que encara sustenten. La idealització, la conceptualització que comporten l'escriptura i la moneda s'han encarnat en les societats posteriors. Com a darrer nivell, les transaccions electròniques i les relacions sense cap contacte físic via Internet. Quin món obrirà aquesta nova tècnica?