Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 9 de junio de 2011

La redempció de Pandora («La noche que no acaba», d’Isaki Lacuesta) (2/2)

(...)
Dos veus femenines van teixint el relat de l’estada de l’actriu a Espanya. Una, Ariadna Gil que dóna la impressió de voler parlar com si fos l’esperit jove d’Ava; en canvi la segona, Charo López, connecta amb la transformació de l’actriu cap a la seva vessant més flamenca, acanallada, la pell solcada d’arrugues i de cicatrius, evidència d’un pas del temps que es manifesta en la imatge de l’actriu. Les dos veus a vegades conformen un efecte similar al del cor grec, la veu del saber de la sang, a vegades coincideix amb el que probablement sentia la consciència de l’actriu.
El procés que explica el director mostra un viatge cap a la decadència personal, en un relat de les celebritats de Hollywood que gairebé s’ha convertit en un topoi, el de la bellesa com a maledicció que destrueix, amb una artista que li agrada viure ràpidament i que acaba recloent-se en certa soledat, almenys respecte als mitjans de comunicació. Ava Gardner va ser un dels exponents. Lacuesta crea un híbrid on les imatges de les obres en les quals l’actriu va interpretar es converteixen en documental de la seva vida. L’intèrpret de 55 dies a Pequín va arribar a rebutjar la seva imatge, assegurant que la dona de la pantalla no era ella.

A més de la mera qüestió industrial, Lacuesta té una voluntat de redempció i d’exposar els dispositius del cinema. Aquesta intencío es revela al donar protagonisme a una dona que va doblar a l’actriu en una seqüència nocturna de Pandora i l’holandès errant, en la qual nedava nua. El director permet que ara es vegi la cara de la doble al final de la seqüència, en un intent de que el documental informi sobre aquell passat i alhora mostri el que la societat de l’època ocultava, metàfora del que fa el documental: exhibir què s’amaga sota totes aquelles imatges d’una il·lusòria Carmen feta de tòpics i personificada per una dona de Carolina del nord, posar a la vista el mecanisme i construir un discurs amb el material en part reciclat, en part creat.
Aquest recurs esdevé molt important al final de la pel·lícula. Segons es recalca, no solament doblaven el cos de l’actriu sinó també la seva veu, com va succeir en el musical, Magnòlia, obra en la qual a més li van enfosquir la pell ja que el personatge que representava era negre, una d’aquelles pràctiques increïbles d’un Hollywood (els minstrel shows no queden gaire lluny) racista. Ava Gardner es va posar furiosa quan va escoltar aquella altre veu superposada a la seva gestualitat. En la faceta reivindicativa proposada per l’obra, Isaki Lacuesta fa que la veritable veu interpreti finalment la cançó a la pantalla, en una redempció final de l’actriu gràcies al documental.

4 comentarios:

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

ep, ja tens el link d'audio de l'especial Gil Scott-Heron...

salut i pandora!

El missatger dijo...

Gran feina, Àngel, comprimir una discografia tan rica com la d’en Scott-Heron en un hora es digna d’uns submarinistes de primer nivell.
Felicitats!

Òscar Roig i Carrera dijo...

Mai no he estat molt fan d'Ava Gardner, no dic que no m'agradi, només dic que mai m'ha semblat ni l'animal més bell del món, ni una gran actriu.
Però tard o d'hora espero poder veure aquest documental que del Lacuesta sí que sóc fan, i ara en tinc més ganes després de llegir aquest report i veure els vídeos.
Salut!

El missatger dijo...

Jo tampoc sóc un gran admirador de la Gardner. Vaja, tampoc sóc un detractor, m’és indiferent. Amb tot, el treball de selecció d’Isaki sí m’agrada.
Salutacions metafísiques!