Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 13 de junio de 2014

Embolicar-se amb la teranyina (L'adversari, d'Emmanuel Carrère)

La novel·la L’adversari d’Emmanuel Carrère indaga en la capacitat humana de crear ficcions enganyoses i en les conseqüències inevitables que comporten les mentides. Amb un text a mig camí entre el document, l’assaig i la novel·la, Carrère construeix un relat sobre el misteri del mal, la ductilitat de la pròpia identitat, els límits de la confiança i, a la fi, la farsa a la que sembla procliu el món present, amb les seves exigències de popularitat o èxit. Què fer quan es fracassa? La mentida, dita en una cultura que té en poca estima certs valors ètics, sembla la solució més simple.
Però sobretot el relat tracta de la monstruositat real, la del psicòpata, i la normalitat, la pertorbadora mediocritat dels ingredients que construeixen un crim, fins i tot el més terrible. La tesi principal podria semblar-se a la d’un telefilm de migdia, amb un anodí i ben educat veí de la cantonada que amaga un assassí.
Durant un parell de dècades Jean-Claude Romand va teixir una teranyina de mentides sobre la seva vida a la que va enganxar la dona, els fills, els pares, els amics. El que explicava sobre la seva quotidianitat era una invenció que mantenia amb talent i grans esforços, projeccions dibuixades en la boira sobre el no-res. Quan les circumstàncies van posar en perill la gran farsa, Romand va assassinar dona, fills, mare i pare.
El monstre de la mentida inicial va anar creixent amb cada excusa, pensada per eludir la responsabilitat del primer error. L’home no va poder escapar de la ficció que va crear en un moment d’extrema solitud, un tema aquest que es manté en tota la història. El miratge que va representar Romand és justament el que li va permetre obtenir el que desitjava. Com renunciar-hi?
I acte seguit sorgeix una pregunta evident: com sufragar un somni molt costós, encara més en un país com Suïssa? Per sostenir-lo, va haver d’estafar a tothom al seu voltant, en una estafa que va sumar a moltes persones de la seva xarxa de familiars, amants i amics; en teoria els hi gestionava els diners dipositant-los a termini fix amb unes condicions favorables. Els diners li servien per mantenir que treballava a l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, quan en realitat era un desocupat més. Inversemblantment, Va aguantar la doble mentida dels diners al banc i de la seva feina a l’OMS durant molts anys. Familiars i amics no eren conscients de la il·lusió en que estaven immersos, i que eren ells qui estaven pagant el fictici sou d’alt executiu de Romand. Encara que sembli increïble, va aconseguir mantenir la ficció durant varis lustres, període en el que va viure sovint de manera molt humil, malgrat en teoria ser un alt executiu de l’OMS.
Però el tractament de Carrère és l’oposat a la mirada amb presses o als prejudicis que hauria rebut la història si hagués servit per a un telefilm convencional. L’enigmàtica història real tràgica mereix la compassió de l’escriptor cap a l’acusat, a qui jutja com un pobre home introduït dintre d’un mecanisme infernal que no podia deturar, alimentat mentida rera mentida, cadascuna amb l’objectiu de justificar l’anterior, però incrementant la bola de neu fins que l’allau s’ho va emportar tot. L’escriptor es centra sobretot en ell, el criminal, i no amb les víctimes –potser haurien merescut més espai, malgrat que, a diferència del cas del criminal, ells ja no tenien veu per explicar-se–.  
La matisada pietat que li provoca l’assassí a Carrière, la de qui empatitza amb l’home atrapat per una trampa disposada per ell mateix, li aporta al relat un to singular molt apreciable, un gran encert del llibre. L’autor evita així el clàssic reportatge amb psicòpata de tipus periodístic, la indagació fascinada per l’horror, o el pamflet justificador o la reprovació castigadora.
El reportatge no respon a les preguntes que es planteja. Podem viure una vida fonamentada en la mentida? Al mateix temps, podem viure sense elles? I podem escapar a les conseqüències dels nostres actes, o són inexorables?
A hores d’ara, Romand continua a la presó, condemnat a cadena perpètua, de la que ha de complir com a mínim 22 anys