Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 31 de diciembre de 2011

Festa grossa entre pidolaires

Kaurismaki és un cineasta amb una sensibilitat especial: la gestualitat dels seus personatges l’apropa tot sovint al cinema mut, la singular fredor llunàtica recorda a Melville o al Bresson d’El diner, mostra un sentit innat per l’escenari suburbial i pel geometrisme subjacent digne d’Antonioni -bé, per a qualsevol tipus d'escenari-, a més d’una extravagància molt propera a Lynch.

Però a més del seu talent formal i narratiu, Kaurismaki sap organitzar les festes més estranyes del cinema, i sense necessitat d’escarafalls ni de mascarades estrafolàries, com faria un director amb menys capacitat i inventiva que ell. A l’Home sense passat en prepara una entre pidolaires, membres de l’exèrcit de salvació i guàrdies de seguretat, allunyat del glamour de les estrelles, dels maniquís, o dels rebels sense cause, i degut a això mateix molt més autèntica, amb tota la tropa de perdedors ben humans gaudint amb una música que seria una tonada borda semblant a un surf-rock finès, si tal cosa és possible.

Festes com aquesta on s’uneixen l’exèrcit de salvació i els captaires són i seran cada cop més multitudinàries en un món dissenyat pels tecnòcrates i el seu fonamentalisme de mercat –que, recordem-ho, anava a acabar amb les crisis cícliques. Amb un mestre de cerimònies com en Aki Kaurismäki i uns companys de celebració com l’únic exèrcit que val la pena i els pidolaires que ja som, o sinó serem, la festa promet ser grossa. Una festa tan grossa com ho serà tot el 2012. Darrer any del tardocapitalisme? Com resulti finalment que els vidents maya tenien raó...
Sigui com sigui, aquesta nit farem xerinola entre perdedors kaurismakians.

lunes, 26 de diciembre de 2011

De reconeixements i medalles

Durant els darrers dies hem comprès (que és quan s’entén passant la matèria a entendre pel sedàs de l’experiència) un dels episodis de l’Andrei Rublev tarkovskià: el silenci del pintor degut a contemplar la barbàrie ben activa amb el derrocament violent del vell rei destronat per la traïció del seu germà, capaç d’aliar-se amb els enemics del poble rus, els tàrtars, i permetre el seu pillatge amb les riqueses del país, tot per obtenir la corona (a partir del cinqué minut).





Doncs bé, comprenc aquest silenci de qui ha de pair l’obligada contemplació de les malifetes dels salvatges i, encara més, de la creació d’un discurs ignominiós des del poder que ficciona la realitat, convertint l’experiència (que hauria de considerar-se el més sagrat, doncs és allò més íntim i personal que posseïm), en una farsa elaborada per mantenir la posició. Així, una ordre, que es pot justificar per haver sigut donada en ple estat nerviossisme, excusa que hauria servit per rebaixar la culpa, ha passat a ser un exercici de negació de la pròpia responsabilitat i funcions, amb l'agreujant de la mentida oficial creada a fi i efecte de cortina de fum.
Així, mitjançant la seva ordre, la rectora va castigar físicament a la comunitat universitària present a l’acte, una comunitat que mostrava pacíficament la seva discrepància amb les polítiques emprades, i l’ha castigat a posteriori difonent una versió oficial, un discurs per nodrir el pensament únic, que ha deixat als agredits sense la deguda protecció de les seves autoritats. Tot per mantenir l’espai de respecte i de tolerància. El diàleg sostingut per les porres: una nova meravella obra del tardocapitalisme.
Han venut la notícia, han fixat el discurs oficial, com una inevitable intervenció dels antiavalots per frenar a uns agitadors perillosíssims. Però els que van ser-hi van assistir a una cosa ben diferent: una batussa indiscriminada perpetrada per un exèrcit preparat contra quatre arreplegats, quelcom semblant a una rememoració de les pallisses propinades per vàries falanges romanes als poblats indigetes. Beneficis de la possibilitat de fabricar el discurs públic, amb la necessària col•laboració de periodistes de cambra en el paper de corifeus.
El pitjor d’aquesta estratègia és que la rectora ha deixat abandonats a tots aquells que van ser agredits en qualsevol de les seves accepcions, i que tampoc ha premiat com mereixen a unes quantes persones que van arriscar-se per protegir als altres, és a dir, van fer el que un membre conscient d’una comunitat hauria de fer, encara més en cas de ser l’autoritat a càrrec –com la conserge Julieta, que va complir amb un paper que hauria d’haver-li pertocat representar a la rectora o al degà; cap autoritat li ha valorat la seva valentia. Insistim: cap de les autoritats va comportar-se, ja no amb la dignitat deguda, sinó amb la responsabilitat que comporta el seu càrrec. La rectora tindria que tenir-ho present.
Així som: preferim idolatrar a gent que sap donar quatre puntades de peu a una pilota, o casos similars de grans beneficiaris de la comunitat. A ells els hi donem les medalles otorgades pel patriciat o els recompensem com a catalans de l’any.
Aquests membres de la comunitat universitària que van exposar-se als cops dels antiavalots per protegir a innocents que anaven a ser colpejats mereixien un reconeixement de la resta de la Universitat de Girona i no aquest oblit intencionat com a tota recompensa. Però, per desgràcia, així s’escriu el discurs del poder, vanes ficcions que s’esvaeixen en quan desapareix el bàrbar de torn.
Sort que ens queda Andrei Rublev (minut 85 de l'enllaç penjat), l’art d’icones medieval (amb excepcionals i valents professors a la UdG), i en Tarkovski per reflexionar sobre la condició humana i la seva dimensió històrica.

viernes, 16 de diciembre de 2011

Quan la infàmia governa

Avui a la universitat de Girona hem viscut un d’aquells episodis d’indignitat cívica a que ens tenen acostumats les nostres estimades autoritats. Per descriureu cronològicament, el primer acte vergonyós ha sigut constatar la poca intel•ligència de la policia autonòmica, que prepara un cordó de protecció per la porta principal... i oblida que hi ha accessos secundaris! Esperem que no totes les operacions dels mossos d’esquadra mostrin la finesa de judici i acció d’aquesta.
El segon acte ja no solament de vergonya sinó d’infàmia l’hem patit quan escamots amb no menys de trenta antiavalots han entrat a un dels dos claustres de la universitat i han decidit fer-se els karatekes amb les seves porres i el cos de la gent de la universitat de punchig-ball. Gira que tomba i tomba que gira. I no solament contra uns suposats agitadors, en meravellosa i subtil expressió a TV3 per tal de fer-li empassar millor la notícia a l’espectador. Ha rebut qualsevol. Ho dic per evitar aquesta visió esbiaixada que donen els medis de comunicació institucionals. Qui es manifestava avui era la comunitat universitària (estudiants, però també professors i treballadors), no uns agitadors professionals.
Però anem a pams i no oblidem els responsables: la rectora Geli i el seu equip de treball han permès per acció o per omissió que aquesta vergonya passés (una universitat ocupada per forces de destrucció, com han demostrat avui), i han de pagar les conseqüències cíviques d’aquesta acció infamant que traeix el contracte cívic entre tota la comunitat universitària i l’equip de direcció. La rectora Geli i el seu equip, per acció directa o per omissió, ha permès que els anti-avalots entressin a la universitat i que atonyinessin sense dir ni ase ni bèstia a tothom que passava al seu costat.
Però aquest no ha sigut el darrer acte de vilesa. Perquè quan obres la gàbia dels tigres no pots saber mai com reaccionaran. Així doncs, encara hem tingut que contemplar com no menys d’onze (onze!) furgons de mossos d’esquadra arribaven i ocupaven tota la pujada d’accés a la universitat, i començaven episodis de violència sense motiu i indiscriminada. A un amic amb el que anava l’han parat sense raó, se li han encarat, i quan ell ha intentat mantenir la seva dignitat com persona li han colpejat entre diversos mossos, l’han esclafat contra el terra i l’han detingut. Un estudiant de cinquè curs. Vull dir: no un agitador professional que portés un còctel molotov a la mà i un ganivet entre les dents. Sense cap acte violent previ. Simplement per trobar-se al lloc equivocat en el moment equivocat. Tenim una policia democràtica o una totalitària? I no ha sigut l’únic episodi d’aquest estil. I encara han detingut a algú més i han atonyinat una mica més, no fos dit. A més de les vexacions a noies, com quan a una un anti-avalot li ha dit «Ven a chuparme la polla» o «Vas a chuparme la polla».
Aquests són els que la rectora Geli i el seu equip de govern ha permès que entressin a la casa de la cultura. Cobren més de cinc mil euros mensuals per prendre aquest tipus de decisions que van contra tota la comunitat universitària. Fins quan ho tolerarem? Perquè aquest ha sigut un acte de violència física i a més simbòlica.
Amb una mica de dignitat, la rectora Geli i tot el seu equip dimitiria. Clar que amb una mica de consciència ciutadana, de sentit ètic o de simple decor mai haurien permès la infàmia que hem viscut aquest matí. Perquè al final hi ha una cosa que es diu vergonya personal després d’un acte infame. I aquesta vergonya, si existís (i en una persona amb sentit ètic de responsabilitat existeix) faria dimitir. Immediatament. Però dubtem molt que qui ha donat les ordres d’aquest matí, sigui per acció o per omissió, tingui decència personal. Així que tocarà fer una pressió absoluta per tal de que aquesta senyora i el seu equip dimiteixi en bloc quan abans millor.
Mentre tant, molta de la gent universitària ara mateix encara es llepa les ferides, o bé acaben de descobrir sense necessitat d’intermediaris en què consisteix la nostra democràcia (amb el representant màxim del nostre país com a inductor), o bé, en el pitjor cas, i ens en recordem molt d’ells, esperen a les dependències policials que aquells mateixos que els han apallissat sense cap tipus de raó per fer-lo els denunciïn.
I de tot això en dono testimoni personal.
Senyora rectora, vostè és una indigne, i per culpa de les seves accions ara mateix hi ha ferits i detinguts que Girona. No ho oblidarem. Amb pau però amb accions perseverants aconseguirem que dimiteixi vostè i els seu equip d’indignes.
Senti vergonya!
No vull acabar amb lamentables imatges de violència policial, ja n’hem tingut prou aquest matí. Prefereixo tornar a veure el moment de boja alegria dels nens de Zero en conducta, d’en Jean Vigo, un director que ens mostra al present com fer art amb compromís ètic i exigència estètica.
Visca el temps del Messies d’en Walter Benjamin fet metratge cinematogràfic!

lunes, 12 de diciembre de 2011

Heaven or hell?

Ginger Rogers i Fred Astaire o el Retrat de Sor Jerónima de la Fuente, de Velázquez? Combat de pesos pesats.


S'obren les apostes.

viernes, 9 de diciembre de 2011

Festí de caníbals (Los caníbales, d'Iván Humanes)

Fa poques setmanes l’editorial independent Libros del Innombrable va publicar Los caníbales, d’Iván Humanes, un recull de contes per observar el nostre món des d’un mirall brut, fragmentat i convex.
Dir que en aquests relats Iván Humanes mostra l’absurd de la vida quotidiana sota el capitalisme, ja convertit en tardocapitalisme moribund, és quedar-se molt curt. La fase literària tan en boga als vuitanta de copsar amb ironia i amb sarcasme les imposicions del consumisme sobre les persones ja ha demostrat la seva insuficiència: ara hi ha que exposar-ne les conseqüències tràgiques, i l’autor escull per fer-ho el tremendisme que agiti les aigües somortes de la voluntat individual putrefacta després de l’experiència tardocapitalista, ideada per matar la intel·ligència, la cultura, la sensibilitat, l’ànima de les persones. Un sistema caníbal que, com Moloch, devora generacions i generacions d’humans sense perdre la fam.
Quin altre estil hauria estat més apropiat per a practicar l’autòpsia d’aquest món ocupat per personatges desconcertats, matant-se i devorant-se els uns als altres mentre ballen boogie boogie? Humanes encerta quan opta a Los caníbales pel citat tremendisme , en una línia amb molts precursors dintre les lletres castellanes.
De fet, si busquem referències pels seus contes, trobem a més de la línia dura castellana els autors més fantàstics de la literatura suramericana, el Cortázar dels contes surrealistes (bé, i l’altre també), un Borges psicotrònic, lluny del Parnàs acadèmic i apropat als malsons laberíntics, una Alícia que entra al forat i es troba un refugi atòmic habitat per Lovecraft i Joan Perucho (homenatjeat explícitament), un Arrabal campió del món dels pesos pesat. Com a mestre de cerimònies, Kafka, clar que en aquesta elecció de mestres Humanes no s’allunya gaire de tants altres escriptors de la seva generació. La diferència d’Humanes es troba en una curiosa combinació d’estil fi, de gran cura en la decisió formal estílística, de tria pacient de mots combinat amb la citada invenció amb gust pel gènere de sang i fetge, un tremendisme necessari per retratar el món governat per les banques d’inversió o la Troika. Els relats estan plantejats sota la pàtina d’una literatura pop en els termes però de gran refinament estilístc, malgrat els excessos gore i que presenta un rerafons culte farcit de cites explícites o implícites, qüestió aquesta senyera en tota la literatura de la posmodernitat, tot pintat amb els colors cridaners de la lisèrgia pop.
Un estil gairebé sempre sobri, concís i tallant, paraules i frases com un bisturí amb el qual practicar una autòpsia al tardocapitalisme. Tallant el ventre, el lector descobreix uns budells putrefactes, els costat fosc de l’imaginari de la nostra època, des de nazis suplantats a pluja àcida, embogides forces governamentals o famílies apocalíptiques. Uns temes molt durs per a un autor de mirada trista, tan benvolent com dura, amb una gran tristesa, oceànica, que amara l’univers creat i els seus caníbals famolencs.
Al mirall d’Alícia s’hi reflecteixen amb distorsions la llar de la nostra era, amb el lloc central per l’inevitable televisor, o també hi apareix l’esperit militar, construint búnkers cada cop més avall de la Terra, en els quals no sentir-se mai prou segur, o igualant campus universitaris quàntics i granges que cauen a trossos, els escenaris de l’existència al tardocapitalisme mostrats en essència. Els relats van d’un hiperrealisme al·lucinat al jeroglífic surrealista, com en un magnífic La madeja, de gran força plàstica, com els dibucollages de Daniel Madrid que il·lustren aquesta entrada.
Més que cap altre emoció, el que busquen els contes d'Iván Humanes és l’estranyesa del lector davant o d’un món tan embogit, o d’una quotidianitat foradada per allò insòlit, com del molt normal matrimoni de La Zona, (quins aromes tarkovskians emanen d’aquest nom) que veu com un forat negre s’obre al seu dormitori, un conte de cop final ple d’estranyesa que remet al millor Cortázar surreal.
I com en Borges, els llibres i les biblioteques s’ofereixen en sentit hermètic. ¿Existeix quelcom similar a un codi binari que ens permeti sortir del laberint? Personatges tot sovint erudits, d’un coneixement extravagant, analitzen amb minuciosament els textos a la cerca de claus salvadores; ho fan amb el rigor de l’escarabat preparant una bola d’excrements que farà girar pujada amunt, baixada avall. Aquests erudits de Los caníbales busquen entre tones i més tones d’estudis publicats la fórmula secreta que els permeti l’escapada. Mentre tant, els caníbals afilen el trinxador i es pengen el tovalló al coll de la camisa, la salivera denotant-se en gotes de babes a les estovalles. Avui s’emportaran a la boca un saborós erudit a les fines herbes.
Jugador ell mateix, Humanes planteja la literatura com una partida d’escacs en que els personatges perdran, l’autor empatarà contra ell mateix i el lector guanyarà gaudint de l’artifici literari construït. De fet, els escacs sobrevolen bona part de la trajectòria de l’escriptor. Una altra de les seves obsessions, lligada als escacs, és la fabulació sobre les matemàtiques, els càlculs de probabilitats o l’enlluernadora física quàntica, elements que esdevenen eix temàtic o com a mínim attrezzo creador d’atmosferes. En definitiva, a Los caníbales el lector trobarà un recull de contes que no defraudarà a qui cerqui risc, expressió vital i honesta, agitació, la boja alegria de la sala dels miralls, el treball cerebral exigit al jugador d’escacs però, per damunt de qualsevol altre consideració, l’estranyesa d’aquest món que anava a ser la repera i que, com Iván Humanes mostra, s’ha revelat un festí per caníbals.

lunes, 5 de diciembre de 2011

Brazil

Brazil, de Terry Gilliam: el totalitarisme com a entitat suposadament omnipotent que destrueix als individus.

Brazil, la fantasia de l’individu com eina alliberadora que porta el coneixement, integra la doble faceta de la persona intern i extern, i li permet superar l’alienació imposada pel totalitarisme.


Brazil. S’ha de ser molt valent per acceptar endinsar-se en la revelació de la imaginació. Però l’alternativa és viure en una mentida.




Brazil...