Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 29 de agosto de 2013

Weerasethakul y Tiziano

Una de las primeras secuencias de El tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas (A. Weerasethakul), en que conversan los dos protagonistas del tramo inicial, está rodada de un modo muy diferente al institucional y hegemónico (hacia el minuto 9:30 del filme, que puede encontrarse en http://vk.com). Utiliza tres únicos planos, el primero, un plano general frontal con el que comenzaría la secuencia una película del sistema clásico de Hollywood, para situar en el espacio a los personajes y que el espectador pudiera situarse. Pero aquí se rompe cualquier otro vínculo.
El plano general se prolonga mucho más de lo que sería normal según el código tradicional de Hollywood. A continuación, en lugar del plano-contraplano por el que se decidiría un director del código institucional, se pasa a un plano americano algo más amplio, entre éste y uno medio, aunque lo realmente insólito es el cambio de perspectiva a una inesperada lateralidad, la cámara situada a noventa grados a la izquierda de la anterior.
Con esta decisión evoca un movimiento similar y revolucionario efectuado por Tiziano en su Pala de Pesaro, trasladar la perspectiva de la frontalidad clásica a una lateralidad innovadora, en un juego con las expectativas del espectador muy del agrado de los pintores renacentistas de la escuela veneciana

Además de para colocar el filme en la tradición del cine-tiempo de los Tarkovski, Angelopoulos y demás (y citando a producciones tailandesas que desconocemos), probablemente el cineasta tomó esta decisión con implicaciones tanto formales como conceptuales para incrementar la presencia del fondo vegetal, ganar en profundidad al tiempo que se sumerge a los personajes en el entorno selvático, un elemento constantemente  en pantalla en el cine de Weerasethakul. 

lunes, 26 de agosto de 2013

Jo estic viu, vosaltres esteu morts (Ubik, Philip K. Dick)

Probablement Ubik sigui considerada la millor novel·la de Philip K. Dick. Em sembla una novel·la fonamental en la seva trajectòria, potser la que serveix de pont entre el vell estil de l’escriptor, dins la ciència-ficció pulp tradicional, amb més acció, per anar cap el Dick més clarament hermètic, interessat en les relacions entre els personatges, en els contactes entre ells i forces metafísiques que tenen la potència de transformar l’individu, en l’excentricitat temporal o identitària. Un Dick que va anar agafant forma durant anys, influït entre altres factors per drogues psicodèliques, però que es va consolidar definitivament després de la seva experiència mística de l’any 74. Aquest segon Dick, evolució i depuració del primer, té la seva primera obra mestra en aquest Ubik; amb tot, em semblen superiors les darreres novel·les, centrades en la intel·ligència artificial Valis.
La desaparició d’uns quants telèpates, entre ells el que té més potencia de tots, neguiteja el propietari d’una corporació, que tem una estratagema de la competència per atacar els seus interessos. Va  a consultar el cas amb la seva dona, amb la peculiaritat que aquesta està en un estat proper a la mort, criogenitzada, però amb qui encara pot comunicar-se mitjançant una tecnologia que el connecta amb la seva limitada activitat cerebral d’hibernada.
Per lluitar contra els telèpates reuneix uns quants treballadors de la seva empresa que formen una cosa així com un departament d’antipsis, persones que tenen el poder de neutralitzar els poders psíquics. Entre ells, hi ha un personatge amb un talent molt peculiar, una noia que pot anar mentalment al passat per modificar-lo segons el seu desig i que així canviï el present. L’escriptor concreta aquesta idea fent que, per demostrar com funciona la seva capacitat, l’ambient en el que estan els personatges i les seves circumstàncies canviïn una mica, amb irrupcions d’altres temporalitats. 
Degut a la lluita entre dos empreses mor el director d’una en una estranya explosió. Els que estaven amb ell sobreviuen, però comencen a experimentar una relació amb el temps singular: els objectes que hi ha al seu voltant pateixen una degradació ràpida, el menjar es fa malbé, les cigarretes perden l’aroma, les monedes deixen de ser de curs legal.
I no només ells: el món sensible està perdent la seva força vital, com si embellís molts anys en una hora i alhora patís una regressió, com si la fletxa temporal anés en sentit invers. Els que ho viuen es pregunten si no serà un problema només d’els que van sobreviure a la bomba; no estarà afectat únicament el món que entra en contacte amb ells, amb una derivada de la qüestió filosòfica de l’arbre que cau al bosc sense que ningú ho senti? Pot envellir només el que entra al seu radi d’acció? Serà una mena de joc disposat per a que ells el juguin? A més, els fets fan que comencin a sospitar que en realitat a la detonació va passar exactament el contrari del que havien cregut: i si tots ells van morir i el seu cap va ser l’únic supervivent? Potser el que estan vivint constitueixi una mena de realitat subtil post-mòrtem.
En un missatge que els hi deixa el cap de l’empresa hi ha la famosa sentència d’aquest llibre: tu i els altres esteu morts; jo estic viu.


viernes, 23 de agosto de 2013

El Gran Mascle Pitt al rescat

Ressenya de la darrera pel·lícula blockbuster, Guerra Mundial Z, a Núvol. Brad Pitt contra els rakshasazombies descoberts pel Mosad i el seu poder més letal: són feministes!

 

jueves, 22 de agosto de 2013

It's hard to be a man in the city (Herzog, Saul Bellow)

Saul Bellow és un escriptor que, malgrat elogiar-lo, li mereix a Harold Bloom certes prevencions. A El futuro de la imaginación (recollides aquí) li lloa el talent dickensià per a construir grandiosos personatges secundaris i per arrossegar al lector amb el seu humor i la força narrativa, però l’acusa de construir un personatge central deslluït i en el qual s’hi troben massa característiques del propi Bellow, el que tenyeix i malmet les descripcions de les dones herzogianes. A més, un altre lector de garanties, David Cuscó, ha reconegut que en cap cas ha pogut avançar en la lectura de novel·les de Bellow, i això que ho ha provat amb vàries.

La seva novel·la generalment considerada com a més reeixida,  Herzog, s’inscriu en el tipus de narració realista però de tall psicològic que mostra què és viure en el món contemporani, en aquest cas a principis dels anys seixanta als Estats Units. Un home acabat de divorciar per segon cop passa l’estiu immers en plena confusió mental. Mentre redacta mentalment cartes a les més diverses personalitats, ja del seu entorn, ja famoses, fa una revisió de la seva vida, anhels, fracassos, frustracions.
El relat es basa en la descripció d’escenes segons els recursos del realisme que vol transmetre sensació de versemblança, però amb variants significatives. Bellow fa un estrany ús de la tercera persona, completament trampós, que és en realitat una primera persona encoberta; per exemple, només verbalitza el que pensa un dels personatges, Moses Herzog, el protagonista. La veu narrativa en realitat opera com un desdoblament del propi Herzog. Les irrupcions en els pensaments de Herzog no estan marcats per cap marca tipogràfica distintiva (cometes, acotacions), el que torna més complexa i alhora més fluida la narració –suposem que ho va fer pel guany en aquest sentit–. La tercera persona li permet narrar escenes en les que no està Herzog però suggerir que es tracta de fabulacions pensades pel protagonista.
Superposat a aquest relat del que li va succeint al protagonista hi ha les cartes que aquest planteja escriure a les més variades personalitats, des dels interlocutors amb els que es relaciona fins les celebritats mundials. Les cartes fantasiejades sí es destaquen tipogràficament amb unes cursives. Al meu parer, aquesta combinació és el més singular i valuós de la novel·la de Bellow.
La memòria de Herzog fa reviure una munió de persones que han tingut participació en la seva vida, en un procés d’anamnesis amb cert grau de distorsió al·lucinada, pròpia d’una persona alterada pel divorci i per assabentar-se que la dona li feia el salt amb el millor amic –amb derivades homosexuals–. Aquest exercici de remembrança no només informa de la vida de Herzog sinó serveix per a retratar un  ampliéssim elenc de secundaris plens de vida i de singularitat, mitjançant els quals queden apuntats molts temes de la primera meitat del segle XX: la societat consumista nord-americana, la diàspora, els trasbalsos viscuts a Europa, la ruptura de molts emigrants als Estats Units (bé, en aquest cas a Canadà) respecte als seus orígens en l’Europa oriental, la vida de l’artista o de l’home de cultura...
Dos temes destaquen sobre la resta: la fragilitat de les relacions de parella al món contemporani i l’estatus masculí. Herzog evidencia la confusió creada per les noves condicions de vida en un home que fuig de l’estereotip del mascle però que no té gens clar quin ha de ser el seu paper en el joc social. Mentre ho aclareix, va de dona en dona, a la cerca del seu encaix social, cerca condemnada al fracàs, o almenys a un equilibri molt inestable. Herzog descriu com poques obres fins llavors (1964) la crisi de l’home contemporani. Moses Herzog es qüestiona per les relacions de parella i per les diferències entre la masculinitat apresa en comparació amb el la seva experiència al present de la ficció, després d’haver patit el segon divorci i amb tot el seu entorn tement que es torni boig –de motius per la temença no els en falten. Valorat tot, i malgrat els clarsobscurs existents (sobretot fluixeja en les valoracions de les dones de Herzog), crec que el joc formal i la gran vivesa de l’elenc de secundaris valen una capbussada en les seves planes.
Pel que fa a la traducció de la vella edició de butxaca a Llibres a mà, editada per un duet format per Destino i 62, encara que no resulta excepcional (fins i tot contenir faltes), però em sembla prou endreçada. M’agradaria poder anotar l’autor però, en un gest inaudit i gens respectuós, no s’indica en cap punt del llibre. Incomprensiblement, s’indica qui va realitzar la fotografia de la portada però no qui va traslladar el text al català. Potser la traducció no és cap obra mestra, però en cap cas mereix aquest oblit, una mena de damnatio memoriae. Probablement no deu ser important, o com a mínim Destino i 62 no ho consideraven així.  Coses del mercat editorial; en aquest aspecte diria que afortunadament s’ha millorat una mica.

sábado, 17 de agosto de 2013

La saga de los Marx, Juan Goytisolo

La saga de los Marx, escrita per Juan Goytisolo, parteix d’un anacronisme molt inventiu: rescatar l’entorn familiar del pensador i economista Karl Marx però traslladant-lo al present (als anys noranta, present de quan l’autor va escriure la novel·la) , posant les seves teories en contrast amb el món del capitalisme avançat i alhora fer que es plantegi aquestes idees com una resposta a la situació del sistema globalitzat, els emigrant il·legals, el pes de la televisió, etc. Un doble anacronisme.
La anècdota de la novel·la és que la família Marx ha sigut testimoni dels cent anys del marxisme i de la seva caiguda en barrina a finals dels vuitanta, després de molts anys de perllongada crisi; els Marx, sobretot el patriarca Karl, comenten algun d’aquests episodis. De manera indirecta, però, es va transmeten la necessària informació  sobre l’ésser humà i la seva família, a propòsit les constel·lacions d’esquerres, dels grups d’ideologia burgesa que se li van enfrontar durant els segles XIX i XX, així com sobre el món de l’edició als anys noranta.
Un dels grans encerts de la novel·la consisteix en arrancar un personatge tan icònic com Marx de tots els elements que el connoten, de l’industrialisme d’horaris de 14 hores, nens amb la cara negra d’entrar a la mina o matances en les colònies, i en canvi fer-lo passejar per una metròpolis tardocapitalista per descriure la seva sorpresa pel que veu, la continuació del liberalisme o els comentaris burletes que li provoca la propaganda comunista que l’ha santificat. El joc anacrònic constitueix un dels grans caramels per al lectors oferts per Goytisolo.
Malgrat resultar tan sucós l’anacronisme, el suposat editor de la novel·la es queixa al transsumpte d’escriptor.  La saga de los Marx es va publicar als anys noranta, en plena efervescència de la metaliteratura; un dels més grans escriptors en l’àmbit hispànic en aquestes arts és precisament Juan Goytisolo. El transsumpte d’editor justament es queixa de tots els anacronismes inclosos a la història. Ell espera una novel·la històrica corrent, amb suposada profunditat psicològica, descripcions d’ambients i personatges, a la manera realista balzaquiana, subjecció a la trama... mentre el que li porta Goytisolo és una altra cosa, no ben vista per l’editor, precisament. 
Els constants atacs de l’editor, que vol aconseguir la típica novel·la històrica, amb un estil i gust adaptats al mercat, amb consegüent pel·lícula i col·loqui televisiu, donen per a molta vis còmica. La metaficció li permet a l’escriptor algunes excursions en l’humor, tal i com es propi d’un llinatge com el de Goytisolo amb noms com Cervantes, Sterne o coetanis com Pynchon o Torrente.
De manera que a intervals l’escriptor suspèn la fabulació anacrònica per endinsar-se en els secrets de cuina de la creació literària i de l’edició; les discussions amb l’editor li serveixen per a expressar les decisions estilístiques que ha pres, unes decisions que, per exemple, trenquen amb les normes de puntuació. L’escriptor barceloní descriu amb la seva habitual perícia tècnica, imita discursos de les diverses faccions d’esquerra, converses quotidianes dels Marx en un to més costumista i humorista que tirant cap a la transcendència, la caricatura no exempta de sensibilitat i d’empatia.

 .

Finalment, un altre punt a favor de La saga de los Marx, es troba en alguns episodis de força visionària, molt present en Goytisolo per aquells anys, com acredita La cuarentena, la novel·la anterior a aquesta. Per exemple, en un capítol Marx veu als profetes jueus que li recriminen la seva postura. El pare de Marx s’havia convertit al cristianisme per poder mantenir el seu estatus; segons sembla, no havia transmès cap tipus d’educació al seu fill sobre la tradició jueva. Els grans profetes se li apareixen i li censuren. 

martes, 13 de agosto de 2013

Saber amagar-se (Los dominados y el arte de la resistència, James C. Scott)

Ressenya a Nervi de l'estudi de James C. Scott:
«L’estudi de James Scott Los dominados y el arte de la resistencia analitza com funcionen tots aquells discursos que no es fan explícits però que evidencien la voluntat real, més genuïna. A Scott li interessa especialment aquest tipus de comunicació entre els oprimits, els serfs, els esclaus: les classes subalternes. En terminologia d’Scott, els dominats tenen un discurs públic quan s’expressen amb el poder i un altre ocult quan ho fan entre iguals. Poques vegades el segon missatge arriba a l’esfera pública, només en situacions de gran tensió en que el subaltern s’atreveix a manifestar-se...» 

miércoles, 7 de agosto de 2013

El boc expiatori dins el jardí

Una entrada a Núvol reflexionant a partir de la pel·lícula de Rodrigo Plá La Zona. Reflexionant sobre la cerca de bocs expiatoris, la societat-panòptic o l’hortus conclusus com ideal de veïnatge per a les classes altes, amb l’obsessió per la seguretat. A Núvol.

sábado, 3 de agosto de 2013

L'Esperit ens portarà a l'eternitat (Quizá el viento nos lleve al infinito, Torrente Ballester)

A la novel·la d’espies postmoderna Quizá nos lleve el viento al infinito tot és incertesa, amb un protagonista masculí metamòrfic com Proteu, que pot adoptar la forma de qui vulgui, i unes protagonistes femenines que en realitat es revelen robots, en una de les grans obres literàries basada en el tema de la dona mecànica. L’obra de Torrente Ballester posa en solfa la identitat forta, feta d’una peça, consistent. La boira envolta als personatges fins i tot en el seu entorn, ja que bona part de la trama, situada a París i a Berlín, presenta unes jornades en que l’element vaporós ho impregna tot i submergeix les ciutats en ella.
Publicada l’any 84, encara amb la Guerra Freda com a marc col·lectiu, la novel·la presenta uns personatges amb personalitats líquides, les pròpies per a exercir la seva feina d’espies. El punt de partida dóna per a satiritzar el subgènere jamesbondià i la realitat política del món dividit en dos sectors, escrit amb l’habitual ironia de Torrente Ballester
Fins i tot es juga amb el narrador; com passa en el Quixot, tan admirat per l’escriptor ferrolano-salmantí, el relat de Quizá nos lleve el viento al infinito forma part d’un text trobat, diferenciant-se l’escriptor que ho publica de qui ho ha escrit. El narrador de l’escrit és el Maestro cuyas huellas se pierden en la niebla. Ningú sap qui és, donat el seu poder de camaleó per a adoptar les aparences d’aquell qui tingui davant, a qui substitueix a partir de llavors, un poder perfecte si un treballa d’espia. La seva natura vaporosa li permet colar-se en els sancta sanctorum dels nuclis de poder més hermèticament reclosos, adoptant la personalitat de qualsevol, inclosos els capitostos dels dos blocs. Amb tot, no pren únicament la forma; també hi ha una part íntima d’absorció de continguts, gairebé diríem que metafísica, ja que assimila records i amb això maneres d’ésser.
L’explicació del talent del Mestre es justifica per la metafísica de l’Índia; es tracta d’un poder de metamorfosis rebut dels déus i desvetllat pel poder del ioga sota la guia del gurú Yajñavalkya, basat suposem en el llegendari rishi (savi), gran mestre iogui que impartia les seves lliçons en un bosc de l’Índia. El gurú vol aconseguir un futur de llibertat per a l’ésser humà, però durant les primeres metamorfosis el Mestre li agafa gust al joc i prefereix viure la vida (les vides) abans que emancipar persones.
El Maestro de las huellas que se pierden en la niebla es debat entre dues dones, Irina Tchernova, una combinació seductora d’espia i poeta, amb qui acaba compartint amor, mentre que com antagonista participa l’espia de la CIA Eva Gradner, un robot que vol matar-lo. La novel·la es situa en l’ambient paranoic de la Guerra Freda; la posició del narrador és ambigua; el Maestro s’enamora perdudament de l’agent soviètica, Irina –qui no ho faria?, ja que resulta un dels punts forts del relat– encara que ho fa des del plànol individual, la qual cosa no implica una defensa de la URSS.
Pel que fa a l’altre bàndol, els agents de la CIA no li cauen gens bé, amb el seu maniqueisme, d’una lògica binària. El govern dels USA ha creat uns quants robots perfectes per a ser espies, «incapaces de traición, carentes de ideas propias, obedientes a las consignas» (p. 54). A més, no pot enganyar-los amb el seu poder de transformació ja que disposen d’un xip que els permet guiar-se per l’olfacte. El Maestro només canvia l’aspecte visual, la forma, però el cos continua sent el mateix, matèria prima de les transformacions, malgrat canviï la corpulència.
El subtext de la novel·la de espies consisteix en una metaficció que metaforitza precisament amb les metàfores, agents que adopten disfresses per gaudir de noves identitats, com els espies. El tema de la novel·la és la polisèmia de signes i la inutilitat de fixar un sentit unívoc, en una realitat marcada per la metamorfosis.
També hi ha una lectura hermètica sobre l’Alè únic que va adoptant diverses formes físiques; la poeta espia soviètica Irina escriu poemes místics després d’anar-se’n al llit amb el Mestre. De fet, la novel·la s’endinsa finalment en el gnosticisme, però traslladant la noció de vil matèria a cables i plaques electròniques. L’espia soviètica Irina, amb qui comparteix amor, resulta ser tanmateix una nina mecànica. Tot allò viscut ho ha experimentat amb un ser artificial, programat amb altres propòsits. Clar que, no creuen els gnòstics que el món de la carn ve a ser el mateix? I el caràcter no predetermina el destí de les persones?
Fins i tot el demiürg de la poetessa d’avantguarda mecànica, un tècnic jueu –ho anoto perquè s’especifica–, li va bufar al centre del front, desvetllant una ànima singular. Amb el to juganer i el tractament de gènere jamesbondià, Torrente Ballester parla de temes molt complexos, recuperant cosmovisions antigues però encaixant-les en formes postmodernes.

Per això, potser hauria sigut més descriptiu titular la novel·la: Con toda seguridad el Soplo nos llevará al infinito. Y a la eternidad.