Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 26 de mayo de 2014

L'infern que ens embolcalla (Inferno, d'August Strindberg)

Inferno, d’August Strindberg, exposa com veu la vida una mentalitat intuïtiva, que troba signes arreu, que es pregunta en tot el que veu si constitueix una senyal del que ha de fer o del que està a punt de succeir, una persona que igualment sent infl
W- Blake: Satan, a la seva Glòria Original
uències etèries que l’afecten; es tracta d’un tipus de mentalitat diríem que hegemònica en la humanitat però que en els darrers tres segles ha passat a ser menystinguda, pròpia de persones supersticioses, quan no esquizofrèniques; amb aquest moviment s’ha convertit una cosmovisió en matèria psiquiàtrica. El fet singular d’Inferno rau en que aquest retrat de caràcter es presenta en una trama realista, en la tradició del dinou de la descripció d’una personalitat, quan pel tipus de persona s’adiu més a la trama fantàstica.
Comença la novel·la amb un preludi dramàtic protagonitzat per Déu (descrit com un usurpador maligne, príncep del món) i Llucifer (el portador de la llum), en un pròleg en forma de cosmogonia, amb episodis bíblics alterats des d’una perspectiva luciferiana, en una subversió del missatge del monoteisme judeo-cristià, alterat per certes gotes de platonisme i de gnosticisme (a més del demonisme).
A continuació, sota una aparença narrativa pròpia de la novel·la, es presenta el gruix del relat, narrat amb to confessional per un àlter ego d’Strindberg. A més del pròleg dramàtic i de la narració, s’hi juxtaposen algunes entrades del diari del personatge principal, una mena de notes d’alquimista, noble art que practica l’àlter ego. El personatge tot sovint investiga en l’alquímia, consigna les seves reflexions i el fruit del que ha après en la recerca als alambins, amb l’alquímia com a forma de coneixement.
També hi apareixen dobles, móns subtils, les influències astrals, els elements químics, les flors, l’Acherontia Atropos (la papallona que té dibuixada a les ales una figura amb una retirada a una calavera humana, símbol de la mort), i d’altres. El text es presenta com una miscel·lània sobre els temes predilectes de la filosofia oculta, amb continues digressions sobre els temes més diversos superposades al fil principal, el relat en primera persona de l’àlter ego. Segueix els preceptes de la filosofia oculta en una versió lluciferina, que accepta l’influx tant de les potències angelicals com de les demoníaques, en un tret en el que encara hi batega el romanticisme.
Profundament desequilibrat, el protagonista investiga el misteri de l’univers mitjançant el seu equip químic, en el que busca senyals. Està tan a prop de la il·luminació com bogeria. A la cerca de la visió absoluta, el personatge ho deixa tot, fins i tot la dona i els fills. Misantrop, la personalitat molt individualista del protagonista entra en fricció amb la gent del seu voltant. La novel·la destaca per la intensitat que transmet; el patiment i la confusió del personatge resulten en aquest sentit molt versemblants.

Degut al que va vivint el personatge, acaba pensant que l’infern existeix, però com experiència vital sobre la Terra. Els molts patiments que li estan reservats a cada ésser humà, degut a les pulsions i als desigs, acaben construint una realitat infernal que l’embolcalla. 

sábado, 17 de mayo de 2014

Converses fetes de silenci. Els contes de Kjell Asildsen

Todo como antes reuneix tres reculls de contes de l’escriptor noruec Kjell Askildsen, encara inèdit en català, segons crec.  
Els contes d’Askildsen pertanyen a la llarga tradició del realisme psicològic, amb un estil despullat d’elements i que presenta una visió sòrdida de la condició humana. El tipus de relat deu molt a Chejov; busca l’efecte per la bona descripció psicològica, per certs detalls reveladors, per la descripció més per subtracció que per enunciació.
Molts dels contes presenten una anècdota mínima, en general molt breus, gairebé microcontes.
Els personatges gairebé no són descrits, tot s’ha de col·legir per les poques accions i pels silencis significatius. Molts silencis. Les poques escenes en grup es resolen amb una gran brusquedat en les relacions. Quan es busca un esdeveniment que permeti la descripció d’un grup, en una literatura feta de soledat, aquest esdeveniment no pot ser un altre que luctuós, com el funeral del pare del protagonista un dels contes («Los invisibles»). Askildsen mostra un tipus humà i de relacions característica dels paisatges nòrdics, amb una fredor ambiental que es correspon a la contenció glacial dels incommovibles personatges. El caràcter lacònic dels personatges es correspon amb una literatura despullada de recursos retòrics.

Potser el més destacat dels reculls sigui el primer, Últimas notas de Thomas F. para la humanidad, en els quals es manté el fil conductor d’un mateix protagonista, un jubilat malcarat i gairebé autista, amb una rutina que consisteix en sortir el menys possible de casa. Viu en un oceà de soledat interromput breument per una trobada, casual o no, i en la que els interlocutors gairebé no es parlen. El breu episodi constitueix l’anècdota del conte en bastants casos. L’ancià transmet una gran sensació d’incomunicació voluntària, amb molt poc a pensar i encara menys a sentir. L’única escapatòria a un univers gelat com aquest es troba en l’absurd.