Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 2 de octubre de 2011

Democracy is coming...

La nova direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit que la seva prioritat és el país abans que la qüestió econòmica, o aquesta terminologia han utilitzat. A banda que es fa difícil entendre com es poden separar aquestes dos facetes, en teoria unides (no hi ha sentit de país sense una teoria econòmica), resulta desconcertant que es doni prioritat a un factor que ni tan sols queda apuntat al nom del partit. Es diuen Esquerra Republicana de Catalunya, amb l’assumpció clara de la condició esquerrana ja en el nom, no així la independentista. No diem que no hagin de ser independentistes, només faltaria, però sí que segons el seu nom la seva idiosincràsia és ser d’esquerres, republicans, i de Catalunya. Era de la posmodernitat aquesta, els noms ja han perdut qualsevol rastre del seu poder.
A les CUP., sense tants escarafalls, ja es freguen les mans: rebran més vots a costa de l’anteriorment anomenada Esquerra.
En segon lloc, llegim a la portada de Público que Rubalcaba i el PSOE imprimeixen un gir precisament cap a l’esquerra, una tendència que s’observa a tot Europa. Aplicat al PSOE, i fent una incursió al terreny grotesc que cada vegada més pertoca a aquest moment històric, solament queda dir el següent:

Una crisis del fonamentalisme de mercat, agreujada a Espanya i a Catalunya per unes decisions dels respectius governs que encara es mantenen en aquest fonamentalisme (afortunadament, la forca que tiba, cada cop hi ha menys fonamentalistes a tot Europa; al final solament quedaran en Mas-Colell, en Draghi, el F.M.I. i en Sala i Martín, aquest amb participació estel·lar a Tv3 i Catalunya Ràdio); amb tot, ara, (ara!), Rubalcaba desperta i se n’adona de que el que ha defensat el PSOE aquests dos darrers anys (i molts abans) ha empitjorat les coses. Doncs per seguir amb el mateix estil:

Per últim: detencions en massa Nova York d’activistes que senyalen directament el focus del terratrèmol financer. Gairebé hi havia més policies que manifestants. El fonamentalisme dels mercats ha de defensar-se amb les porres, ja que amb la raó no pot defensar-se, com han demostrat els fets. Res estrany, després dels darrers episodis d’assassinats a sang freda ordenats per tot un Premi Nobel de la Pau. el Dalai Lama, Amnistia internacional, Nelson Mandela, la Creu Roja o Martin Luther King. Igual que ells.
Sort que Leonard Cohen ens porta, sorneguer com sempre, un missatge d'esperança deseperada:

El video no pertany a aquestes concentracions, però com si ho fos.

6 comentarios:

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

els binomis nacionals i de classe o s'enfoquen clarament envers els desposseïts, subalterns i classes popular de tota mena o senzillament esdevenen una retòrica interclassista que assegura el poder integral de les classes i estaments forts, dirigents i nacionalment oportunistes (vagi això per la colla del Jonqueres). Sobre els girs a l'esquerra de Rubalcaba, sonen a electoralisme curt i ras. Quan governa la dreta, l'esquerra clàssica socialdemòcrata agita la identitat social perduda i quan passa a governar s'agenolla davant dels dictats del capital. Bona la referència al Draghi, FMI, sala-martinet, mas-olellet i les nostres televisions...
en quan a la resistència novaiorquesa, molt estimulant -esperit bogardià que diria la nostra penya- ... bé, ja ho vas dir un dia...això caurà sol....estem el marge...i si cal enviem l'Esther Vivas a animar la colla de l'estelada interclassita ja, ja!

El missatger dijo...

I avui la detenció de Hasél.
No hi ha que escarrassar-se en canviar de sistema, perquè ells solets ja s’equivoquen prou. Només cal seguir donant corda i ells mateixos acabaran escanyant-se. Quina incompetència més gran. Aquests són els líders de la nostra democràcia? La combinació del cócktail: un noranta per cent de totalitarisme i un deu per cent de democràcia per rebaixar i que el consumidor s'ho empassi.
Detenir un raper (poc artístic, això sí, com a mínim al meu parer, i de idees polítiques de cartró pedra) en un país on encara hi ha estàtues d’un dictador i els membres d’un partit polític l’aplaudeixen en quan poden? En un país d’Intereconomias, de Fragas, de Jiménez Losantos, de franquisme social... i detenen a un artista per fer una declaració o per una cançó sobre els Grapo o sobre la monarquia? Són burros o ens prenen per ases?
Quin parells de dies. Solament mancava l’amic del Ritz i de les dietes Duran per exposar sense embuts el seu racisme.
Com a mínim fa anys l’estructura de poder totalitària del nou ordre mundial-fonamentalisme de mercat era més subtil en les seves accions. Realment si et pares a pensar, és impressionant: estem assistint al final d’una era, sense cap mena de dubte. La pols i les arnes se’ls mengen.

penyabogarde dijo...

És estrictament genial, mestre Missatger. Sembla que hagi estat escrit en un moment lluminós enmig de la freda nit de Twin Peaks. Un rampell. Una llum. El far que guia el vaixell de la raó. Collita 100% invectiva. Retrat precís de dues jornades de mesquinesa i abús. Gegantí del Gran Nord: Feu-vos columnista de la premsa del nou món. Ploma lúcida. Llapis de fusta de conifer Douglas. Via Fora capitalisme! Visca el bogardisme i la proclamació de la bondat infinita!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

http://www.youtube.com/watch?v=2GXGc4EobS8&feature=channel_video_title

Una canço del album que sortirà al 8 Novembre. Totes les cançons son originals, cantades i tocades per ell mateix!


ara resulta que el teu "pare" Lynch, es posa a cantar a la seva edat, vés per on!

El missatger dijo...

Amic penyista, sabia que un bogardista com vostè estaria d’acord.
Amic Àngel: del meu pare (de fet, un dels meus pares artístics) ja sabíem que componia, perquè ja ha tret més d’un disc, no amb el seu nom, però sí com a creador.
La seva veu de ratolí maldestre s’adiu a l’ambient de techno-rockabilly d’aquest tema, que recorda molt al tema de la discoteca a Foc, camina amb mi.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

així que el teu pare ja cantava d'amagatotis?
Doncs bé, ara a cara descoberta i a tota vela. Tot sigui dit, el que acabo de veure a can Bogarde és que el nostre soci Òscar va de pet als altars amb la senyora Tori Amos. Ja en sap un rato el noi!