Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 29 de mayo de 2012

Por a un planeta de robots negres. La petjada de Kraftwerk als Estats Units.


Un dels fenòmens més curiosos de la música popular des de l’arribada del rock’n’roll es troba en l´ús que van fer a les barriades d’algunes metròpolis dels Estats Units del llegat electrònic de Kraftwerk. La situació a les barriades més pobres de Chicago, Detroit i Nova York va empitjorar a finals dels setanta, amb la imposició de les polítiques neolliberals que reduïen o anul·laven les polítiques socials.
Un dels primers llocs en experimentar-ho va ser l’ajuntament de Nova York, laboratori on experimentar-ho. Això va provocar que el Bronx acabés esdevenint el que és a hores d’ara: l’exemple mundial per antonomàsia de barriada enfonsada i perillosa. La població majoritàriament negra gairebé sol tenia dos opcions: o els sindicats del crim o tot allò relacionat amb subcultures juvenils. D’aquesta realitat social tan dura va sorgir el hip-hop i el seu germà electro, hip-hop barrejat amb el techno alemany de Kraftwerk.
 Encara que pugui sorprendre que un grup d’estudiants de conservatori, aprenents de Stockhausen i fills de professionals lliberals de classe alta influïssin en gent amb condicions tan diferents, en realitat la diferència no és pas tan gran: tots dos mostraven el pes del món tardocapitalista en la seva obra, i les bases rítmiques del alemanys eren tan rotundes, havien estudiat tan a fons el funky de James Brown, que fins i tot productors nord-americans del gènere els confonien, i pensaven que eren del Bronx. Kraftwerk tenien groove, solament que ells havien arribat partint del conservatori i a les barriades havien arribat piratejant discos.
Afrika Bambaataa va aprofitar el llegat de Kraftwerk per barrejar la línea melòdica de «Trans-Europe Express» i samples de «Numbers» amb bases rítmiques de hip-hop donant com a resultat el gran tema de l’electro, «Planet Rock», música per a ballar breakdance.
Igual de fèrtil va ser la petjada kraftwerkiana a Detroit. La ciutat constituïa la capital industrial del país, d’aquí que patís amb més severitat la crisi en aquell sector dels setanta i la substitució de la seva primacia en l’econòmic en benefici de les finances. El tancament de les fàbriques va provocar un empitjorament de la situació de les classes baixes; a més, la ciutat de les cadenes de muntatge tenia que ser molt receptiva a la concepció musical electrònica que provenia d’Europa, tan marcada per la sonoritat industrial. El techno de Detroit.
I no solament en la sonoritat. Cada disc de Kraftwerk presentava una idea-llavor que unia tot el disc (característica d’arrels alemanyes tan profundes com Beethoven), i el vestien amb el desplegament d’un univers molt ben delimitat, basat en la nostàlgia d’un futur anhelat, oxímoron en ell mateix. Els creadors del techno de Detroit van enfosquir aquest marc futurista, enfosquint-lo amb un aire distòpic que provenia del ciberpunk, afegint en molts casos un postura política contracultural manifesta.

En aquest sentit contracultural potser els més explícits van ser Underground Resistance, projecte pel qual van passar molts dels músics techno de Detroit, com Jeff Mills. La lectura contracultural fa que la mirada projectada cap al futur sigui fosca, tement una distopia que, de fet, ja es nota en el present. 
Pel que fa a la faceta musical, el techno va prendre molt de Kraftwerk, però també de les arrels dels alemanys, com els loops eterns minimalistes, de fet tan propers a la concepció musical de la Índia, amb una música que flueix en onades sonores i que intenta provocar un estat de trànsit en el públic amb la finalitat última de trencar les divisions entre objecte i subjecte. Dionisisme en estat pur, com encara es va fer més de palès en la música Trance i tot el que envolta a les raves de mitjans els noranta. El conjunt es construeix amb seqüències repetitives intercanviables per tal de facilitar-li la feina al disckjockey. I d'aquí es pot estirar molt més el fil, del house a l'acid-house, encara dins la discoteca (amb les implicacions econòmiques que això té, mantenint-se dins l'estructura tardocapitalista)  fins a les citades raves, contraculturals, rupturistes amb el sistema econòmic i d'un dionisisme neopagà. 
Però aquesta és una altra història.

lunes, 28 de mayo de 2012

Soroll de perforadora, dissidència i malenconia. So industrial hereu de Kraftwerk.


Kraftwerk va ser tot un referent per a Joy Division però això no quedaria de manifest de manera rotunda fins a la nova encarnació del grup, molt més electrònica, amb un so construït més sobre sintetitzadors i ritmes pregravats que sobre guitarres elèctriques. Si Radio-activity era el model a Joy Division, per a New Order el referent de la discografia dels alemanys va passar a ser Computer World. Una prolongació però amb criteris techno-pop que acabarien forjant el so Madchester. 
Ritmes marcials, sorolls de maquinària, l’entorn metropolità retratat com un espai d’egoisme i violència amb una única sortida: la pista de ball, amb la fràgil comunitat creada per la discoteca –espai capitalista, al cap i a la fi. Els tristos dilluns dels que han de tornar a una feina alienant després d’haver viscut un cap de setmana d’èxtasi i balls. 
Si l’after-punk més rockista s’emmirallava en els de Düsseldorf, què dir de la seva vessant més industrial i alhora baillable? Doncs que tots ells havien après dels robots alemanys. El ruidisme industrial partia en bona mesura de Kraftwerk. Els setanta de la crisi perpètua i de l’enfonsament de l’economia industrial va donar peu a la revolució neolliberal; Anglaterra va ser dels primers llocs en patir-ho a Europa i el so i l’imaginari dels grups es va enfosquir, trobant o la dissidència o l’hedonisme de cap de setmana com a úniques sortides. Com a mostra de l’estètica de la lletjor i el soroll de Cabaret Voltaica i altres, aquest «Do the Mussolini», un tema amb molt èxit en l’Europa actual, amb noves versions per tot el continent, des d’Alemanya i Grècia.
El que començava a l’Anglaterra tatcherista de mitjans els vuitanta va acabar derivant en una alternativa molt més dissident: la de les raves, aflorament de dionisisme comunitari en plena societat tardocapitalista, i que va confluir en les lluites antiglobalització, la neo-ruralitat, els zippys i altres alternatives posteriors. Fins ara, és clar.
D’aquest context van sorgir K.L.F., projecte contracultural per antonomàsia de la música electrònica de finals dels vuitanta, contestataris, molt intel·ligents, capaços d’atacar els fonamentes dels sistema (per exemple amb la crema dels milers de lliures guanyats amb els seus èxits) o de crear un culte ancestral entre irònic i performatiu (establint un vincle conceptual amb el neopaganisme). K.L.F. són fonamentals per a la música chill-out i ambient, però també en la millor herència de Kraftwerk per a crear melodies etèries sobre bases rítmiques funky molt vigoroses.
A més, amb K.L.F. queda apuntada tota una corrent que tenyirà les obres no solament de música electrònica sinó també la literatura o el cinema fantàstic (del tech-noir al ciberpunk) amb el seu sentit distòpic, retratant uns poders fàctics que manipulen la realitat per a mantenir-se, i una dissidència que parteix del neopaganisme, l’ús en benefici propi de la realitat virtual o un retorn a la comunitat com a manera d’enfrontar-se. Dels discos basats en una idea germinal i el futurisme de Kraftwerk fins a les distopies techno d’Underground Resistance. Passant per K.L.F.

viernes, 25 de mayo de 2012

Representar visualment la violència. Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag, 2/2


(...)
En aquest context de violència l’art o la simple cultura ha esdevingut part fonamental en la construcció de realitat, la propaganda i les seves malifetes. La propaganda ha intentat (i intenta, clar) provocar empatia cap als nostres morts, aquells amb qui compartim país, llengua, cultura, religió, mentre que dels altres morts oblidem que també tenen parella, fills, amistats, que una mare els plorarà, per expressar-ho en un dels motius més clàssics de l’art.    
En aquest sentit la fotografia, per la seva idiosincràsia per crear imatge icònica, ha pres un paper principal. No deixa de ser simptomàtic que el primer ús bèl·lic de la fotografia ja fos propagandístic, quan a l’any 1855 les autoritats britàniques van enviar un fotògraf a la guerra de Crimea per a que millorés l’opinió dels ciutadans britànics respecte a aquell conflicte militar. Aquest ús de les imatges ha continuat des de llavors, amb els defensors de la democràcia i les llibertats ocultant les proves de les seves malifetes. I si això han fet els suposats defensors de les llibertats, què no hauran fet els cabdills explícitament totalitaris? Sontag apunta alguns exemples d’una pràctica desgraciadament molt comuna.
A l’assaig Sontag no ofereix cap dada que no es conegués i les seves teories no són altre cosa que una mostra de virtut cívica; no cerca l’originalitat de plantejaments o noves formes d’analitzar la situació, ja que de fet aquest conflicte ofereix el mateix problema des de que existeix consciència d’història. Des de llavors, hem patit horribles matances amb una falta d’empatia cap a l’atre brutal per part de bona part de la població, i des de llavors alguns han senyalat aquest fet i s’han escarrassat en generar la referida empatia. Amb tot, encara ens trobem al mateix atzucac. Potser la solució seria fer un darrer acte violent i tallar com Alexandre aquest nus gordià.


jueves, 24 de mayo de 2012

Representar visualment la violència. Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag (1/2)


A Davant el dolor dels altres Susan Sontag reflexiona sobre la violència i la forma més ètica de representar-la en imatges. La pensadora americana matisa la seva posició sobre l’ecologia de les imatges, defensada a Sobre la fotografia, on defensava una reducció de les imatges d’atrocitats per a no anestesiar al públic amb la sobreexposició al dolor. Però en aquest nou assaig s’impugna a ella mateixa –acció que mereix l’elogi.
Parteix d’una sentència de Virginia Woolf amb ànim polèmic: les guerres són un joc d’homes que solament a ells pertoca. Els homes destrueixen i les dones se’n planyen per culpa d’ells. Una mirada superficial demostraria l’error d’aquesta suposició de Sontag senyalant que ara l’exèrcit està format pels dos sexes o que un dels personatges més agressius de les darreres dècades és una dona: Margaret Tatcher. Per a no treure exemples clàssics: Medea, Clitemnestra, Salomé, Livia,
Però així s’eludeix el nucli del problema. Es pot rebatre aquesta objecció. Hi ha dones militars i  n’hi ha que exerceixen  el poder totalitàriament perquè han adoptat rols que neixen d’una cerca del poder personal i amb una jerarquia vertical. És a dir, es continua amb les mateixes representacions socials del patriarcat, solament que amb dones representant papers tradicionalment masculins, justament a la inversa que a l’època isabelina a les obres de Shakespeare. Clar que tot això no és una reflexió de Sontag sinó meva...
La pensadora nord-americana posa de relleu un altre factor que explica la preeminència constant del bel·licisme: la falta d’empatia d’unes persones que no entenen que l’altre sóc jo en certes circumstàncies. Nos-altres. La comunitat està formada per una munió d’alteritats. En canvi, el bel·licisme fonamenta la seva propaganda en la identitat: els meus i els que no són meus. La pensadora americana posa l’exemple israelià-palestí, amb dos actituds idèntiques quan ofereixen (i amaguen) la informació de l’altre, o el cas serbi-croat, en que les mateixes fotografies servien a totes dues comunitats com a mitjà propagandístic, els nens esquarterats passaven a ser serbis o croats solament canviant el peu de pàgina. (...)

lunes, 21 de mayo de 2012

Els fills dels robots. Hereus de Kraftwerk

Un dels factors per fixar la importància d’una banda el conforma el seu llegat en col·legues posteriors. En el cas de Kraftwerk, aquest llegat arriba a totes les corrents de la subcultura juvenil pop/rock i electrònica, de primer ordre en el camp d’aquesta darrera, però també enorme en el pop/rock. Pocs músics han arribar a influir en estils tan variats.
En primer lloc, el grup va causar un impacte en la música més comercial, la de les grans estrelles pop icòniques, com Michael Jackson o Madonna, així com en d’altres de perfil més rocker; per exemple Rem va afegir samples de «Numbers» en King of comedy, mentre que Beck a «Get Real Paid» fa servir elements de «Home computer» D’aquest darrer tema de Kraftwerk Coldplay van treure la línia melòdica però tocant-la amb la guitarra elèctrica. El reciclatge de melodies infal·libles per part de Coldplay acabarà sent llegendari.  
Un clàssic de l’estrellat pop/rock, David Bowie, va trobar tan interessant l’estètica kraftwerkiana que l’univers desplegat per la banda de Düsseldorf va originar la seva etapa coneguda com a Berlín. Els sons de Kraftwerk i de Brian Eno així com la nova sensibilitat que anunciaven van possibilitat l’enèsim canvi del camaleó i possiblement el darrer crucial per al rock. Bowie els admirava tant que els hi va proposar col·laborar plegats i, a més, que fessin de banda d’acompanyament als concerts de l’època. Però Kraftwerk no van acceptar, per evitar convertir-se en segon plat d’una patum rockera. Per demostrar la seva admiració Bowie va titular amb el nom d’un dels components del grup un tema de l’època Berlín, «V-2 Schneider». 
Tant alguns temes de Kraftwerk com l’etapa Berlin de Bowie van contribuir a crear l’estil posterior al punk del rock sinistre, en que els patrons rockistes anglosaxons abandonaven les illes i es deixaven empeltar pels aires més densos i atmosfèrics que provenien d’una Alemanya escindida en dos. La musa d’aquell moviment, Siouxsie, amb el seu grup the Banshees, va fer una versió de «The Hall of mirrors».  

Però potser el grup que més va aprofitar les invencions sonores dels alemanys van ser Joy Division / New Order, i no solament en l’encarnació més electrònica sinó que el gust ja es trobava en la fase d’Ian Curtis.  Amb tot, aquest efecte en el techno-pop, Madchester, o el so industrial mereix altres entrades.



viernes, 18 de mayo de 2012

Sisè número de la revista l’Apartament


Ja ha sortit el nou número de la Revista l’Apartament, de l’associació cultural gironina Ad’Art. La revista cada cop està més centrada en els articles de reflexió sobre l’art o la cultura. La meva col·laboració en aquest número pretén descriure una mica en que consisteix un art que parteixi de criteris espirituals, i per fer-ho poso en paral·lel les obres de dos artistes actuals residents a les comarques gironines, Marc Pedrosa i Arturo Solari, dos artistes encara força desconeguts però al meu parer amb molta qualitat. L'article està dividit en tres parts:

lunes, 14 de mayo de 2012

Els companys de vols llunars dels robots (l’ambient alemany i Kraftwerk)


Amb tot, el més innovador de l’escena rock alemana dels setanta es troba en els grups que agafen el rock còsmic però el filtren amb les noves tecnologies, fonamentant una nova estètica del paisajisme oníric, les atmosferes intimistes, l’atenció a les textures sonores vinculant-les a estats d’ànim, que caracteritzarà tant la música ambient com la new age, ambdues fonamentades en la creació musical de certes bandes alemanyes de l’anomenat krautock. 
Com Tangerine Dream, orígen de la música de nova era d’inclinació més còsmica. La banda va eliminar qualsevol rastre d’instrumentació acústica, triant per a crear el seu so tant característic els nous secuenciadors i sintetitzadors. Música per a meditar o per somiar, amb un peu en les avantguardes electròniques com Xenakis o Ligeti i l’altre al rock còsmic de Grateful Dead o els primers Pink Floyd, però canviant la instrumentació respecte a aquest tipus de rock. Sense oblidar, clar, el que potser sigui principal context d’una música de voluntat meditativa: les ones de so dels ragas de l’Índia.
D’aquesta mateixa font bevien Popol Vuh, autors de moltes de les bandes sonores de les pel·lícules de Herzog. 
Un dels grups amb més qualitat de tota la història de l’ambient van ser Neu!, singular combinació d’esperit pre-punk en la excepcional base rítmica i de melodies de guitarra que estimulen la levitació. Costa d’entendre com es continua citant a grups del mateix període i similar estil musical molt més mediocres mentre Neu! continuen mig oblidats.  
Per acabar, un altre grup fonamental en aquest vòrtex creatiu que va obrir nous camins estètics va ser Harmonia, grup format per músics d’altres bandes, entre elles Neu! Harmonia va rebre l’elogi màxim del gran productor del moment, Brian Eno, forjador essencial dels sons ambient i de la nova sensibilitat electrònica, l’altre nom clau juntament amb Kraftwerk d’aquesta nova estètica. Eno va considerar Harmonia la millor banda dels setanta. Degut a l’admiració els hi va produir l’àlbum Tracks and Traces, una delicatessen de la creació de textures sonores i paisatges interiors.
Grups de tanta categoria van anar consolidant una nova sensibilitat cap a la música que tendia cada cop més a l’ús de les noves tecnologies electròniques emprades per a crear atmosferes, llunyanes dels cànons pop-rock anglosaxó que havien marcat la pauta durant les dècades dels cinquanta i seixanta. Kraftwerk va partir del rock còsmic però aviat va tendir cap a l’onirisme dels hipnòtics bucles de so, les suggeridores panoràmiques musicals de l’ambient, sustentades pels sintetitzadors, accentuat per uns textos en que suggerien un futur tenyit sovint de distopia. 
En aquesta sensibilitat ambient tenien companys més o menys propers d'aventura a Tangerine Dream, Popol Vuh, Neu! i Harmonia. 





jueves, 10 de mayo de 2012

La primera generació de robots va ser llibertària. Kraftwerk 2

Al factor experimental de la música electrònica avantguardista Kraftwerk van sumar el clima llibertari i extremadament creatiu de l’Alemània musical de principis dels seixanta, una escena de primera categoria, segurament la més important en comparació amb la resta d’Europa i els Estats Units del seu moment (solament es pot parangonar amb l’eclosió del funk), però molt poc coneguda degut a la manca de recolzament mediàtic o en tot cas un poder de la premsa musical bastant menor que als països anglosaxons. 
Per començar, ja el nom sota el qual es va etiquetar l’escena no provenia de la mateixa Alemània, sinó que el pejoratiu terme de krautrock (el rock dels krauts) va ser aplicat a l’Anglaterra de les revistes musicals. L’esperit àcrata de les bandes referides partia de tres fonts: l’experimentació avantguardista, el rock còsmic i el free jazz. 
Potser la banda senyera van ser Can, creadors d’un rock còsmic que unia l’escena àcida de San Francisco amb les onades sonores de Coltrane, l’anarquia musical d’Ornette Coleman o els Pink Floyd més siderals, els happenings o les accions de Fluxus. Una voluntat rupturista cap a la cultura prèvia. Com no podia ser així? La tecnocràcia havia provocat dos Guerres Mundials, la bomba atòmica, l’Holocaust, la destrucció del medi ambient per a malmetre els recursos energètics, el maccarthysme i un llarg etcètera.
Faust van ser un altre grup rellevant encara amb formes rockeres. Els sorolloses Faust sonaven a uns Velvet Underground que haguessin decidit combinar les amfetamines amb dosis de L.S.D. Com ja succeïa al cas de Can, cal destacar l’element percussiu que adquireix un paper primordial, un tret que va marcar un tret distintiu  de tot el krautrock.
Un exemple de la faceta més propera a Can dels primers Kraftwerk pot ser Ruckzuk, del primer álbum. 

Amb grups com Can o Faust la faceta més àcrata i amb una consciència social més formada entrava a la cadena de muntatge dels nous sons originats a l'Alemània hiperindustrialitzada, en un context en el qual Kraftwerk estaven donant les seves primeres passes. 

miércoles, 9 de mayo de 2012

Música per a la primera generació de robots. Kraftwerk 1

A la cadena de muntatge del so Krafwerk. 
A principi dels anys setanta la música electrònica pertanyia a l’àmbit de la música culta experimental, amb Stockhausen, alguns minimalistes i altres compositors a l’avantguarda com a principals exploradors de la seva estètica. Què va passar per a que aquest àmbit culte i minoritari acabés sent la principal corrent en la música pop del segle XXI? El grup clau en aquest procés és Kraftwerk.
Una de les fonts de les que van veure va ser la música concreta de Schaeffer, composant amb sons extrets del món real, tal i com després faria el grup de Düseldorf, per exemple a «Autobahn», creada amb medis sintètics però amb elements de música concreta juxtaposats, com el soroll del motor, un clàxon, i altres elements reals gravats per a la l’ocasió.
Una altra referència patent és el minimalisme, especialment en obres concebudes ja per al nou context electrònic, com «A Rainbow in curved air» de Terry Riley, en les quals el músic jugava amb les possibilitats de l’enregistrament i la reproducció. Els loops, bucles potencialment infinits, fonamentals per a l’estètica electrònica, d’origen en les onades de so de la tradició musical hindustànica i en la repetició rítmica per a produir estats de trànsit estan en les arrels del minimalisme i en els del grup alemany. 



Amb tot, el gran referent és Stockhausen, el l’avanguardista per excel·lència dintre de la música electrònica, professor a més al conservatori on van estudiar els dos compositors de Kraftwerk. Segurament el mestre els va inspirar per a l’experimentació amb soroll blanc, saturacions, loops, l’ús d’enregistraments per a crear capes de sons i ecos.





jueves, 3 de mayo de 2012

Del zero a l'infinit


Dins l’ou de la fotografia està escrit tot el primer capítol del Gènesis-Bereshit, meravella cal·ligràfica continguda en la closca  de l’ou, tal i com la podem trobar al museu de Jerusalem. Bereshit com a relat encriptat de tot allò que ha passat i del que succeirà. Tot l’univers desplegat per la tradició del Llibre en estat embrionari.
Per la seva banda, a l’hinduisme existeix una munió d’objectes amb simbologia similar, els Shiva-lingams, objectes sagrats gairebé per antonomàsia, d’origen celeste tot sovint, una doble forma ovoide, horitzontal i vertical, amb les quals s’evoca l’estat original de l’existència, el cosmos abans de la creació manifestada, la nit còsmica, un estat latent previ a que les coses es manifestin . D’aquesta idea clau del pensament hindú sorgeix el zero, 0, forma gràfica del Shiva-lingam, que a través dels pensadors àrabs va passar de la Índia a Europa. Abans de que una realitat sigui visible ha de romandre en estat germinal. El zero conté tots els números abans de que aquests trenquin la closca de l’ou i es faci visible un nou món.
Mentre comença a esquerdar-se la closca del nou pollet, a Barcelona es reuneixen les gallines putrefactes del vell món, gallines zombies que van deixant la seva sentor allà on van. Malgrat saber que estant mortes, no poden deixar de mossegar, de corrompre, de matar a noves víctimes. Està en la seva natura actual gallinàcia-zombie. Temps fascinant el que ens ha tocat viure, no sempre es juxtaposen dos móns tan oposats entre sí com el contingut a l’ou o al lingam, i aquesta pèssima producció de sèrie Z en que els amos del cementiri cobreixen les pèrdues del seu casino amb la riquesa de la població viva. 
El més paradoxal del tema és que els Altres són en realitat Nosaltres, encara que no vulguin adonar-se. Uns i altres partim del ou i retornarem al zero.