Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 30 de agosto de 2012

L'infanticidi com a símptoma social (1974, David Peace)


Al seu Red Riding Quartet, una tetralogia de sèrie negra, David Peace va novel·lar la corrupció a Anglaterra durant la dècada del 74 al 83. Un periodista que comença a disposar de firma pròpia dins un diari regional i que acaba de perdre el pare investiga l’assassinat d’una nena al Leeds de 1974, vinculant aquest crim a d’altres similars anys abans. La novel·la perfecte per aquests dies de tempesta mediàtica amb un cas similar. 
Com tota  bona novel·la negra la descripció de l’ambient pretén ser realista –la novel·la negra  ha de contenir aquest realisme gairebé per contracte del seu codi intern de gènere. Peace descriu els engranatges de la maquinària social a l’Anglaterra del 74 amb voluntat mimètica però narrador subjectiu, resultant així un retrat naturalista però filtrat pel psiquisme d’un personatge en caiguda lliure mentre va gratant dins la brossa de la seva comarca.
Un d’aquests escenaris que rep una atenció especial és la seu del diari regional on treballa el protagonista, però sense descurar el retrat d’altres ambients com les comissaries policials o els despatxos dels polítics de la terra, uns despatxos on es pateix tanta negligència i corrupció com a la Catalunya actual –per tant, aquestes no són característiques privatives del caràcter llatí, obvietat que cal repetir.
La dinàmica de la crisi continua ja s’havia instal·lat al 1974 degut a la crisi del petroli, de manera que la novel·la està farcida de conflictes socials derivats d’una situació a punt d’esclatar perennement, amb polítics que amaguen la seva homosexualitat, empresaris pocavergonyes (no, no és un pleonasme), policies violents o arquitectes milionaris, entrelligats a la trama criminal en que es juxtaposen els delictes urbanístics amb la perversitat infanticida, en un dels grans encerts de Peace, aspecte aquest que ve de la millor tradició de la sèrie negra, ja present als clàssics com Hammett i Chandler, malgrat que Peace, pel tipus de narrador, s’apropa més a una línia més dura, com la de Jim Thompson. La veu del narrador que al mateix temps intervé en l’acció com a protagonista no té res que el faci especial, un perdedor més de classe mitjana en caiguda lliure, però marca constament la descripció dels fets i l’atmosfera de malson del relat, ja que quanta més porqueria moral descobreix, més s’enfonsa. En això s’apropa a escriptors com Irvine Welsh.
A més de l’encert d’aquest protagonista, què té d’especial Peace per a merèixer la fama que s’ha guanyat entre el públic de la sèrie negra? Doncs el seu talent al treballar algunes escenes climàtiques molt ben narrades i en les quals queda palesa la bogeria de la civilització contemporània, mostrant el que mai surt a les notícies, com un atac policial a un campament gitano de ressonàncies bàrbares, amb els policies fent el paper d’indis a Murieron con las botas puestas, els agents de l’ordre propinant una pallissa brutal als gitanos. 
Res massa estrany però magistralment descrit. O l’escena carregada de psicologia profunda en que el periodista entra a les catacumbes on s’amaga l’infanticida, significativament dissimulat sota terra, i el que troba al seu interior
Qualsevol a qui li agradi el rock britànic dels setanta reconeixerà fàcilment els paisatges descrits per Peace a 1974, el món del glam rock i l’ambigüitat sexual, de la cervesa, els whiskys, les cigarretes per a esmorzar, els resultats de l’equip de futbol de la ciutat quan a la lliga anglesa hi havia hooligans i no xecs àrabs, la crisi industrial, o les raons de la lenta decadència dels laboristes i l’inici de la preponderància dels torys...  tots aquests elements conformen 1974, una recreació subjectiva i subjectivista d’aquella atmosfera decadent, amb el país que un segle abans havia conquerit mig món fent figa.
Pur pub rock

viernes, 24 de agosto de 2012

Els universos malthusians de Thomas Pynchon, V. (2/2)


(...)
Pynchon transmet la sensació de gaudi perdut dins el laberint narratiu dels seus escrits, amb accions plenes de ressons, els personatges entre histriònics i estereotípics, una munió d’històries que es succeeixen sense transició, com si passéssim mil novel·les per un túrmix que les reduís a cinc centes planes d’explosió narrativa eixordadora. Una literatura per a lletraferits preparada per un del propi clan: tanta i tanta literatura condensada en les planes de V.
Ara bé, i què és V? La resposta més evident i explicitada a alguna plana és que es tracta de l’etern femení, de Venus, però també pot ser encara més abstracta, l’encant, el misteri, la màgia, allò fascinant. V., o Vheissu, o qualsevol dels noms de personatges femenins de la novel·la que comencen amb V, rata inclosa. Fins i tot s’al·ludeix a la dona màquina, en un curiós episodi de lesbianisme platònic d’V i una ballarina que acabarà empalada durant una actuació. En un cas de fetitxisme extrem, les dues dones intercanvien cada òrgan per una peça d’engranatge, ciborg sense vessant fantàstica sinó per raons de força expressiva abstracta, amb parts orgàniques del cos i altres de mecàniques, substituint l’orgànic i per tant viu per l’inanimat. Eros i tànatos.
Però no serà també l’esperit de l’època? Abstracció feta personatge, la condensació de tot allò que ha desfilat per les planes com un atracció de cavallets alimentada amb massa energia, V com a zeitgeist de l’època que veu el declinar britànic i l’auge nord-americà, i el factor la revolta continua que són les primeres dècades del segle XX. Tot això  pren forma literària en la misteriosa V. 
  (Fotos de Robert Frank)

jueves, 23 de agosto de 2012

Els universos malthusians d'en Thomas Pynchon, (V. 1/2)


Els universos d’en Pynchon bullen amb una munió de vides, cadascuna amb una infinitat d’històries que podrien ser narrades, en una riquesa narrativa digne de l’oralitat. A V, l’autor nord-americà desplega un univers amb la riquesa, complexitat i ambivalència dels grans relats èpics clàssics, reformulats amb ironia posmoderna, en una línia hereva del gran mestre modernista al món anglosaxó, Joyce, però també del mirar al buit d’un Beckett –malgrat que sense el seu ascetisme narratiu, tot el contrari.
Pynchon pertany a aquells escriptors que construeixen catedrals, amb un clar influx de les grans novel·les del XIX, però amb un to irònic i alhora esbojarrat d’alquimista que ha passat masses hores entre retortes. Per les planes desfilen diversos tòpics literaris de la literatura tan culta com popular d’un període principal que va des de finals de la I Guerra Mundial fins als cinquanta, amb episodis a un Egipte digne de Mort al Nil, personatges amb la lleugeresa de les flap girls dels feliços anys 20, o altres que formen bandes de carrer en l’onda de West Side Story.
Les referències culturals giren en un vertigen creatiu que costa seguir, amb subrames i més subtrames juxtaposades en un relat èpic explicat com si fos un acudit –o és a l’inrevés? La literatura proteica de Pynchon muda d’escenari i de personatges sense transició, en un prodigi d’erudició literària que seria pretensiós sinó fos per l’humor, barrejant-ho tot amb imaginació. El combinat podria resultar massa dens sinó estigués alleugerit per una procacitat de prostíbul i un gust per allò monstruós digne d’una barraca de fires.
De fet, Pynchon com a narrador seria com un d’aquells garlaires de fires que anunciaven  les meravelles inesgotables d’alguna caravana al circ. La seva exuberància verbosa segueix una tradició ben arrelada als Estats Units, encara que el seu estil té molt de l’elegància de la literatura britànica (hem citat Joyce y Beckett, als quals cal sumar Swift o Lewis Carroll, i sobretot Sterne, de qui destaca com un dels grans hereus).

El narrador conta història rera història amb una voluntat gairebé cabalística de donar vida mitjançant la paraula, sense perdre mai de vista el component lúdic, el plaer del joc (Sterne.) Lladres d’obres d’arts planificant robaments absurds, caçadors de caimans albins al clavegueram de Nova York, el sexe com a constant lúbrica però mantingut fora-de-camp d’allò narrat, colonialisme sud-africà i maltractaments racistes, el gust per l’espionatge. (...)
(Fotos de Diane Arbus)

lunes, 20 de agosto de 2012

L'increïble ciutadà minvant


L’increïble home minvant, de Richard Matheson (i portada al cinema per Arnold), és un clàssic del fantàstic que ha acabat esdevenint profecia social. Constitueix una alegoria avant-la-lettre de la situació de l’ésser humà al tardocapitalisme, d’importància cada cop més reduïda, perdent els elements socials (treball, matrimoni), així com els personals (el cos, l’autoritat), desapareixent les alternatives i les possibilitats de canvi degut a la intervenció d’un factor extern, un núvol radioactiu-crisi que emmetzina amb el seu contacte tòxic. La minva de la persona dins del tardocapitalisme origina enfrontaments contra éssers monstruosos al ser magnificats, com uns colossals gat o aranya.


Desitgem que, com succeeix al film, l’increïble ciutadà minvant es faci tan petit que pugui fugir d’un món convertit en presó plena de monstres.

miércoles, 15 de agosto de 2012

Com guarir el trauma. (L'home del salt, Don DeLillo, 2/2)


Encara que bona part de la narració es centra en el dol dels protagonistes nord-americans, assimilant la tragèdia, però també s’hi afegeixen breus pinzellades d’un altre punt de vista igualment essencial: el dels enemics, un dels terroristes suïcides. En una decisió molt arriscada  per part de DeLillo, ja que quan ho va escriure encara hi havia poca separació temporal entre l’atemptat i la novel·la, l’autor va intentar esbrinar no tant per què sinó com funciona la seva mentalitat. Podia ser conflictiu.
(The falling man, Richard Drew)

A L’home del salt l’escriptor dóna proves del seu talent màxim en aquests apartats del comando suïcida, així com també en les escenes en que el protagonista es reuneix amb una altra supervivent i  dialoguen sobre les seves experiències fugint de la torre. L’escena en que es reuneixen per primer cop (ell va a tornar-li la maleta) és de les millors escenes de la literatura d’aquests darrers anys, tant per assolir una gran sensació de versemblança, com per la finor i penetració psicològica, com per arribar al rovell de l’ou tant del caos traumàtic provocat per l’atac terrorista com per retratar a tota una època sumida en aquest atordiment, l’inici del final d’allò que va somiar Reagan. Sorprèn aquesta càrrega emotiva subterrània (mai buscant la llàgrima), en un escriptor tan cerebral, distanciat, com DeLillo.
El relat està marcat per tres figures emblemàtiques, la del terrorista, òbviament encarnat en Bin Laden, la del vell terrorista que ha acabat esdevenint allò odiat quan ho era, un galerista d’art adaptat al sistema, i la de l’artista que gairebé per impuls sonambúlic recrea la imatge de l’home caient de les torres bessones, qui sap si per exorcitzar el trauma d’una imatge tan terrible. Com molt sovint en Delillo, fixa el contingut profund de la novel·la en una acció artística que apareix durant les seves planes. La performance que recrea l’home del salt de la fotografia, crea una gran polèmica sobre si la seva acció és art o no, la seva pertinència o quin grau de morbositat conté. En DeLillo l’art té una presència, potser l’escriptor amb més contingut artístic dels de primera fila contemporània. 

(James Natchwey)

El trauma ha de ser guarit d’una manera o d’una altra. El record queda com una ratlladura al disc mental dels personatges que els impedeix avançar, superar-ho, oblidar. De fet, més que sobre l’11 de septembre, la novel·la tracta de la memòria, de com hem de recordar per a superar certs cops existencials però també com oblidem, nucli conceptual que queda palès pel treball de la dona del protagonista, fent teràpia amb ancians que pateixen alzheimer.
Mitjançant els rituals els personatges intenten tornar a l’estat de cert autodomini i comoditat. Un dels passos bàsics consisteix en dialogar, pair gràcies a les paraules una experiència que s’origina al caos més enllà de les paraules; l’alfabet com a eina de guariment que ha d’ordenar allò en aparença incomprensible. El ritus serveix per a començar a integrar el cop monstruós que acaben de rebre, l’experiència del mal, del patiment, de la vulnerabilitat, de la pèrdua d’amics.
Però tota recuperació serà fràgil. En la decadència psicològica del protagonista no costa veure la de tot un país; mentre un es dedica a jugar a poker per tots els casinos dels Estats Units, el país (tot el món, ja) juga al fons d’inversió i espera la caiguda que començarà al 2007. tant uns com els altres han perdut qualsevol contacte amb allò que dota de sentit i direcció a la pròpia vida, una forma que almenys simbòlicament va començar a esquerdar-se amb l’enfonsament de les torres bessones. 
Aquí un bon recull de fotografies retratant l’horror, a més d’apuntar una reflexió sobre l’estètica de la tragèdia i les seves implicacions morals.

martes, 14 de agosto de 2012

Don DeLillo estudia la perplexitat (L'home del salt 1)/2

A L’home del salt Don DeLillo va intentar, sinó exorcitzar, sí almenys fer literatura amb el trauma que va suposar l’enfonsament de les torres bessones. Un cop duríssim per a l’autoconcepció nord-americana de qui eren , adonant-se’n tant de l’odi que havien generat en part de la població mundial com de la seva feblesa, dos idees fins aquell matí massa llunyanes en la corrent majoritària de pensament del país. Però després d’aquell 11 de setembre el que fins llavors havia sigut impensable va passar a ser tràgica evidència.

(Susan Meiselas)

Don DeLillo situa amb bon criteri l’inici just al bell mig del drama, quan s’estan ensorrant les torres, intentant evocar l’estupefacció d’un executiu com qualsevol altre caminant amb una maleta per la foscor de la pols suspesa, amb la ferum de gasolina cremada, entre vidres i acer, crits, policies i bombers que van cap a la seva mort sense saber-ho. Marca l’escena la incomprensió dels successos que superen el concebible en aquells moments.
A la novel·la no hi ha cap certesa; l’estupefacció provocada per les torres que cauen i pel dia transformat en nit degut a la pols suspesa es trasllada a la resta d’aspectes vitals. Els personatges gairebé ni es qüestionen els motius dels suïcides, ni intenten entendre’ls, ni comprendre com la situació mundial ha portat a aquell acte de barbàrie extrema. De fet, ni tan sols es comprenen a ells mateixos. La perplexitat d’un país en crisi justament quan creu haver provocat el final de la història amb la victòria com a premi.
Per transmetre estilísticament aquest estupor l’escriptor presenta la història plena de forats, sense reunir tota la informació, en un estil realista no solament aplicat a la descripció del món narrat sinó també en aquest context psicològic que fa impossible saber-ho tot de la vida dels altres. Fins i tot de la pròpia. La història així està narrada fragmentàriament i sense donar facilitats al lector, que haurà d’anar reunint els fragments. 
(...)

viernes, 10 de agosto de 2012

Merkel, la còlera de Déu


Aguirre, la còlera de Déu, de Herzog, acaba amb un vaixell perdut a la deriva i el boig Aguirre portant a tota la seva companyia cap a la destrucció, filla inclosa. Poques seqüències del cinema més profètiques del que està succeïnt.
La distopia neolliberal, venuda com a utopia pels fonamentalistes de mercat, està passant per totes les fases de la megalomania, amb un nucli de poder tecnocràtic a Brussel·les (Berlin) que porta la tripulació cap a la fam, i el vaixell cap a la deriva i final enfonsament. Herzog ho va veure abans que ningú i va oferir tota una profecia involuntària.