El fil musical de l’Operació fracàs comença amb un enllaç més festiu, Loser de Beck, una cançó que ja vam citar quan vam escriure sobre Robert Walser, i que convé recuperar de nou, amb la seva tornada: Soy un perdedor I'm a loser baby, so why don't you kill me?
En segon lloc volem portar al present a un beatiful loser, Leonard Cohen i la vella cançó dels partisans.
No pretenem comparar la situació actual amb la dels lluitadors anti-nazis francesos. Les comparacions descomunalment desproporcionades les deixem pel director emèrit de La Vanguardia, José Antich.
(http://www.lavanguardia.com/opinion/20110616/54171087054/aquel-15-j.html) Una petita reflexió: La Vanguardia és conscient de que està portant a antics lectors seus a aquest atzucac? Estan convertint-se en La razón en versió barcelonina (i ara catalana).
Perdó per la digressió. Tornem a beatifuls losers que mereixen l’admiració de bona part del públic sensible. En molts aspectes el present és molt millor que el de la França ocupada (no cal citar-los, cadascú pot deduir-los fent servir el sentit comú). Ara bé, hi ha un però i aquest és molt greu: el present empitjora respecte a aquell passat en un aspecte fonamental: mai en tota la història coneguda de la humanitat havia existit un govern mundial sense cap contrapès, que defensa criteris de classe i merament econòmics per les seves directrius, no escollit per ningú altre que la pròpia casta d’elit i amb la capacitat de destruir no solament als seus opositors sinó a la humanitat sencera.
Pensem-hi mentre cantem la tornada del partisà, on Leonard Cohen i els vells resistents ens recorden que la cosa és seriosa quan es tracta de lluitar per la justícia social i antitotalitària (prengui la forma que prengui), i que els avenços socials comporten un gran esforç: Oh, the wind, the wind is blowing,Through the graves the wind is blowing,Freedom soon will come will soon come true.
Avui, com cada dia, pau, prosperitat en tots els sentits i justícia social, però no per a una classe sinó per a totes elles. Esperem que per demanar això no passem també a ser titllats de populistes, violents i anti-sistema.
Perdó per la digressió. Tornem a beatifuls losers que mereixen l’admiració de bona part del públic sensible. En molts aspectes el present és molt millor que el de la França ocupada (no cal citar-los, cadascú pot deduir-los fent servir el sentit comú). Ara bé, hi ha un però i aquest és molt greu: el present empitjora respecte a aquell passat en un aspecte fonamental: mai en tota la història coneguda de la humanitat havia existit un govern mundial sense cap contrapès, que defensa criteris de classe i merament econòmics per les seves directrius, no escollit per ningú altre que la pròpia casta d’elit i amb la capacitat de destruir no solament als seus opositors sinó a la humanitat sencera.
Pensem-hi mentre cantem la tornada del partisà, on Leonard Cohen i els vells resistents ens recorden que la cosa és seriosa quan es tracta de lluitar per la justícia social i antitotalitària (prengui la forma que prengui), i que els avenços socials comporten un gran esforç: Oh, the wind, the wind is blowing,Through the graves the wind is blowing,Freedom soon will come will soon come true.
Avui, com cada dia, pau, prosperitat en tots els sentits i justícia social, però no per a una classe sinó per a totes elles. Esperem que per demanar això no passem també a ser titllats de populistes, violents i anti-sistema.
2 comentarios:
Banda sonora! Alguna cosa passa quan una revolta no té banda sonora...bona aquesta de pensat amb el nano Beck i l'avi Cohen. Sumem-hi Scott Heron i li enviem al Felip Puig envassat en un vell cassette recopilatori.
Indignats, sonors i amb sentit de l'humor!
Quien canta su mal espanta.
Felip Puig i música són termes antagònics.
Salut!
Publicar un comentario