Sospito... que aquest no era el final

En un llibre molt interessant per a tot aquell que vulgui conèixer el procés de crear una narració, Truffaut i Hitchcock parlen de Sospita:
F.T. (...) decía que la productora se hubiera opuesto a que Cary Grant fuera culpable, pero usted ¿hubiera preferido que lo fuera?
A.H. No me gusta el final de la película, pues tenía otro, distinto al de la novela; cuando al final Cary Grant lleva el vaso de leche envenenado, Joan Fontaine estaría escribiendo una carta a su madre: «Querdia mamá, estoy desesperadamente enamorada de él, pero no quiero vivir. Va a asesinarme y prefiero morir. Pero creo que la sociedad debería estar protegida contra él». Entonces Cary Grant le da el vaso de leche y ella dice: «Querido, ¿quieres enviar esta carta a mamá, si no te molesta?». Él dice: «Sí». Ella bebe el vaso de leche y muere. Fundido, encadenado, una secuencia corta: Cary Grant llega silbando, abre un buzón y echa la carta dentro.
(François Truffaut, El cine según Hitchcock)
Sospita comença quan una noia rica (J. Fontaine) coneix a un Playboy (C. Grant), s'enamora i es casa malgrat la oposició familiar, que dubte de les intencions del personatge de Cary Grant. Poc a poc el personatge interpretat per Joan Fontaine comença a emmalatir i a patir estranys accidents. Afegeixo els últims deu minuts de la pel·lícula. Per descomptat no és de les millors de Hitchcock però encara i així és molt bona. El final no compleix amb les expectatives, com us podeu imaginar llegint la declaració anterior de Hitchcock. El canvi d'expressions facials en Cary Grant quan passa de sospitós a pobre innocent resulta fins i tot un punt còmic.
http://www.youtube.com/watch?v=WOoaqbjDFnY
Afegeixo l'enllaç i no l'incrusto perquè l'opció està desactivada en el video del youtube.

Manual per construir bombes atòmiques

Els llibres a la Índia del sànscrit s'escrivien sobre fulles de palma que es lligaven amb un cordill. Els llibres, a més, acostumaven a presentar el coneixement d'una forma poètica (o esotèrica) de tal forma que no tothom podés entendre el contingut, ja que aquest es considerava poderós i, per tant, com un perill. Podem comprovar aquesta fase en els Brahma sutras o en les Upanishads. A més, molts gurús tallaven el cordill i desordenaven les fulles, mantenint en la memòria l'ordre correcta per a evitar que els possibles lladres poguessin fer un mal ús del coneixement secret. Vaja, que es tractava aquests llibres com si expliquessin la forma de construir bombes atòmiques.
Aquest sistema donava molta importància a la figura del gurú, el guia. El deixeble tenia que passar molts anys amb ell per demostrar-li la serietat en l'estudi i així merèixer que li revelés els secrets.

Curri Valenzuela superstar

Aquest vídeo de l'Apm és impagable, dels més al·lucinants (i per tant divertits) dels darrers temps. En el millor tall, la Curri Valenzuela se'n fa creus de que sent el castellà la segona llengua més parlada del món darrera del xinés (desconec les seves fonts) hi hagi pesats que encara s'entestin en parlar altres idiomes. Tots sabem quin són aquests idiomes: «en valenciano, en po... en catalán (ups, què anava a dir?, potser un país situat entre Alemanya i Bielorússia?)»
El moment de glòria de la Curri es troba cap el minut amb vint segons. Anem a riure una estona, que és la millor teràpia contra els disbarats.

La força de la veritat

Fa uns dies vaig escriure una entrada sobre el poble amazigh, els berebers del nord d'Àfrica: http://el-missatger.blogspot.com/2009/11/persones-lliures.html. Semblava una qüestió força llunyana a la realitat del país, Catalunya, España, o quin prefereixi el consumidor.
Doncs bé, pocs dies després està esclatant a aquest país (sigui quin sigui i s'anomeni com s'anomeni) un problema ben gros que pel moment les nostres autoritats no saben com resoldre: la negativa a continuar menjant de l'Aminatu Haidar, activista saharaui-amazigh, que, si no vaig errat, porta ja un mes de vaga. Aquest cas torna a manifestar l'era global en que vivim: qualsevol conflicte mundial pot escenificar-se a la porta de casa, de la mateixa manera que mengem fruita recollida a Nova Zelanda o que el vol d'una papallona a Bali provoca un huracà a la Patagònia.
En qualsevol cas, esperem que tot s'arregli de la millor manera possible, és dir, amb l'Aminatu sortint-se amb la seva i demostrant als poders varis que enfront del seu joc d'interessos egoistes hi ha una cosa més important: la justícia. Si Gandhi va aconseguir fer fora de la Índia als anglesos amb els seus dejunis, no veig perquè no pot tornar a succeir el mateix.

L'espanyol, llengua universal

Segons sembla, l'entrenador del Barça (apunt de ser canonitzat per alguns, Sant Pep Guardiola) té com a sana costum contestar les preguntes dels periodistes en l'idioma en que le facin la pregunta, si es que coneix i parla l'idioma corresponent: català, castellà, anglès i italià.
El dimecres passat uns periodistes ucraïnesos li van demanar per la seva vinculació al català i ell va respondre:
www.cope.es/deportes/10-12-09--guardiola-sobre-cataluna-somos-un-pais-una-lengua-propia-114317-1">
Per cert, que a la Cope han oblidat afegir la reacció dels periodistes d'Ukrania, que van aplaudir.
Diríem que és una resposta força raonable, oi? Si aconsegueix fins i tot l'aplaudiment aliè... Però a algunes persones no els hi va agradar les paraules de Guardiola.
blogs.terra.es/blogs/blogfutbol/default.aspx
Algunes perles: «No entiendo ese nacionalismo absurdo cuando en el mundo se está abogando por la universalidad» Ja sabeu, si feu servir el català sou uns nacionalistes desfasats quan tothom defensa la universalitat, que ves a saber què vol dir (més endavant es pot llegir entre línies: vol dir parlar en castellà.)
«...una de las virtudes del fútbol es su globalización, algo que consiste en la relativización de los nacionalismos insanos y de los patriotismos desaforados...» Ja sabeu, quan juga la Roja no es fa apologia del nacionalisme ni del patriotisme.
«...porque el catalán, les guste o no, solo lo hablan una minoría» Aquí és quan el petit monstre comença a mostrar la poteta: vosotros sois unos mindundis, nosotros somos muchos, dit, és clar, des del seu punt de vista limitat. Prefereixo no participar en la dialèctica del nosaltres i vosaltres.
«...el Barcelona va más allá de la frontera catalana. Es un equipo universal que tiene seguidores por todo el mundo que ignoran la lengua catalana» Això mateix: que el club s'oblidi del seu idioma minoritari i agafi un d'universal (tots sabem quin) ja que amb aquest idioma es podran expressar els seguidors del Barça de Xina, Japó, el Canadà, Senegal, Índia, Arabia Saudí o la Cotxinxina, llocs que, com tothom sap, parlan un castellà pur digne de la Salamanca als temps de Lope de Vega.
En definitiva i per no estendre'm més, que al defensor de la llibertat, l'heroi Celemin, que fins i tot va suportar els cops franquistes a la presò (quin pel·liculero) no li van agradar les paraules de Guardiola. Però la seva reacció és conseqüència de voler que al Barça les coses li vagin bé, perquè com tothom sap ara mateix el club és un desastre i l'entrenador un il·luminat que, a més, no mostra cap tipus de respecte cap a ningú. Mai. Sort que aquí ve en Celemín, el desfacedor de entuertos, per a arreglar-ho.
El bo del desfacedor de entuertos tindria que conèixer i aplicar la primera regla d'or si es vol ser un bon novel·lista: a l'universal s'arriba des del particular.

Aquests llumins no s'han fet per encendre

Poema visual de Joan Brossa titulat Cerilla.
I pensar que cap d'elles serveix per encendre una cigarreta...

De tribus i civilitzacions

Acabo de llegir el llibre Una historia de las lenguas y los nacionalismos, de Xabier Zabaltza. M'ha semblat que demostra una visió penetrant del problema nacionalista en una exposició molt ben ordenada. Bona part dels capítols tracten temes relacionats amb la llengua, des de les qüestions dels seus respectius estatus (baixos o alts) finas a les dificultats derivades de l'estandardització. Afegeixo tres cites significatives:

«En Francia sólo las clases pudientes hablan la Lengua. Los pobres (incluidos alsacianos, arpitanos, bretones, catalanes, corsos, flamencos, gitanos, judíos, occitanos y vascos no asimilados) hablan dialectos: "La lengua de las clases superiores es automáticamente establecida como la correcta forma de expresión. Ellas pueden decir no solamente ´el Estado, soy yo`, sino también ´la lengua, es la mía`"» (p. 48)

«La diferencia entre "patriotismo" y "nacionalismo" radica en la posesión o no de un Estado. Los nacionalismos con Estado propio practican dentro de su territorio la homogeneización lingüistica y cultural. Los nacionalismos sin Estado propio esperan llegar a poseerlo algún día para practicar entonces la misma homogeneización lingüística y cultural que critican.» (p. 190)

«Todos estos prejuicios están vinculados con la idea de la lengua como "compañera del Imperio". El castellano, el francés, el inglés, son lenguas a part entière porque poseen un Estado. El bretón, el vascuence o el gallego eran "dialectos" porque carecían de tal Estado. En ocasiones, un mismo idioma podía ser llamado "lengua" en parte de su dominio lingüístico y "dialecto" en el resto.» (p. 220)

Com podeu deduir, l'assaig critica els nacionalismes, especialment aquells que no es consideren a ells mateixos com a tal, o per una banda els herois del patriotisme civilitzador i per l'altra els dimonis del nacionalisme tribal. Ús sona?

Ningú no és perfecte

Col·loco un enllaç per la famosa escena de Some like it hot, Con faldas y a lo loco, Ningú no és perfecte (sobre com tradueixen els títols mereixeria no una entrada de bloc sinó un llibre). De forma inconscient, molts vam aprendre que en català normatiu dos negacions són possibles.

Aquella boca brincadora digne d'un malson, la Queta, avui estarà satisfeta amb el meu esforç normalitzador -quina paraula més lletja.

http://llenguaiimatge.wordpress.com/2009/01/27/ningu-no-es-perfecte/

Bona nit, Catalunya

Que les persones tenim un nivell de competència lingüística molt diferent podríem qualificar-ho d'evidència. L'exemple dels actors sempre m'ha admirat. Per molt que estiguin llegint transcripcions fonètiques, em segueix sorprenent; més quan a aquest país (aquí em refereixo a Espanya) el president del Govern solament s'atreveix a parlar idiomes suboficials a la intimitat. O ni això.
Viggo Mortensen va néixer a Nova York, va viure un període de la seva infància a Argentina, però després va tornar a la ciutat nord-americana. Ha actuat en pel·lícules com Atrapat pel passat, La pistola de mi hermano (de Ray Loriga), la saga de l'Anell, Promeses de l'est, Una història de violència o, recentment, La carretera (basada en una novel·la sensacional d'un gran escriptor, Cormac McCarthy).
Doncs bé, aquest home va arribar un migdia per rebre un premi al festival de Sitges. I en poques hores va memoritzar unes línies en català i les va pronunciar d'aquesta manera:

Sí, ja se que s'ha convertit en un costum l'artista que vol quedar bé aquí, surt amb la samarreta del Barça, diu «Bona nit Catalunya» i rep l'aplaudiment del públic. El que em meravella és el talent camaleònic que demostra, aprenen en pocs minuts les línies i pronunciant-les amb força correcció.
Diria que mereix una Creu de Sant Jordi. Com a mínim és més digne de rebre-la que altres que ja l'han obtingut.

La llengua de les dones

El nushu és la llengua xinesa de les dones que va desaparèixer l'any 1998 al morir la seva última parlant. Es suposa que es va crear al segle III d.C. per contrarestar una situació de masclisme social, segons la qual la dona pràcticament no podia sortir de la casa del pare o del marit i no podia aprendre el mandarí, l'idioma dels homes. Com ho van solucionar? Sent més llestes que els seus segrestadors i creant un idioma propi.
Aquesta creació va anar acompanyada de la corresponent escriptura; llàstima que cartes, ventalls o diaris amb inscripcions en nushu cremessin quan les dones morien, el que ha comportat que hi hagi poca literatura en aquesta llengua. Com no podia ser d'altra manera, els comunistes de Mao van contribuir fervorosament a aquesta destrucció cremant tot el que trobaven en nushu. El poder, encara més en les seves versions tiràniques, sempre treballant per afavorir la cultura.
Segons el que ha perdurat (a la Xarxa podeu trobar-hi exemples) els pictogrames de nushu són més estilitzats que els de xinès mandarí. A més, pel que sembla l'escriptura permetia un caràcter més personal al traçar el pictograma. Tenia unes 2000 paraules, que s'escrivien d'esquerra a dreta i en columnes verticals.
Ja no podem dir llarga vida al nushu però sí podem desitjar que nosaltres siguem tan inventius i atrevits com aquelles dones.

Uniformitzant España

Versió 1.0 segons el model d'uniformització lingüística:
-¿Cuál es la lengua del pueblo español?
-La lengua del pueblo español es la lengua castellana.
-¿Tiene mucho porvenir la lengua castellana?
-La lengua castellana tiene un porvenir inmenso, pues además de ser hablada por el mayor número de naciones, tendrá que venir a ser la lengua de la civilización en lo futuro.

Versió 2.0: 25 de juny del 2008, davant del descomunal perill de que el castellà desaparegui de certes regions d'España:
«Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés...». Si llegim entrelínies: somos los más mejores, o casi, per tant, tenim un estatus que els altres mindundis no podan ni atrevir-se a somiar.

«Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.» Si llegim entrelínies: agafem els conceptes universalmente, democracia, arraigo histórico i sacsegem amb decisió ens surtirà la versió democràtica de l'intent de uniformització lingüística.

Diguem que el Manifiesto por la lengua común, proposat per la Unión, Progreso y Democracia, protegeix a qui vol fer vida en una sola llengua a España (no cal dir a quina llengua és refereixen), amb els aires condescendents del senyor de la metròpolis coneixen les cultures indígenes («Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella)»

A continuació afegeixen un punt essencial: «Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.» El que traduït a un llenguatge políticament no correcte vol dir: Xatos, con la iglesia del poder económico hemos topado. Amb els calers no s'hi juga, això sí, amb un vernís progre que vesteix molt bé.


El que no entenen és que la varietat de llengües d'un país és boníssim per aquest. No continuo amb el Manifiesto por la lengua común perquè seria massa extens, poc adient doncs per un bloc. Perdoneu-me per aquesta excepció.

Per cert, el Manifiesto està firmat per esportistes com Iker Casillas, Luis Aragonés, Ángel Nieto, Fonsi Nieto, Pedro Delgado o Alfonso Reyes. Ja sabeu: No hay que mezclar el deporte con la política.

Ah, i no em considero ni nacionalista català ni espanyol.

Persones lliures

Aquesta és la bandera dels amazigh-berebers, un poble que s'estenia per tot el nord d'Àfrica fins a les Canàries. Imazghen (plural d'amazigh) eren els guanches que van exterminar els colonitzadors espanyols. Però no tenim el dubtós honor d'haver sigut els únics en assassinar imazghen, ja que la història del Marroc o d'Argèlia està plena de persecucions a aquest poble i cultura.
El terme ve del llatí i vol dir pejorativament bàrbar, però més val prendre-ho com a sinònim de persona lliure, que és el que apareix en la seva bandera, una persona lliure o els eslabons d'unes cadenes trencades. Com a detall curiós, la majoria de marroquins que viuen a Catalunya són en realitat Imazghen; pertanyen doncs a una altra cultura a la marroquina àrab, encara que nosaltres no ho sapiguem. Potser l'amazigh més famós internacionalment sigui el músic Khaled, una autèntica celebritat a tot el món àrab i a França.
Afegeixo un poema que crec expressa bé l'ànima bereber-amazigh, com a mínim pel poc que els conec. El poeta és Ali Salem Iselmu i és titula Tiris. Diu així:

Si llegas alguna vez
a una tierra lisa y blanca
acompañada de inmensas estatuas negras
y el andar pasivo de camellos y beduinos,
recuerda que existe una tierra sin amo y sin dueño,
espejo y alma de todo ser inocente.

Podeu trobar un recull de poetes berebers al següent enllaç: http://www.ariadna-rc.com/numero25/sahara/sahara.htm
Ariadna-rc és una revista de creació literària que porta anys fent una bona feina de divulgació de nous talents.

En defensa de Verdaguer

El primer llibre en català que va acceptar editar oficialment el franquisme va ser el Canigó de Verdaguer, el que demostra la gran intel·ligència de la que feien gala els de les camises i ulleres fosques. El Canigó és un al·legat a favor de Catalunya i, a més, en la seva segona versió una defensa de la vida sobre la religió petrificada, interpretació que permet la inclusió de l'epíleg «Els dos campanars». Atenció perquè la visió carrinclona de Verdaguer no es correspon en absolut amb qui era en realitat aquest gran poeta. Llàstima que una llengua catalana una mica arcaica ens posi més difícil entendre'l bé, però com a poeta és un dels grans entre els grans, heterodox i molt valent, com demostra la seva polèmica amb l'autoritat eclesial tal com queda recollida a En defensa pròpia.

«És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà i enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen»
J. Verdaguer, «Plus ultra», Al cel

Una prova del talent i la modernitat (malgrat les aparences) de Verdaguer és el disc de Roger Mas; en ell, posa música a poemes verdaguerians, com en aquest vídeo, del poema Anem.


Com en tot a la vida, s'ha d'anar més enllà de les aparences.

La nova Atlàntida

Llegint vàries de les entrades del bloc de la Cristina crisgas (http://plantcris.blogspot.com/) sobre les diverses llengües i dialectes que es parlen a España, m'ha vingut al cap la situació de la Índia en comparació a la d'aquestes contrades, que no sé si anomenar Catalunya, España, Ibèria o qualsevol altre denominació d'origen.
En qualsevol cas, parlem de la Índia en quant a llengües. Segons La India por dentro, d'Álvaro Entrerría, editada per Olañeta i per Indica books, n'hi ha 450 llengües (o 1500, segons com), amb infinitat de dialectes i 18 d'elles com oficials (un país amb 18 llengües oficials! imagineu el cacau?), algunes amb centenars de milions de parlants. A més, alguna d'elles pertanyen específicament a habitants de religions no hindús (com l'urdu, majoritàriament parlat per la població musulmana). Dono fe que molts del indis saben vàries llengües, per exemple el hindi (pronunciat jindi), el tamil (de les poblacions del sud), l'anglès i el bengalí (al voltant de la desembocadura del Ganges).
Com seria la història d'Espanya si haguessin tingut que conviure tantes llengües i religions diferents? Em sembla que de les garrotades que ens hauríem donat ens hauríem convertit en una nova Atlàntida. I aquest cop dintre del temps històric.

Siguem flexibles, amics

No m'atreviria a assegurar-ho però les línies anteriors volen dir el següent:
El hombre es blando y flexible al nacer,
pero cuando muere es rígido y firme.
Las plantas, cuando brotan,
son tiernas y delicadas,
pero cuando mueren están secas y marchitas.
De ahí el proverbio:
"Lo rígido y firme pertenece a la muerte.
Lo blando y flexible pertenece a la vida".
Por eso el ejército demasiado rígido no puede triunfar
y el árbol demasiado firme acaba por romperse.
Lo grande y fuerte ocupa el lugar inferior.
Lo pequeño y débil ocupa el lugar superior.
(Extret del Tao te King, en la versió d'Integral del 1995.)

El Tao Te King acostuma a datar-se cap al IV a.C., però pertany a una tradició oral molt anterior. És una autèntica meravella, la crème de la crème. Recomano especialment els primers poemes, l'1, el 4, el 7, l'11...
He escollit el 76 perqué és un dels meus preferits i perquè apareix en una pel·lícula que està a l'alçada dels poemes, Stalker, d'Andrei Tarkovsky. Recita part del poema cap al minut amb quaranta segons.

Stalker és gairebé una meditació guiada. La càmara passeja lentament pels escenaris, mostrant els objectes de la nostra societat en runes. La natura i el món. Un pou, imatge clàssica de la ment, fina superfície sempre fluctuant i gran profunditat. He triat els versos del Tao Te King i Stalker perquè serveixen d'exemple de com podem utilitzar ara mateix la saviesa antiga, fent allò que tant ens reclamem els nostres líders: reciclar.

Escriptura sagrada

Una mica més sobre l'escriptura, en aquest cas unes línies extretes del llibre «La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo, budismo», d'una gran coneixedora de l'art i les filosofies d'Orient, Chantal Maillard.
Escriu: «Aquello que los occidentales significamos con las palabras "bueno" y "amor", por ejemplo, responde, en chino, a una combinación del signo que representa a una mujer con el que representa a un niño. Esto le hace a la escritura china ser una forma de expresión predominantemente poética que no pretende designar formas limitadas por la mente repetitiva, sino procesos, fenómenos que sólo son tales en la interrelación de los gestos (...) No hay sustancias estables separadas, no hay "seres", sino un puro estar-siendo en perpetuo proceso de integración y desintegración. Mostrar expresivamente la naturaleza transformativa del universo difícilmente puede hacerse con una estructura gramatical en la que las únicas estructuras movibles sean los verbos, los cuales nunca se refieren a sí mismos (...)»

Empanadillas de Móstoles

Un cas de sintaxi escenificat amb humor. L'exemple serveix per il·lustrar com pot canviar una frase malgrat tenir els mateixos elements. O de com passar de: «Estaba friendo yo unas empanadillas, porque es que tengo dos chicos haciendo la mili aquí en Móstoles, y digo voy a llamar a Encarna no sea que luego se me haga muy tarde y me se (sic) quemen las empanadillas y me quede yo sin escuchar el programa que me gusta mucho, ¿sabes?», a una construcció que fa servir els mateixos elements però és molt més tronada i ilògica.

Potser Martes y Trece són una mica casposos, però tenen un sentit de l'humor que a vegades és digna del germans Marx.

Les regles del joc estan fixades

L’estela amb el codi d’Hammurabi permetia conèixer el nou codi legal a qui sabes llegir. Estem parlant de Babilònia, a Mesopotàmia, cap el 1775 a.C. La part gràfica emfatitzava el poder del rei Hammurabi, rebuda la seva autoritat de la divinitat del sol i Jutge Suprem Shamash. Què hi trobem a l’estela? Poder reial, sistema legislatiu, religió. En altres esteles es marquen els límits de certes terres, per tant, comerç. A qui l’interessa que les coses quedin fixades? Què és el que resta fixat? On queda la poesia? A la tradició oral.

Escriu Albertine Gaur, al seu llibre Historia de la escritura: «A veces las ideologías religiosa y política se combinan para apoyar las tendencias imperialistas (…) Para todo eso, la escritura es la herramienta ideal. La información escrita puede ser controlada y verificada fácilmente; si se descubren tendencias heréticas, pueden ser perfectamente eliminadas (…) Las tradiciones orales dejan demasiado a la discreción individual…», plana 212.

No és l'economia la ideologia dominant des de fa temps? A quines servituds obliga?

Fer història amb la pintura

Alguns exemples de pintura o relleu historiat, per continuar amb les reflexions sobre l'escriptura, i quina relació té amb la pintura.

El primer és l’Obelisc negre de Salmanasar III (imatge general d'una de les quatre cares i detall), monarca que pertany a la dinastia assíria, a l’actual Iraq. Esculpit l'any 827 a.C. Hi ha cinc registres per cada cara, on veiem els diversos tributs oferts per reis sotmesos a Salmanasar III. Afegeix també escriptura per emfatitzar el missatge. Hi ha molt a explicar sobre la relació entre imatge i escriptura, però seria massa extens per al mitjà.

El segon exemple és el Passatge a Citerea de Watteau, en la versió del 1717. Encara que sembli haver superat els registres de la pintura d'història antiga, no és així. Simplement ha fos els límits, però continuen existint vàries escenes en el mateix quadre, malgrat les aparences. Es llegeix de dreta a esquerra. L’enamorat fa la cort a l’estimada, viuen diversos graus de seducció (com es veu en diverses parelles), fins que, ja com a amants, embarquen cap a Citerea, l’illa de Venus.

Finalment, un altre clàssic de la pintura històrica, El jurament dels Horacis, de David, de l’any 1784. Queda poc per a la revolució francesa, fet crucial per entendre aquesta obra. Una de les idees fonamentals de la pintura a partir del Renaixament gira al voltant del concepte de lectura: a més de veure-la, la pintura s’ha de llegir. Es tracte d'una pintura històrica amb contingut polític, com sempre havia tingut, però en aquest cas contra el poder establert. Els fills de la pàtria fan un jurament per a lluitar contra els qui la tiranitzan. Faltan pocs anys per la Revolució Francesa. Com deia aquell, un esperit de revolta creua Europa. El més curiós es que és el propi rei de França qui encarrega la pintura.
Perdoneu per l'escassa qualitat de les reproduccions.

Tècniques que ens faciliten la vida

La lectura d'una entrada del ben escrit blog Llamp que ens partís (http://femeldebert.blogspot.com/2009/10/com-presentar-un-tema-i-finalment.html) m'ha originat una reflexió. Quina relació té l'escriptura en la nostra civilització? La tècnica crea móns adequats a ella (no a l'inrevés) i, per tant, crea també una humanitat especial que interactui amb ella. És per això que cap tècnica és mai neutre -és perillosa, doncs. I l'escriptura pertany a la categoria de la tècnica.

Plató va escriure sobre ella en la seva Carta VII: «... és per tot això que qui tingui seny no s'atrevirà mai a dipositar les seves reflexions en un mitjà tan feble com són les paraules, i encara menys quan aquest mitjà és immutable, que és precisament el que succeeix als caràcters escrits (...) Si l'autor és realment seriós no s'hi trobaran les reflexions més serioses (en els seus textos), perquè l'escriptor les continuarà mantenint en la part més bella d'ell mateix; mentre que si ha dipositat en l'escriptura allò que ell considera de debò important, llavors és segur que no els déus, sinó els mateixos mortals li han llevat el senderi» (Carlo Sini, Filosofia i escriptura, pp. 28 i 29)
Probablement per aquest motiu no hi ha fonts directes de, per exemple, Pitàgoras, ni dels misteris, ni gairebé dels òrfics. Per cert, soc conscient de la paradoxa que significa continuar escrivint després de les paraules de Plató. La vida és paradoxa.

Com a conclusió, un apunt: l'escriptura es va crear al mateix temps i per la mateixa cultura que els diners, un fil que passa per Mesopotàmia, per Fenícia i per Grècia, terres totes de grans comerciants. Tots dos sistemes hiperabstractes malgrat que ens semblin tan «reals» serveixen per fixar, mesurar, dominar. Tots dos van servir de portes d'entrada al nostre món, que encara sustenten. La idealització, la conceptualització que comporten l'escriptura i la moneda s'han encarnat en les societats posteriors. Com a darrer nivell, les transaccions electròniques i les relacions sense cap contacte físic via Internet. Quin món obrirà aquesta nova tècnica?

Espai primordial

Respecte als dos documentals, són més interessants que el We-win-vídeo. Si més no se n'obliden de la polèmica.
Sobre l'origen del llenguatge, crec que les dos claus que ens permeten comprendre aquest misteri són el ritual i les necessitats comunitàries. Això sí, crec que pels mitjans tradicionals del saber científic mai podrem resoldre la qüestió. Per investigar-ho, un s'ha de posar en la mentalitat d'aquelles persones, fer-se un amb elles, cosa que analistes cultes, sofisticats i plens de raó difícilment podran fer. Em sembla que qui més pot intuir sobre els inicis del llenguatge són els artistes, sobretot poetes i gent de la dansa, així com els xamans.
Una mostra del que la creació (no el creacionisme, eh?) ha fet sobre el mite d'Adam, realitzat pel video-artista Jym Davis.

Requiem for a dream

El primer en que penso quan veig les polèmiques evolucionistes-creacionistes és que a totes dos sectes els hi aniria bé una mica de l'esperit de Hamlet, de dubte davant del que un creu saber, no deixar-se emportat per tanta certesa. Sí, sí, a tant a uns com els altres, competidors en aquesta rivalitat que a Estats Units agafa un to esperpèntic, el de uns forofos futboleros en plena tertúlia apocalíptica. Això és evident al primer vídeo, on la propaganda evolucionista té claríssim que ha derrotat als malvats i fanàtics creacionistes (We win); suposo que ara mateix circula algun vídeo per la xarxa realitzat per creacionstes assegurant que la victòria és seva, presentant proves dignes de ciència-ficció per demostrar-ho. Amb tot, em reconec del tot incapaç de fer una recerca per buscar els pamflets creacionistes. La meva ja de per sí inestable salut mental se'n ressentiria. No sé si la millor manera de presentar una qüestió científica és fer-ho en aquests termes de portada del Marca.
El que sí demano per caritat cristiana, com diria l'insigne futbolero, és que si us plau deixin de fer servir la música de Requiem for a dream com a banda sonora de qualsevol producte audiovisual, sigui en anuncis per vendre dentrífics o gal·letes, sigui un reportatge sobre la corrupció política, sigui com sintonia d'un concurs o per anunciar el proper partit del Barça. L'etcètera és gairebé tan llarg com el dels que han utilitzat l'Adagio d'Albinoni. Sí, ja sabem que la música del Kronos quartet està molt bé, que puja el clima emocional, però per favor, per caritat cristiana que diria aquell, una mica de risc creatiu. Hi ha vida fora del convencional.

Unes lliçons de clics

Una nova descoberta per tornar a veure les meves limitacions: un idioma que mai aprendria a parlar. El seu nom és Xhosa, i utilitza diversos clicks-clics. El paio que dóna la lliçó té un domini de la boca i de la llengua que mai podré aconseguir, ho reconec.



Per aprendre aquest Xhosa es necessita impermeable. Sembla un idioma molt més divertit que els nostres indoeuropeus, la veritat.
Em recorda a Bobby Mcferrin cantant Don't worry be happy simulant amb la seva boca tots els instruments, o l'art del beatboxing, aquells hip-hoperos que imiten amb la boca una caixa de ritmes.

El mite de l'historicisme.

«Els nostres avantpassats ja s'angoixaven davant la mort, es preguntaven sobre ella i, per tant, sobre la vida. I aquestes preguntes i inquietuds comunes consolidaven els grups...» L'escrit anterior apareix en la exposició: Orígens, de la Fundació LaCaixa. Apareix en un context relacionat amb l'autoconsciència i referit als homes d'un període que podria anar d'uns 500.000 anys a 25.000 enrere.
Doncs bé, llegint l'anterior em pregunto, en quines fonts textuals es basa el narrador per afirmar-ho? A quants homes del passat ha estudiat i investigat per saber-ho? És aquest el mètode científic o té tant de científic com H.G. Welles amb la seva La màquina del temps? Ja fa temps que cada cop apareixen més notícies com les anteriors en els mitjans, presentant simples hipòtesis com si fossin veritats demostrades (si existeix la veritat absoluta és un altre debat). El que si hi ha com a mínim, al menys segons em van ensenyar a mí, és un mètode que es diu de prova-error i de basar-se en l'observació i les fonts, cosa absolutament impossible en aquest cas. Però clar, si diguessin el que de veritat saben (es dir, simples hipòtesis) no podrien vendre tan bé el producte cultural, amb la immediata reducció de la inversió pública i privada. Per tant, a oferir espectacle i veritats absolutes, que és el que demana la gent.
I l'anterior és un exemple més, n'hi ha altres, com la referida a la cara agònica d'un vell i com els supervivents la interioritzen. Això per no parlar de les cacofonies guturals, una barreja entre el pelut Chewaka i La nit dels morts vivents, que és com imaginem als homes del passat.

El pitjor, insisteixo, és que això se'ns presenti com la Veritat, així, en majúscula. Quan hi vaig anar una professora els explicava als alumnes com vivien i pensaven els nostres rebesavis del neanderthal, amb la seguretat de qui comparteix una recepta culinària. Sentint-la, em venia a la ment les catequesis o els sermons creacionistes.
P.D. Per cert, a la biblioteca tenim un llibre sobre la visió cientificista dels savis del XIX sobre la prehistòria en la seva faceta artística. Es titula Venus y Caín. Nacimiento y tribulaciones de la prehistoria en el siglo XIX. Si us voleu riure una estona us el recomano.

Comunicació post-mortem?

Al segle XIX es va posar de moda fotografiar l'ésser estimat un cop mort, com a darrera instantània per recordar-lo sempre. No he volgut afegir cap fotografia perquè moltes són inquietants; encara més: fan por. També d'altres transmeten una qualitat de calma ultraterrena. Ara bé, som nosaltres, els vius en el present, qui reaccionem amb aquestes emocions. Els morts solament compleixen el paper de mirall que reflexa les nostres esperances, neguits, interrogacions sense resposta relacionades amb l'eternitat.

Què és el més important, l’emissor o el receptor?

http://www.taringa.net/posts/info/854028/fotografia-post-mortem_costumbre-del-siglo-XIX.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Fotograf%C3%ADa_post_mortem

Afegeixo dos enllaços per a qui vulgui aprofundir en la qüestió -i

sí, també per a qui vulgui satisfer la seva morbositat amb les fotografies corresponents. Avís per a navegants: al wikipedia en anglès hi ha una que posa els pels de punta

Sí incorporo la imatge d'un quadre de Claude Monet, el pintor impressionista, amb un tema similar, el retrat funerari que va pintar de la seva dona morta. Resulta menys colpidor que les fotografies, però es tracta d'un exemple de la mateixa actitud. Monet estava tan obsessionat en el joc de llums sobre la carn que es va permetre estudiar-ho mentre vetllava a la seva dona.

Comunica o no comunica?

Un cas molt interessant és el dels monjos de clausura, per exemple els de la cartoixa, encara més si han fet vot de silenci. En aquest cas decideixen voluntàriament no comunicar-se amb altres éssers humans per fer-ho amb Déu.
Ara bé, encara que no desitgin emetre cap missatge, nosaltres sí rebem quelcom d'ells, al menys sota el meu punt de vista: a alguns la concentració dels monjos en Déu els transmet pau espiritual, serenitat; a altres, pel contrari, neguit i incomprensió: estan bojos aquests cartoixans?; els tercers senten una mica de curiositat morbosa. En qualsevol cas, els receptors rebem un missatge, provocador d'unes emocions, que l'emissor no projecta de forma conscient.




La pel·lícula El gran silenci ens mostra la vida quotidiana dels monjos de la cartoixa. Amb això, es produeix una paradoxa: el cinema, com tota forma d'art, tracta de comunicar, oi? Llavors: es pot fer art protagonitzat per algú que en aparença no vol comunicar?

Hom no pot no comunicar

Al 1939 Dalton Trumbo va publicar Johnny cogió su fusil (sense traducció catalana), una novel·la antibel·licista que exemplifica la impossibilitat de no comunicar.
A la narració, el protagonista rep l’impacte d’un projectil durant la Gran Guerra. Es torna cec, sord i mut i, a més, perd les extremitats. Malgrat això, aconsegueix un grau rudimentari de comunicació amb l’exterior mitjançant petits cops que contenen missatges en Morse.