Aquesta és la pregunta que es va fer Kubota a l'any 65, i Vagina painting, l'acció resultant, un dels documents gràfics més cridaners de l’art contemporani. Té tant la força del gest simple i eloqüent com una càrrega de crítica a la situació cultural, especialment per a les dones, dos raons per considerar-la com una de les accions senyeres de les darreres dècades. Quin és el lloc de la dona a l’art? Per quina raó tant poques dones han pogut arribar a ser reconegudes com a grans artistes? Amb què es pinta i quina mirada projecta l’espectador en l’obra? L'acció va esdevenir alhora crítica i reivindicació.
Doncs bé, sembla que algú a Xina ha intentat demostrar que pintar amb la vagina es tracta d’una pràctica cultural tradicional. Malgrat tenir tota l’aparença de ser un fake, amb tot un rerafons eròtic, l’estafa no deixa de tenir una grapa visual digna de Kubota –i de Maciunas, el fotògraf del Vagina painting original.
En canvi, l’homenatge de l’artista Lilibeth Cuenca Rasmussen perd aquesta grapa al mostrar-se massa polida, massa acadèmica en un gest i una acció que eren en origen més una crida que un còmode producte cultural per citar trenta anys després. L'original té més de crit punk per agitar consciències que de sonata classiciste.
En definitiva, que continuem preferint el clàssic de Kubota.Ara solament falta que Hollywood plagiï el títol de l'entrada i engrendri un dels seus monstres sobre la qüestió.
