Aspecte polític i líders:
Sento a caps de Convergència dient que estan buscant interlocutors dins el moviment. El poder tal i com s’ha entès fins a l’actualitat no està entenent res. Busca interlocutors perquè la seva forma tradicional de relacionar-se ha sigut personalista i vertical. I no trobarà interlocutors en el sentit en el que els busca.
¿Es pensa que està tractant amb terroristes? Es pregunta qui hi ha a l’ombra del moviment 15 m perquè està acostumat a l’era d’unes autoritats personals, però és que aquí no hi ha ningú a l’ombra ni líders. Qualsevol pot ocupar aquest lloc perquè l’era dels líders està acabant. El poder estarà molt més repartit properament.
Si volen arribar a un acord harien d'anar al centre de l’assemblea, agafar el micròfon i convèncer a la gent. Així ho està fent tothom. I els líders de Convergència (o del PSOE, o del PP) no són diferents als altres. Són tothom -a més d'un part important del problema. I això, és clar, difícilment ho acceptaran. Senyors, s’està acabant l’era del poder vertical. Acostumin-se.
S'ha de tenir present un factor. Les forces repressores del seu moment van matar Gandhi, Luther King i a tants d’altres simplement perquè hi havia un cap visible. Ara no mataran a ningún -esperem- però sí que organitzaran campanyes de desprestigi al primer que es presenti com a portaveu. Què fer quan no hi ha ningú? El moment de comprovar-ho ha arribat. Descentralització, ja que tot passa a ser centre.
Pel que fa al sistema informatiu:
Està acabant també l’era de l’ocultació. L’esfera pública i la privada s’estan unint, i a partir d’ara tindrà que existir una relació entre el que es diu i la manera de viure. Això té una faceta política directe (no es pot parlar de pau mundial i que la indústria de l’armament sigui la segona o la tercera indústria del país), però també personal. El que diem ha d'estar en consonància amb el que fem.
La fractura entre els medis de comunicació tradicionals i els nous és evident. I la diferència entre usuaris entre un i altre resulta cada cop més clara. S’ha acabat el discurs institucional pres com a las taules de la Llei. Josep Cuní, Jordi Basté, Pilar Rahola et altri no són la veritat. Un públic acostumat a seleccionar continguts no acceptarà la manera d’informar que promou el relat únic. El medi és el massatge?
La generació amb més estudis de la història –com a mínim quantitativament– i una educació en valors democràtics ha de fer-se conscient de en què consisteixen aquests valors i aplicar-los. És tan simple com viure segons han après que s’ha de viure. Aquesta és la vertadera realpolitik.
Pel que fa a la cultura. Hi ha una massa enorme de gent molt ben preparada que està passant a l’acció. Aquesta revolució no té gaire a veure amb les del segle XX, on primer es tenia que educar a una part majoritària dels revoltats. Aquí molts dels que estan aixecant-se estan molt millor formats que els caps visibles (polítics) i caps invisibles (els grups financers) del sistema vigent, un poder que en la seva majoria està constituït per ignorants, sense una base cultural en el sentit humanista.
En general la classe política i financera no té el menor interès en l’alta cultura ja sigui entesa en els termes clàssics, ja sigui entesa en els termes postmoderns. Aquesta és una de les grans tragèdies del present, i no crec exagerar. Simplement no han llegit ni a Plutarc, ni a Homer, ni a Joyce, ni a Proust, no saben qui és Klee, ni de què parlava Thoreau, ni què va fer Warburg, ni on va acabar Bruno, ni quines són les novetats aportades per Kant... L’únic que els interessa és el valor al mercat de l’art de la darrera obra del nom famós. l una part significativa dels revoltats si té com a mínim nocions dels grans autors, de les seves idees i propostes, i estan acostumats a debatre sobre ells. Pel que fa als altres revoltats, la gent que no ha rebut una educació acurada pels avatars vitals fan el que sempre ha fet el poble amb el saber autèntic: escoltar-lo amb gust.
Alguns revoltats s’estan posant nerviosos o estan entrant en un joc de guanyadors i perdedors. Ni hi ha pressa (no ens ha portat ella fins aquest atzucac?) ni crec que sigui positiva la retòrica del triomf. És més, gairebé amb tota seguretat el moviment perdrà en primera instància. Raó? Tan simple com que una maquinària molt ben engreixada i disposada per la victòria d’uns pocs disposa de totes les eines per aquest objectiu. No es poden guanyar als escacs si el rival solament et deixa jugar amb una peça.
Però és que la victòria solament li preocupa al poder vigent. Aquí no es tracte de victòria o de derrota, de guanyar la champions futbolística o de ser els més guapos: es tracte de justícia social i de consciència d’unitat col•lectiva. I aquesta arriba, però ho fa amb lentitud, sense preocupar-se per les presses humanes.
Amb derrota i amb lentitud arribarà a bon port el vaixell.
El que sí buscaria són petits reptes immediats, com per exemple aconseguir la dimissió del conseller d’interior per un dels actes més indignes comesos darrerament contra la població catalana.
Bé, sento tenir que abandonar les entrades sobre art, pensament, literatura, etc., i tenir que agafar un to doctrinari, de púlpit, però... tots plegats hem de prendre el pols del temps, un dels dos aspectes que queda plasmat en les obres d'art (allò etern i allò del present).
Ara mateix tots estem a la plaça i ens estem mirant als ulls els uns als altres. Estarem tots plegats més propers a la veritat i a la justícia avui que fa unes quantes setmanes? Això esperem...
No hay comentarios:
Publicar un comentario