Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 16 de abril de 2011

Renfield com a model

Una de les figures més repetides en la narrativa de terror és el criat del monstre, en el cas de Dràcula el boig Renfield. Els Renfield d’aquest gènere són personatges que volen assolir el poder del seu amo, esdevenir com ells, i per això es posen al seu servei, facilitant els seus plans o cercant víctimes per les seves queixelades.

Podríem dir que els nostres representants democràtics han acabat representant aquest trist i galdós paper de Renfield per al veritable poder: el gran capital. L’F.M.I. traça les polítiques més adequades per als seus interessos, els banquers escullen a la carta què operació reverteix en més guanys i mentre les grans pèrdues ocasionades per ells són repartides entre tota la societat. Hem de sacrificar-nos per pagar la festa, diuen. Als anys vuitanta i noranta els lliberals presentaven el sistema com l’Arcàdia del diner-manà caigut del cel, preparat per a qui fos llest i aprofités l’ocasió, convertint aquell manà en accions, en bonus, en privilegis.

Ara que la festa s’ha acabat i toca netejar la sala de ball, ara justament decideixen ser més marxistes que Marx, més soviets que Lenin, més comunistes que Sartre. Visca els falansteris! Ara han decidit socialitzar les pèrdues, i que les societats paguin el que creat per algun d’ells.

Però el pitjor és que els nostres representants, en lloc d’unir-se com a patronal i imposar el poder del poble a les altes esferes, el que han fet ha sigut representar el paper de Renfield, dir que sí a totes les imposicions del FMI, del centres financers, de bancs i caixes. Els financers-taurons no solament han portat a tota la societat a la crisis, sinó que a sobre imposen la manera en que el conjunt ha de viure-la, a més d’obligar a seguir unes solucions que segueixen afavorint-los.

Com un metge que talla la cama equivocada al pacient i després, en lloc d’acabar a la presó, força al pacient a fer exercicis de recuperació. La culpa no és dels executius que van cometre disbarats, ni dels lliberals que van donar coartada intel·lectual a tot plegat. La culpa, o com a mínim la penitència, està sent traspassada a tota la societat. I això no pot ser. Que els governants escollits per tots compleixin amb el seu paper de patronal amb el poder definitiu o la cosa acabarà malament. Renfield continua portant víctimes al monstre. El vampir dessagna una rera l’altra. Potser va sent hora que intervingui el doctor Van Helsing. I atenció vampirs i Renfields del món: quan Van Helsing intervé s’han acabat les punyetes. Ja va sent hora de que el sol purifiqui els taüts plens de corrupció.


(Escena del Renfield interpretat per Tom Waits): http://youtu.be/jGwHSO-sHxk

2 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Doncs què més podem afegir-hi? impecable descripció del poder real, de les seves maneres, de les seves arts i dels seus protagonistes efectius. Bona analogia de les relacions Rendfield/Amo via F.M.I.
Com deiem -i compartiem- de blog a blog, és temps d'alternatives i aquestes es poden practicar en bona mesura amb altres pràctiques -minoritàries, disortadament- però possibles: A l'esquerra del possible, a l'altra banda del Matrix.

Salut i "que el sol purifiqui els taüts plens de corrupció".

El missatger dijo...

I ho vaig escriure abans de saber el que pretén fer Mas-Colell. Després de retallar l'educació i la sanitat, retallem també els impostos a les grans fortunes.
Què dèbils que som els éssers humans! Quina fragilitat la nostra, que oblidem les lliçons de la història!
Salut i a recordar a allò de Here comes the sun...