Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 13 de agosto de 2011

L'horror quotidià als camps de treball (La zona, de Serguei Dovlàtov)

A La zona de Dovlàtov s’hi troben reunides bona part de les característiques més significatives de la literatura posterior a la II Guerra Mundial: allò fragmentari, l’inacabat, el subjectivisme radical, la fascinació per la lletjor i per l’abjecte, l’intent d’eludir una lectura moral maniqueista. Per plasmar-ho, res millor que el que potser sigui el Tema del període: el totalitarisme en la seva màxima expressió, els camps de concentració en les seves malignes variants; en el present cas, de treball. De fet, el personatge principal de la novel·la no és el seu protagonista, alter-ego de Dovlàtov, encara menys els altres fantasmals personatges, gairebé tots d’existència narrativa molt breu a la ficció, ja que poquíssims d’ells apareixen en més de dos capítols. La protagonista de la novel·la pot considerar-se la pròpia zona del camp i el que es viu dins els seus límits.
Per narrar aquestes experiències, Dovlàtov juxtaposa el relat fragmentari de la vida o almenys anècdotes del camp de treball soviètic amb reflexions vint anys posteriors, en unes cartes que envia al seu editor als Estats Units. Dovlàtov s’inscriu així a la tradició de la novel·la epistolar, unes cartes al seu editor on afegeix dades sobre ell mateix o sobre les seves reflexions envers l’existència i l’escriptura. Uns retrats del guardians, del camp i dels presos que fugen dels tòpics. Els fragments juxtaposats datats als vuitanta constitueixen un dels grans encerts de Dovlàtov. Les reflexions del narrador vint anys després dels successos enriqueixen i fan més profunda l’experiència plasmada. Gràcies a ells, La zona dels vuitanta esdevé netament superior a la inicial dels seixanta.
En consonància al Tema, l’estil resulta incisiu, amb una duresa formal construïda amb tota intenció creadora. Dovlàtov sembla un vell mugik que ho ha vist tot, ho ha experimentat tot, i que sap comunicar-ho sense pompa ni ànsia de glòria. Els cops de peu retòrics de l’escriptor no són pura ornamentació. Les guitzes de Dovlàtov cerquen el moll de l’os, un cop de peu rera l’altre per mostrar què s’amaga als cors, vet aquí l’ésser humà. Si és que el que produeix els camps de treball resulta un home.
La seva veu no busca la identificació amb la del poeta coronat amb llorer, sinó la del vell Silé, sàtir lleig i borratxo, però que amb l’entusiasme dionisíac i la vida al límit ha vist de molt a prop la veritat. I sap expressar-la amb paraules punyents i acurades, la veu narrativa convertida en una destral molt esmolada amb la qual va tallant els convencionalismes fins a revelar el cor d’una existència a l’infern. La catabasi grega. El vell Silé ha begut una copa amarga que pocs s’atreveixen a portar als llavis.
Fragmentari, el discurs s’interromp sovint, amb el·lipsis constants, que suggereixen tant voluntat d’estil com l’atzar i la feina destructora dels avatars de recopilació del text, tal com avança l’autor a l’inici. I igualment inacabat. Com pretendre un tot harmònic tractant dels camps? Què s’adapta millor al relat? Pot presentar-se l’abjecció màxima amb les belles formes de l’obra acabada? Dovlàtov contesta no discursivament sinó amb la forma de La zona, amb uns trets estilístics a vegades voluntaris (l’aforisme), a vegades fruit de l’atzar (les planes que manquen perquè s’han perdut).
Per a fer una recensió de les idees exposades pel rus a la novel·la el text s’estendria a proporcions de tesina, ja que gairebé cada línia conté saber viscut i condensat en forma literària. Una reflexió dovlatoviana, agafada a tall d’exemple de les altres: la relació de la llengua al camp de treball, on aquesta agafa el relleu que a les ciutats ja ha perdut: l’antic prestigi de la paraula viva, apuntada entre altres per García Calvo. Un relator de contes gaudeix de la consideració de la resta de presos, ja que amb el seu talent ha de divertir-los i al mateix temps compartir l’experiència humana. Difícilment acceptaran una llengua morta, un mer entreteniment allunyat de la veritat despullada revelada per la duresa de les seves experiències.
El món retratat és terrible, potser el grau d’abjecció humana més gran, però com el mateix alter-ego de Dovlàtov s’encarrega de dir al seu editor, els camps funcionen amb els mateixos mecanismes que quan algú vol escalar fins a la cúspide del partit soviètic –o de gairebé qualsevol altre institució. A més, també li reconeix a l’editor que no pretén escriure una cambra dels horrors en versió literària, per evitar, suposem, cert dramatisme buit de moltes d’aquestes ficcions.
L’escriptor intenta que s’obri els ulls cap a un grau més alt de veritat, revelat tant en les accions escrites com en el l’estil aforístic de les cartes que introdueixen els episodis, una veu de ritme sincopat que va declamant la seva concepció existencial amb la força d’una metralladora. L’estil fa que sigui el llibre perfecte per subratllar una sentència rera l’altra, l’obra somiada per qualsevol escriptor de realisme brut. Ara bé, degut precisament a aquest estil la novel·la corre el perill de perdre capacitat de punció al reiterar-se l’efecte. Per això la necessitat de diluir-lo o de que el relat sigui curt i per això contundent.
Dovlàtov descriu l’horror però no tant amb la intenció política d’oposició al comunisme de Soljenitsin. Dovlàtov es situa molt més proper a la sensibilitat actual: el mal es descriu en ell mateix, sense justificacions ideològiques ni escarafalls. És el que és, i l’ésser humà també és el que és, sense idealisme i tanmateix molt més dur que el ja citat i idealista realisme brut. El que volia realment l’escriptor rus era retratar unes vides i unes situacions, objectiu simple a primer cop d’ull, però heroic si es pensa amb atenció. I s’ha de reconèixer que se’n va sortir amb escreix.
Pura vida. Per les pàgines de La Zona corre vida destil·lada amb perícia de gran narrador.

8 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

No sé què els hi donaven de menjar als escriptors russos, o de beure, ehem (vodka, suposo), però n'hi ha molts de molt bons. Aquest no el coneixia però me n'has fet venir ganes (de beure vodka no que és beguda d'hiverns a l'estepa siberiana).

El missatger dijo...

Bon dia, Òscar.
A més dels possibles casos de dòping mal aplicat (vodka), en bona mesura es deu a una gran cultura que basteix a aquests autors d’una tradició inesgotable que ells reinterpreten, influïts per avatars de vida força complicats.
Si posem a la coctelera Pushkin, Gógol, Dostoievski, Turgueniev, Tolstoi, Chejov, Gorki, Maiakovski, Nabokov, Grossman, Pasternak, Solzenitsin, (això solament en literatura, en cinema i pintura és igual d’espectacular), afegim un règim despòtic a la vella manera, més un de nou a la nova manera, utopisme aplicat amb cert èxit, gulags, persecucions, emigració, domini global, enfonsament... vaja, tenim una literatura que promet ser de primera qualitat.
Salut!

David dijo...

No hi puc afegir res. Una ressenya a l'alçada del pròleg d'en Ricard San Vicente. Felicitats!

El missatger dijo...

Home, David, gràcies, però coneixent-te, segur que tens molt i interessant a afegir.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

M'has fet venir moltes ganes de llegir-lo, segur que serà un excel·lent complement del monument que estic llegint ara "Memorias de un revolucionario" (la biografia de Victor Serge, revolucionari i humanista enmig de tots els focs creuats del segle XX).
Seguim en contacte, l'estiu també admet les lectures riguroses (ben alternades amb altres formes de relaxació, je, je!)

penyabogarde dijo...

Tot sigui dit, per amo de la zona, entesa aquesta com un espai decisiu en el cos a cos, un sol home: Narcís Martí Filosia.

El missatger dijo...

Bon dia, Àngel.
Memorias de un revolucionario? Pensava que era la teva autobiografia.
La zona té una mica de l’estil taxatiu del realisme brut, una mica dels clàssics russos d’anar a les parts més profundes de l’existència i expressar-ho adequadament, i també té una part d’escriptor de la posmodernitat que ha vist el fracàs col•lectiu els grans sistemes del XIX (capitalisme, comunisme, possitivisme, humanisme) que suposa el segle XX.
Salut!

El missatger dijo...

Pensava que l'amo de la zona era en Winston.
Salut!