Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 11 de abril de 2011

Bansky, o com acabar amb el discurs institucional de l'art

Pot rodar-se cinema documental que precisament sigui una burla d’aquest tipus de cinema? Un fake on l’espectador no acaba de decidir si el que es veu ha de considerar-se ficció o no-ficció? Per quina raó ens agrada tant trencar els gèneres o encara més crear híbrids entre ells? Exit through the gift shop, la pel•lícula de l’artista Bansky, és planteja aquestes qüestions.
El títol ja aporta informació sobre el contingut crític social: el recorregut plantejat pels museus obliga al visitant a que per poder sortir del recinte s’hagi de passar per la botiga. A veure si comprem el souvenir o l’obra.
Thierry, un home un tant i dispers, amb poques llums i enganxat a una vídeo-càmera per tal de gravar la realitat, inicia una sèrie d’enregistraments d’artistes d’street art. Es tracte d’una de les branques més excitants de l’art contemporani. Art gratuït (sempre que no entri al mercat, és clar) fet per cridar a las parets del carrer, no per penjar al rebedor de casa o a la caixa de seguretat amagada al soterrani. Art pel poble, que defuig el mercat institucionalitzat.
Bansky destaca com el més enginyós entre tots aquests artistes, un dels mites de l’art contemporani, evanescent, amagat a l’underground, tan elusiu com famós a l’esfera de les arts plàstiques. Per tant, Thierry es dedica a gravar alguna de les seves accions.


Però a Exit through the gift shop l’important no és tant la història sinó com articula el discurs i les reflexions que origina. Però si la documentació del moviment resulta correcta, la glorificació de Bansky té més de paròdia que d’altre cosa: Bansky (al cap i a la fi director de l’obra) se’n fot del relat mític del artista, allò dels perills sortejats, del sentimentalisme barat disneydià (o spilbergià, o eisensteinià), de la dificultat del procés artístic que es resol miraculosament en un moment d’inspiració, dels sacrificis de l’artista heroic que ha de pagar factures, del problemes familiars, de les trompades amb les autoritats...

En definitiva: del relat clàssic de l’artista tal i com el coneix Hollywood i el copien els altres, que converteix l’autor en un heroi amb una vida única, glorificant a l’u que és millor que tota la resta. Van Gogh com a estrella de futbol. Bansky devia de pensar: ja està bé de tanta bajanades. Anem a enfotre’ns-en d’aquest discurs ridícul, sense cap relació amb l’art de veritat.
Si tota la pel·lícula esdevé una paròdia del discurs sobre l’art com producte mercantil, al final se’n riu de la celebritat i la trajectòria de productes de marketing artístic com en Damien Hirst i d’altres similars.


El que presenta sobre aquest moviment contemporani és autèntic, la pel·lícula un fake. Com considerar llavors Exit through the gift shop? Una paròdia dels documentals sobre artistes-literats-cineastes acaba esdevenint un documental sobre l’objecte concret del documental, l’street art, això destrueix qualsevol intenta d’imposar-li una etiqueta. Ni fake, ni documental, sinó un híbrid En qualsevol cas, un dels documentals més divertits que s’han fet, amb un talent manifest per explicar històries.
(En homenatge a Harry Larkins. Best wishes)

4 comentarios:

REVISTA MALES HERBES dijo...

Un dels millors documentals que he vist!

El missatger dijo...

Estem d'acord, doncs.

M'encanta l'humor paròdic.

Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Justa la fusta, tal com indicaves en el meu blog, això -per exemple- és l'alternativa (al costat de tantes coses que poden donar forma a una altra banda del matrix).

Salutacions paròdiques!

El missatger dijo...

La paròdia i el sentit de l'humor són la clau.

Agafar el discurs, donar-li la volta i mostrar les seves falsetats.

Salutacions alternatives!