Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 21 de julio de 2011

El Teatre d'Oklahoma ens convida (El desaparegut, de Kafka)

Llegir les novel•les kafkianes implica regalar-se una de les grans experiències lectores, endinsar-se en un món autònom al físic empíric, regit per unes normes diferents que es van revelant tan a poc a poc com el moviment del personatges o el temps narratiu. Slow books, una delicatessen que la cultura del best-seller o dels escriptors mediàtics ha intentat arraconar. Però en això, com en tantes altres coses, cal una cultura de la resistència, de la valoració d’allò que es presenta a contrapèl, de la qualitat artesana. Curiosament la cultura fonamental ha acabat esdevenint un bé fràgil; la societat en la que hem nascut prefereix els bons escombraries oferts per escombriaires que vesteixen Armani. De fet, no és curiós.
Però tornem al nostre amic Kafka i oblidem als bàrbars convertits en poders fàctics. Un dels objectius primordials de l’obra estètica almenys des de Kant fins a les avantguardes rau en aconseguir un objecte autònom de la dimensió empírica de l’artista, un univers paral•lel que queda limitat a l’obra. Si hi ha algú que ho va aconseguir va ser en Franz Kafka, referent per aquest motiu de tot una manera d’entendre l’escriptura. Ara bé, bona part dels seus lector ho són dels seus contes, més accessibles no solament pel que fa a l’extensió sinó a la mecànica narrativa, amb unes estructures més convencionals –clar que parlar de convenció amb l’escriptor de Praga equival gairebé a fer-ho d’un oxímoron, amb termes que es contradiuen.
Amb tot, cal dir que el Kafka de veritat, el de l’experiència màxima de la creació d’un univers autònom, el trobem a les tres novel•les seves, en especial a aquell viatge a la quarta dimensió en que consisteix El castell. Aixequem-nos i aplaudim. Però abans d’aquesta obra alquímica en que va ser capaç de crear un Golem, vida del no-res, l’escriptor de Praga va convertir en faula el seu etern desig de fugida i de nou començament: El desaparegut, o també titulada Amèrica.

A les tres novel·les Kafka va treballar amb unes tècniques estilístiques similars. Per crear convenientment la sensació de deliri intern, l’autor va escriure tots els diàlegs entre cometes i afegits als paràgrafs, el que implica que no s’intenta descriure objectivament una situació, amb línies de diàleg directe teòricament transcrites tal i com va ser pel narrador (en aquest cas narrador no explicitat ni part de la trama); amb aquest recurs tècnic de subjectivar-ho va convertir els successos en material fantàstic dintre de la creació del narrador (òbviament tota faula és una fantasia del narrador, ens estem referint a la manera convencional de fer-ho més o menys palès). Aquesta elecció de Kafka va crear escola i molts autors posteriors han aplicat aquest recurs de diàleg indirecte afegit al discurs del narrador, com en ocasions Irwin Welsh, l’autor de Trainspotting.
A l’escriptor de Praga se l’ha de traduir mostrant el feisme o si més no l’estranyesa que produeix tant el seu alemany com les seves estructures, amb una construcció feréstega d’aquests paràgrafs seus, tan delirants com farcits de descripcions minucioses i amb un sentit peculiar i molt personal de la paraula i la frase. Les traduccions d’en Gabriel Ferrater en català de El procés o d’Acosta en castellà (no he llegit la de Fontcuberta d’Amèrica) permeten fer-se una idea més acurada del text original alemany, amb frases inacabables, repeticions constants, puntuació heterodoxa... una sèrie de recursos expressius que ajuden a crear una sensació onírica en la que l’autor de Praga és el gran mestre. Les novel·les seves són somnis lúcids, un convit a endinsar-se a la dimensió desconeguda. Si existeixen les psicofonies, Kafka va ser capaç de transcriure’n, fins i tot més que un altre mestre com Rulfo, explícitament treballant sobre ells.


I tan remarcable com les formes emprades resulta el contingut dels textos. Podem afirmar que la condemna del fogoner, l’expulsió de casa de l’oncle senador, l’episodi d’ascensorista d’hotel o la incorporació al circ d’Oklahoma presenten mancances de sentit, que són absurdes? Qui ho afirma exagera. Ara bé, sinó és així, què es pretén simbolitzar amb aquestes paràboles. Quin contingut amaguen? Probablement ni l’esfinx ho sap. La bellesa no és ni la revelació ni l’ocultament, que diria Benjamin, sinó el doble joc del vel interposat en el seu moviment dual. Segons els canons vuitcentistes, les narracions kafkianes són clarament fallides. Amb tot, aquest paradigma no és l’únic existent.
Quan alguns escriptors que segueixen el paradigma narratiu vuitcentista de novel·la critiquen a Kafka per no saber narrar (cas Eduardo Mendoza) me’n faig creus, donada la magistral aplicació que va fer l’escriptor de tants recursos tècnics. No solament va revolucionar la idea de personatge, història i escena, sinó que va fer-ho desplegant recursos estilístics de primer ordre. Però, en efecte: el resultat no és ni Dickens, ni Tolstoi ni Flaubert. Potser s’aproximava més al Dostoievski de l’Idiota.
Deixem pel final un altre de les raons essencial del misteri encantador de l’escriptor de Praga: el seu domini digne d’un actor japonès del gest, una munió d’expressions i moviments corporals significatius malgrat gairebé mai s’especifiqui de què. Aquesta continua gestualitat dels personatges, obsessivament detallada pel narrador, que demora el tempo per incloure un gest rera l’altre, doten a les situacions d’una super-significació que aporta solemnitat i misteri, com llegir ideogrames xinesos o assistir a una cerimònia del te. Per això resulta un enigma de l’esfinx, cada gest és la flor visible d’una arrel metafísica desconeguda; degut a aquest desconeixement: com esbrinar la doctrina d’aquest saber? Kafka no solament no respon sinó que ens fa l’ullet i somriu.

9 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

Tot i que ara fa molt que no el llegeixo, vaig tenir una època molt kafkiana, "La tranformació" (mal traduïda com "La metamorfosi"), continua sent un dels meus llibres favorits. "America" em falta, me l'apunto pel futur, que m'has fet venir ganes de revisitar aquest geni.

David dijo...

Fatàstic apunt, Missatger. Kafka no respon mai, s'esmunyeix constantment. Quan sembla que entrem dins d'un ordre lògic, ens elimina les expectatives de cop. Jo no sé si la tècnica que esmentes era intencionada o no.
M'agradaria recordar un punt clau de la seva obra, que és la ironia. La figura del Kafka místic és una mica esbiaixada.
Salut!

El missatger dijo...

Bon dia, Òscar, les tres novel•les del nostre autor són grans experiències lectores, una altra dimensió. I si no l’has llegit, també et recomano molt El castell, això sí, prenent-ho amb calma.
Salut!

El missatger dijo...

Bon dia, David.
Has fet una molt bona síntesis de l’esperit kafkià. Ara bé, no crec que la lectura mística sigui massa esbiaixada. De fet, és una llarga disputa. Com a bon lector kafkià ja saps que el món es divideix en dos: els que veuen aquesta lectura mística en l’escriptor i els que no. Per la meva banda sí que li veig, o, per afinar més, una lectura metafísica amb flaires hermètics. No és Sant Joan de la Creu, clar, però té “allò”... ves a saber com definir-ho.
Això sí, molts bons lectors coincideixen més amb el teu punt de vista (Ferrater, Rubia de Prado) que amb el meu (el Kafka de Citati si li troba aquesta vessant, per cert, un llibre sota el meu punt de vista molt recomanable), així que la qüestió romandrà oberta, una ambigüitat que, com indiques, resulta ben adient al nostre estimat autor.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

...llegit i captat. repassarem Kafka, l'estiu ho permet i m'has animat a tornar-hi. Sobre les lectures (mistiques o no) del geni de Praga, en podriem afegir moltes més, fins i tot la que combinaria obertament ironia i mística. El Castell, sens dubte, les inclou plenament i les multiplica. D'aquí la seva grandesa. L'he llegit tres vegades, començant per una primera en plena adolescència i, degudament ampliada en altres etapes i edats.

El missatger dijo...

Bon dia, Àngel.
Tres lectures de El castell és tres vegades plaer lector. El tres vegades gran Hermes està satisfet.

Òscar Roig i Carrera dijo...

He fet referència a aquest article al meu blog.
Per cert, la teva cara em sona però no sé de què... de què?

Òscar Roig i Carrera dijo...

Ah, ja ho sé, de "Twin Peaks". It is happening, again!

El missatger dijo...

Ep, Òscar, tens un gelat pagat per la missatgeria.

La frase! Un dia la posaré com a frase del dia. It's happening again. De fet, ja fa temps que Bob ha tornat. Hem de desvetllar a l'agent Cooper.