Sacrificar el Superjò policial (The Wicker Man, R. Hardy, 1973)

L’inici de The Wicker Man, de Robin Hardy, any 73 (El hombre de mimbre en la versió doblada al castellà, desconec si existeix versió catalana) és el mateix que a Twin Peaks: un detectiu de la metròpoli arriba a un poblet bucòlic i reclòs en la seva closca illenca, per tal d’investigar un delicte, ja sigui l’assassinat de Laura Palmer o la desaparició d’una nena alertada per un anònim, ambdós símbols d’innocència; però la investigació revelarà molts nivells de complexitat dins de l’isolat poble, no visibles per a una mirada amb presses: en primer lloc, un renaixement del paganisme i els seus rituals, als quals s’enfronta l’anglicà agent de policia, en això molt diferent al xamànic agent Cooper.

L’agent comença a ser testimoni dels estranys rituals  pagans celebrats pels illencs, festes insòlites que provoquen una gran incomoditat al policia, entre d’altres, unes orgies nocturnes per propiciar a la natura, en una singularitat digne de Lynch o de Herzog. Les orgies obliguen al bon anglicà de l’agent a protegir-se mitjançant les seves oracions, ja que no vol practicar el sexe abans del matrimoni, segons afirma. Li horroritza aquesta degeneració de les costums que observa en els pagesos.

A aquestes alçades ja està clara la posició de les dues bandes en conflicte: el Superjò i l’Allò, tots dos en les que potser siguin les seves encarnacions per antonomàsia: camperols i policia. El representant de la llei vol imposar l’ordre entre la gent del camp i les seves festes dionisíaques que adoren a la natura, amb uns rituals de fecundació que poden incloure el sacrifici de sang. De manera evident, l’agent de la llei considera als pagesos com uns pervertits posseïts per la luxúria.

La pel·lícula es va rodar l’any 73, i conté uns referents culturals que encara beuen del hippysme, el que resulta molt pertinent tractant-se d’un tema neopagà, amb imatges impagables com la del draculià Christopher Lee vestit com si fos un Beatle en l’etapa d’àcid de la banda.

El Superjò policial té una forma de comportar-se molt característica del seu paper, amenaçant als vilatans per tal de que no es passin de la ratlla i evidenciant una repugnància moral cap a les seves costums. Però en una inversió típica dels relats de destrucció del Superjò, per tal d’esbrinar que li va succeir a la nena l’agent es disfressa de Boig i s’afegeix a una processó pagana. Participa en el ritual sense ser conscient d’on s’està ficant. Sense el seu uniforme de Superjò, l’Allò arrasarà amb ell. El pharmakoi grec, o la Torre ferida pel llampec del Tarot al·ludeixen al mateix procés.

Tot ritual d’activació de les forces naturals necessita d’una víctima propiciatòria per redimir els pecats, estimular el gir de la roda vital i aconseguir que el corn de l’abundància vessi pels camps. La vida i la mort estan entrellaçades a la cosmovisió pagana. I qui millor per a fer de buc expiatori, de pharmakoi, que el representant per antonomàsia del Superjò, l’Home de la Llei?

L’agent de l’ordre acaba tancat en un ninot gegant fet de vímet, acompanyat d’altres animals, des del qual vaticina futures desgràcies als vilatans i prega al déu cristià. Els vilatans cremen l’escultura efímera esperant que els déus els hi siguin propicis amb tant ofrena de primera qualitat. Com tota bona història amb regust clàssic, la pel·lícula conté una moral: quan l’Allò (en certa mesura “el poble”) desperta, el Superjò pot acabar sacrificat. Fins i tot literalment. Així que millor no el reprimeixen massa, no sigui que s’emprenyi. Una lliçó que ministres o consellers d’interior, antiavalots i altres representants del Superjò al nostre món farien bé de no oblidar.