La brutalitat com categoria estètica: l'Accionisme vienès

Günter Brus, Transfusió, Tardor 1965:

Hermann Nitsch, 4 Acción, 1963:

Otto Muehl. Materialakation 4 Kreuzigung eines männlichen Körpers, Crucifixió d'un cos masculí, 3-03-64:

Aquestes formes artístiques es van executar als anys seixanta, per uns artistes que havien viscut de manera directe o indirecte la II Guerra Mundial; la generació dels pares havia recolzat a Hitler, fins i tot alguns dels seus progenitors potser havien secundat activament la barbàrie nazi. Com en el cas de Thomas Bernhard, sense aquest context austriac i centre europeu l'acció artística perdria sentit i força. 

Ara bé, pot concebir-se un art tan radical, tan al límit dels participants (siguin artistes, sigui el públic), en el món de la cultura light del tardocapitalisme? 

Amb què pinten les dones?

Aquesta és la pregunta que es va fer Kubota a l'any 65, i Vagina painting, l'acció resultant, un dels documents gràfics més cridaners de l’art contemporani. Té tant la força del gest simple i eloqüent com una càrrega de crítica a la situació cultural, especialment per a les dones, dos raons per considerar-la com una de les accions senyeres de les darreres dècades. Quin és el lloc de la dona a l’art? Per quina raó tant poques dones han pogut arribar a ser reconegudes com a grans artistes? Amb què es pinta i quina mirada projecta l’espectador en l’obra? L'acció va esdevenir alhora crítica i reivindicació.

Doncs bé, sembla que algú a Xina ha intentat demostrar que pintar amb la vagina es tracta d’una pràctica cultural tradicional. Malgrat tenir tota l’aparença de ser un fake, amb tot un rerafons eròtic, l’estafa no deixa de tenir una grapa visual digna de Kubota –i de Maciunas, el fotògraf del Vagina painting original.

En canvi, l’homenatge de l’artista Lilibeth Cuenca Rasmussen perd aquesta grapa al mostrar-se massa polida, massa acadèmica en un gest i una acció que eren en origen més una crida que un còmode producte cultural per citar trenta anys després. L'original té més de crit punk per agitar consciències que de sonata classiciste.


En definitiva, que continuem preferint el clàssic de Kubota.

Ara solament falta que Hollywood plagiï el títol de l'entrada i engrendri un dels seus monstres sobre la qüestió.

La petjada de l'artista

A l’art de l’Ana Mendieta trobem una de les recerques més a fons dels orígens de l’activitat artística. La caracteritzen el joc amb els estereotips culturals (per exemple el masclisme), la nostàlgia de la seva Cuba natal (l’ús de la santeria i del xamanisme com a forma artística), basar-se en aquesta espiritualitat primordial, creant híbrids entre la pràctica xamànica i l’art (sempre amb fort contingut estètic, com exhibeixen les imatges), amb una fixació pels quatre elements, per la sang i per vincular-se a la Terra, mare de tot.

Amb tot, i malgrat i que el seu immens talent és una evidència per qualsevol que hagi seguit l'art de les últimes dècades -que després agradi més o menys ja forma part dels gustos personals-, la trajectòria de l’Ana Mendieta no va destacar tant com mereixia en vida, i fins i tot va caure en cert oblit els primers anys posteriors a la seva mort -mort escabrosa sobre la que no escriuré.

Potser tots plegats estan esperant a que a Hollywood li facin un dels seus horribles biopics per a que sigui famosa. De fet, les peripècies vitals de l’Ana contenen tots els elements dramàtics que tant agraden als “imaginatius” creadors de Hollywood. Potser encara és massa aviat, i tindrem que esperar que morin els carcamals que manen als estudis, i entri una nova fornada de carcamals, solament que en aquest cas feministes en lloc de masclistes.

Continuem amb l'Ana abans que ens pugi la tensió arterial.

Per mi, la seva sèrie Siluetas constitueix un dels grans moments de l’art posterior a la 2º guerra mundial. Pocs cops un artista ha estat tant a prop de la font d’on raja l’art. Clar que els meus interessos personals per l’espiritualitat, el xamanisme i les concepcions estètiques orientals, molt properes a les de l’Ana Mendieta, potser expliquen el meu entusiasme. A Siluetas ja no hi ha artista sinó la petjada de l’artista. L’art com a rastre en el temps i en l’espai i com a víncul sagrat amb l’energia còsmica, entesa aquesta amb un sentit tel·lúric. Art com un instant aturat per la mirada de l'artista, un missatge que guia, però un resultat que quedarà esborrat per l'energia, tornant de nou a la Terra.
Llarga vida artística a una de les figures cabdals dels darrers temps: Ana Mendieta.

Performance pitagòrica

El Ballet triàdic és l'obra de teatre-performance més coneguda d'Oskar Schlemmer, un dels pares d'aquesta forma artística. En l'obra queden sintetitzades tant l'estètica Bauhaus d'un dels components més importants, com certa rauxa paròdica dadaista. Pretenia unir l'origen dionisíac de la dança amb un control formal apolini, seguint les teories de Nietzsche.

El Ballet triàdic de veritat durava hores, en un espectacle que hauria fet les delícies de Pitàgores, amb el seu geometrisme, el domini de la formalitat, el sentit hermètic del ballet. Tot fet com una celebració i amb aquell sentit de l'humor dadaista que rebaixava el to, servint de necessari contrapès.
Schlemmer va ser un dels damnificats per la putrefacció que va viure Alemanya durant els anys 30. Primer va patir un canvi en la direcció de la Bauhaus, amb un director, Mayer, a qui no agradava ni l'espiritualitat ni el sentit formal de Schlemmer. Després va ser un dels artistes de l'exposició més famosa del segle XX, Art degenerat, celebrada per primer cop a Munich l'any 37, on un bigoti retallat, un serrell tallat amb destral i unes botes militars es van convertir en ideal estètic. Schlemmer va morir a Baden Baden durant la Segona Guerra Mundial oblidat per tots.
Les obres queden, i el Ballet Triàdic ha sigut una de les creacions plàstiques amb més descendència des de llavors.