Gent amb opinió

Fa mesos vaig enviar un correu electrònic a La Vanguardia anunciant-los que mai més compraria el seu diari; de fet, que estava fent campanya per a que ningú de la meva família el comprés. I vaig aconseguir que el meu pare, comprador gairebé vitalici, el deixés de comprar. I continuo.
No puc fer el mateix amb 8tv perquè no l’he mirada mai, amb una programació pèssima que sembla un refregit d’un agost de Tv3, però no la d’ara, no: la de finals dels anys vuitanta, a més incomplint amb la promesa que van fer de que fos una televisió majoritàriament en català.
Pel que fa a Rac1, crec que els seus caps de programes són admiradors de la ciència-ficció i de la idea dels replicants; si no, no m’explico com poden copiar d’una manera tan flagrant a Catalunya Ràdio. Còpia d’una còpia d’una còpia. I partidaris d’aquesta Catalunya de la conyeta que no fa ni ironia ni sarcasme mai, que queda bé sempre amb qui ha de quedar bé.
A què ve tot això? Doncs llegiu aquesta notícia i ho entendreu. I plorareu.

http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=92799
Els millors han decidit començar a pagar el deute que tenen amb part dels que els van ajudar a assolir el poder, almenys una part d’ells, ja que falta que paguin la inestimable col•laboració de la Corporació, sempre tan nostrats.

Retallades? Sí pels treballadors del grup Godó, però no pel Comte.

Com es titulava aquella novel·la d'en Tom Sharpe? Ah, sí: Exhibició impúdica. La baixesa moral d’aquesta gent està sent tota una Indecent Exposure. O millor, una Atrocity Exhibition.

El Milenarismo ya està aquí, el Milenarismo ya llegó

Després d’aquests anuncis de la Conferència episcopal espanyola, d’aquests publi-reportatges per vendre’s entre els seus clients potencials, només manca la festa d’inauguració de l’Apocalipsis, amb fanfàrria de benvinguda per part de les autoritats.
I pum!

La societat Doraemon

Aquesta entrada està pensada com un homenatge al personatge que simbolitza la nostra època: el gat còsmic Doraemon.

L’estructura de la nostra societat, la que hem creat entre tots, però de la que són especialment responsables els poders fàctics, es guia per un lema: Tot pel cap, res per al cos, lema d’una societat que està dirigint tots els seus esforços per protegir innecessàriament el cap de la estructura mentre està deixant a la intempèrie el cos.
No deixa de ser simptomàtic que la figura que ens representa sigui un anime japonès, hereu dels nostrats Capgrossos, ja que cada cop més les autoritats tracten a la població de curta de gambals, amb unes formes de dirigir-se a la comunitat entre dictatorial i infantilitzadora.
Però que vagin amb cura, perquè la mainada que ens fan creure que som està prenent consciència. Està a punt d’asseure’s al terra i deixar clar que amb aquests formes no es pot continuar. I llavors veurem que fan els Pares de la Nació, egomaníacs cada cop més allunyats de la situació real. Què farà el cap quan el cos decideixi independitzar-se? Bona part de la població sap sobreviure en situacions complicades perquè ha viscut tota la vida en aquest entorn de risc. Ara bé, sabran els poders fàctics adaptar-se a la zona de extremes turbulències en que estem entrant? Sabran renunciar als guanys que han acumulat, en bona mesura de manera fraudulenta? Ho dubtem molt. En canvi, estem convençuts que bona part de la gent del cos podrà assimilar el gran canvi que s’apropa (que ja està aquí) i les pèrdues que suposarà pels anti-valors tardocapitalistes.
Però potser aquest cap acaparador encara està esperançat amb que arribi en Doraemon, que sempre guanya, i es tregui de la butxaca màgica un invent per seguir estafant al noranta per cent de la població, cosa que no succeirà.

Doraemon opening catalan por M4RCET

I això no és tot, tornarem a escriure d'en Doraemon, el gran símbol de la nostra època. Properament, a la missatgeria: Universitat de Girona-Doraemon.

Mantenir al diable ben a baix al forat (Way down in the hole)

Quina versió és millor?
The Wire, primera temporada, per Blind Boys of Alabama:

The Wire, segona temporada, pel mestre Waits:

The Wire, tercera temporada, pels soulmen Neville Brothers:

The Wire, quarta temporada, interpretada per cinc adolescents de Baltimore:

The Wiere, cinquena temporada, per Steve Earle, un r&b més clàssic:

Difícil elecció. Tan difícil com creure en el món que retrata la sèrie, i que no deixa de ser el nostre món de brossa mediàtica, Rajalcaba y Rubalcoy, els millors més inútils, élites que porten a la pobresa a percentatges cada vegada majors de la població mundial... Així que fem cas de la cançó de Tom Waits i:
just gotta help me keep the devil
way down in the hole

Lost como síntoma (y2) La hora de los mamporros

Otra cuestión interesante que se puede deducir de Lost lo constituye el papel primordial de la violencia como sistema de relación humana; el televidente puede inferir si hace caso a la serie que los conflictos se dirimen a puñetazos -cuando no a disparos. Para un televidente americano medio la violencia ya no es que sea una posible solución, es que deviene el impulso inicial y más poderoso.

Si algo demuestran las teleseries americanas fantásticas de más éxito es que para el imaginario estadounidense todo se puede arreglar con una buena paliza, como si la ley aplicada a los cuatreros se hubiese grabado a fuego en las conciencias y aún no pudiesen salir de esa mentalidad. ¿Cuántos conflictos se resuelven a puños en Lost o en Walking dead?

Un ejemplo entre otros de Lost lo hallamos en su capítulo 17 de la primera temporada. Queman el barco de Michael y éste culpa al coreano Jin. Después de propinarle la correspondiente tunda, Michael descubre que su suposición no era acertada. ¿Cómo lo resuelve? Ni reflexión sobre lo equivocado de una acción directa violenta ni nada. Michael explica a su hijo pequeño que that’s life (sólo falta Sinatra), padre e hijo se abrazan sonrientes y pelillos a la mar. Hasta el siguiente combate. No extraña que en esa cultura fermentara el Club de la lucha.

Por citar otra referencia pop apropiada para los productos culturales generalistas fabricados en los Estados Unidos, siempre llega la hora de los mamporros, expresión favorita de la Cosa, el superhéroe de los 4 fantásticos. En Lost esa hora llega muy a menudo. De hecho, pueden citarse infinidad de influencias puesto que la serie se trata de un pastiche posmoderno, con referencias pop como Indiana Jones en el templo maldito, Tiburón, Náufrago, La guerra de las galaxias..., todos ellos referentes de la cultura popular hollywoodiense nacida con los nuevos aires de los setenta y sus chicos de oro. El público necesita saber qué suelo pisa y con las citas satisface esa necesidad. Para eso sirven las risas enlatadas.

En esa radiografía social que es la serie no deja de ser sintomático que el personaje más violento y perturbado sea la agente del orden Ana Lucía, pura agresividad con arma, que sería una aspirante perfecta al cuerpo de antidisturbios de la policía autonómica catalana bajo la dirección de Felip Puig o de las fuerzas del orden de Bush hijo, una Ana Lucía violenta, desconsiderada y planificadora de tretas para llevar al grupo a unas prácticas más agresivas, para lo cual están más que predispuestos, como ya se ha visto. Se detectan las típicas incoherencias prepotentes de quien ostenta el poder máximo, como por ejemplo que el personaje iraquí sea el torturador, eso en una serie producida en los Estados Unidos, el país de Abu Ghraib y de Guantánamo. Mejor tomárselo a guasa.

Viendo a la antigua agente del orden Ana Lucía, la pregunta casi se formula de manera automática: si ella es el bien, ¿cómo es el mal?

Lost como síntoma (1) Follow the leader

Las teleseries ya hace décadas que ocuparon el lugar del cine como principales espejos en los que se reflejaran los sueños de una sociedad. Productos de consumo masivo, denotan lo que anhela y lo que rechaza la audiencia media. La serie más exitosa de los últimos años, Lost, sirve como mejor ejemplo precisamente avalada por su éxito –la audiencia la ha escogido como referente. En ella se constata qué concibe como prioritario tanto la industria del entretenimiento estadounidense como el público global.
En Lost el avión que contiene a toda una microsociedad postcapitalista se estrella contra una isla desierta. El sistema se destruye y queda la supervivencia en un entorno salvaje, en el que habrá que establecer nuevas reglas hasta que alguien venga a rescatarlos. Pero las nuevas reglas calcarán las viejas. Prácticamente la primera decisión que toman los supervivientes consiste en crear líderes, de hecho la misma decisión que toman los pocos vivos en Walking dead y en tantas otras ficciones de acción americanas. Se diría que el lenguaje comercial americano no sabe funcionar sin el héroe romántico que guía a la grey. Llámese George Bush Jr., llámese Obama, poli malo y poli bueno, según el esquema de las buddy movies policiacas
Así pues, lo más importante consiste en establecer un líder… ¡y qué héroe, el de Lost! El prototipo por excelencia en el imaginario televisivo: su excelencia el doctor, salvador de vidas como profesión. Cuántas vocaciones de televidentes excesivamente impresionables habrán atraído hacia la carrera médica las teleseries. Y cuánto daño habrán hecho a la medicina real.

Alrededor del héroe se distribuyen círculos concéntricos de personajes en importancia decreciente cuanto más se alejan del líder; primero se hallan los delegados del consejo de administración, su círculo de confianza, a quienes les suceden las peripecias, con voz pero cuyo voto vale menos que el del líder (al fin y al cabo él sabe lo que les conviene); luego están los consumidores, que existen para que la empresa rinda beneficios.

Los planos cinematográficos del método clásico de Hollywood siguen esa jerarquía: el centro lo ocupa el líder-estrella-héroe, sus amigos lo rodean y el resto son extras para acabar de rellenar el plano. O el pastel. Y para morir en caso de que se necesite un poco de tensión dramática. Estos extras de Lost han de aguardar en el campamento hasta que lleguen los héroes y les expliquen la parte comunicable de sus hazañas; eso sí, realpolitik, y si la información es confidencial, se les niega, ya que la información se da o no dependiendo de lo importante del escalafón social que se ocupa; en consecuencia, el líder es quien más sabe, sus subalternos saben bastante, y aún filtran más a conveniencia los datos al comunicarse con la base de la pirámide, el resto del grupo. El fantástico como alegoría política de primer orden. Hace años lo llamaban democracia representativa, aunque ahora lo llaman calmar a los mercados.

Pensament visual, Maneres de veure (o de mirar), de J. Berger, (i2)

Un altre capítol de Ways of seeing es centra en la pintura a l’oli i la seva intrínseca atracció cap a l’element material mostrat al quadre, exhibit en el seu esplendor. Aquesta força que té per manifestar la qualitat material de l’objecte va anar lligada –i les obres a l’oli van ser molt proclius- als valors de la classe dominant durant el seu període d’apogeu, del 1500 al 1900, aproximadament.
A la pintura a l’oli la materialitat dels cossos i objectes s’emfatitza per a fascinar al públic al que majoritàriament anaven dirigides les obres, les classes dominants dels quatre segles; les tècniques que permet l’oli afavoreixen aquest èmfasis en allò corpori; hi ha un desig evident de plasmar les possessions de les classes dirigents, tant pel que fa als gèneres més «realistes» (els gèneres dels natures mortes, on es pintaven les mercaderies que es posseïen, o els retrats dels terratinents anglesos amb els seus latifundis com a fons), com dels gèneres més «idealistes» (els mitològics del barroc o les fantasies pompiers i un llarg etcètera).
Les relacions entre els paisatges, fins i tot els més aparentment bucòlics, i els valors de la classe dominant des del XVI poden deduir-se per exemple de l’estudi de l’art flamenc realitzat per Alpers a El arte de describir, on es vinculen les obres flamenques del XVII a les noves teories científiques de l’època; això sí, la visió d’Alpers no conté la crítica que sí afegeixo: la ciència també ha actuat com a eina d’aquesta mateixa classe citada. Durant els passat segle es van patir les macabres conseqüències d’aquesta relació.
Algú podria argumentar que la tesi de Berger (que jo he ampliat més que no pas el propi autor) conclou al 1800 i no al 1900; ara bé: no continuen sent els retrats de la burgesia pintats pels realistes o els impressionistes retrats d’un món i dels objectes que el caracteritzen?

Al darrer capítol es pretén crear una polèmica amb la base conceptual de les imatges publicitàries. Les imatges comercials hereten la condició glorificadora de la pintura a l’oli segons la tesi de Berger. Totes dos ofereixen un recull de motius idèntics, com per exemple la visió bucòlica de la natura, la nostàlgia d’allò mediterrani, repeteix la seva manera de presentar als amants, copia gestos i el que denoten... els anuncis dels perfums no es troben tan allunyats de l’exuberància il·lusòria d’una pintura amb una festa galant rococó i les models de convencional sensualitat enaltida semblen pintades per un pompier.
Per comprendre millor l’obra de Berger cal tenir present que es va produir i escriure als setanta, quan el capitalisme encara no havia iniciat la seva darrera i més quinta essencial versió: el de la bogeria de la enginyeria financera que va substituir a la publicitat com a nodridora del sistema, creant ambdós falses il·lusions per mantenir el gir de la roda.

Per concloure, apuntar que existeix traducció al castellà a l’editorial Gustavo Gili però per desgràcia encara no s’ha publicat en català: un nou cas de títol crucial per al pensament de les darreres dècades que no té traducció al català. Qui és el valent que el publica? Manquen més editorials que, com Accent, tradueixin i publiquin aquests llibres fonamentals.

Pensament visual, Maneres de veure, de John Berger (1)

Ways of seeing constitueix un dels textos i documentals crucials per entendre l'estudi de la història de l’art de les darreres dècades. El seu autor, John Berger, es pregunta per la separació existent entre la visió i la paraula, intentant establir com funciona el pensament visual, ja que aquest utilitza unes eines diferents al verbal; a aquest darrer li hem donat la preponderància com a manera de copsar el coneixement i d’expressar-nos. Ways of seeing parteix d’uns documentals de la BBC creats a principis dels setanta, augmentats per al llibre i corregits per adequar-los al nou format. L’influx de Warburg i del seu Atles Mnemosyne resulta molt patent, amb la seva creació de constel·lacions d’imatges buscant certs trets de similitud entre elles.
Els set assaigs de Maneres de veure tracten no solament de qüestions artístiques sinó de com aquestes s’han relacionat amb la societat, especialment en els anys d’esplendor de la pintura a l’oli, del 1500 al 1900 aproximadament. Fins i tot tres dels capítols no inclouen gairebé informació textual, sinó que les imatges serveixen com a desencadenant principal del pensament. Berger reflexiona sobre alguns dels temes claus en la història de l’art actual: la relació del mercat i el valor de l’obra en ell com a erroni criteri de valoració; l’intent de convertir l’objecte en fetitxe per a vendre’l millor (en un capítol hereu confés del Benjamin de l’aura); la manera en que es mira a les dones i en que aquestes accepten ser mirades, amb especial atenció en com això s’ha concretat a la civilització europea en la tradició dels nus. En tots els casos, la indagació de Berger gira al voltant de com funciona l’art i com veiem les imatges, no solament les artístiques sinó també les publicitàries.

En un dels capítols reflexiona sobre el concepte de distància. L’art ha perdut la distància, allò que el caracteritzava primer en un àmbit religiós (la distància del fidel respecte a l’icona), després social (distància del plebeu respecte a la pinacoteca del noble). Amb la reproducció de les obres es dóna la il·lusió de que qualsevol pot accedir a elles, però com amb totes les falses promeses derivades d’un pensament massa obsessionat amb l’economia hi ha que tenir cura, no fer una lectura massa ràpida: les classes menys afavorides no van als museus, i amb la transformació de la separació en proximitat i multiplicació el poder de l’art per a causar impacte s’ha reduït dràsticament. Resultat? El que marca el valor de l’obra és la seva valoració al mercat inflacionista. El criteri artístic desapareix, convertit en un criteri mercantilista tan fictici com a la resta de sectors laborals. Qui surt guanyant? Sempre la mateixa pregunta que ja es feien els grecs.
Senyors: l’art ens parla de la nostra condició autèntica, l’art de debò va fins a la quinta essència, i si rebaixem la seva importància, com ja fa temps que succeeix, convertint-lo en una mercaderia basada en criteris ficticis, perdem l’arrelament al present i la memòria del passat. D’aquí que sigui tan important tornar a atorgar a l’art el seu lloc preeminent a la societat com un dels grans transformadors personals i estructurals.

Moments tronats que no tornaran

L’era de la televisió com a medi de comunicació de masses ha donat grans moments de la follia, situacions inversemblants, sense sentit, un desgavell fet en honor del déu del medi, és a dir, per a no perdre audiència. L’era d’Internet ha permès superar aquella televisió casposa, però no perquè hagi millorat els seus continguts sinó fent que una part important del públic, sobretot els més joves, hagi passat a les noves formes de comunicació derivades de la Xarxa.
Ara bé, això mateix també ha implicat que ja no siguin tant habituals moments de desori col•lectiu com els que es veien a la televisió dels vuitanta. Un exemple? Public Enemy presenten un dels seus raps Don’t believe the hype, No creiu als números u de la música, al plató de la MTV, la cadena dels números u. Com si els Monty Phyton fessin un dels seus gags burletes contra els catòlics en una sessió especial al Vaticà per al Papa.

Si divertida és la contradicció de la premissa inicial, encara més divertit és veure l’apatia general del públic, que reaccionen davant d’un perillós grup de rap, agressiu, amb estètica paramilitar, com si qui estigués a l’escenari fos l’enyorat Torrebruno. S’ha d’examinar pacientment les cares, color de la pell i el vestuari per adonar-se’n de l’esbojarrada combinació. No estranya la reacció atònita del públic. Aquests silencis cada cop que Chuck D demana que cridin Don’t believe the hype... deliciós. Deixeu que rodi, i veureu com la generació Disney-MTV i anys després adorables neocons reacciona davant els enemics públics. Don’t believe the hype a la MTV!
Moments tronats que ja no tornaran.

Into the light

Comisaria de Twin Peaks. Els aspersors es disparen, l'aigua neteja els pecats, just quan Leland Palmer s'allibera per fi del mal esperit Bob. Abans de morir, se'n penedeix d'haver-se deixa't posseir per Bob, d'haver permès que intentés corrompre a la seva filla Laura, fins al punt d'haver-se'n anat al llit sovint amb ella i d'haver-la matat. L'immens agent Cooper, un dels grans personatges dels darrers temps, fa una meditació guiada amb el fi de que Leland, gràcies a la contrició obtingui el perdó, i amb aquest cert alliberament. Mentre dura el trànsit cap al més enllà, Leland torna a veure a Laura, que l'espera:

-Leland, en aquest moment et coneixes a tu mateix i et mantens en aquest estat. Busca la llum, Leland. Mira-la.
-La veig.
-Dintre de la llum, Leland.
-La veig... Està ella... Laura, Laura...
-Solament la llum, Leland. Cap a la llum
-És preciosa... Laura
-No tinguis por.



Així pot arribar a l'altre banda. Amb aquesta escena David Lynch torna a posar en escena les seves dècades d'experiència en ioga i meditació (malgrat que no va escriure el capítol en concret, sí va escriure l'estructura general de la sèrie.
Un darrer apunt sobre Twin Peaks. Va existir un temps on una sèrie d'aquesta qualitat -pel meu gust la millor mai feta- s'emetia en prime time a la cadena emblemàtica per antonomàsia del mal gust: Tele 5. S'ho expliques a una persona que no ho hagi viscut i no s'ho creu. Sembla un dels miracles o de les excentricitats que solament es poden viure a Twin Peaks.
Sensacional.