L'estranya manera de ser comercial de William S. Burroughs

Diferent, de William Burroughs (Queer) forma un díptic amb Ionqui, dues novel·les escrites amb plena voluntat d’épater la bourgeoisie, amb la pretensió de guanyar uns quants dòlars gràcies al possible escàndol que provoquessin ambdues.

Totes dues furguen en l’abjecció, però sempre en un registre encara realista, en que es manté el registre mimètic respecte a la societat de Burroughs, a la seva biografia a la versemblança dels episodis inclosos o fins i tot a l’experiència cognitiva “normal”, un registre narratiu que abandonaria per l’experimentalisme a l’Esmorzar nu o La màquina tova. Amb Diferent l’escriptor buscava una obra més convencional, tot i que la intenció mercantilista no va sortir com havia previst, ja que va trigar més de trenta anys en publicar-la.

Degut a la diferència entre l’època de l’escriptura i la de la publicació Burroughs va afegir una introducció en primera persona que crea una distància entre l’autor i el moment de creació de la novel·la. El recurs li permet transmetre molta més sensació de realitat, com si el contingut del llibre tingués correspondència amb la seva vida –sigui aquest fet autèntic o no– , un to confessional gràcies al qual obté una gran força empàtica. L’estratègia narrativa de pretendre que tot es basa en fets efectivament viscuts fa que el lector s’identifiqui més intensament amb personatges i història, com també succeeix amb el realisme brut, estil molt proper a Queer.

En canvi, en els capítols del Queer original, els escrits trenta anys abans, Burroughs va triar un major grau de distància, amb una tercera persona que es manté en bona mesura subjecte al protagonista, William Lee, però que en ocasions fins i tot manifesta els pensaments i sentiments no explicitats d’algun altre personatge, com l’objecte de l’amor de Lee. William Lee actua com alter ego de Burroughs, tal i com també succeirà en la magna opera de l’escriptor, l’Esmorzar nu.

Potser el més interessant siguin fragments de xarlatanisme de William Lee en que deforma la realitat amb la seva gran capacitat imaginativa, com posseït, en un trànsit en que ni controla ni crea el discurs, fragments en que s’avança molt de l’esperit de l’Esmorzar nu, malgrat que amb unes formes més convencionals.

Finalment, apuntar el desencert de la traducció del títol. Marieta hauria sigut molt més encertat. Es tractaria d’un exemple més de l’intent de suavitzar que ha caracteritzat molt sovint les traduccions al català. 

Els porcs manen a la granja (La ciudad y los perros, Miguel Espigado)

La ciudad y los cerdos, novel·la de Miguel Espigado publicada fa uns mesos per Lengua de Trapo, practica una autòpsia a l’Espanya actual, retratant gairebé com en una crònica la seva decadència absoluta.

La ploma de Miguel Espigado despulla Helmantic City, transsumpte obvi de Salamanca, en l’era de l’hegemonia cultural nord-americana, dels reality shows, de la telesèries i de la criminalitat financera a càrrec dels prohoms.

L’escriptor salmantí atrapa al seu mirall convex molts dels personatges del gran circ mundial, no d’Oklahoma sinó de la Transició modèlica, des de l’empresari corrupte fins a les estrelles mediàtiques narcisistes, passant per becaris poc curosos, acadèmics arribistes o sacerdots del bryonisme, que tenen els mateixos problemes que els seus referents cristians per a retenir els fidels. Davant el lector es desplega la lletja nuesa d’unes pràctiques socials que no pertanyen únicament a Helmantic: la Barça city de Coloms futboleros o la Ciutat Florida del Ter també podrien merèixer un retrat sorneguer com el d’Espigado.

Un cop descrit el lloc, Helmantic City, primera part del títol, La ciudad, anem cap a la segona, los cerdos. Els porcs són els pobres animals amb els que fan el pernil, una de les principals fonts de riquesa de la ciutat; a més, la trama corrupta descrita a la novel·la trasllada diner negre de, entre altres, fons europeus, introduint-lo en l’os del pernil fins a un banc del Vaticà. Però a més d’aquest ús del terme també s’hi pot afegir que porcs poden considerar-se els que practiquen les diverses corrupteles que es descriuen a l’obra.

La novel·la constitueix una sàtira lleugera, sense pretensions, utilitzant un humor que tendeix més a picar a l’ullet que a la riallada oberta; a la crítica li manca una mica de punta, i a vegades cau en l’atac tòpic, encara que sembla més un error de joventut que de caràcter. La novel·la millora quan més avança, d’un to inicial de conyeta que no la beneficia, a una mirada melangiosa cap al final que resulta la més adequada pel temperament de l’escriptor. Potser la millor virtut d’Espigado sigui la seva capacitat d’observació, transmesa en bones descripcions, en una La ciudad y los cerdos que ostenta valor en el seu retrat social.

Cal enraonar?

Investigar si en els orígens del llenguatge hi ha una relació directa amb la natura o mai es produeix, i per tant llengua representativa i realitat són sempre dos fenòmens sense connexió, excedeix les nostres possibilitats. En aquest sentit, l’atac al nominalisme de Wittgenstein va constituir un cert retorn a valorar de la llengua els seus usos, al considerar-la un discurs amb eines que menen cap a l’acció, eludint d’aquesta manera cert conceptualisme. Un tret característic de Wittgenstein rau en el seu gust pels casos, per allò particular, fugint d’especulacions generals que pequen d’abstracció per a guanyar grau de funció instrumental.

Les llengües conceptualitzen, reuneixen les diferències sota el paraigües d’una paraula que engloba i redueix d’una manera inevitable. Per consens dels parlants, la rosa que no és la rosa serveix per anomenar tots aquells objectes que tenen una aparença similar, amb la complexitat derivada de la gran varietat de criteris subjectius (els famosos exemples posats per Wittgenstein de l’ús de la llengua per nens) que s’han de posar d’acord, deduint que en impressions individuals hi ha una mateixa idea. A més, s’han de posar d’acord  segons unes normes completament arbitràries i convencionals, generades per els especialistes, els tècnics d’aquesta branca, que separen el bon ús dels dolents. El llenguatge no es circumscriu a les coses en sí sinó a les persones, a les comunitats, a les relacions entre els seus membres i a les pautes que s’autoimposen.

Ou còsmic amb el Gènesi escrit, al Museu de Jerusalem

S’apuntava fa dies que cada llengua determina una manera de veure el món, però matisant que aquesta manera està determinada per superposicions de tota mena seguint criteris i interessos ideològics. No només la llengua determina la societat sinó que la societat determina la llengua. S’enraona, però s’enraona de formes molt variades i al mateix temps seguint uns prejudicis socials. Quan s’enraona sense tenir present els casos particulars, es generalitza i es tendeix cap a un conceptualisme que pot tenir conseqüències funestes.

En aquest sentit, l’atenció cap allò sensible i l’obertura dels pictogrames, sempre permeables a la combinació i al sentit múltiple segons casos, permeten una relació molt més poètica, polisèmica, amb la llengua. La poesia de la llengua com a manera d’oposar-se a la conceptualització de la llengua. D’aquí l’experiència sensible que transmet ja en la seva vessant cal·ligràfica, una experiència carregada de densitat, sensual, lluny d’un idealisme conceptualista.

Potser cal un nous esforç per a realitzar un efecte desil·lusionador sobre les abstraccions i la raó igual al ja fet sobre el nominalisme i les paraules, un esforç ja proposat per Nietzsche, amb el seu característic temperament transgressor i a contrapèl. De la mateixa manera que el nom no és l’objecte (almenys en les llengües desencantades, aquelles no emprades per allò sagrat), l’abstracció que se’n derivi, el producte de la raó, tampoc ho és.   

Potser hauríem d’enraonar més, però les experiències del segle XX aconsellen precaució amb aquest desig. El més gran horror de la historia humana coneguda es va regir per criteris d’una gran lògica industrial duts a terme per uns tecnòcrates que creien ser la culminació de l’evolució, superhomes dins de la cultura més exquisida del moment. Però es que en la derrota d’aquests bàrbars contra altres homes de raó, els seus rivals liberals i comunistes es van caracteritzar igualment per la vilesa més gran, amb bombardeigs indiscriminats de ciutats, matant centenars de milers sinó milions de civils. Això per no portar al record gulags i camps de concentració cambotjans, aplicadors d’un sistema que es considerava perfectament raonable. Després d’Auschwitz, però també d’Hiroshima o Dresde, de la guerra de trinxeres i dels atacs químics, de Stalin o Pol Pot, o, per a ser més actuals, d’una contrarevolució conservadora que prima l’egoisme personal i de grup d’elit sobre el conjunt social, els ideals de progrés ja no és que hagin de posar-se en quarantena, és que han de manipular-se amb vestuari de protecció radioactiva.

Per a contraposar-los, la proposta de Wittgenstein, de reflexionar sobre la llengua (i per tant sobre la raó) des d’uns criteris concrets, analitzant les funcions i tenint present els casos, sembla una proposta molt recomanable; assenyada, fins i tot. Una vacuna davant els perills de la generalització abstracta.  

Per concloure, cal afegir un nova matisació: de la mateixa manera que la crítica a un sentit ingenu de la llengua no implicava la negació a la feina dels lingüistes (només faltaria), la crítica a un conceptualisme jutjat excessiu, a un racionalisme deslligat dels particularismes, tampoc implica que es recomani l’irracionalisme eixelebrat, sinó en cada cas prendre consciència dels processos, dels límits, i de les zones opaques en l’anàlisi d’allò existent.  

El cos de la llengua

Si l’escriptura alfabètica està inclinada cap a l’abstracció que li és inherent (encara que l’origen d’algunes lletres sigui el món sensible, com la Tau grega i el brau), la feta per pictogrames tendeix cap allò sensible, cerca la similitud natural entre ell i l’objecte físic: al xinès, un home és tradueix en dos traços verticals per senyalar un tronc amb dos cames, l’orient és el sol sortint entre els arbres o la solitud un bosc amb pluja; es dir, que l’abstracció arriba a fer-se concreta en aquest procés de materialització conceptual, deixant de ser tal abstracció per a ser experiència. El mateix es pot comprovar amb altres exemples. Els ideogrames són tan diferents als signes alfabètics que, en el seu representar a la natura, no presenten uns verbs purs, ja que això no existeix a la natura. En l’experiència quotidiana, l’ull veu el substantiu i el verb fets una única cosa.

Com diu Fenollosa a Los carácteres de la escritura china como medio poético, assaig sobre la cal·ligrafia xinesa: «El hecho es que casi todas las palabras escritas del chino pertenecen a esta categoría de palabras subyacentes, palabras que de ninguna manera son abstractas (...) no se trata de algo que no es ni un sustantivo ni un verbo ni un adjetivo, sino de algo que es todos a la vez y siempre. El uso puede inclinar el significado un poco unas veces en una dirección, luego en otra, de acuerdo con el punto de vista, pero en todos los casos el poeta es libre de manipular ese significado concretamente y con exuberancia como lo hace la naturaleza» (p. 36).

Una altra característica significativa és la capacitat del pictograma per a transmetre la idea de moviment, i amb ella la de vida. Això s’aconsegueix unint dos pictogrames en un tercer, com per exemple en l’home aixecant-se i tombat poc després: aquest pictograma significa la mort: de la vida a la mort, d’home aixecat a la dreta a home tombat a l’esquerra. És curiosament la qualitat concreta del pictograma com a fet natural, així com el moviment obtingut, allò que permet fer el salt cap a la intuïció poètica, expressar l’invisible poètic, conceptual o espiritual a partir del visible —o, en altres exemples, anar del bosc amb pluja fins a la solitud, o bé la paraula descans convertida en un home recolzat en un arbre, relacionant el fet natural amb els traços del pictograma, i aquest amb el sentiment. 

Cada pictograma està carregat amb cents de variants de significat depenent dels altres elements que l’acompanyen. Això permet una llengua escrita alhora més viva, poètica i sobretot molt més concreta, una capacitat per tornar plàstic, visual, el seu contingut, per a tenir un cos físic gairebé aprehensible a més de la idea continguda, tornant les abstraccions corpòries. Aporten així un dinamisme, un energia, que evoca el caràcter sagrat d’aquests signes als seus inicis.

Però no només els pictogrames mantenen aquesta substancialització de la paraula que aporta un nou grau de complexitat en la relació entre les paraules i les coses. La teoria del so dins la cultura vedàntica de l’Índia parla de densificacions de sons fins a la objectualització en cosa. Segons aquesta teoria el sons de l’alfabet sil·làbic sànscrit estarien en l’origen de l’univers. Per al seu sistema, doncs, sí que existeix vincle entre so, paraula i cosa, però no parteixen del concepte sinó d’una mena d’energia en diversos graus de materialització, d’uns més subtils (ànima) fins a d’altres més densos (la matèria física). Els vedantins creuen que els mantres en sànscrit poden operar efectivament sobre la matèria degut a que comparteixen substància, i no per correspondència entre abstracció, so i objecte, com fa el nominalisme. Aquesta noció manté sempre un component sensible, encara que la substància a la que es refereixen no pertanyi a la matèria física.

Degut a aquests exemples pot ser molt útil ampliar la teoria del llenguatge no basant-la excessivament en les llengües vernacles europees (àmbit cultural de procedència de la majoria d’investigadors) i el seu ús d’abecedaris i alfabets. De cara a la present argumentació no interessa tant si les teories del llenguatge derivades dels pictogrames o del vedanta són certes o quimèriques sinó l’amplitud de mires proposada i a la vegada pensar la qüestió en uns termes més vinculats a allò sensible, menys conceptuals.

La cuina de la llengua

Certament en cada llengua hi ressonen segles d’història, ara bé, quins processos expliquen que una variant dialectal passi a constituir-se com llengua dominant, quin paper juguen els dialectes de transició, d’on parteixen les normes que fixen un estàndard, per quines raons s’eliminen moltes altres variants? I sobretot, quins són els interessos que han triat què és què, quin criteri han utilitzat per a les seves eleccions? El cas de les llengües derivades del llatí resulta paradigmàtic: on s’establien les fronteres entre àmbits idiomàtics?, qui les marcava?, quins criteris regien les seves decisions?

El magma del llatí popular va quedar fixat segons criteris polítics que van acabar modificant la situació establerta. On començava el català, on acabava el castellà, quin paper jugava l’aragonès o el provençal? El vulgar no era pas gaire diferent parlat a un lloc o a vint quilòmetres de distància (òbviament el basc i el castellà no es trobarien mai, estiguessin a vint-i-cinc quilòmetres o a vint-i-cinc mil, però en aquest procés també s’hi poden argüir raons polítiques, entre elles les fases de la conquesta romana de la península), només que la separació geopolítica sovint anava eixamplant la varietat idiomàtica, però amb la gran dificultat d’esbrinar què parlava cada poble, quina nomenclatura se li donava a cada vulgar –si és que requeria de nomenclatures–. La separació entre la llengua d’oc i el català és va produir de la manera que ho fer amb la col·laboració inestimable d’intel·lectuals, funcionaris i noblesa parisenca.

No són les llengües les que defineixen estats sinó, a la inversa, són les fronteres estatals o interessos socio-econòmics les que marquen les que influeixen decisivament en les fronteres idiomàtiques (i dialectes, encara més si se’ls considera un patuès)  allunyant-los d’un suposat punt d’estudi imparcial, «científic», des del qual arribar a una d’altra banda impossible exactitud ideal de la valoració, per expressar-ho en termes wittgenstenians.

Al segle XIV ja sabien que el que vulgar que es parlava a Barcelona, a Madrid, a Montpellier i a París no era el mateix idioma. Ara bé, quines característiques tenia cadascuna de les llengües i on establir els marges? No es podia fer-ho perquè la relació entre els parlants era fluida, i resultava complicat establir les diferències entre el que parlava un murcià i un alacantí, entre un de Barbastre, un dels Baix Cinca o un d’Osca, amb la gran munió de dialectes de transició barrejant el magma dels diversos vulgars. Per això va caldre l’esforç uniformitzador d’un grup d’intel·lectuals que concebés les diferències, una elit que influís per tal d’establir grups tancats, a més de la participació d’eixerits homes de negoci olorant-se més guanys o menys depenent de la diversitat de parles, segons els usos de la impremta, que preferia les llengües vernacles amb mercats tancats abans que el llatí elitista. Comença la història dels dialectes, del menyspreament cap al patuès, de qualsevol manera de ridiculitzar una llengua que no disposés d’una Acadèmia o un grup d’intel·lectuals suficientment prestigiosos que la defensin. I quan la institució s’implanta, comença l’època en que s’imposen bons i mals usos, per a donar esplendor evitant els barbarismes.

Va ser necessària la constitució d’una llengua estàndard per les acadèmies (i abans pels impressors), intuint els intel·lectuals que en formaven part que les llengües amb la població alfabetitzada i amb una versió estàndard evolucionen i es fragmenten molt menys, a més de servir per l’anivellament entre els seus parlants –com saben dolorosament bé les llengües subordinades per altres dominants–. Ara bé, l’establiment d’un estàndard arrabassa la capacitat de constituir-se en llengua a moltes altres variants populars, amb unes llengües molt més riques quan no existia l’impuls d’uns interessos econòmics que posessin pressió per a imprimir els seus llibres, triant les llengües vernacles perquè asseguraven millor rendiment.

Es pot acusar que aquesta descripció del procés idiomàtic està molt bé si se la trasllada al segle XII, però que segons la nostra cronologia ara mateix ja hem entrat al segle XXI, amb uns idiomes consolidats, el que resulta parcialment correcte; probablement les llengües, amb un paper més autocrític dels acadèmics, i sense les seves introduccions de dosis periòdiques d’artificialitat sintàctica, lèxica, estenent el concepte indefinible i autorreferent del bon parlar, acabarien derivant cap a la mateixa situació que al segle XII, és a dir, cap a un magma en que seria impossible traçar fronteres. Són les cicatrius polítiques les que les estableixen, i no una característica intrínseca al llenguatge.  La situació present no resulta la dels orígens, clar, però veure l’arbitrarietat de la gestació i els conceptes i interessos que s’han anat superposant pot ajudar a fonamentar el punt de mira.

D’aquesta manera, i si és cert, com ho és, que cada llengua conforma una manera de veure el món (el famós exemple del blanc i els esquimals), també ho és que aquesta conclusió en una parla processada ha limitat les possibilitats i definit unes grans construccions idiomàtiques seguint criteris parcials i un entramat d’interessos, malgrat presentar-se el procés com una cosa natural, gairebé com la floració a la primavera; molt probablement, sense aquest ànim fixador i conceptualista existirien moltes més variants de català, de castellà o d’indi hopi. Cada llengua presenta un marc de pensament, però potser seria molt instructiu establir-ne els orígens ja que molts dels constructes i dels mites del present parteixen no d’un parnàs de la il·lustració, rigor i claredat intel·lectual, sinó des d’una base de fang creada per comerciants, militars i experts escaladors en la jerarquia socials –anomenats col·loquialment trepes–. A alguns membres d’aquests grups les comunitats imaginades nacionals acaben anomenant-los pares de la nació o de la constitució –afortunadament, no tots els pares de les nacions ho són, tampoc cal caure en les generalitzacions.  

L’objectiu de la crítica anterior no és impedir la feina dels gramàtics creant llengües estàndard ni dels intel·lectuals que desenvolupen la seva feina identificats amb un idioma, pres com a tret nacional; al contrari, la seva feina és en el cas de les llengües subordinades gairebé inevitable, encaixats en un entorn on idiomes dominants utilitzen aquests recursos per a subordinar altres llengües i dialectes. Ara bé, hauria de quedar ben bé a la vista la seva intervenció, quin és el grau de construcció social en l’idioma, com allò pres com de naixement espontani i arrelat en tradicions ancestrals en realitat és gairebé flamant invenció i fruit d’una voluntat planificadora, cosa que no ha de ser dolenta per se, malgrat que facin recelar molts casos en que es vol donar gat per llebre.

Estos catalanes...

Los catalanes son muy raros: se emperran en hablar en catalán...

Curri Valenzuela superstar

Aquest vídeo de l'Apm és impagable, dels més al·lucinants (i per tant divertits) dels darrers temps. En el millor tall, la Curri Valenzuela se'n fa creus de que sent el castellà la segona llengua més parlada del món darrera del xinés (desconec les seves fonts) hi hagi pesats que encara s'entestin en parlar altres idiomes. Tots sabem quin són aquests idiomes: «en valenciano, en po... en catalán (ups, què anava a dir?, potser un país situat entre Alemanya i Bielorússia?)»
El moment de glòria de la Curri es troba cap el minut amb vint segons. Anem a riure una estona, que és la millor teràpia contra els disbarats.

L'espanyol, llengua universal

Segons sembla, l'entrenador del Barça (apunt de ser canonitzat per alguns, Sant Pep Guardiola) té com a sana costum contestar les preguntes dels periodistes en l'idioma en que le facin la pregunta, si es que coneix i parla l'idioma corresponent: català, castellà, anglès i italià.
El dimecres passat uns periodistes ucraïnesos li van demanar per la seva vinculació al català i ell va respondre:
www.cope.es/deportes/10-12-09--guardiola-sobre-cataluna-somos-un-pais-una-lengua-propia-114317-1">
Per cert, que a la Cope han oblidat afegir la reacció dels periodistes d'Ukrania, que van aplaudir.
Diríem que és una resposta força raonable, oi? Si aconsegueix fins i tot l'aplaudiment aliè... Però a algunes persones no els hi va agradar les paraules de Guardiola.
blogs.terra.es/blogs/blogfutbol/default.aspx
Algunes perles: «No entiendo ese nacionalismo absurdo cuando en el mundo se está abogando por la universalidad» Ja sabeu, si feu servir el català sou uns nacionalistes desfasats quan tothom defensa la universalitat, que ves a saber què vol dir (més endavant es pot llegir entre línies: vol dir parlar en castellà.)
«...una de las virtudes del fútbol es su globalización, algo que consiste en la relativización de los nacionalismos insanos y de los patriotismos desaforados...» Ja sabeu, quan juga la Roja no es fa apologia del nacionalisme ni del patriotisme.
«...porque el catalán, les guste o no, solo lo hablan una minoría» Aquí és quan el petit monstre comença a mostrar la poteta: vosotros sois unos mindundis, nosotros somos muchos, dit, és clar, des del seu punt de vista limitat. Prefereixo no participar en la dialèctica del nosaltres i vosaltres.
«...el Barcelona va más allá de la frontera catalana. Es un equipo universal que tiene seguidores por todo el mundo que ignoran la lengua catalana» Això mateix: que el club s'oblidi del seu idioma minoritari i agafi un d'universal (tots sabem quin) ja que amb aquest idioma es podran expressar els seguidors del Barça de Xina, Japó, el Canadà, Senegal, Índia, Arabia Saudí o la Cotxinxina, llocs que, com tothom sap, parlan un castellà pur digne de la Salamanca als temps de Lope de Vega.
En definitiva i per no estendre'm més, que al defensor de la llibertat, l'heroi Celemin, que fins i tot va suportar els cops franquistes a la presò (quin pel·liculero) no li van agradar les paraules de Guardiola. Però la seva reacció és conseqüència de voler que al Barça les coses li vagin bé, perquè com tothom sap ara mateix el club és un desastre i l'entrenador un il·luminat que, a més, no mostra cap tipus de respecte cap a ningú. Mai. Sort que aquí ve en Celemín, el desfacedor de entuertos, per a arreglar-ho.
El bo del desfacedor de entuertos tindria que conèixer i aplicar la primera regla d'or si es vol ser un bon novel·lista: a l'universal s'arriba des del particular.

De tribus i civilitzacions

Acabo de llegir el llibre Una historia de las lenguas y los nacionalismos, de Xabier Zabaltza. M'ha semblat que demostra una visió penetrant del problema nacionalista en una exposició molt ben ordenada. Bona part dels capítols tracten temes relacionats amb la llengua, des de les qüestions dels seus respectius estatus (baixos o alts) finas a les dificultats derivades de l'estandardització. Afegeixo tres cites significatives:

«En Francia sólo las clases pudientes hablan la Lengua. Los pobres (incluidos alsacianos, arpitanos, bretones, catalanes, corsos, flamencos, gitanos, judíos, occitanos y vascos no asimilados) hablan dialectos: "La lengua de las clases superiores es automáticamente establecida como la correcta forma de expresión. Ellas pueden decir no solamente ´el Estado, soy yo`, sino también ´la lengua, es la mía`"» (p. 48)

«La diferencia entre "patriotismo" y "nacionalismo" radica en la posesión o no de un Estado. Los nacionalismos con Estado propio practican dentro de su territorio la homogeneización lingüistica y cultural. Los nacionalismos sin Estado propio esperan llegar a poseerlo algún día para practicar entonces la misma homogeneización lingüística y cultural que critican.» (p. 190)

«Todos estos prejuicios están vinculados con la idea de la lengua como "compañera del Imperio". El castellano, el francés, el inglés, son lenguas a part entière porque poseen un Estado. El bretón, el vascuence o el gallego eran "dialectos" porque carecían de tal Estado. En ocasiones, un mismo idioma podía ser llamado "lengua" en parte de su dominio lingüístico y "dialecto" en el resto.» (p. 220)

Com podeu deduir, l'assaig critica els nacionalismes, especialment aquells que no es consideren a ells mateixos com a tal, o per una banda els herois del patriotisme civilitzador i per l'altra els dimonis del nacionalisme tribal. Ús sona?

La llengua de les dones

El nushu és la llengua xinesa de les dones que va desaparèixer l'any 1998 al morir la seva última parlant. Es suposa que es va crear al segle III d.C. per contrarestar una situació de masclisme social, segons la qual la dona pràcticament no podia sortir de la casa del pare o del marit i no podia aprendre el mandarí, l'idioma dels homes. Com ho van solucionar? Sent més llestes que els seus segrestadors i creant un idioma propi.
Aquesta creació va anar acompanyada de la corresponent escriptura; llàstima que cartes, ventalls o diaris amb inscripcions en nushu cremessin quan les dones morien, el que ha comportat que hi hagi poca literatura en aquesta llengua. Com no podia ser d'altra manera, els comunistes de Mao van contribuir fervorosament a aquesta destrucció cremant tot el que trobaven en nushu. El poder, encara més en les seves versions tiràniques, sempre treballant per afavorir la cultura.
Segons el que ha perdurat (a la Xarxa podeu trobar-hi exemples) els pictogrames de nushu són més estilitzats que els de xinès mandarí. A més, pel que sembla l'escriptura permetia un caràcter més personal al traçar el pictograma. Tenia unes 2000 paraules, que s'escrivien d'esquerra a dreta i en columnes verticals.
Ja no podem dir llarga vida al nushu però sí podem desitjar que nosaltres siguem tan inventius i atrevits com aquelles dones.

Uniformitzant España

Versió 1.0 segons el model d'uniformització lingüística:
-¿Cuál es la lengua del pueblo español?
-La lengua del pueblo español es la lengua castellana.
-¿Tiene mucho porvenir la lengua castellana?
-La lengua castellana tiene un porvenir inmenso, pues además de ser hablada por el mayor número de naciones, tendrá que venir a ser la lengua de la civilización en lo futuro.

Versió 2.0: 25 de juny del 2008, davant del descomunal perill de que el castellà desaparegui de certes regions d'España:
«Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés...». Si llegim entrelínies: somos los más mejores, o casi, per tant, tenim un estatus que els altres mindundis no podan ni atrevir-se a somiar.

«Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.» Si llegim entrelínies: agafem els conceptes universalmente, democracia, arraigo histórico i sacsegem amb decisió ens surtirà la versió democràtica de l'intent de uniformització lingüística.

Diguem que el Manifiesto por la lengua común, proposat per la Unión, Progreso y Democracia, protegeix a qui vol fer vida en una sola llengua a España (no cal dir a quina llengua és refereixen), amb els aires condescendents del senyor de la metròpolis coneixen les cultures indígenes («Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella)»

A continuació afegeixen un punt essencial: «Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.» El que traduït a un llenguatge políticament no correcte vol dir: Xatos, con la iglesia del poder económico hemos topado. Amb els calers no s'hi juga, això sí, amb un vernís progre que vesteix molt bé.


El que no entenen és que la varietat de llengües d'un país és boníssim per aquest. No continuo amb el Manifiesto por la lengua común perquè seria massa extens, poc adient doncs per un bloc. Perdoneu-me per aquesta excepció.

Per cert, el Manifiesto està firmat per esportistes com Iker Casillas, Luis Aragonés, Ángel Nieto, Fonsi Nieto, Pedro Delgado o Alfonso Reyes. Ja sabeu: No hay que mezclar el deporte con la política.

Ah, i no em considero ni nacionalista català ni espanyol.

La nova Atlàntida

Llegint vàries de les entrades del bloc de la Cristina crisgas (http://plantcris.blogspot.com/) sobre les diverses llengües i dialectes que es parlen a España, m'ha vingut al cap la situació de la Índia en comparació a la d'aquestes contrades, que no sé si anomenar Catalunya, España, Ibèria o qualsevol altre denominació d'origen.
En qualsevol cas, parlem de la Índia en quant a llengües. Segons La India por dentro, d'Álvaro Entrerría, editada per Olañeta i per Indica books, n'hi ha 450 llengües (o 1500, segons com), amb infinitat de dialectes i 18 d'elles com oficials (un país amb 18 llengües oficials! imagineu el cacau?), algunes amb centenars de milions de parlants. A més, alguna d'elles pertanyen específicament a habitants de religions no hindús (com l'urdu, majoritàriament parlat per la població musulmana). Dono fe que molts del indis saben vàries llengües, per exemple el hindi (pronunciat jindi), el tamil (de les poblacions del sud), l'anglès i el bengalí (al voltant de la desembocadura del Ganges).
Com seria la història d'Espanya si haguessin tingut que conviure tantes llengües i religions diferents? Em sembla que de les garrotades que ens hauríem donat ens hauríem convertit en una nova Atlàntida. I aquest cop dintre del temps històric.