Arrabal diví o Telèfon vermell, volem cap a l'illa de l'Emperador assiri

Fernando Arrabal, El cementerio de automóviles - El Arquitecto y el Emperador de Asiria, Ed. Cátedra, pp. 172-173:

«ARQUITECTO.- Antes de irme, quiero hacerte una confesión.

EMPERADOR.- Cuéntamelo todo. Soy tu padre, tu madre... todo para ti (Pausa.) Un momento, el teléfono rojo. Me llaman. (Mima ceremoniosamente.) Sí, aquí el Presidente. (Pausa.) Hable, hable. (Pausa.) Querido Presidente, ¿cómo está? (Pausa.) ¡Qué simpático y qué bromista!

(Haciendo como si se ruborizara.)

¿Una declaración? Presidente, que ya no estamos en la escuela. (Pausa.) No se ponga así... No sabía que era usted homosexual... Hacerme una declaración a mí, viejo verde... pillín... (Pausa.) ¿Cómo? ¿Una declaración de guerra a mi pueblo? (Pausa; en cólera.) Desde lo alto de estos rascacielos diez mil siglos le contemplan. Le extirparé como una mosca extirpa un elefante salvaje. Mi pueblo invadirá su pueblo y hará con él... ¿Cómo dice? ¿Que una bomba de hidrógeno va a estallar sobre nuestra cabeza dentro de treinta segundos? ¡Mamá, mamá...! (A su secretario.) ¡Un paraguas!

(El ARQUITECTO abre un paraguas, ambos se cobijan bajo él. Al teléfono.)

¡Mal educado!... ¡Criminal de guerra!... ¡Matasuegras! (Al ARQUITECTO.) Y pensar que todo lo teníamos preparado para enviarles nuestras bombas por sorpresa mañana a las cinco. Mi reino por un Ave Fénix.»

Opening night: travessia per la nit de la creació

Opening night, de John Cassavetes, és una pel·lícula amb la qual dialoguen les posteriors Todo sobre mi madre, així com la recent Màscares de Riambau, per posar dos exemples. Amb tot, les supera amb el seu retrat darrera les bambolines: els actors borratxos, desesperats, amb una vida de buidor i constant risc de fracàs. La pel·lícula es va rodar l’any 77, és a dir, en la crisis existencialista dels anys setanta, època en que tot consistia en ser sincer, en declarar que un es moria d’avorriment i que s’havien acabat les ingenuïtats i les esperances hippys. Això pel que fa al món anglosaxó, clar. Suposo que quan van arribar Reagan i la Tatcher se’ls hi van passar les tonteries existencials i van descobrir l’horror... l’horror...

Un dels grans moments d’una pel·lícula molt rica en escenes és aquella en la qual dos actors (Gena Rowlands i Cassavetes) estan en plena representació d’una escena de crisis de parella i final violent, amb ell pegant-li una bufa a la dona, quan passa el següent (cap el 4:30):

El personatge de Gena Rowlands li diu al de Cassavettes que no es preocupi, que ella l’estima i que no han d’oblidar que són actors de teatre representant un paper. No cal dir que res d’això estava en el guió. Molt bona la reacció d’ell, rient-se i mirant cap el públic, obligant a que interactui amb el que succeix a l’escenari.
Es produeix un desdoblament ficció/realitat, amb una irrupció de coneixement hermètic. No hauríem d’oblidar que el teatre es converteix en emblema de la vida, ja que aquesta, com canta el bolero, es puro teatro. Llàstima que ens oblidem a vegades i ens prenem l’obra amb tanta seriositat mal entesa.
L’obra planteja una qüestió important per a crear: pot ser una obra artística intensa, potent, sinó està vivint un procés similar qui la crea? Podríem subtitular Nit d'estrena, o de com convocar a totes les pors íntimes i travessar la nit fins arribar al final. Les representacions posteriors fins a la gran nit d’estrena a Nova York són igual de espontànies, amb tothom reaccionant a les ocurrències de la Rowlands, estrella de la funció, borratxa, a punt de la bogeria i amb un suposat fantasma incordiant.
La narració manté la vivacitat, segueix oberta a la inspiració, la representació evoluciona amb l’evolució dels actors. I l’art esdevé un acte xamànic, ja que després de la katabasis de fer-nos baixar a l’Inframón ens cura. Solament afegiré que la trama es deslliga gràcies a una sessió de psicomàgia espiritista digne de Jodorowsky.
Altres obres de Cassavettes no m’havien convençut tant com aquesta, rodona, sincera i tanmateix lluminosa Nit d’estrena.

El Mahabharata

Namasté.
Avui toca viatjar a les riques terres d'Orient per parlar del seu Mahabharata, potser l’obra que més m’ha impressionat en els prop de trenta anys de vida lectora. Maha significa gran, Bharat és el nom tradicional de la India. El Mahabharata és tan llarg com 8 cops la Iliada i l’Odissea juntes.
Segons s’indica a l’obra, es tracta de la transcripció escrita per la deïtat Ganesha d’un relat oral del savi Vyasa. La deïtat Ganesha és aquella que té el cap d’un elefant i se n’encarrega del coneixement. Per la seva part Vyasa també forma part del relat com a un dels personatges.
Podríem resumir l’argument del poema com una lluita pel poder reial entre dos branques d’una família, per una part els hereus legítims (els pandava) i per l’altra els seus cosins (els kaurava). Amb tot, el relat no és maniqueista, i dins la banda il·legítima lluiten molts dels herois «bons», per tal de complir amb el seu deure, per exemple l’avi de la família, el gurú de les dos branques, o Radheya, mentre que el herois de la branca legítima a vegades no es comporten segons l’alçada ètica que esperaríem d’un heroi. El Mahabharata està més a prop de Shakespeare que de Rambo.
El poema èpic consta de 18 parts. Al nucli originari (la batalla), s’hi van anar intercalant nous capítols, i el Mahabharata conté des de tractats sobre la guerra a elucubracions cosmogòniques, des d'episodis humorístics fins assaigs sobre astrologia y astronomia, constituint també una mena d’enciclopèdia de l’època. De fet, és tan ric que un dels seus capítols és el Bhagavad Gita, un dels pilars de l’hinduisme. En ell, un dels cincs germans legítims hereus, i protagonista de l’obra, Arjuna, té remordiments just abans de la guerra i vol renunciar al regne. El seu millor amic, Krishna, l’energia divina en cos humà, li diu que ha d’anar a lluitar. L’essència de la Bhagavad Gita (aquest capítol que resulta tan important per l’hinduisme) és que la persona ha d’actuar sense importar-li ni la victòria ni la derrota i sense esperar cap recompensa a les seves accions. Llavors Krishna es presenta davant Arjuna amb la seva veritable aparença, amb tot el cosmos englobat en el seu cos.

De tot plegat existeix una versió novel·lada al català, editada per R. Dalmau en la seva col·lecció "Samadhi Marga", que edita grans clàssics de la cultura índia (i hindú majoritàriament) al català. Sí, encara queden editors admirables en la seva bogeria.

Com a clàssic absolut, el Mahabharata segueix influint en l’Índia actual. Per exemple, Gandhi va publicar un llibre comentant la Bhagavad Gita. Crec que el programa televisiu amb més audiència de la història de l’Índia va ser una sèrie basada en el poema èpic. I Peter Brook, un dels dramaturgs més prestigiosos de les últimes dècades, va escenificar l’argument en una obra que durava més de vuit hores, a més d’un epíleg que va representar al festival Temporada Alta de Girona fa quatre o cinc anys. Presenta al meu judici algunes mancances en la part "iòguica", però compensades per l’excel·lent tractament estètic i dramàtic de Brook.
Aquest és el començament del Mahabharata en la versió de Peter Brook:

Ho sento, no he trobat versió subtitulada.
Om shanti.