Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 30 de agosto de 2010

Wim Wenders i la teoria del color

Cel sobre Berlín o Les ales del desig? Blanc i negre o color?... Els àngels veuen el món en blanc i negre, mentre que les persones ho veuen en color. Àngels que poden captar els pensaments humans i corren pel món oferint consol, malgrat que invisibles als ulls adults... Una dona trapezista, un circ, un àngel que s'enamora d'ella, i que haurà de renunciar a les ales (i a la condició) si vol consumar l'amor... Nick Cave i Blixa Bargeld i The Carny...



Cel sobre Berlín, Wings of desire, una meravella entre les meravelles que va rodar Wim Wenders a finals dels setanta i començaments dels vuitanta, una d'aquelles obres gràcies a les quals val la pena haver inventat el cinema -i no tracto de ser hiperbòlic. No s'han produït gaires obres de les que es pugui fer un elogi similar. Jutgin si no aquesta escena d’un accidentat, on se’ns mostren els pensaments d’un moribund preparant-se per creuar el pont.


I el reguitzell d'escenes inoblidables -en aquest cas és veritat- continua amb una amb un suïcida, les protagonitzades per Peter "Colombo" Falk, antic àngel, o una passejada per una biblioteca repleta d'éssers alats.



Blanc i negre o color? Blanc i negre, i color.
Annex: no penso perdre el temps parlant de remakes americans banals. Parlem de coses bones que de les dolentes ja se n'encarreguen uns altres.

domingo, 29 de agosto de 2010

Somnis lúcids

A Viaje a Ixtlán, la tercera part de la saga xamànica escrita per Carlos Castaneda (potser la millor de totes), el mestre Xamà li explica al protagonista una tècnica per controlar el material oníric i amb la qual aconseguir els anomenats somnis lúcids.
Ho trobem a les següents planes:
Carlos Castaneda, Viaje a Ixtlan, Ed. Fondo Cultura Económica, pp. 162-163:
«-Voy a recordarte todas las técnicas que debes aprender -dijo-. Primero enfocas la mirada en tus manos, como punto de partida. Luego pasas la mirada a otras cosas y les echas vistazos cortos. Enfoca la mirada en tantas cosas como puedas. Recuerda que si sólo miras un momento las imágenes no cambian. Luego regresa a tus manos.
»Cada que que te miras las manos renuevas el poder necesario para soñar, conque al principio no mires demasiadas cosas. Cuatro cada vez serán suficientes. Más adelante, podrás irlas aumentando hasta que cubras todas las que quieras, pero apenas las imágenes empiecen a cambiar y sientas que estás perdiendo el dominio, regresa a tus manos.
»Cuando te sientas capaz de mirar las cosas indefinidamente, estarás listo para una nueva técnica. Te la voy a enseñar ahora, pero no espero que la utilices sino hasta que estés listo (...)
»El siguiente paso para arreglar los sueños es aprender a viajar -dijo-. De la misma forma en que has aprendido a mirarte las manos, puedes moverte con la voluntad, ir a cualquier sitio. Primero tienes que determinar a dónde quieres ir. Escoge un lugar bien conocido -puede ser tu escuela, o un parque, o la casa de un amigo- y luego pon tu voluntad en ir allí.
»Esta técnica es muy difícil. Debes realizar dos tareas: debes trasladarte con la voluntad al sitio específico, y luego, cuando hayas dominado esa técnica, tienes que aprender a controlar el tiempo exacto de tu viaje.»
Las enseñanzas de don Juan, que tant em van entusiasmar molts anys enrera, també formen part de les fonts en les quals beu La cabalgadora de sueños.

viernes, 27 de agosto de 2010

Víncles

Edgar Allan Poe, La máscara de la muerte roja;
«Al cumplirse el quinto o sexto mes de su reclusión, y cuando la peste hacía los más terribles estragos, el príncipe Próspero ofreció a sus mil amigos un baile de máscaras de la más insólita magnificencia.
»Aquella mascarada era un cuadro voluptuoso, pero permitan que antes les describa los salones donde se celebraba. Eran siete -una serie imperial de estancias-. En la mayoría de los palacios, la sucesión de salones forma una larga galería en línea recta, pues las dobles puertas se abren hasta adosarse a las paredes, permitiendo que la vista alcance la totalidad de la galería. Pero aquí se trataba de algo muy distinto, como cabía esperar del amor del príncipe por lo extraño. Las estancias se hallaban dispuestas con tal irregularidad que la visión no podía abarcar más de una a la vez. Cada veinte o treinta metros había un brusco recodo, y en cada uno nacía un nuevo efecto. A derecha e izquierda, en mitad de la pared, una alta y estrecha ventana gótica daba a un corredor cerrado que seguía el contorno de la serie de salones. Las ventanas tenían vitrales cuya coloración variaba con el tono dominante de la decoración del aposento. Si, por ejemplo, la cámara de la extremidad oriental tenía tapicerías azules, vívidamente azules eran sus ventanas. La segunda estancia ostentaba tapicerías y ornamentos purpúreos, y aquí los vitrales eran púrpura. La tercera era enteramente verde, y lo mismo los cristales. La cuarta había sido decorada e iluminada con tono naranja; la quinta, con blanco; la sexta, con violeta...»
Jean-Luc Godard, Pierrot le fou:


miércoles, 25 de agosto de 2010

El cos com a suport artístic

A Body art DeLillo va fer el que ha da fer un novel·lista amb bon criteri. Va voler reflexionar sobre les pràctiques artístiques contemporànies i sobre les seves teories; però clar, una novel·la no pren formes de reflexió teòrica o solament ho fan els mals relats de tesis. Així doncs, DeLillo va concebre una història per plasmar aquestes qüestions; i seguin el ja exposat, va optar per tornar als gloriosos temps presocràtics en que no existien les abstraccions i sí les encarnacions en exemples precisos; per un presocràtic, no existeix l'home sinó que existeixen en Pepito, en Joan i el de més enllà.
Així, De Lillo ens explica la història de la body-artista Lauren Hartke que ha de suportar que es suïcidi el seu marit, el sexagenari cineasta undreground Rey Robles. Com l'art de veritat, Body art parla del temps, de la mort, de la pèrdua, també de la recuperació. Tot això en escasses 140 planes, prodigi de concisió, en l'estil lacònic norma de la casa DeLillo.

Afegeixo una de les pràctiques que va iniciar aquesta branca del conceptual, el body art: Shoot, de Chris Burden, citada implícitament en la novel·la.
Podria haver afegit exemples més propers encara més salvatges, però he optat per la contenció. L'estètica del body art es vincula al vell concepte pitagòric del microcosmos i del macrocosmos. Si en el món hi ha violència, s'ha de manifestar en l'art per poder purgar-lo i purificar-lo. Trobem pràctiques artístiques amb crítiques al masclisme o el racisme que es plasmen en actes violents sobre el suport, en aquest cas el cos del propi artista. A Shoot Burden li va demanar a un amic que li disparès al braç. El vídeo esdevé constància de l'instant irrepetible -encara més en aquest cas, en cas contrari pobret Burden.


Body art, o quan l'art fa mal.

lunes, 23 de agosto de 2010

Una possible banda sonora per La cabalgadora de sueños

Un dels gèneres musicals que més s'adiuen a La cabalgadora de sueños és el dub. Música rebel que utilitza efectes sonors per distorsionar altres temes musicals, conformant una cançó diferent respecte a l'original. És tracta d'una música del futur (electrònica) però plenament inserida en el present, convidant a que dubtem d'aquelles teories que projecten sobre la vida una mirada massa ràpida.
Recordo llibres de William Gibson, el pare del ciberpunk, on parla explícitament del dub; tanmateix, de manera més subtil aquesta música i els seus aires influeixen en el món Vurt o en la sèrie de Matrix.
A tall d'exemple podem posar una cançó de Lee "Scratch" Perry.

(per desgràcia no he trobat vídeos més treballats)
Les distorsions i una temàtica influïda de manera explícita per la marihuana ajuda a crear una nova percepció, portant-nos a altres realitats (les ja tòpiques portes de la percepció obertes) malgrat que no necessàriament per drogues. Per exemple a La cabalgadora de sueños el personatge principal disposa del poder psíquic d'endinsar-se en els somnis aliens d'una manera natural, endògena. En això formaria part tant de la tradició fantàstica en un subgènere que ha disfrutat de més fortuna a Orient que no pas aquí, la del yogui, sant, faquir, mag o el que sigui amb poders psíquics. Aquest subgènere apareix en moltes de les grans obres de la Índia, com una joia tan brillant com el meravellós Mahabharata. Mitjançant les pràctiques de ioga, tant els homes com els déus poden assolir aquests talents.
Retornant als somnis, aquests esdevenen l'esfinx enigmàtica oposada al Possitivisme-racionalisme. En això el substrat de La cabalgadora de sueños dóna la raó a les tesis de la sabiduria perenne; l'espai dels somnis no és individual, sinó que pot esdevenir un altre espai comunitari desplegant-se per a nosaltres; també en això una mirada massa racionalista esdevé plana. Costa poc donar el pas següent: si hi ha un espai comunitari, hi haurà persones amb el poder de moure's a voluntat per ell, veritat?
Les altres realitats esdevenen una alternativa al discurs oficial del poder, o si més no, un repte que pot trencar la situació creada. Els que disposen del talent d'anar a altres realitat són en general outsiders que viuen al marge de la societat. No en el cas de Centínela, la policia protagonista de la novel·la, però és que en el gènere negre molts policies són outsiders. I, ben mirat, Centinela no té res més que el seu poder.
Afegeixo un enllaç amb un vídeo millor d'un tema de Massive attack amb remix de Mad Professor:
Així, una de les referències musicals de la novel·la és el dub perquè tots dos al·ludeixen a altres realitat obertes degut a distorsionar la convencional. També pel concepte d'obra que parteix d'altres creacions prèvies, en aquest cas models de dos gèneres, el negre i el de fantasia sobre poders psíquics, fusionats i creant una nova obra autònoma.

domingo, 22 de agosto de 2010

Croatan diversió

Fa tres o quatre anys Suara produccions van realitzar una sèrie de documentals sobre figures artístiques underground anomenats Croatan. Els vídeos segueixen les normes dels documentals canònics però amb la sana intenció d'enfotra-se'n, amb personatges experts aportant les seves píndoles de saber al voltant del geni (impagable el cineasta underground Antoni Padrós, de professió eminència), el discurs combinat amb imatges d'arxiu, tant tronades en el discurs com en les imatges, fragments d'entrevista de l'autor intercalades -tractat com a geni en els documentals seriosos que parodien.

En tot cas, documentals plens d'humor i de creativitat que mereixen rebre més difusió. I tenen més a la plana del youtube de Suara produccions:
http://www.youtube.com/user/jcastellslucas#p/u/23/wXnsro9ka5w




En altres documentals més convencionals, segueixen mostrant el seu bon gust, ironia, ganes de jugar, l'esperit de diversió inesgotable.
M'han recordat una mica als fakes del majúscul Joan Fontcoberta, un dels artistes contemporanis catalans que realment valen la pena, autor d'alguns dels falsos documentals més brillants i divertits que he pogut veure, i sobre el qual espero poder escriure alguna entrada més endavant.

jueves, 19 de agosto de 2010

Ascensor cap al patíbul

Miles Davis es va encarregar de la banda sonora d' Ascenseur pour l'échafaud. Va crear dos o tres temes que, com un leit motiv, s'anaven repetint amb variacions durant el metratge. Diguem que va crear en certa mesura les Variacions Goldberg del cool jazz.



Amb aquest disc Miles Davis va composar una de les peces mítiques d'un gènere que tendeix per temperament a crear llegendes: el jazz. Van projectar-li Ascenseur pour l'échafaud al trompetista i ell va anar filant el teixit sonor que puntejava la pel·lícula, com es veu en aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=E-XVlrauLxc&feature=related
(Val la pena fer-hi una ullada, ja que es tracta, en aquest cas sí, d'un dels grans moments de la història del jazz, a l'alçada dels enregistraments de Kind of blue o A love supreme.)

La melodia, un dels grans temes musicals mai compostos per a la sèrie negra, acompanya la misteriosa, atractiva, intel·ligent, sensible, fascinant, enamorada Jeanne Moreau en una d'aquelles passejades fetes art gràcies al cinema.


Si vols alimentar la imaginació amb l'ambient sonor de la sèrie negra, aquell ambient que ha esdevingut un tòpic, aquí tens la teva banda sonora.
Be cool!

martes, 17 de agosto de 2010

Rebre o no rebre la soldada

Acabo de llegir la primera part de El ruedo ibérico, de Valle-Inclán, un dels meus grans referents com a escriptor i com intel·lectual, paraula que provoca esgarrifances solament esmentar-la.
A La corte de los milagros Valle analitza amb la seva valentia i el seus sarcasmes habituals l'Espanya d'Isabel II, amb el mateix esperit amb el qual va fustigar l'Espanya de la primera dècada del XX a Luces de bohemia, malgrat que el que a l'obra de teatre és concisió i frase brillant aquí passa a ser descripció de moviments i actituds.
Amb tot, més que una breu anàlisis del seu estil, vull comentar el que m'ha suscitat: un desig de que tornin figures com la seva. Enyoro escriptors que de veritat s'arrisquin, tant en la part estètica com en la mirada social. I l'absència de crítica no rau en que les condicions al nostre món, siguin ara millors, no siguem tan ingenus. Ara mateix, podem detectar el mateix funcionament corrupte que llegim a El ruedo ibérico a la Cort; també al palau de la Generalitat, clar.
En lloc de crear noves llegendes al voltant de la calma en que es viu en els falsos oasis, un bon escriptor hi posa dinamita i acaba amb els miratges. En conseqüència, va a contracorrent. Tinc ganes de llegir la Pastoral catalana de Jòdar, un dels escriptors catalans que mantenen l'actitud adequada de l'escriptor rigorós, com a mínim al meu parer, no com aquells, tan nostrats, que fan jocs de mans amb les paraules, que riuen molt i fan riure als telespectadors (sobretot a als telespectadors), sense molestar gaire, això sí, no anéssim a perdre ventes.
Els pitjors són aquells que disposen de talent però prefereixen continuar reben la soldada en forma de nòmina. Uf, va dir ell.

domingo, 15 de agosto de 2010

La veritable cançó de l'estiu

Suzanne, de Leonard Cohen, la veritable cançó de l'estiu.
Aromes de Grècia, d'ombra de fruiters, tes i mandarines de la Xina, el cri-cri dels grills, vols de pardals, camins pedregosos que porten a petites cales entre rocs escarpats. I Suzanne que et porta de la mà.
Així va començar tot.

viernes, 13 de agosto de 2010

Leo Perutz o la bellesa de la tàctica

Malgrat que molta gent no ho sàpiga, malgrat que el seu nom no aparegui massa sovint entre els autors citats com influència reconeguda dels autors posmoderns, tenim en Leo Perutz a un dels escriptors de fantasia metafísica més importants del darrer segle. Gairebé a l'alçada de Kafka, això sí, sense la seva sensacional densitat estètica; per compensar-lo, domina com un autor de literatura comercial la construcció de trames i, per tant, podem considerar el seu estil com força més accessible que el del pare de K. No m'estranya que Perutz agradés a Borges, Calvino o Hitchcock.
Algunes de les seves trames s'inscriuen en el passat; altres retraten l'ambient de la Viena finisecular. Segons el meu parer, es tracta d'un dels originadors de tota la línia fantàstica que ambienta la trama en ciutats decadents, amb pluja constant, personatges de història de Wilkie Collins però en situacions sense fonament realista, on altres realitats s'estan manifestant. Matemàtic de professió, els moviments dels seus personatges recorden la bellesa tàctica d'una bona partida d'escacs. En qualsevol cas, si torneu a veure una pel·lícula, o a llegir un còmic, on surtin imatges en blanc i negre amb un imaginari 1900 (criades, homes amb bastó, barret i bigotí, assassinats comesos a la glorieta de la mansió, malediccions ancestrals, visions il·luminadores, etc.) penseu que es tracta d'un homenatge, probablement involuntari, a Leo Perutz.
I si concretem en una obra, a El maestro del Juicio Final trobem aquests trets identificadors de Perutz. Es tracta una lectura fresca i àgil, excel·lent per a prendre la fresca al capvespre d'estiu, novel·la ideal per aquells que encara es troben sota la influència del Vell de la Muntanya i els seus hashishims; l'ambient que trobaran s'adiu sota el meu criteri al dels fumadors de hashish finiseculars; així mateix, una substància possiblement creada pel Vell de la Muntanya es converteix en l'excusa argumental de la novel·la.
Això si, pràcticament tots els seus llibres estan descatalogats. O tireu de llibreries de vell (o iberlibro) o res.

miércoles, 11 de agosto de 2010

Valle: el que más vale

Com deia el lema del interessat, Valle-Inclán: El que más vale, no vale tanto como vale Valle. Pocs cops una frase s'apropa tan a la veritat.
I aquí va una de les seves joies pitagòrico-modernistes per demostrar-ho:
Clave X: La rosa del sol.

Por el sol se enciende mi verso retórico,
Que hace geometría con el español,
Y en la ardiente selva de un mundo alegórico,
Mi flauta preludia: Do-Re-Mi-Fa-Sol.

¡Áurea Matemática! ¡Númen Categórico!
¡Logos de las Formas! ¡Teologal Crisol!
¡Salve Sacro Neuma! Canta el Pitagórico
Yámbico, Dorado Número del Sol.

El Sol es la ardiente fuente que provoca
Las Ideas Eternas en vaso mortal.
Por el encendido canto de su boca,

Es la Geometría Ciencia Teologal.
Sacro Verbo Métrico redime a la Roca
Del Mundo. Su estrella trasciende al Cristal.

lunes, 9 de agosto de 2010

Corrección, Thomas Bernhard

A Corrección, Bernhard ens apropa a la bogeria sense sofisticacions de cap tipus. Un científic de Cambridge ha de llegir el llegat d'un colega i amic d'infància seu que acaba de suïcidar-se; el llegat es basa en el projecte vital del suïcida, la construcció d'un gran Con enmig d'un bosc austríac. Entre records de les vides de tots dos amics, crítiques furibundes a la idiosincràsia austríaca i retrets del suïcida a la seva mare, Bernhard ens ofereix una mirada gèlida a l'existència, gràcies a la qual anem aprofundint en la bogeria, observant amb deteniment el que són dos racionalitats exacerbades a punt de l'anihilació un, l'altre ja suicidat. Bé, de fet tota una societat abocada a la bogeria. Com es pot veure, el que se'n diu una lectura lleugera per l'estiu.
Bernhard, amb el seu subjectivisme radical, va construir una gran trajectòria d'autor crític però incisiu, un dels talents més grans segons el meur parer de les dècades compreses entre els seixanta i els vuitanta, dècades marcades a Europa pel mur de Berlín, i que seran recordades per l'esquizofrènica bipartició que va implicar en la consciència col·lectiva europea. A més, llegint Bernhard entens millor el substrat alpí que produirà monstres psicòpates com Josef Fritzl, aquell que va tenir tancada a la seva filla anys a un soterrani.
Alguns autors posteriors han seguit les petjades de Bernhard, com la premi Nobel austríaca Jelinek, encara que pel meu gust són més artificiosos i barrocs que el seu model.
Examinar i ordenar.

sábado, 7 de agosto de 2010

Into the light

Comisaria de Twin Peaks. Els aspersors es disparen, l'aigua neteja els pecats, just quan Leland Palmer s'allibera per fi del mal esperit Bob. Abans de morir, se'n penedeix d'haver-se deixa't posseir per Bob, d'haver permès que intentés corrompre a la seva filla Laura, fins al punt d'haver-se'n anat al llit sovint amb ella i d'haver-la matat. L'immens agent Cooper, un dels grans personatges dels darrers temps, fa una meditació guiada amb el fi de que Leland, gràcies a la contrició obtingui el perdó, i amb aquest cert alliberament. Mentre dura el trànsit cap al més enllà, Leland torna a veure a Laura, que l'espera:

-Leland, en aquest moment et coneixes a tu mateix i et mantens en aquest estat. Busca la llum, Leland. Mira-la.
-La veig.
-Dintre de la llum, Leland.
-La veig... Està ella... Laura, Laura...
-Solament la llum, Leland. Cap a la llum
-És preciosa... Laura
-No tinguis por.



Així pot arribar a l'altre banda. Amb aquesta escena David Lynch torna a posar en escena les seves dècades d'experiència en ioga i meditació (malgrat que no va escriure el capítol en concret, sí va escriure l'estructura general de la sèrie.
Un darrer apunt sobre Twin Peaks. Va existir un temps on una sèrie d'aquesta qualitat -pel meu gust la millor mai feta- s'emetia en prime time a la cadena emblemàtica per antonomàsia del mal gust: Tele 5. S'ho expliques a una persona que no ho hagi viscut i no s'ho creu. Sembla un dels miracles o de les excentricitats que solament es poden viure a Twin Peaks.
Sensacional.

jueves, 5 de agosto de 2010

On està el punt?

Thomas Bernhard, Corrección, Ed. Alianza, p. 28 y ss.:

«Aquí Roithamer me resultaba otra vez presente, porque realmente estaba presente, lo veía con claridad y oía lo que decía cuando lo vi, aunque en realidad no estuviera presente, y de esa forma tenía conciencia de su presencia al contemplar sus objetos, a causa del aire que, como yo ahora, había respirado él los últimos años en la buhardilla, a causa de los pensamientos que él siempre había pensado aquí y que yo pienso ahora, a causa de toda la atmósfera de los Höller, que, para Roithamer, en los años en que se apartó de Altensam y se entregó cada vez más y, luego, de forma totalmente exclusiva a la construcción del Cono, se convirtió en costumbre, porque Roithamer me había dicho realmente a menudo que, para él, la atmósfera de los Höller y las circunstancias de la atmósfera de los Höller, el pensamiento relacionado de forma muy inmediata con la atmósfera de los Höller y con las circunstancias de la atmósfera de los Höller se habían converitdo en la única cosa necesaria y en la únicacosa necesaria importante, dondequiera que, en los últimos años, que, por una parte, lo encadenaron a Inglaterra, donde había enseñado, y a la universdad de Cambridge y, por otra, al bosque de Kobernauss, que había destinado a lugar de construcción del Cono, dondequiera que hubiera vivido en los últimos años, en Inglaterra o en Austira, en el país inglés, con gran decisión y presencia de ánimo, en el país austríaco, con gran afecto y amor, aunque también con desprecio y aversión igualmente grandes, con esa mezcla de desconfianza y decepción que siempre había sentido, en las fronteras del odio, hacia esta su patria, fronteras que había traspasado también, con mucha frecuencia, con una inteligencia desusadamente aguda, porque el hecho de que, por una parte, amaba a Austria, porque era su país de origen, era tan evidente como el hecho de que la odiaba, porque, durante toda su vida, sólo lo había maltratado y siempre, cuando necesitaba de ella, lo había rechazado, ella no dejaba que se le acercara un ser como Rothamer, seres, personas, caracteres como Roithamer no tienen en el fondo nada que hacer en un país como su y mi país natal, en un país así son incapaces de desarrollarse y tienen además, continuamente, conciencia de esa incapacidad para desarrollarse, un país así necesita hombres que no se rebelen contra la desvergüenza de un país así, contra la irresponsabilidad de un país así y de un Estado así, de un Estado que, como decía siempre Roithamer, era un peligro público y estaba en total decadencia, en el que no reinaban más que unas condiciones caóticas, si es que no las más caóticas, ese Estado tieneuna infinidad de hombres como Roithamer sobre la conciencia, una historia totalmente vil y abyecta sobre la conciencia, esa perversidad y prostitución permanentes en forma de Estado, como decía seimpre Roithamer y, por cierto, sin pasión, con la seguridad, en él innata, de un juicio que no se basaba más que en la experiencia, y Roithamer nunca había admitido otro valor que el de la experiencia, como decía siempre, cuando se había llegado al límite de la tolerancia, en relación con ese país y con ese Estado, no se podía explicar, decía, con unas palabras casuales, la vileza y la abyección y el peligro público que representaba ese Estado, sin embargo, para un análisis y un trabajo científico sobre ese tema le faltaba tiempo, porque estaba concentrado, decía, en su tema principal, las ciencias naturales y el Cono, y tampoco era él una cabeza, decía, que se agotara en ataque spolíticos, nunca se había agotado, decía en ataques políticos o políticogenerales, para eso había otras cabezas, más indicadas, esas nucas y frentes para los ataques políticos, sin embargo, decía, de vez en cuando se había visto obligado a utilizar su capacidad de juicio con respecto a su país de origen y a su Estado de nacionalidad, o sea, con respecto a Austria, ese país, el más incomprendido del mundo, ese país con el mayor grado de dificultad de la historia universal, y se exponía de vez en cuando al riesgo de expresar su opinión sobre Austria y sus austríacos, sobre ese Estado arruinado como ningún otro, sobre ese pueblo arruinado como ningún otro, en el que, además de las deficiencias mentales en él innatas, decía, no quedaba más que hipocresía y, por cierto, hipocresía en todas las esferas posibles del Estado y de la política nacional, éste, en otro tiempo, corazón de Europa no era, según Roithamer, más que un resto de liquidación de la historia intelectual y cultural, una mercancía estatal no vendida, sobre la que el ciudadano no tiene más que una segunda o una tercera o una cuarta o, en cualquier caso, nada más que una última opción, ya sus primeros años habían hecho comprender a Roithamer, como me habían hecho comprender a mí, la imposibilidad de crecer y desarrollarse en este Estado y en este país, cualesquiera que fueran los auspicios, este país y este Estado, así Roithamer, no son nada para el desarrollo de un intelectual, aquí todos los indicios de fortaleza intelectual se convierten enseguida en todos los indicios de debilidad intelectual, aquí todos los esfuerzos por avanzar, prosperar y progresar son inútiles, por todas partes, a dondequiera que se dirigen los ojos o la inteligencia o los esfuerzos, no se ve más que el hundimiento de todos los esfuerzos por avanzar, prosperar y progresar aquí, por desarrollarse, el hombre austríaco, ya en el momento de su nacimiento, es un hombre fracasado y debe comprender claramente, decía, que tendrá que renunciar a sí mismo si se queda en este país y en este Estado, cualesquiera que sean los auspicios, debe decidir si quiere, quedándose ahí, perecer, envejeciendo fatigosamente y sin llegar a nada, perecer en su propio Estado y en su propio país, presenciar con los ojos abiertos, en su propia mente y en su propio cuerpo, ese terrible proceso de extinción, si quiere aceptar un desarrollo descendente durante toda su vida, quedándose en este Estado y en este país, o si quiere irse y marcharse tan pronto como pueda y, mediante ese pronto irse y marcharse en lo posible, salvarse, salvar su inteligencia, salvar su personaliad y salvar su naturaleza, proque, si no se marcha, así Roithamer, perecerá en este país, y si no es un hombre vil, se convertirá en este país y en este Estado en un hombre vil, y si no es de naturaleza abyecta ni infame, se convertirá en este país y en este Estado en un ser de naturaleza vil y abyecta y en una criatura vil y abyecta, y por eso hace falta, desde el principio mismo, desde los primeros momentos del pensamiento, salvarse de este país y de este Estado y, cuanto antes vuelva la espalda a este país y a este Estado un hombre con facultades intelectuales, tanto mejor, un hombre así tiene que decirse que hay que huir, dejar atrás todo lo que este Estado, lo que constituye este país, irse a cualquier parte, aunque sea al fin del mundo, no quedarse en ningún caso donde nada puede esperar y, si puede, sólo lo más miserable y lo que destruye la inteligencia y lo que vacía la cabeza y lo que obligará continuamente a la mezquindad y la vileza, y que, aquí, todo lo aplasta continuamente, lo denigra y lo niega contimuamente, y que aquí, en su país austríaco, estará expuesto siemrpre a una vil incomprensión y una vil calumnia y, por tanto, a la decadencia y, por tanto, a la muerte, y, por tanto, a la aniquilación de su existencia.»
Aleluya!, va dir ell. La entrada més difícil de completar de tot el blog.
Al costat de les frases-riu de Bernhard, Proust sembla un sintètic escriptor de realisme brut americà.

miércoles, 4 de agosto de 2010

Jugar amb foc

Fotos de malabaristes creant il·lusions visuals amb foc:



El missatger en versió malabarista:




I la meva favorita, desperta, Kundalini!:


He tret les fotografies del següent enllaç, on es poden trobar moltes més:

http://geo-2.blogspot.com/2010/01/danzando-con-fuego-fotos.html

lunes, 2 de agosto de 2010

Breu recorregut per l'art del XIX

Quatre estils, quatre maneres de mirar, quatre instantes, utilitzant com a recurs els retrats del poeta simbolista-hermètic Mallarmé:
1: Manet o la transició entre el Realisme i l'Impressionisme:

2-Renoir o l'Impressionisme:

3- Gauguin o el Post-Impressionisme:

4-Munch o el Simbolisme:


Quatre retrats que ens tornen a demostrar que les etiquetes-estils són en bona mesura una ficció de la historiografia. Que formin un triangle invertit -aigua, dona- i el moviment descendent és pura coincidència. O potser no. Mai es sap tractant-se d'un apunt sobre Mallarmé, el seu Absolut pur i la lluita del demiürg contra l'atzar.

Algú s'atreveix a tornar a llançar els daus?