El punt de partida de Planeta
prohibit resulta força divertit, vist des d’un present trekie. Una nau
interestel·lar d’unes federacions unides tipus Star Trek volen fer el salvavides recollint a un científic perdut,
filòleg i doctor en filosofia (realment s’ha d’estar molt perdut per estudiar
això al present-futur). En aquesta revisió de La tempesta, el científic viu
perfectament a gust en la seva solitud acompanyat únicament per la seva filla,
allunyat de la tecnocràcia interestel·lar. Poc més o menys els hi contesta que
agafin la nau i prenguin el camí de tornada sense més dilacions.
Però clar, la cosa no pot quedar en aquest punt, amb els llibertadors de
països (de planetes, volem dir) convidats a fer de Messies de pa sucat amb oli
a altres contrades. La filla s’enamora d’un dels militars, i la cosa acabarà
amb tragèdia pel pare, en una aplicació de la teoria freudiana amb ambientació
extraterrestre. De fet, Planeta prohibit
està clarament marcada per una concepció masclista de la realitat, accentuat
pel protagonisme castrense, cosa que ja succeïa a La cosa. No solament
masclista sinó que forma part d’aquell Hollywood que feia creure en una mena de
poder taumatúrgic del petó, decidint-se tot quan la parella es petonejava
castament.
Els soldats protagonistes cauen dintre dels estereotips que es pressuposen
a uns soldats com el déu de la guerra mana: supuren masclisme, resulten molt
antipàtics, fan bromes fordianes amb l’alcoholisme i a més s’equivoquen en cada
una de las decisions que prenen, sense que en cap moment es reflexioni sobre
aquest percentatge catastròfic de prendre resolucions (només el Govern Mas té
un índex de fracàs tan estrepitós).
Adaptació a l’època, la màgia de La tempesta passa a ser una tecnologia
meravellosa de l’extingida civilització Krell. I d’aquesta tecnologia sorgeix l’antagonista
del film, una concreció del subconscient, feta per l’impuls atàvic del
primitivisme violent, que parteix del subconscient del científic. Tot i que és
un superdotat, el científic serà el darrer en adonar-se’n. En la lluita contra
aquest conglomerat pueril de nocions darwinianes-freudianes fetes Allò, al jo
racionalista només li queda la solució de l’autoaniquilació per a salvaguardar
als altres. Així, la filla i el militar poden partir a exportar la democràcia
rebent la benedicció paterna. Planeta
prohibit forma part d’aquelles pel·lícules de ciència-ficció dels cinquanta
en que els nord-americans (sobretot ells, com a receptors primordials de l’obra)
comencen a fer-se autoconscients dels perills del que tenen entre mans.
Però més enllà de la càrrega de psicologia profunda de la trama fantàstica
i de l’anacronisme de les seves representacions prototípiques, Planeta prohibit destaca per ser un dels
primers trasllats de la música electrònica d’avantguarda a la gran pantalla del
cinema, el regne de la corrent de gust majoritària per
excel·lència als anys cinquanta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario