Comencen els jocs
olímpics dels sofisticats pedants a Cinefília. A la carrera decisiva s’enfronten
quatre grans campions de les grans potències mundials:
Al carrer número 1 els representants nord-americans, els tres
coneguts com a “fills del vent”, del vent en calma. Amb tot, ells no són el més
important de la proposta d’aquell país, sinó que el crack es troba a la
banqueta, l’entrenador John Cassavettes, tan prestigiós com acostumat als
pressupostos minsos, que estimula un estil espontani dels seus atletes,
intentant que corrin com nens al carrer.
Al seu costat els trio francès, capitanejats per un entrenador boig en la seva intensitat, Godard, un entrenador que, com diuen els cronistes esportius, vehement com pocs, que estudia al mil·límetre als antecessors i als colegues (referència eròtica potser?), gran exponent de la tradició atlètica francesa, els anomenats Connaisserus de cahiers. Aquest cop l'entrenador ha portat tres atletes entre els quals destaca l’abanderada, Ana Karina, la flamengo de la gambada elegant.
Pel que fa al campió italià, si l’equip francès destaca per la seva creativitat, l’italià Bertolucci porta la inventiva francesa a un nou estadi, agafant el seu estil trencador com a punt de partida però barrejant-lo amb elements del vell estil, una forma de córrer que tant serveix per a pistes petites com als grans estadis, polint un estil atlètic més convencional, resultadista, amb l’objectiu de guanyar medalles.
Finalment, al carrer de l’extrem, amb expressió turmentada, Sokurov l’atleta rus de grans mestres com la llegenda russa Tarkovski però que no acaba de definir-se entre la seva voluntat d’estil neoclàssic, amb un pas que intenta ser seré, fred, cerebral però amb trets de pathos en la seva manera de córrer que l’allunyen molt d’aquest pretès neoclassicisme.
Qui guanyarà? Per sort ens troben al cercle de l’art, on no importa tant l’estúpida mania competitiva.