Retrat de Phil Padwe |
L’innombrable constitueix un salt mortal nihilista sobre el
no-res executada per un gran virtuós d’aquestes arts: Samuel Beckett.
Molt s’ha escrit
sobre l’ascesi insuperable d’efectes literaris en autors com Cioran, Ionesco o
Beckett (o en altres arts com l’art brut de Dubuffet o estètica de Burri, que en la cerca d'allò esencial per a la corresponent forma d'art em recorda molt, a les obres estrictament contemporànies del cicle novel·listic bebkettià), relacionant-los amb
l’horror provocat per la II Guerra Mundial i per l’Holocaust, on es va portar a
la pràctica de forma contundent la
perversitat, experiències d’horror inefable que obligaven a renunciar a la
poesia, en expressió adornaniana. Molt s’ha escrit i de manera adient.
Amb tot, al meu
parer constitueix un error limitar Beckett (no conec el suficient a Cioran o a
Ionesco com per afirmar el mateix) a aquesta lectura circumstancial, ja que el
que transmet prové d’un malestar implícit a l’existència, almenys a una
existència en les condicions històriques conegudes, experimentable en qualsevol
altre moment històric i d’arrels metafísiques –o que es poden portar a
l’abstracció, potser seria més apropiat.
Aquesta ascesi
formal, lèxica i conceptual de Beckett acosta el llenguatge de la novel·la a la
mística, malgrat les contradiccions també ben paleses que operen en el seu
univers d’un misticisme negatiu. Potser L’innombrable
pugui reclamar ser la gran plasmació de la teoria mística del buit formulada
pel mestre Eckhart o certes corrents orientals de pensament. Tal vegada sigui L’innombrable, tercera part de la trilogia
narrativa beckettiana, la novel·la més anímica concebible, on tot l’expressat
es manté en una existència subtil, on no es materialitza res, ni personatges,
ni carn, on els noms pertanyen a éssers fantasmagòrics, tant o més que
l’innominat protagonista. L’espai descrit gairebé no manté límits ni tretes
precisos; el personatge es troba en una mena de zona límbica, prèvia al món i
diríem que gairebé a la forma, com un nen mort que espera en un èter fet de
consciència, sense existència material, veu pura.
Retrat de le Brocquy |
D’ell, de
l’espai, de les anècdotes, finalment només resta aquesta veu narradora. Tot el
que diu la veu es so sense que tingui relació amb la substància, una veu creant
miratges sonors, reclòs en un estat larval, com un somni previ a la gènesi còsmica.
Una veu, no cal insistir-hi, desangelada i estupefacta: el misticisme en la
construcció de L’innombrable no es
correspon amb un misticisme de l’emoció al unir-se a la divinitat. Està molt
més a prop de Bernhard que de Sant Joan de la Creu; de fet, l’escriptor
austríac sembla un fill d’aquest univers de beckettià, encara que amb molta més
fúria. Però la importància de la veu narrativa té una filiació claríssima.
Relat metafísic
d’un descregut en lo metafísic, en una obra que recorda Blanchot, sobretot a Thomas
l’obscur, però amb les humorades i ironies marca de la casa de Beckett que rebaixen la severitat del relat, al qual finalment solament li queda la veu que sustenta al personatge: "Sin embargo, estoy obligado a hablar. No me callaré nunca. Nunca." Propòsit que no cal dir-ho acaba incomplint en una conclusió tan paradoxal com li agradava al seu autor.
2 comentarios:
ei, no és broma, jo he llegit el llibre La Comunidad Inconfesable i encara tinc en marxa a estones la lectura de La Conversación infinita del mestre Blanchot (ho dic seriosament).
signat: un de la junta de la Penya Bogarde.
Amic Missatger, vingui a contemplar la transmutació dadaista que vostè experimenta darrerament...
La crida de Dadà m’obliga. No puc eludir el seu poder d’atracció...
Salut!
Publicar un comentario