Al seu Atrapa el pez dorado. Meditación, conciencia y creatividad, David Lynch escriu sobre la relació entre la meditació, que pràctica des de fa gairebé quaranta anys, i les seves obres de creació. Ho fa amb un llibre de lectura ràpida situat a mitges entre els aforismes inspiradors i els llibres d’autoajuda.
A la plana 107 apunta per exemple la raó de certa foscor del seu cinema, optant per no seguir una senda de cinema amb connexions més directes amb allò elevat (Tarkvoski): «Me han preguntado por qué, si la meditación es tan estupenda y proporciona semejante felicidad, mis películas son tan oscuras e incluyen tanta violencia. »Hay muchísimas cosas oscuras en este mundo y la mayoría de las películas reflejan el mundo en el que viven. Son historias. Las historias siempre incluirán un conflicto. Tendrán subidas y bajadas, incorporarán el bien y el mal».
A més: «Ahora bien, si dijera que estoy iluminado y que estoy haciendo cine iluminado, sería muy diferente».
Ara bé, que el seu cinema contingui foscor no equival a que no hi trobem una forta empremta de la metafísica del ioga, dels nivells interiors de realitat o dels éssers eteris. Aquest són evidents en una seqüència que apareix a totes les seves pel·lícules, una seqüència a un teatre que trenca amb el ritme i afegeix una lectura metafísica, la de la vida social i la personalitat com a teatres per a la contemplació de l’ànima. Lynch insisteix una vegada i un altra en aquest tòpic de la metafísica del ioga
Aquesta faceta meditativa del director té una de les culminacions lyncheanes a la seqüència del club Silencio, just quan Mulholland drive està a punt de donar la seva darrera pirueta argumental. A l’escenari del club Silencio recita un personatge mefistofèlic, qui ens informa de que no hi ha banda, que la música que es sent és un enregistrament, i que per tant el que creiem en primera instància es demostra una il·lusió. Això és ioga. Potser per desconeixement envers aquesta faceta de l’univers Lynch, molts no acaben d’entendre el sentit profund del que diu Lynch a les seves pel•lícules
4 comentarios:
El Lynch director, com queda clar en els extres dels dvd's de Twin Peaks, és -en veu dels seus actors- un home molt afable, dolç, tendre i tot un seguit d'adjectius que el situen lluny de les foscors del seu cinema -altrament, lluminós i tenebrós per partida doble- i això també deu estar relacionat amb la seva activitat meditativa/ioguística. Suposo que, com a bon lynchià i missatger, has llegit el fenomenal assaig del malaurat David Foster Wallace sobre el cinema del David Lynch que apareix en el llibre "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer".
Doncs no l’he llegit, i això que tinc bones referències d’ell. Saps si l’edició en butxaca conté l’assaig de Lynch? Per una cosa que estic preparant sobre ell, he llegit gairebé tot el que s’ha publicat en castellà els darrers anys, excepte el del nostre amic de la broma infinita. El que més m’ha agradat és el d’Andrés Hispano.
Salut!
http://www.randomhousemondadori.es/me_gusta_leer/Libros/A/Algo-supuestamente-divertido-ES/Algo-supuestamente-divertido-que-nunca-volvere-a-hacer3
per el nombre de pàgines dedueixo que el de butxaca inclou tot el llibre original.
Salut i bon dia.
àngel
El de butxaca té la meitat de planes, per això ja fa temps que em pregunto si portarà o no l'assaig sobre Lynch.
Per raons de l'enigmàtic mercat del llibre, és un llibre difícil de trobar, encara que, per sort, van reeditar fa poc l'edició de butxaca. Però si no inclou l'assaig de Lynch prefereixo no comprar-lo i buscar l'edició cara.
Salut!
Publicar un comentario