Què fer quan la terra és erma?

Aquests són els darrers versos de The Waste Land, de T.S. Eliot:

«London Bridge is falling down falling down falling
down
Poi s’ascose nel loco the gli affina
Quando fiam uti chelidon –O swallow
Swallow
Le prince d’Aquitaine à la tour abolie
These fragments I have shored against My ruins
Why then Ile fit you. Hieronymo’s mad againe.
Datta. Dayadhavam. Damyata.
Shantih shantih shantih.»

I ara una reflexió treta de l'edició i traducció de Jaime Tello de La tierra estéril, publicada a Visor: «El poema finaliza con el poeta –el Rey Anfortas, ya curado– sentado en la playa, pescando, dejando atrás la árida llanura. Y se pregunta: “¿Pondré al fin mis tierras en orden?” Pero ¿cómo organizar estas posesiones? Si lo que el poeta tiene a su haber son sólo fragmentos de ruinas. Pero, tozudamente, él apila estos fragmentos para apuntalar sus propias ruinas. Sólo reintegrando estas “tiras de piel, cadáveres de cosas” es posible recrear una civilización en bancarrota, y salvarla de la catástrofe total. La cita de la Tragedia Española es adecuada. Jerónimo está loco otra vez. Pero no importa. Jugará su escena, en que todos hablan en lenguas diversas. Y de esta Babel contemporánea saldrá una voz remota, de la lejana India permanente, que nos ofrecerá la paz. Mas no una paz cualquiera, sino, en la expresión paulina, “una paz que va más allá de nuestro entendimiento”: Shantih shantih shantih»

Per a fer front al naufragi en que vivim mig submergits dins el líquid món contemporani (o qui sap si qualsevol tipus de món) una cultura de la resistència i de la tossuda voluntat de seguir investigant, creant, meditant. I en això la mil·lenària cultura del ioga té molt a ensenyar-nos.
Som allò que hi ha més enllà. Om shanti.

Ressonàncies

Exemples de persistència d’imatges en la història i en diverses cultures? Un exemple amb les balances, ja que estem al país de les balances fiscals.
El primer cas el trobem en la psicostasis, motiu en el qual es representa a alguna figura sobrehumana que pesa l’ànima del mort (amb derives com que a la cultura hel·lènica acaba sent Hermes qui pesa l’ànima, el missatger per excel·lència). Aquest motiu va passar de la religió egípcia amb Anubis i Thoth com protagonistes directament a l’imaginari cristià, amb exemples romànics amb la força dels timpans del Judici Final a Santa Maria Magdalena de Vézelay o la Catedral de Sant Llàtzer d’Autun, timpà obra de Gislebert.

Vezélay (amb detall a baix a l'esquerre):

Autun, obra de Gislebertus:
Però la balança també ocupa un motiu figuratiu més intimista. El trobem tant en la vuitena carta del Tarot, arquetip de la Justícia,
així com en una de les obres cabdals de Vermeer, La dona que sosté una balança,

un motiu que aquí s’ofereix d’una manera més subtil, potser de les obres de l’artista flamenc on s’evidencia més una concepció neoplatònica del cosmos, en el qual cada acció es un reflex d’un ordre metafísic. L'acció principal mostra a una dona amb una balança a les mans. L'artista flamenc va representar aparentment una escena realista, aquesta dona que pesa unes perles, però l'obra adquireix un sentit simbòlic vista aquesta tradició de la balança i per elements secundaris; per exemple, significativament, la pintura (o estampat) que hi ha darrera de la figura central presenta com a tema un Judici Final. Casualitat? Vermeer afegia elements secundaris denotatius o matitzadors del missatge principal a les seves obres.

La senyora de la dalla

Carta XIII del Tarot, La senyora de la dalla, la única carta del Tarot sense títol baptismal, solament la imatge i el número, pur saber pre-lògic. El cicle de la vida té en aquesta senyora una de les parts fonamentals: fecundació, naixement, maduració, mort i renaixement, cicle de la vida eterna en Dionís, un flux que és mortal en la seva individualitat però etern en la seva unitat absoluta. Tot és U i aquest U és immortal.

I la senyora de la dalla continua segant els brots.

O com va deixar escrit Jorge Manrique:

así que no hay cosa fuerte,

que a papas y emperadores

y prelados,

así los trata la muerte

como a los pobres pastores

de ganados.

Ganímedes i Corés

Una nova peça de l'Univers-Tarot: Ganímedes i Corés. Un Rapte de Ganímedes per part de Zeus, estàtua del periode arcaic trobada a Olímpia.

I la famosa Koré del pèplos, també del periode de l'època arcaica.

Costums de l'Emperador d'Assíria

Dos gèneres d’esteles esculpides encantaven als emperadors assiris: el de representacions de batalles i el de caceres del lleó.
Obrien la gàbia, el lleó narcotitzat sortia i atacava a l’emperador, qui portava a la mà esquerra una protecció feta de pells, on s’aferrava la pobra bèstia, mentre l’emperador clavava la seva espasa al ventre del felí.

Les esteles obliden interessadament la protecció a la mà de l’emperador, així com que l’exèrcit rodejava a les dos bèsties dirigint les seves llances contra el lleó. En realitat, les esteles són un dels exemples més antics d’art propagandístic per enaltir la figura reial, com en aquest exemple fet a la major glòria d'Asurbanipal, que es troba al British museum i que he copiat d’Arstor.

Gairebé totes les esteles assíries són monotemàtiques amb les guerres i les caceres, deixant constància d’una de les civilitzacions més violentes que han existit.

Assíria com a embrió del món futur: del nostre món.

Asura, a la Índia nom d'un ésser demoníac. Nom d'Emperador.

Lavinia Fontana i la dona llop

Dos fets singulars conflueixen en la pintora Lavinia Fontana: la seva condició femenina i un retrat.

Es tracte d'una de les primeres dones pintores, amb el barroc iniciant-se, cap a finals del XVI, l'època dominada per l'estil de Carracci. Si Lavinia va poder excercir de pintora es deu en bona mesura a que tant el seu pare com el seu marit també s'hi dedicaven. De fet, i encara més extraordinari, el seu home va deixar els pinzells per ocupar-se dels fills mentre ella continuava fent la fortuna familiar amb els seus retrats de la societat benestant.

El segon fet peculiar de Lavinia el trobem en un d'aquests retrats, el d'Antonietta Gonsalus, una nena que per herència paterna havia nascut amb el Síndrome d'Ambras o Hipertricosis Lanuginosa Congénita, coneguda popularment com síndrome de l'home llop, del qual existeixen poquíssims casos registrats.

El millor de l'obra apareix en el tractament delicat que en va fer Lavinia, sobretot en la mirada d'Antonietta, defugint el fet morbós.

D'ocells blaus i rates silencioses

Sant Cristòfor i l’ermità de Rubens. L’ermità il·lumina el camí per a Sant Cristòfor, qui ha de portar a collibè al petit Jesús (Cristòfor etimològicament vol dir portador de Crist) a l’altre banda del riu.
En un altre sentit hermètic no contemplat per Rubens, és clar, l’ermità que dirigeix el fanal a la foscor de l’indefinit, el narrador que ha de portar a collibè al lector en una narració, la novel·la que tot just pren volada. Què mostra la llàntia de l’eremita? Trobem la Fraternitat de l’ocell blau i les seves rates silencioses. Insistim: l’ocell blau i les rates silencioses.
Massa hermètic? L’ermità no respon, simplement il·lumina.
En el misteri s’hi troba la bellesa.