Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 21 de septiembre de 2012

Els espais de transcendència dins la literatura modernista (#3 La cuarententa, Goytisolo)


«¿Quién será el soñador y quién el soñado?»
Seguim amb personatges incorporals, seguint la senda iniciada a L’innombrable de Beckett, però amb un canvi d’estil i d’escenaris brusc.
El protagonista de La cuarentena de Juan Goytisolo està preparant un llibre en honor a una amiga morta, llegint per a escriure’l la Commedia de Dant, la mística sufí d’Ibn Arabi (el gran artista d’aquesta corrent mística musulmana, cordovès malgrat que ningú sembli interessat en reclamar-ho com a bagatge cultural nacional, un cas similar al dels savis jueus de la càbala) i indagacions en el funcionament del Barzaj –el regne intermig pel qual passen les ànimes al morir, una mena de Bardo tibetà, d’una naturalesa anímica similar al del somni. Just mentre es capbussa en aquest material mor ell mateix, oportunitat immillorable per a endinsar-se en els regnes subtils i convertir les lectures en experiència.
Com si es tractés de gairebé quaranta somnis, Goytisolo narra quaranta jornades al Barzaj. Un material així difícilment es pot narra amb una prosa massa naturalista, així que l’escriptor, sobretot al primer segment de la novel·la curta, va triar una prosa poètica de gran riquesa i rimes constants, en això diametralment contraposat a L’innombrable; potser l’elecció de Goytisolo sigui la forma més adequada d’endinsar-se en un material tan eteri. I en aquest terreny l’escriptor dóna proves d’un gran mestratge, amb un lèxic riquíssim, ordenat en frases de gran bellesa.
Són evocats els espais tradicionals de la transcendència, amb imatges de potència mítica (l’arbre invertit i la serp), els espais excelsos amb cors angelicals, parnassos literaris, paradisos enjardinats on canten els ocells, però també escenaris gens comuns on situar escenes de transcendència, com ara oficines amb tecnologia adient extretes de la ciència-ficció (espai utòpic a la literatura del segle XX, ocupant el lloc de la literatura religiosa).
Un referent obvi de la idea desenvolupada per Goytisolo és la Commedia, sobretot en la ja referida primera meitat, la més mística del conjunt. Sota la seva empara estètica el narrador/narradora (en els regnes subtils el gènere perd contorns, els atributs s’esvaeixen) dóna testimoni d’escenes infernals terribles, encara que en aquest cas serveixen per a purificar l’ànima i no com a càstig.
Però si la primera meitat està marcada per l’art visionari tradicional plasmat en imatges de gran força lírica i un llenguatge ple de filigranes més proper a la poesia, la segona part canvia i el to es torna més reflexiu, amb el narrador comparant l’estança al Barzaj amb el procés de creació d’una novel·la o satiritzant les postures més comunes durant la primera guerra a l’Iraq, època d’escriptura de La cuarentena. Encara que es descriguin situacions al Més Enllà segons unes pautes d’art visionari, això no implica una pesantor en el to, ja que Goytisolo va optar per la inevitable ironia distanciada i distanciadora que marca la literatura modernista i posmodernista i que serà un dels trets distintius de l’època. Sense oblidar algunes notes d’humor.
Abans de concloure, cal destacar un aspecte molt singular de Goytisolo: l’evident fascinació i coneixement que demostra per l’escatologia sufí, per tot l’Islam i pel món àrab, amb un amor gens freqüent per la cultura musulmana en una contemporaneïtat marcada per un recel cap a l’Altre (figura que ha encarnat l’Islam), pel sensacionalisme, alarmisme interessat, mirades esbiaixades arreu i un intent diríem que gairebé voluntari d’acabar amb la intel·ligència, la sensibilitat i la comprensió. Coses del pensament dual. 

No hay comentarios: