Qui dirimeix el valor de l'art? (Art i política 8/8)

Damien Hirst no és l’únic obviament en aquest front d’arstistes-experts en marketing. El seu gran rival per sentar-se al tron és Jeff Koons; Koons va sufragar-se la carrera treballant a Wall Street; el seu estil està plenament adaptat a aquell món. Koons es famós per haver-se casat amb l’estrella porno Cicciolina, en una operació més de promoció de la seva imatge, com acostuma a fer.  Altres casos d’artistes que tenen un gran valor al mercat són per exemple Om Kawara, que ha venut més de dues mil de les seves obres amb la data. S’han arribat a pagar 310 mil lliures. L’obra que tenia el rècord fins ara era el Nº 5, 1945, de Pollock, 140 milions de dolars a Sotheby’s.

Els llibres de Thompson El tiburón de 12 millones de dólares i de Sarah Thornton Siete días en el mundo del arte constitueixen breus apunts dels oficis de l'art, dels quals explica alguns trucs, gairebé en tots els casos basant-se en el control de la informació i en la capacitat de persuasió psicològica. Jerry Saltz, crític d’art, apunta: «El mercado [del arte] es una tormenta perfecta de palabrería, interpretaciones sesgadas y especulación, una combinación de mercado de esclavos, parqué de bolsa, discoteca, teatro y burdel, donde una casta cerrada y cada vez más numerosa celebra unos rituales en los que los códigos de consumo y distinción se manipulan a la vista de todos» (Thompson). És un error considerar que les seves decisions queden marcades per criteris de selecció intel·ligent, i que consideren el milor art el més car, cosa que resulta un error. El mercat no es guia per la intel·ligència: «El mercado simplemente asigna valor, fetichiza un deseo, registra los éxitos y crea ambiente» (Thompson).

Tot marxant i col·leccionista és la figura clau al fixar els valors d’autors i obres; en les grans operacions en el mercat primari (artista venent de manera directa al client, mentre que el secundari són les ventes posteriors, normalment en subhastes), la seva marca transmet confiança en l’operació; en les seves compraventes i el que se’n dedueix és qui fa variar el prestigi i la posició d’un autor.

«Cuando un coleccionista de marca como Saatchi compra la obra de un artista, la exhibe en su galería, presta la obra a otros museos para su exhibición o la expone en USA today, el efecto acumulativo es validar tanto la obra como al artista. Cada etapa sirve para incrementar el valor de las posesiones artísticas del propio Saatchi» (Thompson). Segons l’autor, hi ha milers d’artistes que van exposar obra en les principals galeries de Nova York o de Londres, però d’aquests només s’han mantingut dècades després uns vint. Això fa que les inversions tinguin un fort risc.

La participació d’historiadors de l’art i crítics en els processos de venta a les cases de subhasta és mínima, molt poc rellevant en el cicle del mercat; Thompson li dedica només el vinté capítol, del que es dedueix que hi ha vint elements més importants que els crítics, mentre que els professors universitaris directament no en mereixen cap. El paper es limita als textos inclosos en els catàlegs de les ventes en subhastes, llibres de gran luxe que han de transmetre sobretot seguretat als possibles compradors, aportant a més una pàtina de domini de la matèria de la transacció (l’art), més un element de prestigi que, a poder ser, ha d’alimentar la mística de l’autor i de la seva obra.

Té molt més pes al establir una carrera les decisions d’un col·leccionista que les crítiques als diaris o, encara menys, a les revistes. El paper de la crítica s’ha reduït dràsticament, degut a que la importància de l’artista va relacionada amb la valorització del mercat. 

Damien Hirst l'artista emblema de l'era del mercat (Art i política 7/8)

Una de les ventes d’art dels darrers anys que va aconseguir més rebombori mediàtic va ser el del tauró dissecat, obra de Damien Hirst, venuda a Sotheby’s per dotze milions de dòlars.  El tauró tigre pesava dues tones i mesurava poc menys de cinc metres. La idea original de l’obra era que el públic entrés a la galeria i es trobessin, de sobte, perseguits per un tauró.

El tauró primer va ser venut per l’artista al col·leccionista més famós dels darrers temps, Saatchi. La gran operació comercial en que el tauró va ser venut per dotze milions de dòlars en una subhasta va tenir com a venedor a aquest col·leccionista, no a l’artista. De totes maneres, convé no fer massa cas dels preus oficials de venta; com en tants casos relacionats amb el comerç, aquests s’inflen o desinflen depenent dels interessos de les parts.

Per exemple, l’equip del marxant de Hirst, Saatchi, va fer córrer que l’oferta que havien rebut, amb transacció posterior, va ser de dotze milions de dòlars, quan en realitat l’havien venut per vuit. Tota l’operació es regia per raons comercials, una de les típiques bombolles comercials dilatada pels suposats valors de marca de cadascú dels components de l’operació, Hirst, el marxant Saatchi, les galeries, els diversos compradors pugnant entre ells, molts d’ells fons d’inversió.

Damien Hirst és el gran artista de l’era de les marques, amb una perícia tècnica inexistent (i no buscada), substituïda pel talent en l’art de vendre’s a ell mateix com a producte, amb una proposta que constitueix més una qüestió de marketing que d’estètica. L’artista passa a concebre’s com una marca, amb tot el que això significa. I no només ell: també ho són els marxants o les galeries. La faceta plàstica, la qualitat artística de les obres, el fonament estètic, s’han diluït per afavorir la consideració de l’artista com una marca, basada en el temperament i en la conducta de l’artista, com una adaptació de la seva forma heroica del romanticisme. La marca es sustenta en el prestigi com a celebritat i personatge del pintor.

També els col·leccionistes o les galeries es conceben com marca. No té el mateix valor simbòlic assignat comprar en una galeria o centre de subhastes o en un altre. Hi ha factors que ajuden a augmentar el valor de l’obra, com per exemple que s’hagi exhibit en algun dels grans museus, especialment el MoMA, però també la Tate Gallery. Aquest fet incrementa el seu prestigi, passen a ser reconeguts. Que en l’era global l’art té poc a veure amb l’estètica i molt amb la valorització de les mercaderies ho demostra el que la col·lecció corporativa més gran pertany als nostres amics del Deutsche Bank, que, a més de països com Grècia o Espanya, l’any 2008 posseïen més de 50 mil obres.

Hirst va estudiar Belles Arts al Goldsmith College, institució que destacava per la seva pedagogia innovadora, en la qual no es requeria el domini en el dibuix. Mentre estudiava la carrera, va treballar en un dipòsit de cadàvers, cosa que alguns relacionen amb la temàtica de moltes de les seves peces. Per exemple la calavera d’un home mort al XVIII, amb joiera incrustada; segons l’autor, es tractava d’una cita posmoderna als memento mori del barroc.

O l’obra que va fer que s’hi fixés el seu gran client, Saatchi, i que ja anunciava el tauró: la instal·lació Mil anys, amb el cap podrit d’una vaca i unes mosques que hi anaven cap a ell, però que eren pulveritzades per un matamosques elèctric. Saatchi la va comprar, a més de comprometre’s a sufragar futurs projectes, com va fer amb el tauró, ja que va anticipar diners per a poder adquirir l’animal.

Pel que fa a la peça, la tècnica per embalsamar l’animal no va ser la millor. Anys després, el líquid de la peixera estava brut, la pell del tauró s’estava esquerdant i fins i tot se li havia caigut una aleta. L'emblemàtica obra també va servir com a paròdia de l'art de Hirst. Els Starkist, un grup contrari a l’art conceptual d’aquesta mena i, alhora, a l’anti-art, van presentar A dead shark isn’t art, a més de exposar en blogs els oríginals que Hirst havia copiat en molts dels seus treballs (http://www.stuckism.com/Hirst/StoleArt.html).

Passar la maroma

El primer número de la revista El funambulista és un monogràfic dedicat a Bruno Schulz. Han publicat un elogi meu a la traducció catalana publicada a Quaderns Crema, obra d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski, de manera que comparteixo planes amb Jabès, Isaac Bashevis Singer, Philip Roth o David Grossman. Em sento el necessari contrapès, el lleig imprescindible per a que la bellesa del galant hi destaqui més al servir per contrastar-la. Qui tingui la bona costum de seguir a en David Cuscó a  Who’s there ja sap que hi trobarà una mostra de la millor literatura, especialment de l’escrita a l’Europa central i oriental. Malgrat els contratemps, el funàmbul continua passant la maroma. 

Franco, comissari (d'exposicions) (Art i política, 4/8)

Per aquesta entrada em basaré en la investigació de Jorge Luis Marzo, que es pot trobar en la seva web, soymenos.net.

Que les potències de l’Eix perdessin la II Guerra Mundial va obligar el règim franquista a canviar d’estratègia, abandonar l’estètica feixista per una de tall més liberal. Eugeni d’Ors va promoure aquest canvi estètic, amb la creació d’uns salons que van recolzar als artistes informalistes. Durant els primers anys de la postguerra europea Espanya va quedar fora de l’OTAN, no va rebre el Pla Marsahll i no va ser admesa en l’ONU, degut al govern feixista, que havia quedat en fora de joc després de la derrota de les potències de l’Eix. Per solucionar-ho, el règim va relegar del govern al sector més falangista, substituint-lo per un altre més vinculat a l’església, sobretot a l’Opus, i de tall més democristià. Per poder assolir el canvi en el judici exterior envers el règim aquest va decidir optar  de rectors, de falangistes a sectors més catòlics, dins la corrent democristiana, amb una visió més liberal.

El Govern de l’Espanya franquista va crear l’Instituto de Cultura Hispánica, al que va dotar de molts recursos, sobretot si es té present la dura situació de postguerra. L’institut va establir unes infrastructures homòlogues necessàries per a fornir un moviment cultural molt ambiciós; va publicar revistes, organitzar congressos, concedir beques... En un document intern de l’institut, datat l’any 59 s’afirmava: «No se trata de crear cultura, sino de utilizar la existente como punto de apoyo en el exterior para movilizar ayudas y alianzas».

La nova força democristiana o liberal-conservadora estava formada per membres de les classes més benestants, cultes, que viatjaven a Londres o a París i volien ser ben considerats pels amfitrions. També començaven a anar a Nova York, la capital del bloc capitalista. El referent internacional ja no era París, encara menys per al conservadorisme franquista, ja que París estava plena de republicans; en canvi a Nova York el pes d’aquests era molt menor; a més, era la nació més potent amb enorme diferència, i encapçalava el front anticomunista. Aquesta classe de nous franquistes volia relacionar-se en igualtat de condicions amb les classes altes de les grans ciutats, però es sentien provincians, carregats amb el pes de ser l’únic govern feixista a Occident; és per aquesta classe social franquista que la dictadura va passar de l’influx falangista al democristià.

L’Informalisme, que en alguns casos pretenia ser un art antipolític i d’objectiu transcendent, podia amollar-se al que buscaven els rectors culturals franquistes. Segons considerava D’Ors, hi havia una categoria que emergia durant diverses èpoques, l’esperit barroc, caracteritzat per la permanència de l’austeritat davant allò decoratiu i de la transcendència davant allò anecdòtic, dues característiques que segons les corrents crítiques liberals del franquisme, es trobaven en l’Informalisme hispànic.

Els crítics oficialistes van trobar en l’Informalisme uns trets que consideraven idiosincràtics de la tradició espanyola però que, al ser espirituals, podien adaptar-se igualment a una dimensió universal humana. A Tàpies per exemple el van considerar un continuador de la línia de Goya. Feien una lectura conservadora basada en trets singulars d’allò hispànic repetit durant tota la història per uns quants artistes-heroi que s’elevaven per sobre la la contingència política de la seva època. Es sustentant-la en la tradició hispànica que els crítics oficialistes valoraven als artistes informalistes, després de la fase inicial de dubtes.

L’any 51 es va celebrar la I Bienal Hispanoamericana d’art modern. L’exposició va fer servir les eines de promoció del capitalisme, amb premis econòmics per a la les millors cròniques periodístiques, el que va suposar que molts periodistes es presentessin candidats a guanyar-lo, i per tant un gran efecte mediàtic. S’hi van incloure els nous artistes, com Millares, Tàpies, i altres membres de Dau el set, junt amb altres autors més clàssics per satisfer a la facció més conservadora. Per contrarestar aquesta bienal oficialista del franquisme, els republicans van organitzar una altra, a París, comissariada entre altres per Picasso. Hi ha una anècdota famosa d’aquesta bienal. Franco va inaugurar-la. El que guiava al dictador li va indicar que la sala a la que es dirigien era la dels revolucionaris; el dictador va respondre que mentre que fessin la revolució així no hi havia problema.

L’any de la III Bienal hispanoamericana d’art, el 55, es vivia en ple canvi dins de la dictadura, degut als acords que es van signar entre el govern espanyol i el dels Estats Units, amb la forta entrada d’inversió nord-americana que se’n va derivar, mitjançant préstecs. El govern colpista espanyol va començar a ser acceptat en òrgans internacionals, degut en bona mesura a raons geoestratègiques de  la Guerra Freda, però també a una posició cada cop més radical dels Estats Units, exemplificada pel senador McCarthy, un dels que van fer pressió per incloure Espanya en l’òrbita de l’OTAN i el Pla Marshall.

L’èxit de l’Informalisme va servir per a legitimar els artistes, però també a la corrent democristiana al govern. Tanmateix, el règim va aprofitar per a subratllar que a Espanya es podia estar tan a l’avantguarda com a qualsevol altre estat liberal, compartint un mateix llenguatge.

Resulta interessant copsar la fortuna crítica que van tenir aquelles exposicions en l’estranger. L’èxit internacional va incidir en un sentit de les crítiques similar a les ja mencionades a Espanya, apreciant uns suposats eterns d’hispanitat (monacal, els toros) van corroborar als ideòlegs franquistes en la seva aposta. Tanmateix, uns altres crítics van ser més recelosos, i es van olorar la tàctica institucional franquista, mentre que la gran majoria en un sentit o en l’altre es sorprenien de tanta quantitat i qualitat en un país que era una dictadura. Segurament l’apoteosi del triomf internacional es va produir amb l’exposició al MoMA sobre nova pintura i escultura a Espanya, l’any 60.

L’any 58 va ser aquell en el que els artistes més consolidats, com Millares, Saura o Tàpies van permetre’s marcar distàncies respecte el règim franquista, una vinculació que ja els feia nosa.

Pollock, el pintor home de la frontera (art i política, 3/8)

El MoMA va reconèixer molt d’hora el talent de l’escola de Nova York i va apostar per ells, cosa que ja llavors va provocar suspicàcies en gent del món de l’art. L’any 52 el MoMA va crear un programa internacional per a difondre l’Expressionisme Abstracte, finançat amb 125 mil dòlars per la Fundació Rockefeller. Es van organitzar exposicions, la primera a França, al museu d’art modern, dirigida per una altre dels homes que participava en les campanyes dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units.

Barr, antic director del MoMA, va recomanar al director de la revista Life els expressionistes, el que va originar el cèlebre reportatge amb Jackson Pollock. De fet, una de les persones amb més capacitat que va participar en el disseny de la campanya d’Intel·ligència va ser C. D. Jackson, que va començar la carrera com director de publicitat del grup Time-Life. Jackson s’havia format com a publicitari; havia participat convertit en especialista en guerra psicològica durant la II Guerra Mundial. El seu objectiu era crear un disseny polític que permetés guanyar la III Guerra Mundial sense necessitat de combatre-la. Creia que calia canviar de tàctica, de la autoprotecció i els suborns cap a la defensa d’un ideal.

C. D. Jackson  va fer una declaració que exposa l’esperit de l’operació: «La “cultura” ya no es una palabra de mariquitas. Una nación como la nuestra puede ser viril. Una nación como la nuestra puede ser extraordinariamente próspera  económicamente. Pero, extrañamente, lo que aglutina todo esto es el coeficiente de idealismo del país... La expresión tangible, visible y audible del idealismo nacional es la cultura.»

Que un dels principals estrategs de la campanya de la CIA estigués estretament vinculat al grup Time-Life segurament ajuda a entendre que li dediquessin a Pollock, artista formalment rupturista, un reportatge central en les seves planes, en un dels moments culminants de la fama pública del pintor. No s’arriba a la posició de Jackson Pollock, gran icona artística del moment, sense recolzament de moltes de les autoritats en el món de l’art del moment.

Entre tot el grup de l’Escola de Nova York va ser ell qui va encapçalar la rebuda crítica per part del públic; va esdevenir una celebritat del moment, a més de per raons estètiques, probablement perquè Pollock encarnava el mite de l’home de frontera, un personatge típic del western, solitari, irascible, de bona pasta però rude en les formes. Un heroi alcohòlic, això sí; afegia a més un punt de rebel·lia molt admirada als anys cinquanta, tipus Marlon Brando a Salvatge o James Dean.

Pollock no va poder manifestar explícitament si estava d’acord en aquell ús de l’estètica de l’escola de Nova York presentat amb tantes distorsions mediàtiques, ja que va morir en ple auge. Altres artistes, com De Kooning o Motherwell, van manifestar unes reticències fins a cert punt retòriques, ja que igualment se’n van beneficiar. L’escola va arribar a obtenir tan suport que al poc temps va esdevenir gairebé l’art acadèmic; si algú volia obrir-se pas dins l’escena artística havia de fer-ho segons els criteris estètics de la corrent.

L’únic del grup de Nova York que es va mantenir dintre l’àmbit ideològic de l’esquerre va ser Ad Reinhardt, qui a partir de llavors va criticar durament l’actitud dels seus vells companys; els acusava sobretot de semblar més corredors de Borsa que artistes. Per exemple, entre tots ells Reinhardt va ser l’únic que va participar en la marxa a Washington pels drets civils, al 63.

La CIA com a mecenes cultural (art i política, 2/8)

El periodista Tom Braden, que va formar part d’aquella operació de la CIA, va revelar quin truc feien servir per organitzar-se, en concret com s’estructuraven sota l’empara de fundacions teòricament finançades per mecenes. «La Fundación Farfield era una fundación de la CIA y había muchas fundaciones de ese tipo (...) Utilizábamos los nombres de las fundaciones para mcuohos fines pero la fundación solo existía sobre el papel. Nos dirigíamos a algún millonario conocido de Nueva York y le decíamos: “Queremos crear una fundación”, y le contábamos lo que intentábamos hacer y le hacíamos prometer que guardaría secreto y él nos decía: “Por supuesto que lo haré”. Luego imprimíamos un papel con membrete en el que figuraba su nombre, y ya teníamos fundación. Era un mecanismo verdaderamente sencillo».

El sector de l’art va destacar com un dels principals objectius del servei d’intel·ligència. L’art contemporani va servir com subtil eina d’infiltració  i de legitimació del sistema, com també va succeir durant la dictadura franquista i el seu recolzament de l’Informalisme. En una reacció que es detecta durant tota la història de les avantguardes, als Estats Units l’Expressionisme abstracte també havia provocat crítiques ferotges, fins i tot n’hi ha documentades del president Truman. En el clima de paranoia que existia llavors fins i tot es va arribar a dir que alguns dels quadres dels expressionistes constituïen mapes en clau de les defenses estratègiques dels Estats Units.

De les obres dels expressionistes va dir un senador, Brown, l’any 47: «Si hay una sola persona en este congreso que piense que ese tipo de chorradas... hace que se entienda mejor el estilo de vida americano, deberíamos enviarlo al mismo manicomio de donde han salido todos los que han inventada esto».

Però si aquesta va ser una resposta més aviat popular i política, les autoritats culturals ho van interpretar d’una manera oposada: l’art abstracte de Pollock era el més oposat al realisme soviètic; plasmava l’esperit de llibertat creativa del poble nord-americà. El president del MoMA, Nelson Rockefeller, la va considerar la pintura de la lliure empresa. Com aconseguir que canviés la corrent crítica? Doncs amb l’ús de la CIA, en una actuació prototípica de conflictes que s’estan vivint avui.

A més, el canvi del president Truman a Eisenhower va suposar en el sector cultural (no en altres) un canvi profund, ja que va canviar la política oficial de recels i crítiques envers les noves formes d’art plàstic; al seu lloc, es va passar a donar suport per raons ideològiques l’art modern; s’argumentava per defensar-lo que es realitzava en llibertat i que les polèmiques al seu voltant eren saludables; en canvi els països totalitaris el perseguien. De manera que van prosseguir les grans inversions de capital que a transmetre arreu els nous artistes.

Cal recordar que molts dels expressionistes abstractes, inclòs Pollock, havien participat dels plans de reactivació econòmica de Roosvelt i havien manifestat les seves simpaties, segurament més emotives que ideològiques,  cap a l’esquerra. L’èlit cultural i l’econòmica es van aliar per ajudar-los; podien ser més o menys d’esquerres, però es confiava, com va deixar escrit el crític conservador Clement Greenberg, que els diners apaivagarien l’impuls polític, almenys l’impuls rebel. Greenberg, el crític d’art que va recolzar a Pollock, formava part del grup d’intel·lectuals que seguia les directrius de la CIA. Pertanyia al que es va conèixer com el kibbutz de l’Upper West  Side, intel·lectuals conservadors d’origen jueu. 

Sebald pujat a collibè de Benjamin

Article a Núvol sobre una exposició inspirada en Els emigrants, de Sebald, filtrada pels mètodes i les teories de Benjamin.

El boc expiatori dins el jardí

Una entrada a Núvol reflexionant a partir de la pel·lícula de Rodrigo Plá La Zona. Reflexionant sobre la cerca de bocs expiatoris, la societat-panòptic o l’hortus conclusus com ideal de veïnatge per a les classes altes, amb l’obsessió per la seguretat. A Núvol.

El Juli Cèsar de Shakespeare es troba amb La Rochefoucauld per recomanar a Mariano Rajoy que es cuidi dels Idus de març

Col·laboracions per partida doble, a Nervi i a Núvol. Al primer amb una ressenya de lectura de les Màximes de La Rochefoucauld, al segon unint el Juli Cèsar de Shakespeare, les conspiracions, Mariano Rajoy, la manipulació de masses i l’home que creia ser un gegant quan en realitat era un pigmeu (Aznar).

 

Estar en un núvol

Amb aquesta ressenya enceto una col·laboració amb la revista electrònica Núvol. Esperem que sigui molt profitosa i que doni com a resultat escrits acurats, llegibles i amb bones idees.

http://www.nuvol.com/critica/lichtenberg-lobservador-amb-anims-de-revenja/

Premi literari

La gent del Taller d'escritura de Barcelona ha tingut la gentilesa de declarar el meu relat La pintura definitiva guanyador del seu concurs. http://www.tallerdeescritores.com/la-pintura-definitiva.php

Moltes gràcies pel premi.

Sisè número de la revista l’Apartament

Ja ha sortit el nou número de la Revista l’Apartament, de l’associació cultural gironina Ad’Art. La revista cada cop està més centrada en els articles de reflexió sobre l’art o la cultura. La meva col·laboració en aquest número pretén descriure una mica en que consisteix un art que parteixi de criteris espirituals, i per fer-ho poso en paral·lel les obres de dos artistes actuals residents a les comarques gironines, Marc Pedrosa i Arturo Solari, dos artistes encara força desconeguts però al meu parer amb molta qualitat. L'article està dividit en tres parts:

http://www.adart.cat/apartament/index.php/llegir/any2012/numero6/articles-2/155-exploradores-de-la-luz-dos-concepciones-artisticas-espirituales-en-el-arte-contemporaneo

http://www.adart.cat/apartament/index.php/llegir/any2012/numero6/articles-2/157-exploradores-de-la-luz-dos-concepciones-artisticas-espirituales-en-el-arte-contemporaneo-1

http://www.adart.cat/apartament/index.php/llegir/any2012/numero6/articles-2/156-exploradores-de-la-luz-dos-concepciones-artisticas-espirituales-en-el-arte-contemporaneo-2

Això és la democràcia

Les concentracions continuen endavant, un esperit de ciutadania recorre les places públiques, amb civisme però fermesa, reproduint cada nit la més gran pluja d’idees viscuda a aquest país en molts anys. Algú troba que això sigui dolent? Pot estar qui es consideri demòcrata en contra d’això? Bé, alguns opinadors se’n riuen, però més enllà d’ells, qui pot negar la bellesa i la força del que està succeint? La gent es reuneix a la plaça pública i reclama el que es seu, és a dir, el poder per a cada ciutadà, justament el que és el cor de la democràcia. Ho exigeix amb força però també amb civisme. I això provoca un riure burleta en alguns? Doncs què hi farem.
Ara resulta que els que defensem la democràcia som anti-sistema. Ja s’està veient quina és la seva idea d’aquest sistema. Aquesta és la noció que alguns tenen del que és la democràcia. A què li tenen por? L’esperança en que aquest sentiment de ciutadania arreli en els participants va en augment, allò que circulava fins ara solament en certes esferes ara es comunica a les places, gràcies a aquesta irrupció de ciutadania la veritable societat civil s’està informant millor sobre quines són les potes que conformen el sistema i com s’ha d’actuar per regenerar-lo.
Per exemple, em vaig trobar amb el Professor Ambrosius, de la universitat de Königsberg; ell em va explicar algunes dades sobre el funcionament del Capitalisme. Em va preguntar quina raó hi trobava en que el sistema capitalista visqués una bipolaritat entre períodes de crisi i altres de bombolla. «Seguim el model dels clàssics», em va dir. «Preguntem-nos a qui li beneficia i com» Segons el professor, aquest cercle viciós es crea artificialment. Per l’efecte bombolla, es fomenta una eufòria induïda per estimular que els diners circulin, la gent comença a endeutar-se, es demanen hipoteques per a pagar primeres, segones, terceres residències, es financen inversions, es consumeix voraçment sense que els diners que paguen la festa formin part de la renta autèntica de les persones, sinó que són diners prestats pels bancs.
«Però tota festa nocturna comporta una ressaca diürna, oi, estimat amic?», em va dir el professor Ambrosius. Després de la festa arriba la corresponent crisi, els bancs retiren els diners en circulació i, què trobem? Doncs que ells recuperen la inversió en els crèdits que han donat, guanyen els corresponents interessos, i a més augmenten el seu patrimoni ja que un percentatge important dels ciutadans no podran acabar de pagar el que van adquirir en plena eufòria. I qui s’ho queda? Recuperació de les inversions, guanys pels interessos i encara augment de patrimoni. La maquinària perfecte per dessagnar cossos. Vampirisme a gran escala. La crisi es tanca, al cap d’un temps es torna a estimular un període d’eufòria, «es llancen les xarxes de nou al mar, i a esperar que nous peixos desprevinguts piquin. Tinguem pietat pels pobres peixets, amic meu», va concloure el professor de la universitat, abans d’acomiadar-se.

En un altre moment parlarem d’objectius concrets a obtenir i d’esperits que han de perdurar. Ara encara es temps de gaudir amb la sensació que deixa la veritable democràcia. Aquest esperit ens cita a tots i ens planteja què preferim: continuar com fins ara, descoratjats però amb l’excusa barata de poder criticar «els polítics», o bé intentar millorar les coses. I no solament depèn dels altres. També depèn de nosaltres, de cadascun, de tots plegats.
I als que s’ho miren amb pessimisme: ep, vosaltres, no deixeu que el pes de la desesperació caigui sobre les vostres carregades espatlles. Seria la victòria més preuada pels que estan remenant les cireres, buscant que menys d’un u per cent de la població segueixi acumulant el noranta nou per cent de la riquesa. O fem un sistema més just o això es cau a trossos.
Aquest és el moment. Això és la democràcia.

(Afegeixo textos inspiradors dels dos darrers dies, a sumar al que ja vaig pujar ahir de l’Artista abans anomenat Subal Quinina. Es tracta d’un text d’Ingrid Guardiola i d’un altre d’Ivan Humanes, que inclou com a generós regal un vídeo del sempre admirable José Luis Sampedro. Qui vol llegir a altres mil cretins tenint a mà La vieja sirena o La sonrisa etrusca?)

Viure és escollir

Dos reaccions al moviment que s’està vivint a tot el territori ibèric (i que pujarà en breu cap a altres zones europees), la d’una ciutadana de Burgos anomenada Cristina, i la de l’escriptor català Quim Monzó a les pàgines de La Vanguardia.

Per la seva banda, això escriu Quim Monzó:
«Anteayer, un diario madrileño publicaba un reportaje con el titular Hacia dónde va la #spanishrevolution? Contemplé el hashtag y enseguida tuve clara la respuesta: la Spanish Revolution no va a ningún sitio convincente. Para empezar, porque, más que una revolución, de momento es una acampada. Hacer acampadas está bien, pero una revolución es otra cosa. Explican los diarios que, el domingo, 150.000 personas se manifestaron en España. Si, tal como dice el censo, hay 47.021.031 ciudadanos, la cifra de manifestantes (150.000) supone sólo el 0,037 por ciento de la población. Dudo de que con un 0,037 por ciento se haga nunca revolución alguna.
Más que en un cambio drástico de las instituciones políticas y sociales y de las estructuras económicas, esta presunta revolución española que enarbola su nombre en inglés –Spanish Revolution– hace pensar más bien en los enrollados que van al restaurante a comer noodles porque, llamando noodles a los fideos, creen que son supercosmopolitas. Necesitados de una causa por la que luchar, los campistas se ven como revolucionarios, sin darse cuenta de que ese mismo nombre en inglés denota sumisión a todo un sistema de valores; no sólo lingüísticos. No seré yo quien defienda a los políticos con poltrona, que en general me dan arcadas. Que los campistas digan que luchan contra el bipartidismo es lindo, pero para eso están las urnas: para votar a otros partidos que no sean los dos que cortan el bacalao. La empanada que los campistas exhiben es tan grande que resulta difícil saber qué quieren. ¿Que, el próximo domingo, la gente no vaya a votar? ¿Ejecutar a González Sinde? ¿Enterrar al capitalismo? Vale, pero ¿para poner qué? Y, cuando hablan de acabar con la partitocracia, ¿qué piden exactamente? ¿Que no haya partidos? Miau, porque cuando no hay partidos es que hay partido único.
¿Eso de "Falta pan para tanto chorizo" cabe perfectamente en los 140 caracteres que pide un tuit, pero ¿qué pan proponen? ¿Masacramos las urnas y que a partir de ahora una camarilla autodesignada escoja quién tiene que representarnos? He leído incluso que alguien habla de establecer "un gobierno de transición que nacionalice la banca, acabe con la dictadura de los ricos y saque a España de la UE". ¿Un gobierno de transición? ¿Sacar a España de la UE? ¿Nacionalizar la banca? ¿Dictadura de los ricos? Como pasa con los que alegremente usan la palabra nazi para insultar a los rivales, a los campistas les delata que utilicen dictadura con tanta ligereza. Han visto muchas pelis, y muchas retransmisiones de las manis de Túnez y El Cairo. Anteayer, en Twitter, con ironía y un punto de maldad, @ElGatoMiraRaro escribía: "Pueden cosernos a porrazos, pero nunca nos quitarán... el interneeeEEEER!". Poco después decía @200bares: "¿Mamá, ¿me das dinero para la acampada?"».

Resulten dos posicions antagòniques. La vida en un sistema democràtic suposa (o tindria que suposar) una constant sèrie de eleccions. El compromís amb un present que desplegarà un futur o un altre obliga a optar entre la tria bona i la tria dolenta. Quina part prendre en aquest cas, la de la ciutadana indignada que irromp en l’espai públic, o la de l’opinador que porta dècades a sou del grup Godó?
Per la meva banda ho tinc clar. En Cristina noto la vibració de la veritat, mentre que en Quim Monzó noto de rerafons una vida confortable feta de concessions, de guanys fàcils, d’una opinió confeccionada a gust del pagador, de dècades sense escriure una sola obra de veritable valor estètic.

Finalment, i abans de deixar per ara la qüestió, l'enllaç a un text de l’Artista Abans Conegut Com Subal Quinina (Miquel Adam Rubiralta), sencillament admirable, com a mínim al meu parer: http://artistabansconegut.blogspot.com/2011/05/hola.html

I tu qui opció prefereixes? Cada cop queda menys temps per decidir-se...

Defensem els drets dels animals

Esperem impedir que no li tallin el cap a l’àliga, l’animal que representa a la Universitat de Girona.

Els ciutadans encara volem una universitat pública i de qualitat, no com els anti-sistema neolliberals que s’han apoderat dels nuclis de poder.

Convocatòria a Girona

Hem rebut aquest missatge dirigit a la comunitat de la Universitat de Girona:

«Correu d'adhesió a la concentració de dimecres 18 de maig en defensa d'una Universitat pública i de qualitat

Des de dimecres 11 de maig l’alumnat, el personal d’administració i serveis i el personal docent estem duent a terme accions per dialogar amb l’equip del rectorat, perquè se’ns informi i se’ns demani la opinió sobre com es pensa actuar davant la decisió de la Generalitat de retallar 9.5 milions d’euros a la Universitat de Girona.
El dimecres 11 de Maig es va aturar el Consell de Govern on s’havien de prendre decisions relatives a les mesures de contenció de la despesa de la UdG. El dijous i el divendres de la mateixa setmana es duien a terme manifestacions multitudinàries de l’alumnat, PAS i PDI, en la línia de les reclamacions que apuntàvem al principi d’aquest escrit.
Ara, us convidem a tots i totes a unir forces amb la comunitat universitària i venir el dimecres, dia 18 de maig a les 12:00 h. als diferents campus (Barri Vell, Centre i Montilivi) o a les 13:00 h. davant de la Seu de la Generalitat de Catalunya a Girona.

Creiem necessària la màxima participació a la concentració com a acte de rebuig a la forma amb què s’estan duent a terme les retallades a la Universitat, amb precipitació, desinformació, de manera lineal, i en deteriment dels professors associats i en general dels treballadors en condicions laborals més precàries.

No acceptem aquesta manera d’actuar des dels òrgans de govern de la UdG, i no aprovem ni la quantitat de la tisorada que es vol aplicar a la UdG, ni la manera en què es vol aplicar des dels òrgans de govern de la UdG. El nivell salarial més elevat queda intacte, sense cap retall, mentre que es pretén augmentar les taxes de matriculació i no renovar els contractes temporals del personal docent associat i PAS, que ja fa anys que viuen en aquesta incertesa laboral.

Reclamem transparència en la informació, un debat continuat amb tota la comunitat universitària i una negociació real amb el Govern de la Generalitat, que deixi clara la posició de defensa de la UdG davant les tisorades i que posi sobre la taula una relació justificada de les prioritats de la UdG i de la forma en què s’hagin de dur a terme les mesures de contenció.

Podeu consultar tots els documents i informacions relatius a les mobilitzacions i les accions que es duen a terme al següent enllaç del bloc o al grup de facebook . Per qualsevol aportació o consulta que podeu tenir escriviu a contra.la.retallada.a.la.udg@gmail.com.
Preguem feu la màxima difusió possible d’aquesta convocatòria als vostres contactes.»

No cal dir que si algú em busca dimecres cap al migdia, ja sap on trobar-me.

L'apartament (2)

Finalment ha obert les seves portes l'Apartament, meitat revista cultural, meitat casa on citar-se tots els sonats de Girona. Potser per aquesta natura híbrida l'Apartament té un aspecte tan similar a la casa de la Rue del Percebe. Aquesta és l'adreça http://www.adart.cat/apartament/
i aquest és l'editorial del primer número, el número metafísic per excel·léncia, plasmació del pensament de l'Índia, el 0. Aquí va l'editorial:



Properament penjaré la meva col•laboració, a la secció del soterrani, dedicada a la crítica, on m'he transformat en una rata, la bèstia del soterrani.
Llarga vida a l'Apartament!

L'Apartament

A Girona ha obert les portes un Apartament on tothom és benvingut, i fins i tot pot quedar-se a sopar o a dormir sense necessitat de passar per caixa.
Continuarem informant de les activitats proposades per aquest Apartament.

Blum(pro)

Dijous es presenta a la societat gironina un nou nadó: l'empresa Blum(Pro), amb tres especialistes en tot el relacionat amb la cultura, amb un objectiu tan difícil d'assolir com bonic d'intentar: apropar l'art a la vida corrent. Art to the people, cony!
Aquí va l'adreça: http://www.blumprogirona.com/

Esperem que tinguin molta sort i que les comarques gironines (especialment elles) s'aprofitin del seu talent, el seu coneixement i el seu entusiasme.
Molta sort en el nou projecte...

I no oblideu de posar canapès vegetarians!

Tites, tites...

Una de les vistes rodades per l’equip dels Lumière, en aquest cas a Indotxina. Colonialisme en estat pur. Ens mostra a dos senyores de l’època fent allò tan burgès de repartir la caritat i de portar un pobre a taula pel Nadal com qui –tites, tites- llança bocins de pa als coloms.

Segons la revista Business week, trobem a Bill Gates com a número 1 en les llistes de filantrops. I el bo d’en Bill ha arribat per quedar-se i no pensa deixar la seva posició capdavantera.