Després d'això, ja solament quedava firmar la defunció del somni americà, tal i com queda simbolitzat a la darrera escena del film. Encara quedaven uns quants anys per a l'arribada de Ronald Reagan i el seu American dream returns.
Esperit de la missatgeria
domingo, 31 de octubre de 2010
L’assassinat del somni americà, o Easy rider
viernes, 29 de octubre de 2010
El gest
S'han traçat molts paral·lelismes entre els herois de Kafka i Charlot, però seguint en la línia d'estudis sobre la seva gestualitat, tal i com va fer Benjamin, podríem trobar-ne vincles força evidents entre l'escriptor de Praga i el cinema d'avantguarda dels vint i els trenta, per exemple a La coquille et le clergyman, obra de Dulac però adaptant idea i guió d'Artaud, pel·lícula de la qual existeixen diverses versions canviant l'ordre de les escenes.
Gestualitat.
Artaud i Kafka: gestualitat, encara que, a diferència de l'Expressionisme o de l'Expressionisme Abstracte, gestualitat on l'important és el gest en si, signe o significant, però no el seu sentit ni el món interior de qui el traça, que de fet ja es troba en la superfície. Gestualitat pel propi signe i sense emoció, per superar la pròpia individualitat. Orígens d'una nova forma de persona, futur en el passat de les velles tradicions i no en el mite del progrés.
Expermientació.
Una vella pel·lícula d'avantguarda amb banda sonora electrònica del grup Dr. Octagon, gairebé com una sessió de videojockey.
domingo, 24 de octubre de 2010
Perfils de Les afinitats electives
En els diversos edificis que es construeixen en els episodis podem veure-hi una analogia amb les diverses fases de la història de l’art, des de la construcció en ple bosc de fases prehistòriques a la elegància i senzillesa grega, la festa fastuosa romana, l’església pel recolliment gòtica. Totes aquestes fases es reflecteixen en aquest mateix ordre en la novel·la.
O no es pot interpretar com a metàfora de la pintura renaixentista l’episodi del retaule vivent? Mimesis, primacia de l’arquitectura amb la seva concepció de l’espai (la caixa renaixentista derivada dels esbossos per a l’edificació), el punt de fuga... En definitiva: la caixa feta quadre amb persones de carn i ossos.
De fet, molts dels personatges se n’ocupen d’una o altra disciplina artística, com el pintor anglès d’espais pintorescos, l’arquitecte, el capità ordenant els jardins...
(Constable, Dedham Lock and Mill)
(Constable, Boat building near Flatford Mill)
Amb tot, l’autor no ens obsequia únicament tractats d’art. La novel·la ofereix moltes altres facetes. Per exemple una reflexió metaliterària, com el conte que Goethe va afegir de manera plenament justificada poc abans del moment climàtic, respecte al qual també va reflexionar Walter Benjamin. El conte s’articula com possible germen de la història, i juga a avançar un final de conte de fades a la història dels protagonistes.
Ara bé, serà el final adequat per a una obra amb aspiracions de versemblança? De fet, el joc de miralls encara es desdobla més, ja que aquest conte esdevé la versió llegendària d’un episodi situat cap al principi de la història. Text, dintre del text, fabulació del propi text i possible anticipació de la resolució del text.
(Goethe per Tischbein)
Les afinitats electives també juga amb l’element pitagòric, aplicant una de les seves tesis essencial, la de cercar les correspondències del microcosmos en el macrocosmos i a la inversa. En aquest cas, com es propi d’una obra en plena Il·lustració, la analogia pren terminologia científica, amb la teoria de la doble parella química que es trenca i es refà intercanviant-se els elements amb l’altre parella.
Un dels darreres plaers obsequi de Wolfang Goethe és tornar a llegir fragments narratius en aquesta època d’excés d’escenes. L’amic Goethe ofereix tota una lliçó de com combinar tots dos tipus de fragments, un dels trets fonamentals de l’art i la tècnica novel·lística en sentit clàssic del dinou.
En definitiva, i com tants autors de la cultura germànica, Goethe va seguir a Kant, i va crear una obra d’art com un espai autònom en el que apartar-se del món i meditar.
viernes, 22 de octubre de 2010
A la recerca de la nit recordada
Les modes culturals han imposat un estereotips sobre els futuristes que potser no s'ajusten del tot a les seves obres. Russolo mereix ser revisat.
miércoles, 20 de octubre de 2010
Sathyagraha
Sathyagraha, òpera de Philip Glass estrenada a l'any 80, amb llibret del mateix autor i de Constance de Jong.
Tots dos autors van adaptar la Bhagavad Gita hindú, capítol del Mahabharata ja referit en una entrada anterior; per la seva part, en escena (una posada en escena treballada amb molta cura) es representen diversos episodis de la vida de Gandhi: la decisió de treballar per la justícia social, l'arribada a Sudàfrica, les lluites...
Una delícia per a qui li agradin les cortines sonores, trobada minimalista d'inspiració oriental.
Escena del primer acte, moment en que Gandhi decideix passar a l'acció, inspirat per la Bhagavad Gita. Disculpes per la mala qualitat del so, inevitable en aquest mitjà:
lunes, 18 de octubre de 2010
Lluisss!!!
D'això se'n diu quedar retratat per a la posteritat, però no Kakfa, sinó el guanyador del premi Bocamoll. Llegir l'obra de Kafka? No llegir, sinó rellegir tants cops com es pugui. Altres autors, en canvi, no sobreviuen ni a la primera lectura.
domingo, 17 de octubre de 2010
Pícnic a la vora del camí: Bukowski en una trituradora de carn
Per començar, constatar una suposició prèvia: la novel·la no presenta gairebé cap punt d’unió amb la genial pel·lícula. Si els fotogrames vessen màgia, poesia, misteri, discurs hermètic, en les pàgines es tradueix en una convencional trama de visita alienígena amb conseqüències en la societat humana.
Potser el divers tractament del protagonista serveixi com a emblema del canvi. Poden presentar-se sota la mateixa vestimenta dos personatges més diferents? Red Shuhart té més d’estraperlista que de dostoievskià defensor de la fe. Algunes escenes de borratxera seves recorden a Bukowski buscant brega en el bar, sempre amb la rèplica als llavis –o als punys-, intrèpid, un Han Solo barrejat amb en Sam Spade. I va a la Zona bàsicament per calés, fins al punt de sacrificar altres persones si esdevé necessari. Afany de veritat o esperança?: miratges per a somiatruites. Res a veure amb el místic entotsolat dels fotogrames.
Un tret en comú és que tant al cineasta com als escriptors els interessa més el procés dels personatges que no pas l’acció, tret remarcable especialment en els germans Stugratski, ja que ells sí treballen dintre dels límits del gènere, mentre que Tarkovski ja busca explícitament una altra cosa.
La Trituradora de carn tritura carn.
lunes, 11 de octubre de 2010
Naked lunch o la sodomització de la persona per l’insecte
En primer lloc, el cineasta no ofereix una representació mimètica de la novel·la de Burroughs; estructuralment, i al contrari que en la novel·la, la pel·lícula de Cronenberg ofereix una història més o menys coherent i seguint una lògica més o menys causal.
Viatgem a la fantasmagoria paranoica d’un drogoaddicte. Entre altres interpretacions, podríem dir que el cineasta crea una alegoria sobre l’origen del procés creatiu pel que fa a Burroughs, i el que trobem és algú que no tenia que matar el pare sinó l’etern femení, la dona. A més, el protagonista es qüestiona què passa quan es salta un límit. Doncs que descobreix un altre. I més enllà el següent. I el següent.
L’obra indaga tant en la fantasia com en la imaginació creadora, creant un món superposat al físic (o connectant amb ell), amb els diversos nivells que s’interrelacionen. De fet, aquests altres nivells més subtils guien a les persones. I entre les diverses presències que desfilen per la pantalla trobem el reguitzells de semi-insectes o formes inspirades en ells, també les ombres duplicades de persones (la dona i l’amant del protagonista) o el geni del mal Dr. Benway. A banda dels insectes, molts dels habitants del nivell subtil són arquetips humans, des de la dona maltractada a la institutriu, de l’home tot delicadesa que el sofisticat humilia fins a l’artista que viu la creació com una tortura.
La màquina d’escriure gairebé adquireix la categoria de fetitxe. Es transforma en encarnació dels fantasmes de l’autor, o potser és l’autor qui esdevé fantasma carnal de la màquina creadora. Els insectes de lletres són la forma més completa d’aquests fantasmes personals que l’autor carrega a dins. Però Cronenberg no es queda amb aquesta interpretació psicològica: la pròpia màquina d’escriure esdevé una forma metamòrfica dels insectes, i posseeix la ment de l’escriptor. Qui crea, la màquina o l’home, el drogoaddicte o la droga?
Així, la història es redueix a saber què passa quan l’insecte venç a l’home, dit en els termes adients per Interzona. Recorda molt a l’univers de Francis Bacon, a més de reminiscències de gossets andalusos. Curiosament, aquests insectes interzonals s’alimenten de la pols de l’insecticida, en clara referència a l’heroïna, mentre que els insectes físics cauen morts degut a la mateixa pols.
Si bé Naked lunch no respecta l’estructura caòtica de la novel·la, sí que agafa el seu esperit, fusionant-lo, resultant una barreja de Burroughs i del Cronenberg de Videodrome.
Contemplada amb la perspectiva del temps, sembla un miracle que Cronenberg convencés a un estudi per rodar una obra tan radical –en termes cinematogràfics- com aquesta.
miércoles, 6 de octubre de 2010
Tites, tites...
Segons la revista Business week, trobem a Bill Gates com a número 1 en les llistes de filantrops. I el bo d’en Bill ha arribat per quedar-se i no pensa deixar la seva posició capdavantera.
martes, 5 de octubre de 2010
Un món autònom i esbojarrat
De fet, qui cerqui una història que no es deturi en les seves planes. Hi trobarà digressions inacabables, interpolacions de sermons, tractats sobre temes peregrins, personatges guillats, gustos extravagants, el deliri de l’existència... un món autònom, excèntric i capritxós però que val la pena precisament degut a la seva singularitat i valentia. Tot això explicat en una obra adscrita en el que podríem anomenar a-un-pam-del-caos. En tot cas, qui busqui una història en sortirà escaldat.
A vegades el llibre et porta a l’ensopiment, i el recomanaria per bones sobretaules dominicals amb migdiada afegida. Tanmateix, alguns dels comentaris de l’autor i l’esperit sencer de l’obra els considero ja entre els meus favorits. Quina impressió general m’ha deixat l’univers creat per Sterne? Doncs la d’haver conegut a un avantguardista caigut d’un meteorit a l’Anglaterra del XVIII. Clar que: no seran una ficció aquestes perioditzacions enciclopedistes?
(Hogarth, La visita del doctor Quack)
Una de les moltes històries interpolades, particularment sarcàstica, és la de l’home amb el nas enorme, amb un fort contingut metafòric, un doble llenguatge de caire obscè -les dones embogeixen per estar amb el nassut. El narrador se’n riu dels tòpics de la seva societat: religió, ciència, societat, literatura, astrologia, astronomia, política, tot passa pel seu túrmix. De fet, els millors capítols segons el meu parer són els més burletes. Extrapolant, diria que en una versió actual del Tristram sortirien el científic que afirma demostrar la inexistència de Déu, el sacerdot que protegeix delinqüents sexuals, els polítics d’esquerres a les ordres dels banquers, empreses d’enginyeria genètica assegurant les bondats del doctor Mengele, els banquers contraris al control estatal però protectors (ells!) de la llibertat, els programes de cultura (?) dedicats a periodistes (?) que han escrit llibres (?) i han guanyat premis literaris (!)... Aquesta diatriba ens permet constatar que la nostra societat dóna perfectament per continuar les passes de Laurence Sterne: podem ridiculitzar-nos a nosaltres mateixos; solament ens cal sentit de l’humor. I valentia.
Per concloure, unes quantes pinzellades sobre la influència del Tristram. L’obra va servir com a model per a tota una tradició, l’experimental i la humorística, amb shandys tan il·lustres com el Dickens dels Papers Pickwick, els surrealistes amb Jardy al capdavant, els patafísics, sobretot els que disposen de més sentit de l’humor, com Arrabal, Calvino, Pynchon, Barth i altres autors de la línia experimentadora. Salman Rushdie també admira amb tota seguretat a Sterne; a Est Oest li pica l’ullet en diverses ocasions, igual que en el nassut protagonista de Fills de la mitjanit.
Sense oblidar el shandy per antonomàsia a Barcelona, amb cognom d'anagrama satànic.
domingo, 3 de octubre de 2010
Els diners, arrel de tots els mals
No us preocupeu, governadors de consciències, senyors del pensament únic i, sobretot, senyors dels calés aliens: soc un gamarús teòric, no serveixo ni per sistema ni per antisistema. L'única acció derivada del meu matinar antisistema ha sigut escoltar bona música jamaicana, un altre cop amb distorsions electròniques, en aquest cas en l'estil dance hall. Horace Andy amb Money money. El primer cop que ho vaig escoltar va ser en Massive attack, però aquesta és la font original. Els diners són l'arrel de tot el diabòlic.