De la sociopatia

Diu la cançó Red Right Hand de Cave que en punts de la ciutat hi ha persones que amaguen unes mans dretes (les de la Llei) tacades de sang.

Nick Cave - Red Right Hand por scootaway

Poc podíem imaginar (o potser si) on es trobaven aquestes mans vermelles: entre les persones instal·lades als òrgans de poder, o bé per acció directa, o bé per omissió, convertits en els necessaris col·laboradors dels delictes. Diàriament veiem passar per la catifa vermella de la fama mediàtica al bo i el millor de la nostra societat. Com canta en Cave:
«You ain't got no money? He'll get you some You ain't got no car? He'll get you one You ain't have no self-respect, you feel like an insect Well don't you worry buddy, cause here he comes (...) You'll see him in your nightmares, you'll see him in your dreams He'll appear out of nowhere but he ain't what he seems You'll see him in your head, on the TV screen And hey buddy, I'm warning you to turn it off He's a ghost, he's a god, he's a man, he's a guru You're one microscopic cog in his catastrophic plan Designed and directed by his red right hand »
Encara que Red Right Hand no tracta en primera lectura d’aquest panorama de crisi social, permet interpretar-la d’aquesta manera sense violentar-lo massa.
Però qui són aquest fantasmes, deus satànics i falsos gurus, dels quals som microscòpiques peces en els seus catastròfics plans?
Doncs sense escarrassar-nos massa, aquí van uns quants:

En Massagran llop de mar:

La Voz de su Amo:
Aspirant a president d'un pais:
Eric Cantor, del Tea Party, digne hereu de Reagan, o la maté (a la senyora Estat) porque era mía:
I per concloure Rupert Murdoch, un magnat de la comunicació que com Jean-Claude Trichet també fa mèrits per a seguir l’estela de Louis de Funes.

Com era previsible, tots aquests semi-deus, poders fàctics del present, s’estan destruint entre ells. No cal ni que tinguin una oposició realment forta i revolucionària. La saviesa ancestral ja ho diu: asseu-te al portal de casa teva i veuràs passar tard o d’hora el cadàver del teu enemic. I això està passant exactament: la ignorància s’ha unit a la lluita dels egos i a l’avarícia, i el vaixell s’està enfonsant no per l’acció de la ciutadania, que prou té intentant mantenir el nas fora de l’aigua, sinó per aquesta exteriorització de vicis del que fan gala els poders fàctics, digne del timpà d’una portalada romànica. Des de Gislbertus i el seu Judici Final no es veia tal exteriorització de les pitjors tendències humanes posseint a unes persones que, desgraciadament, ara mateix encara guien a la col·lectivitat.
Polítics que retallen a l’altri el que no es retallen a ells mateixos, padrins de l’economia que incrementen el seus comptes corrents a paradisos fiscals buidant la dels seus compatriotes, faccions a l’oposició capaces de portar al seu país a la ruïna per guanyar unes eleccions, mitges veritats, mentides completes, una mà dreta tacada de vermell que guia el catastròfic pla.