Súnion!

Carles Riba, "II elegia", Elegies de Bierville

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbtilment, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

William Turner: Temple de Minerva a Sunion, 1832

Edward Lear: Les roques de Sunion, 1849

El mensajero de la aurora

La luz se aproxima, la más bellas de las luces:
el radiante mensajero ha nacido ya poderoso.
La Noche había surgido impulsada por Savitar:
ahora cede su lecho a la Aurora.
(...)
Resplandeciente guía generosa, ella ha aparecido;
radiante, nos ha abierto las puertas.
Actividad de los seres vivientes, ha revelado nuestras riquezas:
la Aurora despierta todas las cosas.
(...)
Quedaron atrás los mortales que vieron surgir la Aurora de otros tiempos.
Es de nosotros de quien ella se deja mirar ahora,
y he aquí que ya se acercan
los que verán las auroras del porvenir.
(...)
¡Levantáos! El espíritu de la vida está en nosotros;
las tinieblas se han ido, llega la luz.

Rig Veda, A la Aurora (I.113) [trad. Juan Miguel de Mora]

Què fer quan la terra és erma?

Aquests són els darrers versos de The Waste Land, de T.S. Eliot:

«London Bridge is falling down falling down falling
down
Poi s’ascose nel loco the gli affina
Quando fiam uti chelidon –O swallow
Swallow
Le prince d’Aquitaine à la tour abolie
These fragments I have shored against My ruins
Why then Ile fit you. Hieronymo’s mad againe.
Datta. Dayadhavam. Damyata.
Shantih shantih shantih.»

I ara una reflexió treta de l'edició i traducció de Jaime Tello de La tierra estéril, publicada a Visor: «El poema finaliza con el poeta –el Rey Anfortas, ya curado– sentado en la playa, pescando, dejando atrás la árida llanura. Y se pregunta: “¿Pondré al fin mis tierras en orden?” Pero ¿cómo organizar estas posesiones? Si lo que el poeta tiene a su haber son sólo fragmentos de ruinas. Pero, tozudamente, él apila estos fragmentos para apuntalar sus propias ruinas. Sólo reintegrando estas “tiras de piel, cadáveres de cosas” es posible recrear una civilización en bancarrota, y salvarla de la catástrofe total. La cita de la Tragedia Española es adecuada. Jerónimo está loco otra vez. Pero no importa. Jugará su escena, en que todos hablan en lenguas diversas. Y de esta Babel contemporánea saldrá una voz remota, de la lejana India permanente, que nos ofrecerá la paz. Mas no una paz cualquiera, sino, en la expresión paulina, “una paz que va más allá de nuestro entendimiento”: Shantih shantih shantih»

Per a fer front al naufragi en que vivim mig submergits dins el líquid món contemporani (o qui sap si qualsevol tipus de món) una cultura de la resistència i de la tossuda voluntat de seguir investigant, creant, meditant. I en això la mil·lenària cultura del ioga té molt a ensenyar-nos.
Som allò que hi ha més enllà. Om shanti.

Ser una vaca

Gràcies al treball de difusió de bona poesia que fa http://elestablodepegaso.blogspot.com/ em trobo amb aquesta joia de John Agard recitant un poema-mugit com solament sap fer un gran poeta.


I ara agafaré la casulla del sacerdot i exposaré el meu sermó del dia: a més de la bonhomia vacuna, podríem aprendre també el seu règim alimentari basat en vegetals.
I ara anem a rumiar el poema.

Valle: el que más vale

Com deia el lema del interessat, Valle-Inclán: El que más vale, no vale tanto como vale Valle. Pocs cops una frase s'apropa tan a la veritat.
I aquí va una de les seves joies pitagòrico-modernistes per demostrar-ho:

Clave X: La rosa del sol.

Por el sol se enciende mi verso retórico,
Que hace geometría con el español,
Y en la ardiente selva de un mundo alegórico,
Mi flauta preludia: Do-Re-Mi-Fa-Sol.

¡Áurea Matemática! ¡Númen Categórico!
¡Logos de las Formas! ¡Teologal Crisol!
¡Salve Sacro Neuma! Canta el Pitagórico
Yámbico, Dorado Número del Sol.

El Sol es la ardiente fuente que provoca
Las Ideas Eternas en vaso mortal.
Por el encendido canto de su boca,

Es la Geometría Ciencia Teologal.
Sacro Verbo Métrico redime a la Roca
Del Mundo. Su estrella trasciende al Cristal.

Plat a taula

Què en pot sortir de la unió de tres espècies tan saboroses com Mercè Rodoreda, Pascal Comelade i Enric Casasses? Doncs un plat de cuina d'autor magistralment condimentat, potser una mica massa formal, oficialista, però degut més a les servituds de la cerimònia que als propis artistes. Per cert, que la base del plat la formen la prosa poètica de Viatges i flors, contes on queda ben palesa la condició de pintora de la Rodoreda.

Bon profit.

Aquests llumins no s'han fet per encendre

Poema visual de Joan Brossa titulat Cerilla.
I pensar que cap d'elles serveix per encendre una cigarreta...

Persones lliures

Aquesta és la bandera dels amazigh-berebers, un poble que s'estenia per tot el nord d'Àfrica fins a les Canàries. Imazghen (plural d'amazigh) eren els guanches que van exterminar els colonitzadors espanyols. Però no tenim el dubtós honor d'haver sigut els únics en assassinar imazghen, ja que la història del Marroc o d'Argèlia està plena de persecucions a aquest poble i cultura.
El terme ve del llatí i vol dir pejorativament bàrbar, però més val prendre-ho com a sinònim de persona lliure, que és el que apareix en la seva bandera, una persona lliure o els eslabons d'unes cadenes trencades. Com a detall curiós, la majoria de marroquins que viuen a Catalunya són en realitat Imazghen; pertanyen doncs a una altra cultura a la marroquina àrab, encara que nosaltres no ho sapiguem. Potser l'amazigh més famós internacionalment sigui el músic Khaled, una autèntica celebritat a tot el món àrab i a França.
Afegeixo un poema que crec expressa bé l'ànima bereber-amazigh, com a mínim pel poc que els conec. El poeta és Ali Salem Iselmu i és titula Tiris. Diu així:

Si llegas alguna vez
a una tierra lisa y blanca
acompañada de inmensas estatuas negras
y el andar pasivo de camellos y beduinos,
recuerda que existe una tierra sin amo y sin dueño,
espejo y alma de todo ser inocente.

Podeu trobar un recull de poetes berebers al següent enllaç: http://www.ariadna-rc.com/numero25/sahara/sahara.htm
Ariadna-rc és una revista de creació literària que porta anys fent una bona feina de divulgació de nous talents.