N'eren conscients?

L'home del rifle... N'eren conscients del missatge subliminal que hi havia en aquesta publicitat? Un altre cas d'un massa llest (el creatiu que ho va disposar voluntariament) i uns quants cecs a l'evidència.
Afegeixo el conjunt escultòric de composició incerta dels Tiranicides Harmodi i Aristogitó, model de la parella d'amants lluitadors, un madur (representat amb barba) i l'altre jove, aprenent i amant del primer.

Pensament visual, Maneres de veure (o de mirar), de J. Berger, (i2)

Un altre capítol de Ways of seeing es centra en la pintura a l’oli i la seva intrínseca atracció cap a l’element material mostrat al quadre, exhibit en el seu esplendor. Aquesta força que té per manifestar la qualitat material de l’objecte va anar lligada –i les obres a l’oli van ser molt proclius- als valors de la classe dominant durant el seu període d’apogeu, del 1500 al 1900, aproximadament.
A la pintura a l’oli la materialitat dels cossos i objectes s’emfatitza per a fascinar al públic al que majoritàriament anaven dirigides les obres, les classes dominants dels quatre segles; les tècniques que permet l’oli afavoreixen aquest èmfasis en allò corpori; hi ha un desig evident de plasmar les possessions de les classes dirigents, tant pel que fa als gèneres més «realistes» (els gèneres dels natures mortes, on es pintaven les mercaderies que es posseïen, o els retrats dels terratinents anglesos amb els seus latifundis com a fons), com dels gèneres més «idealistes» (els mitològics del barroc o les fantasies pompiers i un llarg etcètera).
Les relacions entre els paisatges, fins i tot els més aparentment bucòlics, i els valors de la classe dominant des del XVI poden deduir-se per exemple de l’estudi de l’art flamenc realitzat per Alpers a El arte de describir, on es vinculen les obres flamenques del XVII a les noves teories científiques de l’època; això sí, la visió d’Alpers no conté la crítica que sí afegeixo: la ciència també ha actuat com a eina d’aquesta mateixa classe citada. Durant els passat segle es van patir les macabres conseqüències d’aquesta relació.
Algú podria argumentar que la tesi de Berger (que jo he ampliat més que no pas el propi autor) conclou al 1800 i no al 1900; ara bé: no continuen sent els retrats de la burgesia pintats pels realistes o els impressionistes retrats d’un món i dels objectes que el caracteritzen?

Al darrer capítol es pretén crear una polèmica amb la base conceptual de les imatges publicitàries. Les imatges comercials hereten la condició glorificadora de la pintura a l’oli segons la tesi de Berger. Totes dos ofereixen un recull de motius idèntics, com per exemple la visió bucòlica de la natura, la nostàlgia d’allò mediterrani, repeteix la seva manera de presentar als amants, copia gestos i el que denoten... els anuncis dels perfums no es troben tan allunyats de l’exuberància il·lusòria d’una pintura amb una festa galant rococó i les models de convencional sensualitat enaltida semblen pintades per un pompier.
Per comprendre millor l’obra de Berger cal tenir present que es va produir i escriure als setanta, quan el capitalisme encara no havia iniciat la seva darrera i més quinta essencial versió: el de la bogeria de la enginyeria financera que va substituir a la publicitat com a nodridora del sistema, creant ambdós falses il·lusions per mantenir el gir de la roda.

Per concloure, apuntar que existeix traducció al castellà a l’editorial Gustavo Gili però per desgràcia encara no s’ha publicat en català: un nou cas de títol crucial per al pensament de les darreres dècades que no té traducció al català. Qui és el valent que el publica? Manquen més editorials que, com Accent, tradueixin i publiquin aquests llibres fonamentals.

Pensament visual, Maneres de veure, de John Berger (1)

Ways of seeing constitueix un dels textos i documentals crucials per entendre l'estudi de la història de l’art de les darreres dècades. El seu autor, John Berger, es pregunta per la separació existent entre la visió i la paraula, intentant establir com funciona el pensament visual, ja que aquest utilitza unes eines diferents al verbal; a aquest darrer li hem donat la preponderància com a manera de copsar el coneixement i d’expressar-nos. Ways of seeing parteix d’uns documentals de la BBC creats a principis dels setanta, augmentats per al llibre i corregits per adequar-los al nou format. L’influx de Warburg i del seu Atles Mnemosyne resulta molt patent, amb la seva creació de constel·lacions d’imatges buscant certs trets de similitud entre elles.
Els set assaigs de Maneres de veure tracten no solament de qüestions artístiques sinó de com aquestes s’han relacionat amb la societat, especialment en els anys d’esplendor de la pintura a l’oli, del 1500 al 1900 aproximadament. Fins i tot tres dels capítols no inclouen gairebé informació textual, sinó que les imatges serveixen com a desencadenant principal del pensament. Berger reflexiona sobre alguns dels temes claus en la història de l’art actual: la relació del mercat i el valor de l’obra en ell com a erroni criteri de valoració; l’intent de convertir l’objecte en fetitxe per a vendre’l millor (en un capítol hereu confés del Benjamin de l’aura); la manera en que es mira a les dones i en que aquestes accepten ser mirades, amb especial atenció en com això s’ha concretat a la civilització europea en la tradició dels nus. En tots els casos, la indagació de Berger gira al voltant de com funciona l’art i com veiem les imatges, no solament les artístiques sinó també les publicitàries.

En un dels capítols reflexiona sobre el concepte de distància. L’art ha perdut la distància, allò que el caracteritzava primer en un àmbit religiós (la distància del fidel respecte a l’icona), després social (distància del plebeu respecte a la pinacoteca del noble). Amb la reproducció de les obres es dóna la il·lusió de que qualsevol pot accedir a elles, però com amb totes les falses promeses derivades d’un pensament massa obsessionat amb l’economia hi ha que tenir cura, no fer una lectura massa ràpida: les classes menys afavorides no van als museus, i amb la transformació de la separació en proximitat i multiplicació el poder de l’art per a causar impacte s’ha reduït dràsticament. Resultat? El que marca el valor de l’obra és la seva valoració al mercat inflacionista. El criteri artístic desapareix, convertit en un criteri mercantilista tan fictici com a la resta de sectors laborals. Qui surt guanyant? Sempre la mateixa pregunta que ja es feien els grecs.
Senyors: l’art ens parla de la nostra condició autèntica, l’art de debò va fins a la quinta essència, i si rebaixem la seva importància, com ja fa temps que succeeix, convertint-lo en una mercaderia basada en criteris ficticis, perdem l’arrelament al present i la memòria del passat. D’aquí que sigui tan important tornar a atorgar a l’art el seu lloc preeminent a la societat com un dels grans transformadors personals i estructurals.

Moments tronats que no tornaran

L’era de la televisió com a medi de comunicació de masses ha donat grans moments de la follia, situacions inversemblants, sense sentit, un desgavell fet en honor del déu del medi, és a dir, per a no perdre audiència. L’era d’Internet ha permès superar aquella televisió casposa, però no perquè hagi millorat els seus continguts sinó fent que una part important del públic, sobretot els més joves, hagi passat a les noves formes de comunicació derivades de la Xarxa.
Ara bé, això mateix també ha implicat que ja no siguin tant habituals moments de desori col•lectiu com els que es veien a la televisió dels vuitanta. Un exemple? Public Enemy presenten un dels seus raps Don’t believe the hype, No creiu als números u de la música, al plató de la MTV, la cadena dels números u. Com si els Monty Phyton fessin un dels seus gags burletes contra els catòlics en una sessió especial al Vaticà per al Papa.

Si divertida és la contradicció de la premissa inicial, encara més divertit és veure l’apatia general del públic, que reaccionen davant d’un perillós grup de rap, agressiu, amb estètica paramilitar, com si qui estigués a l’escenari fos l’enyorat Torrebruno. S’ha d’examinar pacientment les cares, color de la pell i el vestuari per adonar-se’n de l’esbojarrada combinació. No estranya la reacció atònita del públic. Aquests silencis cada cop que Chuck D demana que cridin Don’t believe the hype... deliciós. Deixeu que rodi, i veureu com la generació Disney-MTV i anys després adorables neocons reacciona davant els enemics públics. Don’t believe the hype a la MTV!
Moments tronats que ja no tornaran.

Gest i poder

A la versió de Scarface dirigida per Howard Hawks, el gàngster protagonista exhibeix una col·lecció de gestos, de ganyotes, digne d’un mim, solament que les seves són ben sonores. El personatge interpretat per Paul Muni projecta la seva voluntat cap enfora, el pit ben amunt, l’espatlla recta, simpàtic quan convé en la seva necessitat d’apropiar-se del que vol, sanguinari si algú s’oposa als seus desigs. Scarface aspira a omplir l’univers amb els seus clics fonètics, les seves onomatopeies, les seves picades d’ull, els seus xiulets, i a que l’eternitat consisteixi en una successió interminable d’ell replicat fins a l’infinit amb tota la seva varietat de ganyotes.

Gestualitat a Kafka (o a Charlot, personatge en això molt proper a l’esperit kafkià) i gestualitat del gàngster, però en dos maneres completament oposades. La primera, la de l' extraterrestre, la de qui es mantindrà fora de la societat, que provoca estranyesa i que ens interpel·la sobre la nostra condició; com diu el príncep Mishkin a El idiota (plana 774 de l’edició d’Alianza): «No sé cómo ordenar mis gestos. Son siempre opuestos a lo que digo, y eso incita a la risa y adultera la idea.» Kafka admirava a Dostoievski.
L’altre manera, societat en la seva màxima expressió, gest propulsat cap enfora amb la intenció d’ocupar l’espai aliè, «jo amb la voluntat de que no siguis tu». En aquest portar la pròpia expressivitat al paroxisme i com a eina comunicativa de domini d’una societat La magnífica Scarface recorda als herois i les heroines del canal Disney, del canal Mtv, o de gairebé de tots el productes audiovisuals mediàtics, ja que una de les seves característiques principals és aquest sobreactuar, manifestar ben a les clares què succeeix a la seva ment, expressar-se com a forma de realitzar-se; al cap i a la fi, tant el gàngster com els Mtv-heroes són triomfadors dins l’estructura mediàtico-capitalista.

Abans de concloure, un tema aliè a l’anterior. La pel·lícula de Hawks conté un discurs sobre les armes molt interessant. El gàngster declara que amb una metralleta mana ell. Com escriu Benjamin, la tecnologia es fabrica per a fer-la servir. En conseqüència, la producció d’armament avui equival a una declaració de guerra per demà.
Les nostres estimades democràcies (social, liberal o conservadora, en aquest punt coincideixen) volen educar en la pau i alhora mantenir com a segona o tercera producció econòmica de cada país la indústria de l’armament. Visca la coherència.

On serà la pròxima matança?

El gest

Gest.
S'han traçat molts paral·lelismes entre els herois de Kafka i Charlot, però seguint en la línia d'estudis sobre la seva gestualitat, tal i com va fer Benjamin, podríem trobar-ne vincles força evidents entre l'escriptor de Praga i el cinema d'avantguarda dels vint i els trenta, per exemple a La coquille et le clergyman, obra de Dulac però adaptant idea i guió d'Artaud, pel·lícula de la qual existeixen diverses versions canviant l'ordre de les escenes.
Gestualitat.
Artaud i Kafka: gestualitat, encara que, a diferència de l'Expressionisme o de l'Expressionisme Abstracte, gestualitat on l'important és el gest en si, signe o significant, però no el seu sentit ni el món interior de qui el traça, que de fet ja es troba en la superfície. Gestualitat pel propi signe i sense emoció, per superar la pròpia individualitat. Orígens d'una nova forma de persona, futur en el passat de les velles tradicions i no en el mite del progrés.
Expermientació.
Una vella pel·lícula d'avantguarda amb banda sonora electrònica del grup Dr. Octagon, gairebé com una sessió de videojockey.

Idea interessant tot i que no del tot ben resolta.

Sense llum

«Llevo treinta días sin luz» cantaba el grup de rock sinistre Paralisis Permanente als anys vuitata. Doncs bé, a Girona hem passat (o estem passant) tres dies sense llum i amb unes temperatures moscovites per culpa d'una nevada que a Moscú serien quatre volves de no res, però que per aquestes contrades és gairebé la Pitjor Nevada de la Història. Així, en majúscules, com ens venen ara les notícies.
Algunes conclusions que podem extreure són que vivim en una societat pija, que la vida a la natura és així (i no hi ha vida sense natura, òbviament) i que millor que ens fem a la idea de que vindran més jornades com aquestes. O potser preferim amagar el cap sota l'ala i pensar que ho tenim tot controlat.
Ah, les fotos són cortèsia de El Punt Girona. Els altres diaris semblen no haver-se assabentat de que la notícia està a Girona, no a Barcelona i ens mostren la Ciudad de los prodigios des de tots els punts de vista possibles. No està solament maca, no, està preciosa. Però aquí portem tres dies sense llum i amb pobles incomunicats. Diria que aquesta és la notícia. Després ens queixem del centralisme de «Madrit».

Comunica o no comunica?

Un cas molt interessant és el dels monjos de clausura, per exemple els de la cartoixa, encara més si han fet vot de silenci. En aquest cas decideixen voluntàriament no comunicar-se amb altres éssers humans per fer-ho amb Déu.
Ara bé, encara que no desitgin emetre cap missatge, nosaltres sí rebem quelcom d'ells, al menys sota el meu punt de vista: a alguns la concentració dels monjos en Déu els transmet pau espiritual, serenitat; a altres, pel contrari, neguit i incomprensió: estan bojos aquests cartoixans?; els tercers senten una mica de curiositat morbosa. En qualsevol cas, els receptors rebem un missatge, provocador d'unes emocions, que l'emissor no projecta de forma conscient.




La pel·lícula El gran silenci ens mostra la vida quotidiana dels monjos de la cartoixa. Amb això, es produeix una paradoxa: el cinema, com tota forma d'art, tracta de comunicar, oi? Llavors: es pot fer art protagonitzat per algú que en aparença no vol comunicar?

Hom no pot no comunicar

Al 1939 Dalton Trumbo va publicar Johnny cogió su fusil (sense traducció catalana), una novel·la antibel·licista que exemplifica la impossibilitat de no comunicar.
A la narració, el protagonista rep l’impacte d’un projectil durant la Gran Guerra. Es torna cec, sord i mut i, a més, perd les extremitats. Malgrat això, aconsegueix un grau rudimentari de comunicació amb l’exterior mitjançant petits cops que contenen missatges en Morse.