domingo, 2 de septiembre de 2012
Mirar apocalipsis il•lusoris
Aquests són uns pocs llibres entre els que he llegit per preparar l’estudi sobre cinema fantàstic i neoliberalisme, dividit en cinc apartats: els ultracossos com a metàfora perfecta del sistema polític actual, el tractament de l’Altre dins les fantasies d’invasions alienígenes, allò apocalíptic com a manera de crear un estat d’excepció alarmista, les infeccions que posen en dubte el paper de la ciència i com a excusa per a decretar quarantenes i lleis marcials, per concloure amb els morts vivents com a analogia social, amb els zombies com a equivalents a allò que s’ha anomenat el 99% de la població.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
M'has fet riure amb "els zombies com a equivalents a allò que s’ha anomenat el 99% de la població".
Quina mala imatge tenim dels nostres companys d'espècie. Gairebé tant la dels tirans!
No, home, Enric, si tots som aquesta majoria... jo crec que des del zombie modern, que era una analogia del ciutadà-consumista, el seu paper ha anat evolucionant fins a aquesta equivalència amb la gran majoria, el 99%.
Ens costa més veure-ho perquè els protagonistes dels films són els vius, l’elit, clar que, no és l’elit la protagonista del relat social als mitjans de comunicació?
Així, nosaltres som els zombies, que és com es titula el corresponent capítol.
Salut!
Ho he descontextualitzat expressament per situar-nos fora.
Creus que és l’elit la protagonista del relat social als mitjans de comunicació? No serà pas en els programes de la tele!
Doncs jo crec que sí. M'explico breument:
Diguem que l’elit financera es manté fora de camp, però els seus herois continuen ben centrats pels focus: Messi, Ana Rosa Quintana, Brad Pitt, Fernando Alonso, la reina d’Anglaterra... elit mediàtica per a una elit financera. I la multitud convertida en el Relat principal en una massa de rostres indiferenciats i sense personalitat pròpia: zombies.
Però és que fins i tot ara comencen a ser protagonistes: Merkel, Draghi, Von Rompuy, Barroso, Mas... seria interessant fer un recompte dels minuts que li dedicaven els mitjans als seus homòlegs als anys vuitanta i els que els hi dediquen ara. Havies vist un president d’un banc central tan popular mediàticament com Draghi?
Comencen a trobar-li el gust a ser les estrelles i es comporten com si ho fossin; bé, almenys al meu parer. És una qüestió apassionant.
Salut!
Publicar un comentario