Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 7 de mayo de 2013

Charlot en miniatura (El doble en Charlot, 3/4)


El caràcter doble de la creativitat de Chaplin es va mantenir quan, ambiciós, va intentar ampliar el seu registre. Per a rodar pel·lícules de més de tres bobines i més de mitja hora havia d’incloure obligatòriament altres tipus d’emocions, tocar més gèneres a més de la comèdia, oferir un contingut més reflexiu i un tipus d’humor més contingut. És la fase en la seva trajectòria en que evoluciona cap a una comèdia entre l’slapstick i la d’embolics, com per exemple a El peregrí (The Pilgrim, Charles Chaplin, 1923), en la qual l’atzar porta al personatge de Charlot a compaginar el doble paper de pròfug de la justícia i sacerdot. L’equívoc li dóna una oportunitat de redimir-se. 
En el cas del cineasta s’observa una de las característiques del doble: aquest s’apodera del jo social, que gràcies precisament a la natura subterrània i vitalista del doble pot sortir-se’n de les diverses dificultats. El personatge ho aconsegueix gràcies a les virtuts del doble, l’Ombra en la terminologia junguiana, aquelles parts de la personalitat ocultes, vinculades al flux vital despersonalitzat i que per tant estan plenes d’energia psíquica i física, i que poden arribar a condensar-se en l’antagonista d’un mateix. Al contrari del que succeeix amb el binomi de ficció format pel doctor. Jeckyll i Mr. Hyde, en el cas de Chaplin la nova personalitat oculta mai és rival de la primària –seria improbable en una persona que va fer fortuna gràcies a la creació d’un doble com Charlot.    
La més terrible situació per al jo desdoblat es dóna en aquells casos en què sent que el doble fantasmal acaba esdevenint més real, més viu, que el propi jo, de manera que, en conseqüència, el jo originari es converteix en l'altre, un doble. En una convenció habitual en els desdoblaments, el nou jo acaba menjant-se l’antic. En el cas de Chaplin, il·lustratiu per aquesta afirmació, durant un parell de dècades el cineasta va viure sota l’ombra del personatge Charlot, sense poder-se’n deslliurar de l’encasellament. L’èxit del seu doble fílmic va portar-lo a ser l’actor més ben pagat de Hollywood i alhora va imposar un marc molt estret a la seva carrera, ja que el públic, durant el període de més impacte de les seves produccions, no li va consentir que sortís dels paràmetres generats pel personatge, com demostra el fracàs parcial d’Una dona de París (A Woman of Paris, Charles Chaplin, 1923).
Sigui en un sentit estricte, sigui de manera parcial, la noció de doble intervé de molt diverses maneres en les produccions madures del personatge Charlot. Apuntarem algunes. En certs casos, els cops del destí farà que el pidolaire esdevingui heroi de guerra a Armes a l’espatlla (Shoulder arms, Charles Chaplin, 1918), creant-se un desdoblament entre el coneixement previ i l’horitzó d’expectatives que té el públic respecte al personatge, un rodamón, i el que aconsegueix a la pantalla, ser un heroi; en canvi a El noi (The Kid, Charles Chaplin, 1921), la duplicitat es crea entre Charlot i un Charlot en miniatura, el nen, amb el que conforma una parella mítica.

Igual que a El noi, a Temps moderns (Modern Times, Charles Chaplin, 1936) el desdoblament es personifica no en dos variants del mateix cos sinó en una parella per a Charlot, en aquest cas una companya amb la que fugir de l’absurda vida contemporània. 
En un tret molt característic de l’esperit chaplinesc, els personatges del cineasta impulsen canvis de vida continus, tant per millorar com per a caure arrossegats per la fatalitat. L’atzar origina que el personatge passi a ser un doble de sí mateix, que exterioritzi facetes amagades de la seva personalitat, com quan Charlot fa de boxejador a Llums de ciutat (City lights, Charles Chaplin, 1931), quan exerceix de funambulista que passa la maroma intentant guanyar-se el cor de la seva estimada a El circ (The Circus, Charles Chaplin, 1926), o quan fa d’actor silent aprenent a ser un cantant de varietats a Temps moderns.

2 comentarios:

Enric H. March dijo...

Segueixo atentament aquesta exposició sobre Chaplin. La raó és que mai m'havia plantejat l'obra cinematogràfica (en altres arts sí) d'un autor des d'un punt de vista programàtic més enllà de la pròpia obra. Podem estudiar Bergman a través de la seva obra, però no sé si gosaríem definir el personatge "Bergman": hi ha una distància entre autor i obra.

En canvi, em sembla entendre en els teus apunts sobre Chaplin i el doble una obra que treballa alhora en la construcció del propi Chaplin; com si el cinema, que es troba en els seus inicis, transformés tant els personatges com la vida de Chaplin.

Podem arribar a aquest extrem?

El missatger dijo...

Òndia, Enric, planteges un tema molt complex.

Pel que fa a la qüestió programàtica interna cap a les seves obres, si es fa cas a Unknown Chaplin, el magnífic documental, el cineasta molt probablement no tenia gaires concepcions prèvies respecte al que anava a provar, ja que era del tipus d’artista intuïtiu que crea mitjançant l’aprenentatge, assajant per prova-error fins a trobar allò pretès. Chaplin no és Zola, encabint una visió del món dins l’obra. Però la mateixa mecànica de prova-error feia que treballés sobre allò que coneixia; per exemple la seva escenificació de la vida de pidolaire té elements d’allò experimentat durant la seva infantesa com a mig orfe a Londres i com a còmic ambulant.

Pel que fa a la seva vida, crec que la importància del doble en la seva trajectòria ve donada més aviat per raons psicològiques (un tipus d’anàlisi artística molt desprestigiat actualment, però que a vegades cal aplicar). Em sembla que la creativitat de Chaplin funcionava a partir de codis binaris, així construeix en bona mesura els seus films.

A més, la construcció d’una de les grans icones del segle XX, Charlot, està clar que va suposar una transformació absoluta en la seva vida; en primer lloc, revelava aspectes ocults i no tant ocults de la seva personalitat (en cas contrari, la icona perdria la seva força subjugadora); en segon lloc, li va atorgar una gran popularitat. Chaplin va passar de ser un orfe vivint de la caritat popular a l’actor i director més ben pagat d’una indústria tan potent com la de Hollywood en poc més de quinze anys.

En definitiva, en pocs autors cinematogràfics la vida i l’obra està més entrelligada que en Chaplin. No només per la seva faceta pidolaire, sinó també per les conseqüències de la seva posició política lliberal, reflexades en la seva obra, i les conseqüències que això va comportar, patint l’exili i derivant gairebé en el final de la seva producció.

Però per fonamentar aquesta tesi hauria de fer una investigació molt més en profunditat.

De totes maneres, la reflexió que proposes no queda mi molt menys tancada.

Salut!